Gamal Abdel Nasser

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Gamal Abdel Nasser
Gamal Abdel Nasser
Nasser amb Nikita Khrusxov.

Mandat
23 de juny de 1956 (1956-06-23) – 28 de setembre de 1970 (1970-09-28)
Precedit per Muhammad Naguib
Succeït per Ànwar el-Sadat

Naixement 15 de gener de 1918
Alexandria, Soldanat d'Egipte
Mort 28 de setembre de 1970 (als 52 anys)
El Caire, Egipte
Signatura Nasser(PresidentofEgypt).jpg

Jamal Abd-an-Nàssir (en àrab جمال عبد الناصر), també transliterat Jamal Abd al-Naser o sovint Gamal Abdel Nasser (15 de gener de 191828 de setembre de 1970) fou cap d'estat d'Egipte entre 1954 i l'any de la seva mort. El seu govern es va caracteritzar per ser de caràcter socialista (va mantenir millors relacions amb el bloc de l'URSS que no pas amb el món occidental), reformista (va contribuir a la construcció del canal de Suez i de la resclosa d'Assuan), nacionalista-independentista i anticolonialista. També la ideologia panarabista, anomenada nasserisme en el seu honor, va guanyar molts seguidors entre el món àrab en els anys 50 i 60, i encara avui dia hom el considera un símbol de dignitat i llibertat àrabs.

Primers anys[modifica | modifica el codi]

L'infant Nasser

Gamal Abdel Nasser va néixer el 15 de gener de 1918 a la ciutat egípcia d'Alexandria, fill d'un treballador de correus. Es va interessar per la política ben aviat, als onze anys, quan encara estudiava a l'escola de secundària Ras el Tin d'Alexandria. Als setze fou empresonat per la seva participació en els aldarulls que van seguir a una (la seva primera) manifestació, promoguda per un grup independentista egipci (El Fatat, o en francès Jeune Égypte), al qual acabaria integrant-se.

El compromís polític de Nasser va durar tota la seva etapa escolar, i constituí una part molt important de la seva vida, deixant de banda altres afers. Fou escollit president d'un comitè d'estudiants de l'escola de secundària del Caire per al període 1935-1936, el qual comitè prestava especial atenció a la reforma política egípcia. El març de 1937 fou admès a l'Acadèmia Militar Egípcia, i va haver d'abandonar temporalment les seves activitats polítiques per tal de centrar-se en els estudis militars per esdevenir oficial.

Segona Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

El 1939, poc després de graduar-se i llicenciar-se a l'exèrcit, Nasser i un amic seu es van allistar com a voluntaris per tal de prestar servei al Sudan, on van arribar poc temps després d'esclatar la Segona Guerra Mundial. En el transcurs de la guerra, Nasser i Anwar Sadat, un altre amic i aliat polític, van establir contactes amb agents de les potències de l'Eix, en concret amb els italians, i van planejar un cop per fer-lo coincidir amb una ofensiva italiana que faria fora les forces britàniques d'Egipte; això no obstant, els plans mai es van portar a terme. Nasser també va començar a formar un grup de joves oficials amb fort sentiment nacionalista que recolcessin una revolució.

Cap a la fi de la guerra, sense experiència en el combat i sense haver estat emplaçat al camp de batalla, va aconseguir una plaça d'instructor a l'Acadèmia Militar d'El Caire. Els següents anys, Nasser va treballar per tal d'organitzar el seu grup d'oficials i per reclutar nous membres. El grup es va anomenar "Moviment d'Oficials Lliures'", i "hom i parlava de... llibertat i de restauració de la dignitat de llur país".

La revolució[modifica | modifica el codi]

El 1952 Egipte albergava tots els ingredients per tal que esclatés una revolució. Nasser i els Oficials Lliures van aprofitar el moment per assestar un cop d'estat el 23 de juliol d'aquell mateix any. Arribada la nit, van prendre el control dels edificis governamentals, de les estacions de ràdio, de les comissaries, i dels quarters militars del Caire. El cop va instal·lar com a president al general Muhammad Naguib, un heroi de la guerra araboisraeliana de 1948. Un moviment estratègicament encertat fou el d'assegurar a la Gran Bretanya que respectaria els ciutadans i les propietats britàniques a tot Egipte; d'aquesta forma, s'aigualia la possibilitat d'una intervenció exterior per fer front al cop. També van mostrar-se respectuossos amb els estatunidencs, i també van haver de permetre al destronat rei Faruk I i la seva família d'abandonar Egipte sà i estalvi i amb honor.

Un cop assumit el poder, Nasser i els Oficials Lliures no volien assumir les tasques administratives rutinàries del govern egipci. Per això, van passar el poder a Alí Maher, un polític de confiança des de feia molt de temps, a qui van nomenar primer ministre. També van formar el Consell Revolucionari d'Autoritats, que va constituir el veritable poder a Egipte, i comptava amb Neguib com a president i Nasser com a sotspresident. El Consell actuava de centre ideològic de molta infuència; així, les discrepàncies de Maher en les reformes agràries proposades pel Consell, el van portar a la dimissió el 7 de setembre de 1952; va ser llavors quan Neguib va assumir tot el lideratge com a primer ministre.

Conflicte amb Naguib[modifica | modifica el codi]

En juny de 1953, en plena reforma agrària, Naguib va anunciar l'abolició oficial de la monarquia egípcia, i es va autoproclamar President de la República d'Egipte. Un cop establerta la República, Naguib i Nasser van començar a entrar en conflicte. Aquestes disputes van culminar amb la dimissió de Naguib el 23 de febrer de 1954 com a president i com a primer ministre. El Consell Revolucionari d'Autoritats va designar llavors a Nasser com a primer ministre, sense nomenar cap president. Al cap de poc, el Consell va ordenar l'arrest domiciliari de Naguib, amb l'esperança d'evitar el seu retorn al poder.

L'extralimitació del Consell pel seu comportament vers Naguib, féu que sorgissin nombroses protestes ciutadanes en favor del seu restabliment. Davant d'aquestes manifestacions, un grup important del Consell va demanar a Nasser la tornada de Neguib a la presidència i la immediata celebració de comicis electorals per tal d'escollir president i primer ministre; i així tingué lloc. La presidència fou reassumida per Naguib, i Nasser es va veure forçat a dimitir del seu càrrec de primer ministre.

El poc temps de què disposava Nasser com a primer ministre el va aprofitar per tal de purgar de l'exèrcit els elements pro-Naguib, i durant els vuit mesos següents va anar desplaçant del poder a Naguib de forma progressiva. Finalment, l'octubre de 1954, Nasser féu fora a Neguib i es va autoestablir cap militar d'Egipte. Aquell mateix mes va patir un intent d'assassinat, en ser disparat per un franctirador del grup Germans Musulmans.

Crisi de Suez[modifica | modifica el codi]

Article principal: Crisi de Suez

Al poc temps de l'assumpció del poder, Nasser va signar un acord amb el Regne Unit segons el qual s'hauria de retirar tot el personal militar uniformat britànic de la zona del Canal de Suez, tot i que es va permetre temporalment un petit destacament civil. Aquest acord va acabar donant a Egipte la independència, i així van alleugerir-se les tensions entre ambdós estats.

Amb l'acord, els britànics i els estatunidencs aportaren un ajut d'uns 40 milions de dòlars per al desenvolupament econòmic. L'any següent, el 1955, Nasser va rebre la promesa de 56 milions de dòlars més per finançar la construcció de la gran resclosa d'Assuan, obra que va començar a planificar-se poc després de l'inici de la revolució dels anys anteriors. L'esmentada resclosa crearia el llac artifical més gran construït fins llavors, i generaria energia elèctrica suficient per abastir gran part d'Egipte, i proveiria d'aigua per regar, i controlaria les inundacions del Nil. Però el setembre de 1955 Nasser va commocionar els països occidentals en signar un tractat d'armament amb la Txecoslovàquia del Bloc Oriental. Per això, el juliol de 1956, el Bloc Occidental va retirar les ofertes de finançament de la resclosa, i van forçar Nasser a cercar fonts de finançament alternatives, com la nacionalització del Canal de Suez. Amb la nacionalització del Canal la commoció fou encara superior, i tot i així, Nasser no crèia que provoqués cap intervenció militar exterior. Finalment, l'octubre de 1956 el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va adoptar una resolució segons la qual es reconeixia el dret d'Egipte a controlar el Canal, sempre que permetés el pas als vaixells estrangers. La resolució refermà la creença de Nasser de la poca probabilitat d'intervencions militars occidentals.

Però el 29 d'octubre d'aquell 1956 les forces militars israelianes van envair la península del Sinaí, i dos dies més tard van introduir-se, junt amb forces britàniques i franceses, a la zona del canal. El president estatunidenc Eisenhower va urgir a les 3 nacions a desocupar la zona, i el 5 de novembre també la Unió Soviètica (en forma d'ultimàtum). Les forces militars ocupants van retirar-se gradualment, i l'anomenada crisi de Suez va tocar a la fi.

Relacions amb la Unió Soviètica[modifica | modifica el codi]

Al final de la crisi, Egipte fou alliberada de totes les pressions imperialistes occidentals. Aleshores va començar un apropament cap a la Unió Soviètica, que es traduí en un terç del finançament de la resclosa d'Assuan. La construcció de la presa va començar l'1 de gener de 1960, i va finalitzar en 1970. Tal com estava previst, es va formar un gran llac, el llac Nasser, i es va poder obtenir energia elèctrica (uns 2.1 gigavats).

Les relacions amb l'URSS també es van traduir en un acostament al model econòmic socialista amb certes reminiscències al marxisme-leninisme. Així, en 1962 una mica més de la meitat (51%) de tots els negocis egipcis eren propietat del govern, amb Nasser al capdavant. Això li féu valer el títol d'Heroi de la Unió Soviètica (sent la primera vegada que s'atorgava a un ciutadà no soviètic) l'Ordre de Lenin i l'Estel d'Or Soviètic en una visita de Nikita Khrusxov a Egipte entre el 9 i el 26 de maig de 1964.

Nasser, líder àrab[modifica | modifica el codi]

L'estratègia de Nasser fou sempre la del panarabisme neutre. Va inspirar els nacionalistes de tot el món àrab, i va arribar a representar un veritable líder en aquest aspecte. Aquest panarabisme aglutinava els països àrabs, en contraposició amb els països occidentals imperialistes (colonialistes).

El 1958 els militars egipcis i sirians van demandar al president Nasser la fusió d'ambdós països, que es va traduir en la República Àrab Unida. Però ben aviat (1961) la unió es dissol, fruit de les pràctiques autoritàries dels oficials i buròcrates egipcis, de la repressió de la policia secreta contra el grup dels Germans Musulmans. Posteriorment van estudiar l'annexió del Iemen, i no van trigar a produir-se operacions militars al nord del Iemen.

Nasser també va representar un paper molt destacable en representació del tercer món, com a alternativa als imperants blocs occidental i soviètic. Fou el principal interlocutor a la conferència de Bandung de 1955, i s'hi presentà com un dels líders dels països resultants de la descolonització.

Darrers anys[modifica | modifica el codi]

En els tres darrers anys abans de la seva mort, Nasser va patir un important desgast polític, degut a la crisi oberta com a conseqüència del seu paper iniciador de la guerra dels sis dies contra Israel. Es concentra les tropes al Sinaí i a la frontera amb Israel, es prohibeix el pas a certs vaixells pel canal de Suez en contra del dret internacional, bloqueja l'estret de Tiran (via d'abastiment d'Israel), i fa declaracions bel·licoses. Com a resposta, Israel ataca les bases militars egípcies i la guerra toca la fi. Nasser dimiteix.

Tot i que en un primer moment va arribar a dimitir, el suport popular massiu féu que hagués de reincorporar-se com a president, lloc que ocupà fins a la seva mort.

Finalment, el 28 de setembre de 1970, i malalt d'hemocromatosi, Nasser mor d'un atac cardíac deixant una dona i cinc fills. El succeeix en el càrrec de president un vell amic, Anwar Sadat.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]