Golda Meir

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Golda Meir
Golda Meir
Meir el març de 1973

Mandat
17 de març de 1969 – 3 de juny de 1974
President Zalman Shazar
Efraïm Qatsir
Precedida per Yigal Allon (en funcions)
Succeïda per Yitshaq Rabbín

Ministra de l'Interior d'Israel
Mandat
16 de juliol de 1970 – 1 de setembre de 1970
Precedida per Haim-Moshe Shapira
Succeïda per Yosef Burg

Ministra d'Afers Exteriors d'Israel
Mandat
18 de juny de 1956 – 12 de gener de 1966
Precedida per Moshe Sharett
Succeïda per Abba Eban

Ministra de Treball d'Israel
Mandat
10 de març de 1949 – 19 de juny de 1956
Precedida per Mordechai Bentov
Succeïda per Mordechai Namir

Ambaixadora d'Israel a la Unió Soviètica
Mandat
2 de setembre de 1948 – març de 1949

Naixement 3 de maig de 1898
Kíev (Imperi Rus)
Mort 8 de desembre de 1978 (als 80 anys)
Jerusalem (Israel)
Partit polític L'Alineació
Mappay
Partit Laborista
Parella Morris Meyerson (m. 1951)
Professió Mestra i diplomàtica
Nacionalitat Israeliana
Religió Cap (ateisme o ateisme jueu)
Signatura Golda Meir Signature.svg

Golda Meir (Gulda Ma'air, גּוֹלְדָה מְאִיר, ɡolˈda o ˈɡolda meˈʔiʁ) (Àudio ? i  escolteu-ne la pronunciació en hebreu), coneguda fins al 1956 com a Golda Meyerson i de nom de naixement Golda Mabovitx (Kíev, Ucraïna, 3 de maig de 1898 - Jerusalem, Israel, 8 de desembre de 1978) fou la Primera Ministra d'Israel entre 1969 i 1974.

Nascuda a Kíev, Meir emigrà l'any 1906 als Estats Units. El 1921 marxà a Palestina i visqué en un quibuts fins al 1924. S'uní al partit sionista i el 1947 entrà com a diputada a la Kenésset (parlament israelià). Abans de ser cap del govern fou ambaixadora d'Israel a la Unió Soviètica, Ministra de Treball i Ministra de Relacions Exteriors.[1][2]

Fou elegida secretaria general del partit Mapai el 1966 i es convertí en líder de l'oposició, així com en la primera dona líder d'un partit de govern al país.[3] Després de la mort sobtada del Primer Ministre Levi Eshkol, el partit elegí a Meir com la seva successora,[4][5] i assumí el càrrec el 17 de març de 1969.

El seu mandat estigué marcat per les lluites internes dins del govern de coalició, amb desacords i conflictes entre els membres. La Massacre de Munic i la Guerra del Yom Kippur tingueren lloc mentre ella era al càrrec. Meir dimití el 1974, deixant lloc al seu successor, Yitshaq Rabbín. Morí al cap de quatre anys a causa d'una leucèmia.

Infància i joventut (1898-1915)[modifica | modifica el codi]

Infància[modifica | modifica el codi]

Golda als 10 anys

Golda fou la setena dels vuit fills de la família Mabovitx, jueus tradicionals, encara que no religiosos, i de condició molt humil[2] que vivien a Kíev, aleshores part de l'Imperi Rus. Durant la seva infància passaren penúries i cinc dels seus germans van morir de nens a causa de les malalties i la pobresa.[6] La seva família patí en carn pròpia l'antisemitisme i els pogroms que patiren els jueus europeus a principis del segle XX.[6] El seu pare, fuster de professió, decidí emigrar el 1903 als Estats Units, deixant enrere Golda, la seva mare autoritària i les seves dues germanes Tzipke i Sheyna.[7] Golda admirava aquesta última, que s'havia afiliat a cercles sionistes socialistes clandestins, castigats durament per les autoritats tsaristes. Aquest mateix any, una sèrie de pogroms especialment violents van provocar les protestes de la comunitat jueva a Rússia. Es diu que Golda, amb només cinc anys, pretenia participar en les protestes malgrat la prohibició de la família.[6]

Amb el pare lluny i immerses en la misèria, les quatre dones es van traslladar a Pinsk (actual Bielorússia) a casa de la família materna, buscant millor sort.[6] Malgrat això, sovint passaven gana. Golda diria anys després "Sempre sentia massa fred a fora i massa buit a dins". Això i el perill per les activitats clandestines de Sheyna els feien patir per la seva integritat, motiu pel qual el 1906 es reuniren amb el seu pare a Milwaukee (Wisconsin).[6]

Aquells primers anys tan durs forjaren el caràcter de qui més tard rebé el sobrenom de la Dona de ferro.[5][8]

« Porto a sobre meu el complex dels pogroms, ho reconec. El meu record més remot és veure al meu pare tapant amb taulons les entrades de casa, davant la imminència de les hordes enardides. Si hi ha alguna explicació a rumb que va prendre la meva vida, és possiblement el meu desig i determinació que mai més un nen jueu hagués de viure una experiència semblant.[9] »
— Golda Meir

Durant el temps en què el pare visqué als Estats Units, aconseguí estalviar uns diners que varen poder invertir en una botiga de comestibles al sector nord de Milwaukee de la qual Golda, amb només vuit anys, es feia càrrec quan la seva mare sortia a fer encàrrecs.[7]

Joventut i formació[modifica | modifica el codi]

Golda Meir fotografiada a Milwaukee als 16 anys

De 1906 a 1912, Golda assistí a l'escola Fourth Street School que, el 1979, fou rebatejada com a Golda Meir School.[6] Fins als catorze anys començà a estudiar a l'escola secundària North Division High School i a la tarda ajudava la seva mare a la botiga. Blume, no obstant això, opinava que la seva filla ja havia estudiat prou i per tant havia de deixar l'escola per casar-se amb un home més gran.[7] Golda no hi estava d'acord i quan la seva mare començà a buscar-li marit amb catorze anys s'escapà de casa i se n'anà a viure amb la seva germana i el seu marit Shamai Korngold a Denver (Colorado).

Els Korngold organitzaven a casa seva tertúlies nocturnes sobre sionisme, literatura, sufragi femení o sindicalisme, entre d'altres, on la jove Golda assistia. Meir escriví en la seva autobiografia que Denver fou un punt d'inflexió on començà la seva autèntica educació.[10] En una d'aquestes tertúlies conegué el pintor Morris Meyerson, amb qui s'acabaria casant el 1917.[7]

A Denver prosseguí els seus estudis i tingué algunes feines ocasionals abans de tornar a Milwaukee després de rebre una carta del seu pare demanant-li-ho.[7] Tornà a estudiar a la North Division High School, on es graduà el 1915. Entre 1916 i 1917 assistí a l'Escola Normal Wisconsin State College of Milwaukee, actualment Universitat de Wisconsin-Milwaukee,[11] i després de graduar-se donà classe a diverses escoles públiques de la ciutat.

Activisme sionista (1915-48)[modifica | modifica el codi]

Pòster pel reclutament, que escrit en jiddisch diu: La teva antiga nova terra compta amb tu! Uneix-te a la Legió jueva!. Golda no hi pogué ingressar per ser dona.

De tornada a Milwaukee, Golda va trobar-hi els seus pares més tranquils econòmicament i vivint en una casa més àmplia, més compenetrats amb la vida comunitària jueva i havent adquirit una certa posició social. Certament els anys havien obert als Mabovitx a noves idees i ja no impediren que la seva filla estudiés i treballés de mestra. La jove Golda, per primer cop amb les necessitats bàsiques ben cobertes, pogué abocar-se en ple en les seves passions, la docència i l'activitat sionista.

En aquest darrer marc el 1915 s'afilià al Moviment Juvenil Sionista «Poalé Tsiyyon» (obrers sionistes en hebreu), i assistí a trobades amb prominents dirigents sionistes, com David Ben-Gurion i Yitshaq ben Tseví, organitzà una manifestació a Milwaukee, com a acte de repulsa als pogroms antisemites que s'estaven produint a Ucraïna i Polònia, en la que fou l'oradora principal i fou elegida per representar la seva ciutat davant del Congrés Jueu Estatunidenc. El 1917 respongué a una campanya de reclutament de la Legió jueva a la qual no fou admesa per ser dona.[12]

Amb Morris havien planejat casar-se en una cerimònia civil, però finalment i per culpa de les pressions de la mare de Golda, celebraren una cerimònia religiosa el 24 de desembre de 1917.[6] Golda posà com a condició per casar-se anar a viure a la Terra d'Israel.[13] Golda havia planejat l'emigració a Israel (Aliyyà) just després de la boda, però els serveis transatlàntics es trobaven suspesos per culpa de la Primera Guerra Mundial. És aleshores que dedicà totes les seves energies a les activitats del moviment Poalé Tsiyyon.[14] Poc després del seu matrimoni començà una campanya per recaptar fons per aquest moviment, durant la qual viatjà per tots els Estats Units.[13] La parella es traslladà finalment a Érets Israel el 1921, quan ja era formalment el Mandat Britànic de Palestina, amb la seva germana i la seva família.[15] Finalment els seus pares els acompanyaren el 1926.

Aliyyà a Érets Israel[modifica | modifica el codi]

Article principal: Aliyyà
Golda Meir al quibuts Merhavia.

Acabats d'arribar al Mandat Britànic de Palestina, els Meyerson s'instal·laren en un apartament de lloguer a Tel Aviv i al cap de poc temps demanaren d'incorporar-se com a membres del quibuts Merhavia al nord del país. La negativa inicial dels membres, que consideraven que la parella americana podria no adaptar-se a les feines del camp, no els va fer desistir i finalment n'obtingueren l'aprovació.

Golda gaudí d'aquells quatre anys al quibuts, en els que treballaren amb duresa, plantant arbres, recollint ametlles, criant pollastres i treballant a la cuina, malgrat no poder treballar, com voldria de professora d'anglès. No obstant això, reconeixent les seves capacitats de lideratge, els membres del quibuts l'elegiren com la seva representant sindical. No s'hi adaptà d'igual forma el seu marit, que aviat es cansà de la vida comunal i de les privacions, provocant discòrdia en la parella i es negava a tenir fills mentre visquessin en aquelles condicions.

Finalment Golda cedí i la parella es traslladà de nou a Tel Aviv i després a Jerusalem on aconseguiren feina a la constructora Solel Boné, una de les empreses de l'organització sindical Histadrut de la que formaven part. Allà Golda donà a llum als seus dos fills: Menahem (1924) i Sara (1926).

Activitat a la Histadrut[modifica | modifica el codi]

El gran canvi en la vida de Golda Meyerson arribaria el 1928 quan li van oferir ocupar el lloc de directora del Moetzet HaPoalot (Consell de dones treballadores), la branca femenina de la Histadrut. Acceptant el càrrec, que implicava molts viatges, Golda reconeixeria també la irreversibilitat de la seva ruptura conjugal. Es traslladà de nou a Tel Aviv amb els seus fills, mentre el seu marit es quedava a Jerusalem i els visitava els caps de setmana. Malgrat el distanciament evident, la parella mai es divorcià formalment.[13] Ell moriria d'un atac de cor el 1951.

Entre 1932 i 1934, Meyerson fou enviada als Estats Units per recaptar fons per la causa sionista,[16] estada que aprofità per tractar la seva filla Sara d'una insuficiència renal. A la seva tornada s'uní al Comitè Executiu del Histadrut, càrrec que ocupà de forma ininterrompuda fins al 1948. Durant aquest temps compartí escena política amb figures com David Ben-Gurion, Moshe Sharett o Berl Katznelson. Posteriorment fou elegida delegada del Partit Laborista, càrrec que donà un impuls definitiu en el seu rol de lideratge polític.[17]

La seva història personal, marcada sovint per la precarietat, marcà el seu tarannà polític que se centrava en dos punts principals; els drets del treballador (i de les dones treballadores) i l'auxili als refugiats. El 1938 assistí a la Conferència d'Évian com "observadora jueva de Palestina". Convocada pel president dels Estats Units Franklin Delano Roosevelt, la conferència es va fer a França i buscava ajudar els refugiats jueus que eren víctimes de les Lleis de Nuremberg i altres polítiques antisemites del Tercer Reich. Golda s'enrabià amb la hipocresia dels 32 països convidats que van oferir mostres de suport però van mostrar moltes reticències en oferir asil als jueus. L'única excepció fou la República Dominicana que s'oferí a acollir fins a 100.000 jueus amb condicions prou generoses.[18] Els mateixos britànics van establir moltes restriccions per acollir la immigració jueva al Mandat Britànic de Palestina per evitar una escalada de tensions al caire de la Segona Guerra Mundial. Golda quedà molt decebuda i comentà a la premsa: "Només espero veure una cosa abans de morir, i és que el meu poble no necessiti mai més mostres de compassió."[6]

Criticà també durament la posició britànica expressada pel Ministre britànic d'exteriors Ernest Bevin, fervent opositor a l'obertura del Mandat a la immigració jueva:

« No sé si Bevin era un dement, només un antisemita o totes dues coses. Els responsables de la política anglesa mai podran perdonar-nos haver-nos convertit en nació sense el seu consentiment explícit. No van entendre que el problema dels jueus a Europa no es creà amb l'únic propòsit de fer quedar malament al govern britànic. »

Quan en acabar la guerra es declarà en vaga de fam per protestar contra els camps de detenció britànics destinats als supervivents de l'holocaust, digué: "El sionisme no té sentit si no és per rescatar als jueus."

Cap a l'Estat d'Israel[modifica | modifica el codi]

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial es van agreujar les tensions entre el moviment sionista, que exigia la independència d'Israel, i les autoritats britàniques, amb dificultats per sostenir l'statu quo a la regió. Intentant dominar la situació, els anglesos van dur a terme el 29 de juny de 1946 una ambiciosa operació de crida i cerca de diverses autoritats jueves, incloent-hi la cúpula del Yixuv, en el que es coneixeria com el Dissabte negre. Davant del buit de poder, Golda Meyerson es convertí en cap del Departament d'Estat del comitè central de l'Agència jueva per Israel, cosa que a la pràctica suposà ser la mà dreta de David Ben-Gurion, que no fou arrestat, ja que en aquells moments es trobava de viatge a Europa. Aquest càrrec de virtual "Cap de Govern" o "Primer Ministre" del futur estat corresponia a Moshe Sharett, detingut en aquells moments, però, fins i tot després de l'alliberament d'aquest, Golda va saber conservar una gran influència.

Poc després, i gràcies al seu anglès quasi natiu, esdevingué la principal negociadora amb les autoritats angleses del Pla per a la partició de Palestina. Paral·lelament es mantingué en contacte amb els principals grups de resistència armada jueva, Haganà i Irgun. La formalització del pla, el 29 de novembre de 1947, suposà la creació d'un estat jueu i d'un estat àrab, cosa que provocà el rebuig frontal d'aquesta última comunitat. Veient que la guerra araboisraeliana era inevitable, Meyerson fou enviada a recaptar donacions de la comunitat jueva nord-americana per tal de finançar la compra d'armament.

Al gener de 1948, el tresorer de l'Agència jueva estava convençut que Israel no podria recaptar més de 7 o 8 milions dels jueus estatunidencs,[13] però Golda tornà del viatge amb un total de 50 milions, que serien utilitzats per Israel per comprar armes a Europa.[13] Ben-Gurion digué que el seu paper com "la dona que aconseguí els diners que van fer possible l'estat" sortiria un dia als llibres d'història.[13]

Quatre dies abans de la creació oficial de l'estat, fou enviada d'incògnit i disfressada d'àrab per entrevistar-se a Amman amb el rei Abdallah de Transjordània el 12 de maig de 1948, per demanar-li que mantingués la neutralitat davant d'un previsible conflicte. L'actitud evasiva del rei li féu comprendre que el conflicte era ja inevitable. Abdallah li demanà paciència i que no tinguessin pressa per declarar la independència, Golda li contestà: "Majestat, el nostre poble porta 2000 anys esperant, diria vostè que això és tenir pressa?"[19]

Govern d'Israel (1948-69)[modifica | modifica el codi]

Finalment, el 14 de maig de 1948, David Ben-Gurion llegí la Declaració d'Independència d'Israel, de la que Golda fou una de les 25 firmants. Més tard recordaria:

« Després de firmar vaig plorar. Quan estudiava la història dels Estats Units i llegia sobre aquells que van firmar la Declaració d'Independència dels Estats Units, no podia imaginar que es tractava de gent real fent quelcom real. I allà em trobava jo, firmant la declaració d'independència.[19] »

Israel fou atacada l'endemà per una coalició d'exèrcits àrabs: Egipte, Síria, el Líban, Transjordània i l'Iraq, juntament amb forces expedicionàries de diferents països àrabs i guerrillers, en el que es coneixeria com la Guerra araboisraeliana de 1948 o la Guerra d'Independència d'Israel. El conflicte acabaria amb els jueus vencent la coalició àrab amb una sèrie d'ofensives militars que van aconseguir ampliar les seves possessions territorials.

Ambaixadora a Moscou[modifica | modifica el codi]

Bitllet de 10.000 xéquels de 1984 amb la imatge de Golda Meir. Al revers una multitud de jueus russos donen la benvinguda a la primera ambaixadora israeliana a la Unió Soviètica. Conté la inscripció "Deixa sortir el meu poble" (Èxode 9:1)

Immediatament tornà a marxar cap als Estats Units per recaptar fons i estant allà li fou comunicat el seu nomenament com a ambaixadora a la Unió Soviètica, lloc que ocupà entre el 2 de setembre de 1948 i el març de 1949.[20] En aquells moments, les bones relacions amb la Unió Soviètica eren importants per Israel per assegurar-se la compra d'armament als països de l'Europa Oriental durant la guerra. Per la seva banda Stalin i el Ministre d'Exteriors Mólotov estaven interessats a tenir bones relacions amb Israel per tal d'enfortir la seva posició al Pròxim Orient.

La rebuda que la comunitat hebrea donà a la diplomàtica del flamant nou estat fou apoteòsica, desenes de milers de jueus moscovites s'acostaren a Meyerson mentre visitava la Sinagoga Coral de Moscou durant les festivitats del Roix ha-Xanà i del Yom Kippur, victorejant-la. La passió popular no va confondre-la, digué: "Si en aquells dies algú hagués enviat un pal d'escombra a Moscou, dient que hi anava en representació d'Israel, hauria tingut la mateixa rebuda". Aquells dies va fer bona amistat amb Polina Zhemchuzhina, la dona del Ministre Viatxeslav Mólotov, que tenia orígens jueus i dominava el jiddisch, que li feia sovint d'amfitriona i traductora. Poc després aquesta caigué en desgràcia juntament amb el seu marit i fou condemnada a cinc anys de treballs forçats en un Gulag, acusada entre d'altres de "mantenir relacions criminals amb nacionalistes hebreus".

Va complir poc menys d'un any com a ambaixadora, intentant que les autoritats estalinistes suavitzessin el tracte a la comunitat jueva i que eliminessin les traves a l'Aliyyà, sense gaire èxit. Les relacions soviètico-israelianes eren força complicades degut a la política soviètica en contra les institucions religioses i els moviments nacionalistes, que tancà diverses institucions religioses jueves i prohibí l'estudi de l'hebreu.[21]

Carrera ministerial[modifica | modifica el codi]

Ministra de Treball[modifica | modifica el codi]

Golda Meir a l'Argentina, entrevistant-se amb Eva Perón (9 d'abril de 1951).
El quart govern de l'Estat d'Israel, amb el Primer Ministre David Ben-Gurion i el President Yitshaq ben Tseví en primer terme i Meir en segon terme (24 de desembre de 1952).

El 1949 fou elegida pel seu partit, el Mappay, en la primera legislatura de la Kenésset, càrrec que desenvoluparia de forma ininterrompuda fins al 1974, i fou elegida per Ben-Gurion per ser ministra de treball fins al 1956, realitzant diversos projectes com la construcció de carreteres i habitatges.[22] També donà suport a una política d'immigració sense restriccions.

Malgrat la seva experiència i compromís polític demostrats, Golda hagué de vèncer les reticències dels laboristes, ja que molts consideraven arriscat tenir a una dona al cap del Ministeri de Treball. Malgrat les crítiques, Meir estava profundament compromesa amb la solució dels problemes de la seguretat social que van venir amb els nous pobladors, així com de l'habitatge i del mercat laboral.

El 1951, el seu marit Morris Meyerson morí d'un atac de cor. Malgrat que havien viscut separats durant anys, Golda volgué assistir al seu funeral a Tel Aviv.

El Primer Ministre Ben Gurion li encarregà viatjar de nou als Estats Units per recaptar fons per a la construcció d'habitatges per als nous immigrants jueus dels països àrabs. Davant la comunitat jueva estatunidenca pronuncià el següent discurs:

« (...) al parlament vaig presentar un pla per la construcció de 30.000 unitats de vivenda per finals d'aquest any. El parlament l'aprovà i el país s'omplí de joia. Però, de fet, sorgí un imprevist, vaig proposar un projecte per al qual no teníem diners. (...) depenem de vostès per deixar aquestes persones als campaments i enviar-los paquets amb aliments o per donar-los feina i restaurar-los la seva dignitat i autoestima. »
— Golda Meir

Personalment supervisà el que es coneixeria com el "Pla Meyerson" que permeté la construcció de més de 30.000 unitats d'habitatge d'una sola habitació, així com de 200.000 nous apartaments per immigrants. En relació a la immigració, Golda asseverà que els immigrants eren tractats com a éssers humans i que l'estat havia fet tot el possible per proporcionar-los "una feina i habitatge dignes", mentre que en els països àrabs als refugiats àrabs se'ls donà "poca o cap ajuda per reintegrar-se a la societat".

El 1955, seguint ordres de Ben Gurion, es presentà com a alcaldessa de Tel Aviv, perdent per només dos vots davant del bloc religiós que li negà l'elecció per ser dona, cosa que l'enfurismà.[nota 1] En els seus set anys en el càrrec, a les ordres de dos primers ministres, demostrà ser molt eficaç en la construcció de l'estat del benestar israelià i en la integració social i laboral dels immigrants que acudien en massa al país.

Ministra d'Exteriors[modifica | modifica el codi]

Golda Meir, durant una visita als Estats Units amb John Fitzgerald Kennedy, el desembre de 1962.

Després de la renúncia de Moshe Sharett passà a ocupar la cartera d'Exteriors (1956-1966) del govern de Ben-Gurion. El seu predecessor havia demanat a tots els membres del servei d'exteriors d'hebraïtzar els seus cognoms. Després del seu nomenament Golda, no sense reticències, canvià el cognom de casada "Meyerson" per "Meir", que significa "il·luminada".

Com a segona autoritat executiva del país, desplegà una intensa activitat per tal d'enfortir les relacions amb els Estats Units, per l'establiment de relacions bilaterals amb diversos polítics de l'Amèrica Llatina i per aconseguir el reconeixement i el suport a Israel per part dels nous països independents que sorgien de la descolonització d'Àfrica. Intentava doncs guanyar el màxim de reconeixement en l'escena internacional.[22] En aquest sentit, creia que Israel tenia una experiència valuosa en la construcció d'una nació recentment independitzada, que podia servir de model pels africans. En la seva autobiografia escrigué:

« Igual que ells, nosaltres ens hem alliberat de la dominació estrangera i hem hagut d'aprendre a recuperar la terra, a augmentar els rendiments dels cultius (...) a viure junts i a entendre'ns. (...) ens hem vist obligats a trobar solucions per a problemes que els estats grans, rics i poderosos mai han hagut d'afrontar."[23] »
— autobiografia de Golda Meir

El setembre de 1956, dos mesos després del seu nomenament, el president egipci Gamal Abdel Nasser nacionalitzà el Canal de Suez. Golda Meir va supervisar converses secretes amb França per tal de planejar un atac israelià contra Nasser amb el seu suport militar i en forma de venda d'armament. Les posteriors negociacions entre Israel i la coalició anglo-francesa van desembocar en el conflicte militar conegut com la Crisi de Suez o Guerra del Sinaí. Aquest mateix any Golda Meir hagué de defensar la posició israeliana davant el conflicte, i la posterior ocupació de la península del Sinaí:

« Israel entrà al desert o a les escarpades i rocoses faldes de les muntanyes per establir nous llogarets, construir camins, cases, escoles i hospitals, mentre que els terroristes àrabs, procedents d'Egipte i de Jordània, van ser enviats a matar i destruir. Els israelians cavem pous, embellint amb aigua llargues distàncies; Egipte envià als fedaïns per destruir els aqüeductes. Els jueus del Iemen van portar als nens malalts, desnodrits, amb la pobra esperança que dos de cada cinc moririen; hem reduït aquest nombre a un nen de cada vint. Mentre que Israel va alimentar aquests nens i va tractar les seves malalties, els fedaïns van ser enviats a llençar bombes als nens de les sinagogues i granades a la guarderies. »
— Golda Meir davant l'Assemblea General de les Nacions Unides, 5 de desembre de 1956

L'octubre de 1957 resultà lleument ferida d'un atac perpetrat per un jove que es va descriure com un "desequilibrat mental" que també ferí David Ben-Gurion i Moshe Carmel. El 1958, després de la mort del papa Pius XII, i en la seva tasca de diplomàtica, envià el seu condol al Vaticà en nom del poble jueu, malgrat la controvertida actuació que tingué el pontificat durant la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust.[24]

En aquesta època se li va detectar un limfoma que van estar a punt de fer-la retirar definitivament de la vida política dos cops, el 1965 i el 1968, però s'acabà fent-se enrere a instàncies dels seus companys, per evitar que les rivalitats personals entre els líders socialistes acabarien amb la unitat del partit. El 1965 s'enfrontà durament a Ben-Gurion, que acabà abandonant el Partit Laborista, deixant a Meir com a secretària general. Després participà activament en la reunificació de totes les forces polítiques socialistes del parlament en el Partit Laborista Unificat. El gener de 1966 començà a tractar-se amb quimioteràpia i dimití del càrrec de ministra d'exteriors, desapareixent de la vida pública, malgrat que mai deixà el seu escó a la Kenésset.[22]

Primera ministra d'Israel (1969-74)[modifica | modifica el codi]

Golda Meir amb el president Richard Nixon i la seva dona Pat Nixon, 1973.

La sobtada mort del Primer Ministre Levi Eshkol el febrer de 1969 sorprengué a Golda Meir allunyada del govern a causa de la seva malaltia, però encara membre del parlament. D'entre els diversos candidats laboristes que es postularen per succeir-lo, Meir fou elegida pel càrrec, com a candidata de compromís.[4] Poc després se celebraren eleccions generals per la sisena legislatura de la Kenésset, que Golda guanyà amb una àmplia majoria (56 de 120 escons). Tot i així preferí seguir amb el govern de coalició que havia governat des de la Guerra dels Sis Dies, per la qual cosa sumà al seu govern el partit de dretes Herut, liderat per Menahem Begin. En el seu primer discurs davant del parlament, el dia de la presa de possessió, el 17 de maig de 1969, anuncià: "Estem disposats a parlar de pau amb els nostres veïns, en qualsevol moment i sobre tots els aspectes."[25]

La resposta arribà des d'Egipte tres dies després de boca del president d'Egipte Nasser: "No hi ha veu que superi els sons de la guerra i no ha d'haver-hi cap veu així. Tampoc hi ha una crida més sagrada que la crida a la guerra."[25] El 1969 i principis del 1970, Meir es reuní amb molts líders mundials per promoure la pau al Pròxim Orient, entre els quals es trobaven Richard Nixon i el papa Pau VI. El 1973 Golda va rebre la històrica visita a Israel del canceller de l'Alemanya Federal, Willy Brandt.[22]

L'agost de 1970, Meir acceptà una iniciativa de pau presentada pels Estats Units, coneguda com el Pla Rogers, que buscava la finalització de la Guerra de desgast i com a part d'un acord de pau global involucrant els dos bàndols, aconseguint un compromís d'aquests de retirar-se de les terres conquerides a canvi de "fronteres segures i reconegudes". A pesar de la voluntat inicial d'Israel d'acceptar el pla, Egipte finalment el refusà. El partit Gahal abandonà el govern de coalició nacional en senyal de protesta, però Meir hi seguí al capdavant.[26]

El setembre d'aquest mateix any viatjà als Estats Units, on s'entrevistà per primer cop amb Richard Nixon i fou rebuda a la Casa Blanca amb els més alts honors civils i militars. Durant la gira també fou rebuda a Filadèlfia per una comunitat de més de 30.000 jueus.

Guerra contra el terrorisme[modifica | modifica el codi]

Jocs Olímpics de Munic[modifica | modifica el codi]

Article principal: Massacre de Munic
Placa commemorativa a l'edifici on van morir els atletes israelians a Munic. En alemany i hebreu diu: "L'equip de l'Estat d'Israel es va estar en aquest edifici durant els Jocs de la XX Olimpiada entre el 21 d'agost i el 5 de setembre de 1972. El 5 de setembre [llista de víctimes] van morir violentament. Honor a la seva memòria."

Del seu període en el govern són particularment rellevants els atacs terroristes palestins de l'any 1972, el segrest del Vol Sabena 571[27] (en l'operació de rescat del qual van participar els futurs primers ministres Ehud Barak i Benjamin Netanhayu), la massacre de l'Exèrcit Roig Japonès a l'Aeroport internacional Ben-Gurion, amb un saldo de 25 morts[nota 2][nota 3][nota 4][nota 5] i sobretot l'assassinat d'onze atletes israelians en els Jocs Olímpics d'estiu de 1972.

Durant l'agost i setembre de 1972 es van celebrar els Jocs de la XX Olimpíada, on van succeir els esdeveniments coneguts com la Massacre de Munic, on vuit membres de l'organització Setembre Negre van prendre com a ostatges a onze atletes olímpics israelians, assassinant-ne dos immediatament.[28][29][30][31][32] Els terroristes exigien l'alliberament de 234 àrabs detinguts en presons israelianes[33] i l'alliberament dels fundadors de l'organització terrorista Fracció de l'Exèrcit Roig Andreas Baader i Ulrike Meinhof, que es trobaven en presons alemanyes.[34]

Seguint el principi de no negociar amb terroristes, la primera ministra Meir es negà a la sol·licitud argumentant: "Si negociem, cap ciutadà israelià estarà mai més segur en cap lloc del món."[35] El govern israelià mobilitzà la unitat antiterrorista Sayeret Matkal, però el govern alemany no permeté que entressin al seu territori. Els negociadors alemanys van oferir als segrestadors una quantitat il·limitada de diners a canvi dels ostatges i d'un avió, malgrat que el pla era atacar-los a l'aeroport. Els terroristes i els israelians van volar en helicòpter fins a l'aeroport però l'operació de rescat sortí malament i els palestins van matar la resta d'ostatges. Arran de la matança, Meir feu una crida al món per tal de "salvar els nostres ciutadans i condemnar els atroços actes criminals comesos."

Represàlia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Operació Ira de Déu

Indignada per l'aparent falta d'acció de la comunitat internacional, Golda Meir ordenà als Serveis d'intel·ligència israelians buscar i assassinar els líders de les organitzacions terroristes Setembre Negre i Front Popular per a l'Alliberament de Palestina, que van participar en la Massacre de Munic, en una operació secreta que es coneixeria com Operació Ira de Déu. Aquesta operació va permetre la persecució i assassinat dels terroristes israelians que van participar en l'assassinat dels atletes i podria haver-se allargat fins a 20 anys.

Presa d'ostatges a Àustria[modifica | modifica el codi]

Castell Schönau. Antic alberg transitori pels emigrants soviètics que viatjaven cap a Israel

La política exterior israeliana durant la dècada dels 70 permeté l'emigració d'uns 200.000 jueus soviètics cap a Israel a través d'Àustria. Molts d'aquests passaven pel Castell Schönau, a la Baixa Àustria, utilitzat pel govern austríac com a alberg transitori.

El 28 de setembre de 1973, set d'aquests emigrants foren presos com a ostatges a Àustria, entre ells un ancià, una dona embarassada i un nen de tres anys, per un grup terrorista sirià. L'agrupació exigí tancar l'alberg i un salconduit cap a un país àrab, en cas contrari amenaçaven d'executar els ostatges. El Canceller d'Àustria Bruno Kreisky accedí a les seves demandes i tancà les instal·lacions de l'Agència Jueva.

La primera ministra Golda Meir desvià el vol de tornada des del Consell d'Europa per intentar convèncer Kreisky de no cedir a les demandes i "no sucumbir al xantatge terrorista". Malgrat tot, el canceller es negà a rectificar i Meir tornà a Israel enfurismada.[36] Amb el centre tancat, els terroristes foren traslladats a Líbia. Mesos més tard Àustria va obrir un nou camp de transició per als refugiats a la Baixa Àustria.[37]

L'incident podria haver distret l'atenció del govern israelià durant aquells dies, en què hauria d'haver-se dedicat a reforçar les seves fronteres amb Egipte i Síria. La presa d'ostatges de Schönau és vist com un dels grans errors de la intel·ligència militar israeliana, que no fou capaç de preveure l'atac sorpresa que inicià la Guerra del Yom Kippur, el 6 d'octubre.

La Guerra del Yom Kippur[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra del Yom Kippur

El 1973, Israel va haver d'afrontar una nova agressió bèl·lica d'una coalició àrab en el que es coneixeria com la Guerra del Yom Kippur, que agafà al govern i a tot el país per sorpresa. Encara que en els mesos previs a la guerra circulà una quantitat abundant d'informació d'intel·ligència preveient les possibilitats d'un atac àrab combinat, les Forces de Defensa d'Israel van prejutjar la possibilitat d'un conflicte militar com a "baixa", ufanosos encara del seu èxit en la Guerra dels Sis Dies.

La parsimònia militar confongué i contagià a l'executiu presidit per Golda Meir. Ella mateixa mantingué una reunió secreta a Jerusalem amb el rei Hussein I de Jordània, que s'esforçà per prevenir a Israel de la guerra, encara que ella va dubtar de les seves verdaderes intencions. Només unes hores després de l'atac la primera ministra decidí no fer cas dels seus assessors militars, el Ministre de Defensa Moshe Dayan i l'excomandant en cap Haïm Bar-Lev i ordenà mobilitzar les reserves, en una de les decisions més importants del conflicte. Malgrat això, Golda Meir mai es va perdonar el seu error estratègic. Escrigué en la seva autobiografia: "hauré de viure fins al final dels meus dies sabent quelcom tan terrible".

Meir considerava que Israel no podia dependre dels estats europeus pel subministrament d'equips militars i que l'únic país que podia donar suport a l'estat jueu serien els Estats Units. Tenint en compte que els americans serien molt cautelosos en intervenir si percebien que els israelians iniciaven les hostilitats, rebutjà realitzar un atac preventiu, informant Washington de la seva decisió. L'aleshores Secretari d'Estat dels Estats Units, Henry Kissinger, confirmà en les seves memòries que l'anàlisi jueva era la correcta, dient que si Israel hagués llençat un atac preventiu, no hauria rebut "ni un clau".[10][38]

Israel rebutjà l'agressió àrab, responent amb una contundent i victoriosa ofensiva sobre els seus enemics i portant el front a només cent quilòmetres del Caire i a quaranta de Damasc, mantenint tots els territoris conquerits durant la Guerra dels Sis Dies del 1967. No obstant això la guerra deixà una profunda cicatriu en la societat israeliana. Golda Meir, encara desacreditada per la seva actuació, aconseguí guanyar les eleccions generals del 1974 i es beneficià de les conclusions de la Comissió Agranat, que exculpà els polítics de les possibles culpes per la lenta reacció a l'inici de la guerra, quedant el Comandant en Cap David Elazar com a únic responsable.

« Va decidir sàviament, amb sentit comú i rapidesa, a favor de la plena mobilització de les reserves, segons recomanacions del cap de l'Estat Major, a pesar de les difícils circumstàncies polítiques, per la qual cosa realitzà un important servei per la defensa de l'Estat. »
— Informe de la Comissió Agranat de 1975.[10]

Renúncia[modifica | modifica el codi]

Malgrat que la comissió l'eximí de responsabilitats, l'opinió pública no pensava el mateix i l'informe de la comissió no va fer més que alimentar una onada de protestes que van anar incrementant-se en tot el país i que van portar la primera ministra a presentar la seva dimissió poc després de la seva reelecció, l'11 d'abril de 1974. Yitshaq Rabbín va substituir-la al capdavant del govern i del Partit Laborista Israelià.

Cap a mitjans del 1973, abans que la guerra modifiqués la seva imatge pública, Golda Meir havia arribat a un elevat grau de suport i consens en l'opinió pública, tant israeliana com internacional, tant uns com els altres l'associaven amb la imatge de la matriarca jueva amb sentit comú i sobreprotectora amb els seus descendents. Van fer-se famoses les reunions dels seus col·laboradors més íntims a la cuina de la seva residència oficial.

Fins i tot després del desprestigi que suposà la guerra, el seu partit aconseguí guanyar les eleccions el desembre de 1973, però ella hagué de dimitir al cap de quatre mesos pel que sentia que era "la voluntat del poble". "Amb cinc anys n'hi ha prou... no tinc forces per seguir portant aquesta càrrega.[10][39]" Yitshaq Rabbín va substituir-la des del dia 3 de juny. Quatre dies més tard també renuncià al seu escó al Parlament i es retirà definitivament de la vida política.

Darrers anys (1974-78)[modifica | modifica el codi]

La pau amb Egipte[modifica | modifica el codi]

El president d'Egipte, Anwar el-Sadat, fent el seu discurs de pau a la Kenésset a Jerusalem el 20 de novembre de 1977.

Malgrat que Meir abandonà el càrrec el 1974, seguí estant en certa manera present en la vida política del seu país. Quan el 14 de novembre de 1977, l'aleshores President d'Egipte Ànwar el-Sadat anuncià la seva decisió d'anar a la capital d'Israel,[40] Meir, que es trobava a Nova York per assistir a l'estrena de l'espectacle de Broadway Golda, un relat de la seva vida protagonitzada per Anne Bancroft, l'alabà com un gest brillant, però aconsellà esperar i veure resultats més concrets.[19]

Sis dies després, Sadat volà des d'Egipte per fer un famós discurs davant de la Kenésset.[40] A l'arribar a Israel, el mandatari egipci semblava més còmode amb ella que amb els altres dirigents amb els quals s'entrevistà. En la seva trobada, Golda li entregà un regal per a un nét seu acabat de néixer.[19] Més tard el visitant confessà que hauria preferit negociar amb ella, declarant que "L'anciana realment té valor",[6] ja que tenia la voluntat de perseverar en el camí de la pau.[19]

Mort[modifica | modifica el codi]

Tomba de Golda Meir al Mont Herzl.

Encara amb els ressentiments i les contradiccions de la seva gestió durant la guerra, Golda Meir es retirà a viure al quibuts Revivim, a casa de la seva filla Sara, on visqué els darrers anys de la seva vida amb la leucèmia que patia ja en fase avançada. El 7 de desembre de 1978 fou ingressada a l'hospital Hadasa a Jerusalem on entrà en coma[6] i morí l'endemà a causa del càncer a l'edat de 80 anys.[22] Fou enterrada quatre dies després al panteó dels "Grans de la Pàtria", al Mont Herzl de Jerusalem.[2]

Llegat[modifica | modifica el codi]

El llegat de Golda Meir és discutit i sovint contradictori. Entre la diàspora jueva és generalment recordada com una dirigent carismàtica i singular, una matriarca jueva visceral, i una gran oradora capaç de sintetitzar les situacions més complexes en frases senzilles. En canvi a Israel, especialment entre l'esquerra, molts la recorden com una dona tossuda i obstinada, amb poca capacitat per copsar la realitat i una actitud intransigent, especialment envers els àrabs, que portà en última instància al conflicte del Yom Kippur.[41][42]

Entre els llocs i institucions que porten el seu nom destaquen el Boulevard Golda Meir a Jerusalem, el Centre d'Arts Escèniques Golda Meir a Tel Aviv, l'escola i biblioteca Golda Meir School a Milwaukee (Wisconsin)[43] o la Plaça Golda Meir a Nova York o el Centre de lideratge polític Golda Meir al Metropolitan State College de Denver[6] i Golda Meir House a Denver.[6][44]

Cinema, teatre i televisió[modifica | modifica el codi]

La història de Golda Meir fou portada tant al teatre com a la pantalla gran. El 1977 Anne Bancroft va caracteritzar a Golda Meir en l'obra de William Gibson, Golda, a Broadway. L'actriu australiana Judy Davis va protagonitzar una jove Golda en la minisèrie realitzada per a televisió A Woman Called Golda (1982); en la mateixa pel·lícula, Golda, ja gran, fou interpretada per Ingrid Bergman.[45] El 2003 l'actriu Tovah Feldshuh l'interpretà en la segona obra de William Gibson a Broadway Golda's Balcony.[46] El 2006 aquesta obra fou adaptada per una pel·lícula amb el mateix títol, protagonitzada per Valerie Harper.[47] El 1986, Michael Anderson dirigí una pel·lícula pel canal de televisió HBO titulada Sword of Gideon on l'interpretà l'actriu Colleen Dewhurst.[48] El 2005 l'actriu Lynn Cohen interpretà Golda Meir en la pel·lícula de Steven Spielberg Munich, sobre la Massacre de Munic i l'Operació Ira de Déu. L'actriu Tovah Feldshuh la caracteritzà a la pel·lícula francesa de 2006, O Jerusalén.[49] En la pel·lícula de 2009 The Last Report on Anna, dirigida per Márta Mészáros fou interpretada per l'actriu polonesa Beata Fudalej.[50]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. "No estava gaire contenta" amb B.G. i estava "enrabiada" amb el bloc religiós.(Meir 1986, p. 232)
  2. "L'impacte a curt termini de la massacre de l'aeroport de Lod com a precursora de Munic..." Stephen Sloan, John C. Bersia, J. B. Hill. Terrorism: The Present Threat in Context, Berg Publisher, 2006, p. 50. ISBN 1-84520-344-5
  3. "Dos anys després, just abans de la massacre de l'aeroport de Lod, les autoritats van descobrir els cossos de 14 homes i dones a la regió del Mont Haruna, a un centenar de quilòmetres al nord-oest de Tokio""Again the Red Army", TIME, 18 d'agost de 1975.
  4. "Els oficials libanesos van identificar com a mínim tres membres de l'Exèrcit Roig Japonès que havien estat en crida i cerca per les autoritats japoneses durant anys, particularment Kōzō Okamoto, de 49 anys, l'únic membre del grup que sobrevisqué a la massacre." "Lebanon Seizes Japanese Radicals Sought in Terror Attacks", The New York Times, 19 de febrer de 1997.
  5. "Foren responsables de la massacre de l'aeroport de Lod a Israel del 1972, que es va cometre a instàncies del PFPL." Jeffrey D. Simon, The Terrorist Trap: America's Experience with Terrorism, Indiana University Press, p. 324. ISBN 0-253-21477-7

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Knesset Members - Golda Meir -Government roles» (en anglès). Knesset.
  2. 2,0 2,1 2,2 «Golda Meir - (1898-1978)» (en anglès). Jewish Virtual Library.
  3. Knesset Members - Golda Meir - Public Activities Site oficial del Knesset (anglès)
  4. 4,0 4,1 «1969: Israel elects first female leader» (en anglès). BBC News.
  5. 5,0 5,1 Cavendish, Richard. «Golda Meir becomes Israeli Prime Minister» (en anglès). History Today, 2009.
  6. 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 6,10 6,11 Provizer, Norman. «Golda Meir: An Outline of a Unique Life» (en anglès). Metropolitan State University of Denver.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Varnell, Jeanne. «Golda Mabovitx Meir». A: Women of Consequence: The Colorado Women's Hall of Fame (en anglès). Colorado: Johnson Books, 1999, p. 124-129. ISBN 978-1555662141. 
  8. Butt, Gerald. «Profiles - Golda Meir» (en anglès). BBC News, 21 d'abril de 1998.
  9. Daniels, Patricia. «Golda Meir The First Female Prime Minister of Israel». about.com.(anglès)
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 Golda 1986.
  11. «Golda-Meir» (en anglès). Encyclopædia Britannica.
  12. Gilbert, Martin. História de Israel (en portuguès). Edições 70, 2002, p. 53. ISBN 9789724415130. 
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 Kordova, Shoshana. «Mother of a nation, but not much of a mother» (en anglès). shoshanakordova.com, juliol 2008.
  14. Burkett, Elinor. Gibson Square. Golda Meir; The Iron Lady of the Middle East (en anglès), 2008, p. 37. ISBN 978-1-906142-13-1. 
  15. Sachar, Howard, M. Knopf. A History of Israel from the Rise of Zionism to Our Time (en anglès), 1976, p. 535. ISBN 978-0-679-76563-9. 
  16. Golda Meir, Encyclopedia of Zionism and Israel, ed. Raphael Patai, Nova York, 1971, vol.II, pp. 776–77 (en anglès)
  17. "Golda Meir", Encyclopedia Judaica, Keter, 1972, Jerusalem, vol. 11, pp. 1242–45 (en anglès)
  18. «MJHnyc.org» (PDF). (anglès)
  19. 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 Shenker, Israel. «Golda Meir: Peace and Arab Acceptance Were Goals of Her 5 Years as Premier». The New York Times, 9 de desembre de 1978.
  20. Yossi Goldstein, "Doomed to Fail: Golda Meir's Mission to Moscow (Part 1)", The Israel Journal of Foreign Affairs Vol. 5 No. 3 (September 2011), p. 131 (anglès)
  21. Yossi Goldstein, "Doomed to Fail: Golda Meir's Mission to Moscow (Part 1)", The Israel Journal of Foreign Affairs Vol. 5 No. 3 (September 2011), p. 138 (anglès)
  22. 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 "Golda Meir," Encyclopædia Britannica, Micropædia, 1974, 15ª edición, pp.762 (anglès)
  23. Meir 1986, p. 308-309.
  24. «Jewish gratitude for the Help of Pope Pius XII who helped them against the perverse regime of the Nazis». Catholicapologetics.info.
  25. 25,0 25,1 For The Attainment Of Peace (anglès)
  26. "Golda Meir"Encyclopedia Judaica, Keter, Jerusalem, 1972, pp. 1242–44.
  27. Hevesi, Dennis. «Reginald Levy Is Dead at 88; Hailed as a Hero in a '72 Hijacking» (en anglès). The New York Times, 5 d'agost de 2010.
  28. Terrorism & It's Effects. Google Books.  (anglès)
  29. Terrorism (en anglès). Google Books, 11 de setembre de 2001. 
  30. The new dimension of international ... (en anglès). Google Books, 11 de setembre de 2001. 
  31. Encyclopedia of terrorism (en anglès). Google Books. 
  32. The terrorist trap: America's ... (en anglès). Google Books, 18 de juliol de 1976. 
  33. Reeve, Simon. «Olympics Massacre: Munich – The real story» (en anglès), 22 de gener de 2006. [Consulta: 10 de desembre de 2012].
  34. Fleisher, Malkah. «"Baffled" Bob Costas to Call Own Minute of Silence During Olympic Broadcast for Slain Israeli Team» (en anglès). The Jewish Press, 22 de juliol de 2012.
  35. Mañana se cumplen 34 años del fallecimiento de la primera ministra Golda Meir (en castellà)
  36. The Prime Ministers: An Intimate Narrative of Israeli Leadership (en anglès). The Toby Press, 2010, p. 219. ISBN 978-1-59264-278-6. 
  37. «Die Geiselnahme in Marchegg» (en alemany). Historisch.apa.at, 28 de setembre de 1973.
  38. Henry Kissinger. «White House Years» (en anglès), 1979.
  39. Ami Isseroff. «Biography of Golda Meir Zionism and Israel - Biographies - Biography of Golda Meir (Meyerson)» (en anglès).
  40. 40,0 40,1 Michael Omer-Man. «This Week in History: Sadat comes to Jerusalem» (en anglès). Israel: The Jerusalem Post, 20 de noviembfre de 2011.
  41. Jeffay, Nathan. «Golda Meir's Legacy, and Parsing the 'War and Peace Index'» (en anglès). The Jewish Daily Forward, 9 juliol 2009. [Consulta: 23 desembre 2013].
  42. Jspace staff. «Golda Meir: Israel’s Intransigent, First Female Prime Minister» (en anglès). Jspace, 12 juliol 2012. [Consulta: 23 desembre 2013].
  43. «Fourth Street School» (en anglès). Wisconsin Historical Society.
  44. «Golda Meir House, 1606-1608 Julian Street (moved to 1301 South Lipan Street), Denver, Denver County, CO» (en anglès). Library of Congress.
  45. «A Woman Called Golda» (en anglès). IMDb, 29 d'abril de 1982.
  46. SOMMER, Elyse. «A CurtainUp Review - Golda's Balcony» (en anglès). Curtainup.
  47. «Golda's Balcony» (en anglès). IMDb, 10 d'octubre de 2007.
  48. «Sword of Gideon» (en anglès). IMDb, 29 de novembre de 1986.
  49. «O Jerusalem» (en anglès). IMDb, 18 d'octubre de 2006.
  50. «Utolsó jelentés Annáról» (en anglès). IMDb, 15 d'octubre de 2009.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Obres de Golda Meir[modifica | modifica el codi]

  • Meir, Golda. This Is Our Strength: Selected Papers. ASIN B0007DN4U8 (en anglès). Nova York, EUA: Macmillan, 1962. 
  • Meir, Golda. The house of my father (en hebreu). Edicions Hakibutz Hameujad, 1972. 
  • Meir, Golda. A land of our own: an oral autobiography. editat per Marie Syrkin (en anglès). Nova York, EUA: G.P. Putnam's sons, 1973. ISBN 0-399-11069-0. 
  • Meir, Golda; traducció d'Adolfo Martín. Mi vida. [1a. ed.] (en castellà). Barcelona: Plaza & Janés, 1986. ISBN 9788401351501. 
  • Meir, Golda. «Golda Meir: Israel's Woman of Valor» (extractes de 24 dels seus discursos, amb comentaris addicionals, en la compilació en format CD, ASIN B002HJXGZI) (en anglès). Educational News Service, 1979.

Altres autors[modifica | modifica el codi]

  • Adler, David A.; il·lustrat per Donna Ruff. Our Golda, the story of Golda Meir (en anglès). New York, N.Y., EUA: Puffin Books, 1986. ISBN 0-14-032104-7. 
  • Agress, Eliyahu; traduït de l'hebreu per Israel I. Taslitt; pròleg d'Israel Galili. Golda Meir; portrait of a Prime Minister (en anglès). New York: Sabra Books, 1969. ISBN 0-87631-020-X. 
  • Amdur, Richard. Golda Meir : a leader in peace and war. 1st ed. (en anglès). New York: Fawcett Columbine, 1990. ISBN 0-449-90403-2. 
  • Claybourne, Anna. Golda Meir (Leading Lives) (en anglès). Chicago: Heinemann Library, 2003. ISBN 0-431-13880-X. 
  • Davidson, Margaret. The Golda Meir story. edició revisada (en anglès). New York: Charles Scribner's Sons, 1981. ISBN 0-684-14610-X. 
  • Dobrin, Arnold. A Life for Israel: The Story of Golda Meir (en anglès). New York: Dial, 1975. ISBN 0-8037-4816-7. 
  • Eban, Abba. The political legacy of Golda Meir : twenty-fifth annual Moris Fromkin Memorial Lecture (en anglès). Milwaukee: Golda Meir Library, University of Wisconsin-Milwaukee, 1995. ISBN 1-879281-15-5. 
  • Gibson, William. Golda: A Play in Two Acts (en anglès). New York: Samuel French, 1977. ISBN 1-55783-616-7. 
  • Hitzeroth, Deborah. Golda Meir (Importance of) - Series (en anglès). San Diego, CA: Lucent Books, 1998. ISBN 1-56006-090-5. 
  • Keller, Mollie. Golda Meir (An Impact Biography) (en anglès). New York: Franklin Watts, 1983. ISBN 0-531-04591-9. 
  • Lewkowicz, Lidia F. Juana Manso & Golda Meir : dos mujeres del siglo XIX (en castellà). Buenos Aires: Ediciones Al Margen, 1999. ISBN 987-9248-14-7. 
  • Mann, Peggy. Golda : the life of Israel's prime minister. 4a impressió (en anglès). New York: Coward, McCann & Geoghegan, 1971. ISBN 0-698-20052-7. 
  • Marsh, Carol. Golda Meir (en anglès). Peachtree City, GA: Gallopade International, 2002. ISBN 0-635-00399-6. 
  • Martin, Ralph G. Golda Meir : the romantic years (en anglès). New York: Charles Scribner's Sons, 1988. ISBN 0-86188-864-2. 
  • McAuley, Karen. Golda Meir (World Leaders Past and Present) (en anglès). New York: Chelsea House, 1985. ISBN 0-87754-568-5. 
  • Meir, Menahem. My mother, Golda Meir : a son's evocation of life with Golda Meir (en anglès). New York: Arbor House, 1983. ISBN 0-87795-415-1. 
  • Morris, Terry. Shalom, Golda. ASIN B0006C0MX2 (en anglès). New York: Hawthorn Books, 1971. ISBN 0801567742. 
  • Iris, Noble. Israel's Golda Meir; pioneer to Prime Minister.. edició revisada (en anglès). New York: Julian Messner, 1974. ISBN 0-671-32516-7. 
  • Olivares Gullón, Ángela. Golda Meir, Mujeres en la historia (en castellà). Arganda del Rey (Madrid): EDIMAT, 2006. ISBN 84-9764-758-0. 
  • Pogrebin, Letty Cottin. Deborah, Golda, and me : being female and Jewish in America (en anglès). New York: Crown, 1991. ISBN 0-385-42512-0. 
  • Shenker, Israel; Shenker, Mary. As good as Golda : the warmth and wisdom of Israel's prime minister. compilat i editat (en anglès). New York: McCall Pub. Co., 1970. ISBN 0-8415-0029-0. 
  • Slater, Robert. Golda: the uncrowned queen of Israel : a pictorial biography. (en anglès). New York, N.Y.: Jonathan David, 1981. ISBN 0-8246-0244-7. 
  • Syrkin, Marie. Way of Valor: A Biography of Golda Meyerson. ASIN B0007DJWJ0 (en anglès). New York: Sharon Books, 1955. 
  • Syrkin, Marie. Golda Meir: Woman with a Cause. ASIN B0007E0B7Q (en anglès). New York: G.P. Putnam's Sons, 1963. 
  • Syrkin, Marie. Golda Meir: Israel's leader. ASIN B0006CPEIU (revisada) (en anglès). New York: G.P. Putnam's Sons, 1969. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]