Sultanat de Zanzíbar
El sultanat de Zanzibar fou un estat independent que va existir entre el 1861 i el 1964. Fou dependència del soldanat d'Oman entre 1710 i 1861, i protectorat britànic entre 1890 i 1963, esdevenint l'any següent la República de Zanzíbar
Taula de continguts |
[modifica] Establiment del poder omanita
La pèrdua de Mombasa pels portuguesos el 1698 no va tenir immediata repercussió a Zanzíbar. El 1694 el vicari de Zanzíbar Fra Manuel de Conceiçao fou assassinat per membres de les tribus i ja no es va nomenar successor. Una reina de nom Fàtima es va fer amb el poder pacíficament i va establir el seu palau prop de la geraza. El 1710 ja pertanyia a Oman i la reina s'havia sotmès. El 1712 el virrei de Goa informà que els àrabs havien transformat la feitoria portuguesa i un edifici de pedra construït per Joao Nunes a finals del segle XVII per fer un fortí inadequat. La monarquia local suahili s'havia mantingut però el poder real estava en mans dels omanites i després del 1734 en mans dels liwalis de Mombasa (des de 1739 els Mazrui) que no foren eliminats fins el 1837 per Sayyid Said.
[modifica] Regnat de Sayyid Said
La primera mesquita de la Ciutat de Pedra de Zanzíbar data del 1766; Sayyid Said va visitar l'illa el 1828 però no va instal·lar la seva cort a la Ciutat de Pedra fins el 1842. El 1830 es van construir tres mesquites un altre el 1840. Entre 1850 i 1890 se'n van construir al menys 27 i 5 més al segle XX. El savi xeic Muhyi al-Din ben Shaikh ben Abd Allah ak-Khaytani, cadi de Zanzíbar de 1840 a 1870 va escriure obres d'història i poesia.
Sayyid Said va tenir entre 60 i 70 concubines i d'acord al prestigi social de l'època va fer construir nombrosos palaus o palauets alguns dels quals encara es conserven; el principal i la seva residència era el de Mtoniu; un palau a Dunga allotjava als sobirans autòctons (Mwinyi Mkuu)
Sayyid Said ben Sultan al-Busaid va traslladar la seva cort a l'illa el 1840 i va introduir el clau cultivat a les plantacions per esclaus negres i amb una classe dirigent àrab; els indis van agafar el control del comerç. Va morir el 1856 i va esclatar la lluita per la successió i finalment el 6 d'abril de 1861 els dominis Al-Busaid es van dividir entre la branca de Zanzíbar representada per Sayyid Majid ben Said Al-Busaid (1856–1870), el seu sisè fill, i el tercer Thuwaini ben Said esdevingué sultà de d'Oman. La costa africana va quedar em poder de Zanzíbar i territoris que anaven fins a Kindu al riu Congo on els mercaders àrabs comerciaven amb esclaus.
[modifica] Pèrdua de territoris
El novembre de 1886 una comissió germano-britànica va establir que els dominis de Zanzíbar només anaven fins uns 19 km cap al interior, entre Cabo Delgado i Kipini a Kenya, a més de les illes, però aquestes s possessions es van perdre de fet entre 1887 i 1892 per l'establiment dels poders colonials, de vegades com a lloguers o compres, o simplement ignorant el dret de Zanzíbar. Alguns drets foren mantinguts i cedits més tard com Mogadiscio i altres llocs, a Itàlia, el 1905, i Lamu, Kau i Kapeni a Kenya el 8 de desembre de 1963.
Al segle XIX passaven pels mercants d'esclaus de Zanzíbar 50000 esclaus a l'any.[1] El comerciant més conegut fou Tippu Tip . Estats Units va establir un consolat a l'illa el 1837. Regne Unit es va interessar per l'illa per la seva política contra l'esclavatge. El primer tractat amb els britànics es va signar el 1822 però el tràfic d'esclaus no fou prohibit fins el 1876. L'illa va tenir el primer tren per decisió del sultà Bargash ben Said que va portar una maquina per anar de la ciutat al seu palau d'estiu a Chukwani.
[modifica] Protectorat britànic
Pel tractat entre Gran Bretanya i Alemanya de 1890 pel qual es bescanviava Helgoland i la franja de Caprivi (a Namíbia) per Zanzíbar (18 de juny de 1890) el protectorat va passar als britànics (1 de juliol de 1890). El poder britànic s'exèrcia a través del cònsol general i el visir o primer ministre que era un britànic.
A la mort del sultà Hamad ben Thuwaini el 25 d'agost de 1896 va pujar al tron [Khalid ben Barghash, fill del sultà Barghash ben Said. Els britànics no l'acceptaven i volien proclamar a Hamud ben Muhammad, net de Bargash. Això va portar a l'anomenada guerra anglo-zanzibaresa en la matinada del 27 d'agost quan dos vaixells de la marina britànica van bombardejar i destruir el palau de Beit al Hukum i van donar un ultimàtum d'un hora a Khalid per sortir però va refusar. A les 9 els vaixells britànics van obrir foc i els zanzibaresos van respondre i van cremar accidentalment el consolat alemany; al cap de 38 minuts es va declarar el alto el foc; fou considerada la guerra més curta de la història. Hamud fou declarat sultà.
Segons els desitjos britànics l'esclavatge fou abolit el 1897 (el tràfic ja ho havia estat abans) i els esclaus foren alliberats amb una compensació pels seus amos. El seu hereu Ali ben Hamud fou educat a la Gran Bretanya. Els soldans van tenir al seu costat després de 1913 un resident que era el que tenia el poder efectiu i feia les funcions de visir.
[modifica] Independència
A l'illa existien quatre partits: Partit Nacionalista de Zanzíbar (PNZ), àrab i moderat; Partit Popular de Zanzíbar i Pemba, escisió del Afro Shirazi i influent a Pemba; el partit Umma, del xeic Abdarrahman Mohammed Babu, àrab socialista; i el Partit Afro Shirazi, representant de la majoria negra. A les eleccions del 1963 el partit Nacionalista va obtenir 12 escons, el Afro Shirazi 13, el Popular 6, i el Umma cap ja que les va boicotejar. Molts negres no van poder votar per no estar registrats. Nacionalistes i popular van formar govern el 24 de juny de 1963
El soldanat va rebre la independència el 10 de desembre de 1963. El govern de coalició entre el Partit Nacionalista de Zanzíbar (PNZ), àrab i moderat, i el Partit Popular de Zanzíbar i Pemba, dirigit per Sheikh Muhammad Shamte Hamadi (del PNZ), va romandre en el poder però fou enderrocat al cap d'un mes (12 de gener de 1964) i el 17 de gener es va proclamar la República de Zanzíbar.
[modifica] Sultans de Zanzíbar
- Majid ben Said (1856–1870)
- Barghash ben Said (1870–1888)
- Khalifah ben Said (1888–1890)
- Ali ben Said (1890–1893)
- Hamad ben Thuwaini (1893–1896)
- Khalid ben Barghash (1896)
- Hamud ben Muhammed (1896–1902)
- Ali ben Hamud (1902–1911)
- Khalifa ben Harub (1911–1960)
- Abdullah ben Khalifa (1960–1963)
- Jamshid ben Abdullah (1963–1964)
[modifica] Ministre en cap i visirs (després de 1890)
- Suleiman ibn Hamad al Busaidi (1828 a 1873) (ministre en cap.
- Sir Lloyd Williams Matthews (1890 a 1901).
- 11 d'octubre de 1901 a 3 de novembre de 1901 Vacant.
- A.S. Rogers (1901 a 1906).
- Arthur E.H. Raikes (1906 a 1908).
- Francis Barton (1908 a 1913).
[modifica] Visirs residents britànics
- Sir Lloyd William Matthews (1890 a 1901)
- A.S. Rogers (1901 a 1906)
- Arthur Raikes (1906 a 1908)
- Francis Barton (1906 a 1913)
[modifica] Cònsols generals
- John Kirk 1873-1886
- Claude Maxwell Macdonald 1887-1888
- Sir Charles Bean Euan-Smith 1888-1891
- Gerald Herbert Portal 1891-1892
- James Rennell Rodd 1892-1894
- Arthur Henry Hardinge 1894-1900
- Sir Charles Norton Edgecumbe Eliot 1900-1904
- Basil Shillito Cave 1904-1908
- Edward Clarke 1908-1913
[modifica] Residents
- Francis Barrow Pearce, (1913 a 1922)
- John Houston Sinclair, (1922 a 1923)
- Alfred Claud Hollis, (1923 a 1929)
- Richard Sims Donkin Rankine, (1929 a 1937)
- John Hathorn Hall (1937 a 1940)
- Henry Guy Pilling, (1940 a 1946)
- Vincent Gonçalves Glenday, 1946 a 1951)
- John Dalzell Rankine (1952 a 1954)
- Henry Steven Potter (1954 a 1959)
- Arthur George Rixson Mooring (1959 a 1963)
[modifica] Referències
- ↑ http://ngm.nationalgeographic.com/ngm/data/2001/10/01/html/ft_20011001.6.html National Geographic article
