Mandat Britànic de Palestina

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mandat de Palestina
Ottoman flag.svg
1920 – 1948 Flag of Israel.svg
Flag of Jordan.svg

de}}} Palestina

Bandera

Ubicació de Palestina
Capital Jerusalem
Idioma oficial àrab, anglès, hebreu
Forma de govern Mandat de la Lliga de Nacions
Alt Comissionat
 • 1920 — 1925 Sir Herbert Louis Samuel
 • 1945 — 1948 Sir Alan Cunningham
Període històric Període d'entreguerres
 • Establiment 25 d'abril de 1920
 • Gran Bretanya assumeix el control oficialment 29 de setembre de 1923
 • Independència de Transjordània
 • Fundació d'Israel 14 de maig de 1948
Moneda Lliura Palestina
Membre de: Imperi Britànic

El Mandat Britànic de Palestina fou una possessió de l'Imperi britànic al Pròxim Orient entre els anys 1920 i 1948.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Després de la derrota de l'imperi Otomà a la Primera Guerra Mundial, aquest desaparegué el 1917, i el general Edmund Allenby va ocupar la regió del sud de Palestina. França i el Regne Unit es van repartir l'Orient Mitjà segons l'acord Sykes-Picot: França obtingué el Líban i Síria i el Regne Unit obtingué Palestina i l'Iraq. La Societat de Nacions, reunida el 1920 en la Conferència de San Remo, va atorgar el mandat sobre Palestina i Transjordània al Regne Unit. Els objectius del mandat eren realitzar els objectius de la Declaració Balfour de 1917 i facilitar la immigració jueva, sempre protegint els drets de les comunitats no jueves de Palestina.

El mandat britànic[modifica | modifica el codi]

Partició del mandat pel Riu Jordà
Subdistrictes i districtes de Palestina (1945).

El mandat britànic va entrar oficialment en vigor el 24 de juliol de 1922.[1] Els britànics van decidir dividir el territori en dues parts: la part a l'oest del riu Jordà passà a anomenar-se "Palestina" i la part a l'est "Transjordània".

Durant els anys vint, més de 100.000 jueus van arribar a Palestina. Moltes organitzacions, tant estrangeres com locals, especialment l'Agència Jueva, van començar a comprar terres per oferir-les als nouvinguts perquè s'hi establissin i les conreessin. Tot i que al principi els àrabs no s'oposaren a la immigració, cada cop els jueus eren més nombrosos, especialment a partir de la persecució nazi, fet que desequilibrà l'estructura ètnica de Palestina, i els àrabs començaren a atacar els jueus. El govern britànic establí quotes d'immigrants, cosa que encara agreujà la situació, perquè no agradaren ni als jueus ni als àrabs.

Entre 1936 i 1939 tingué lloc la revolta àrab de Palestina. Els àrabs se sentien marginats al seu propi país i posaren en marxa una sèrie de vagues. Ben aviat, però, la situació va conduir a la violència. Primer s'assassinà molts jueus, però després la situació degenerà cap a una lluita fraticida entre els àrabs; els jueus, a més, van respondre-hi amb atacs terroristes. Després que el governador britànic de Galilea fos assassinat, els britànics van posar fi a la revolta amb mesures molt dràstiques i es limità l'adquisició de terres per part dels jueus, cosa que contravenia les directives del mandat britànic.

L'Holocaust va provocar una onada d'emigració cap a Palestina, i els britànics van pretendre evitar-ho creant camps de refugiats a llocs com les illes Maurici o Xipre. Tanmateix, la immigració era tan nombrosa i veient que l'escalada de violència desbordaria el seu control, els britànics van renunciar al mandat i van expressar la voluntat d'abandonar Palestina el maig de 1948.

Pla de partició de l'ONU[modifica | modifica el codi]

El 29 de novembre de 1947, l'Assemblea General de l'ONU va aprovar un pla per la partició de Palestina (Resolució 181 de l'Assemblea General de les Nacions Unides), un pla per a dividir la regió en dos estats, un de jueu i un d'àrab, amb Jerusalem i Betlem sota administració internacional. Els líders jueus, incloent-hi l'Agència Jueva, acceptaren el pla, mentre que els líders àrabs palestins el rebutjaren, així com els països àrabs i musulmans veïns. L'abril de 1923, els britànics van reconèixer l'emir Abdallah I com a monarca legítim de Transjordània, cosa que limità la "llar" dels jueus a la part occidental del riu Jordà.

Mentre el conflicte armat entre forces paramilitars jueves i àrabs continuava, el mandat britànic s'acabà el 15 de maig de 1948, un dia després que l'estat d'Israel hagués estat proclamat (vegeu declaració d'independència d'Israel). Els estats àrabs veïns van atacar immediatament Israel, començant la Guerra araboisraeliana de 1948. Així doncs, el pla de partició de l'ONU no es va arribar a aplicar mai.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Wallace, Cynthia. ??? (en anglès). Charisma Media, 2012, p. 11. ISBN 1616389176. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mandat Britànic de Palestina