Califat fatimita

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
الدولة الفاطمية (àrab)al-Fātimiyyūn
Califat fatimita
Abbasids Dynasty 750 - 1258 (AD).PNG
909 – 1171 Flag of Ayyubid Dynasty.svg
Flag of Almohad Dynasty.svg

de}}}

Bandera

Ubicació de
Màxima extensió del califat fatimita, vers el 969.
Capital Mahdia (909-969).
El Caire (969-1171).
Idioma oficial Àrab
Religió Ismaïlisme
Forma de govern Califat
Califa
 • 909-934 Ubayd Allah al-Mahdi Billah
 • 1160-1171 Al-Adid
Història
 • Establiment 909
 • Fundació d'El Caire 8 d'agost de 969
 • Dissolució 1171
Superfície
 • 969 5,100,000 km2
Població
 • 969 est. 62,000,000 
     Densitat 12,2 h/km²

El califat fatimita es caracteritza per ser l'únic califat xiïta ismaïlita de la història. S'estén al nord-est d'Àfrica, entre el 909 i el 1171. Rep el nom de «fatimita», ja que la dinastia que el formà descendia, suposadament, del profeta Mahoma per línia de la seva filla Fàtima az-Zahra.

Origen dels fatimites[modifica | modifica el codi]

A causa de les guerres civils, el califat abbàssida es va anar disgregant. Dintre d'aquestes independències locals, aconseguides abans de l'any 1000, agafa una importància especial la que acabdillà la família fatimita i que desembocà en la proclamació d'un anticalifat xiïta què, a la vegada, i com eco, mogué l'emir omeia independent a Espanya, Abd-ar-Rahman III, a proclamar-se a la vegada califa. Així l'Islam, com segles després la cristiandat, sofrí un cisma tricèfal –Bagdad, El Caire, Còrdova- entre els anys 929 i 1031, i bicèfal des de 909 fins al 1171.

Els familiars eren grup xiïta que sostenia que l'herència legitima d'Alí requeia en el setè descendent d'aquest (d'aquí el nom de septimins que reben), Ismail, i en llurs legítims successors. Però el que els diferenciava radicalment d'altres branques de la xiïta era la doctrina: afirmaven que el que el cap de la secta constituïa l'encarnació de la divinitat i, conseqüentment, que estava més enllà del bé i del mal, que era impecable. Naturalment unes ensenyances d'aquest tipus havien de xocar amb les creences oficials, i per això llurs missioners procediren a la iniciació progressiva dels neòfits.

La predicació ismaïlita fou, doncs, esotèrica: per als principiants, les veritats noves eren escasses i en general coincidien amb les admeses per l'ortodòxia, però, a poc a poc, se'ls anava apartant d'aquesta per acabar convencent-los de què llur raó pròpia guiada per una adequada exegesis, en què la càbala hi jugava molt, els portaria a la veritat absoluta. O acabaven convencent-los de tot el que posseïen pertanyis al seu imam i califa.

La propaganda d'aquestes doctrines tingué poc èxit a Orient, però triomfà a Occident, on un dels missioners fatimites, Abu-Abd-Al·lah, assolí a convertir a les seves idees a la tribu tunisiana dels kutama i, amb ella com a base, acabar amb els aglàbides. Quan el triomf era ja segur cridà al seu cap, Ubayd-Al·lah al-Mahdí, que llavors estava a Egipte, per que pogués fer-se càrrec del poder.

La ruta seguida per aquest corregué per l'interior del Sàhara, però en arribar a Sijilmassa fou detingut per la dinastia local que senyorejava per la ciutat, els midràrides, i ficat en una masmorra, en la qual va haver de polemitzar amb els astròlegs dels seus enemics entorn de la vialitat de la missió que l'esperava. El seu fidel Abu Abd Allah l'alliberà del captiveri amb la força de les armes, el portà a la ciutat de Raqqada i el proclamà califa amb el nom d'al- Mahdí (El Messies). En agraïment pels serveis prestats, al- Mahdí féu assassinar a Abu Abd Allah i es consagrà al govern dels seus estats (909-934).

La posterior política fatimita va estar dirigida a dominar la Mediterrània central, enfrontant-se amb la flota dels omeies espanyols, i a conquerir Egipte. diverses expedicions partiren rumb a Orient i totes fracassaren, mancades de punts de suport. Però, per fi, al-Muizz (952-975) assolí la gesta –únic cas en la història- de conquistar la vall del Nil amb un exèrcit procedent d'Occident. L'expedició victoriosa fou cantada pel poeta andalús al seu servei, Ibn Hani, i com a record d'ella manà edificar la ciutat d'El Caire (969) i construir la mesquita d'al-Azhar, que, al córrer dels segles, han arribat a ser, respectivament, la capital del món àrab i la universitat islàmica per excel·lència.

Els seus successors volgueren continuar la marxa envers l'Est, però no foren afortunats i s'estavellaren contra els turcs i els bizantins, que en aquells temps vivien el gran renaixement representat per la dinastia macedònica. Per altra banda, les bogeries d'al-Hakim (996-1020) contribuïren a minvar la força de la dinastia i donaren origen al naixement de la secta dels drusos, que el divinitzà i que tant gran paper polític havia de desenvolupar en terres de Palestina i el Líban.

Aquestes circumstàncies motivaren que els califes fatimites no pogueren evitar la separació de llurs territoris occidentals, que restaren en mans dels síries, primer els seus fidels servidors i després rivals insolents. Per venjar-se d'ells, el califa Al-Mústansir (1036-1094) finançà l'emigració massiva de les tribus àrabs beduïnes dels Banu Sulaym i Banu Hilal, que saquejaren els territoris reticents, arrasaren les oliveres que, des de l'antiguitat, feien la riquesa de Tunísia, i durant segles constituïren un element d'inestabilitat política en tota l'Àfrica Menor, a la què, per altra banda, contribuïren a donar la capa d'àrabització amb el qual la veiem avui dia.

A l'Orient, els fatimites degueren d'enfrontar-se, després dels bizantins, amb els croats i per fer front a aquestos recorrien cada vegada més als serveis de turcs mercenaris, què, comanats per l'ayyubí Saladí (1138-1193), suprimiren el califat fatimita (1171) i re instauraren l'ortodòxia a Egipte.[1]

Els fatimites a Tunísia[modifica | modifica el codi]

La dinastia fatimita fou fundada per Said ibn Husayn (conegut com a Ubayd-Al·lah al-Mahdí), d'origen siri, a Tunísia. Amb la idea de controlar el comerç saharià, ràpidament dominaren tot el Magrib central, territoris que ara ocupen el Marroc Oriental, Algèria, Tunísia i Líbia, i l'illa de Sicília. Fracassa, però, en les seves campanyes al Marroc Occidental. La capital d'aquesta època inicial era una ciutat de nova planta anomenada Mahdia, en referència al títol de mahdi que es va auto-atorgar Said ben Husayn.

Durant el regnat de Muhammad al-Qaim, es construeix una important flota de 900 vaixells, amb la que s'ataquen les costes de França i Itàlia. El règim haurà de fer front a una revolta amaziga (944947), liderada per Abu Yazid, que comptava amb el support del Califat de Córdova (el califat omeia d'al-Andalus), i a una revolta siciliana, apaciguada quan els Kalbites obteniren el títol d'emirs. També l'imperi bizantí tornà hostil als fatimites, aliant-se amb el Califat de Córdova, principal responsable de les derrotes fatimites al Marroc Occidental.

Isma'il al-Mansur pacifica el regne, i Ma'ad al-Muizz aconsegueix la conquesta d'Egipte, gràcies a un gir estratègic en les seves aliances i els seus objectius. Efectivament, al seu exèrcit es trobaven nombrosos sicilians, dos contingents Rum (bizantins) i gran quantitat de berbers que no pertanyien a la tribu dels kutama, sobre la qual s'havia basat l'exèrcit fatimita fins aleshores.

Fatimites a Egipte[modifica | modifica el codi]

Al 969 es culmina la conquesta de l'Egipte, on s'instal·la la nova capital (també de nova planta) al Caire l'any 973. La inestabilitat política que causà la irrupció dels fatimites al Magrib havia desviat el comerç transsaharià, i l'hostilitat berber no seblava ajudar a reactivar-ho.

Això va forçar un canvi d'estratègia, interessant-se més pel comerç de l'Oceà Índic, el qual intentaren desviar des del Golf Pèrsic cap al Mar Roig amb nombroses ambaixades a l'Índia i al Iemen, que finalment es va convertir a l'ismailisme sota la dinastia sulayhita.

També posaren els seus ulls a la costa de Síria i Palestina, on aconseguiren dominar nombroses places fortes, i al Hedjaz (territori que inclou les ciutats santes de La Meca i Medina), que depenia alimentàriament d'Egipte. Els seus dominis al Magrib central passàren a tenir un paper secundari, donant el viregnat als Zírides, cosa que suposà una progressiva regressió de la frontera occidental.

Per evitar l'hostilitat de les poblacions locals, i conscients de la poca acceptació de l'ismailisme entre els egipcis, al-Muizz decretà la completa igualtat religiosa, fins i tot dins l'administració, on els càrrecs es repartiren més pel mèrit que pel llinatge. Aquest detall cap a les altres confesions suposà un important pas en les relacions amistoses amb l'imperi bizantí.

Les polítiques fatimites suposaren una important millora en el nivell de vida de l'Egipte, augmentant notoriament la seva riquesa. Aquesta es va mantenir fins al regnat d'Al-Hakim, on la falta de finançament del sistema de reg es va començar a fer notori. Ja des de l'època d'al-Muizz les importants despeses militars que suposava la presència a Siria, així com la xarxa de missioners-ambaixadors, varen forçar l'augment dels imposts sobre la terra i sobre el comerç. A més, el manteniment de les infraestructures hidràuliques quedà a càrrec dels propis agricultors.

Decadència[modifica | modifica el codi]

La progressiva degradació de l'agricultura suposà una important crisi econòmica i alimentària. Amb l'objectiu d'evitar revoltes, Al-Hakim decretà la prohibició del vi i la cervesa, de forma que totes les terres s'haguessin de dedicar a la producció d'aliments de primera necessitat. Això no agradà als no-musulmans, que ho veien com un atac als seus drets. També prohibí la pesca del barb, peix que ajudava de forma natural a la neteja de les canalitzacions agrícoles.

Per reduir la influència de l'església melkita, depenent del Patriarca de Constantinoble, es varen confiscar totes les seves propietats. Així mateix, s'ordenà la destrucció del Sant Sepulcre. Això tenia com a objectiu guanyar-se el favor de la majoria copta, que constituïa la majoria de la pagesia d'Egipte. Una vegada més, la crisi alimentària. Com a conseqüència d'aquestes polítiques, Basili II de Bizanci trencà l'any 1015 les relacions comercials entre el califat fatimí i l'imperi bizantí.

També, en un intent de guanyar-se als musulmans no-ismailites, renuncià al títol d'imam, i nomenà successor al seu cosí. Aquests canvis tan radicals, trencant amb dos dogmes bàsics de l'ismaïlisme, provocaren la confusió i la ira dels ismaïlites. Una part d'ells consideraren que havia passat dels límits humans als divins, naixent així la confessió drusa. L'altra, però, es rebel·là contra ell. L'any 1021 va desaparèixer sense deixar rastre, suposadament assassinat per la seva germana.

Amb la desaparició d'Al-Hakim es tornà a l'ortodòxia ismaïlita, però el paper de l'imam quedà relegat a un segon pla, ja que aquests eren massa joves per governar. El fill d'Al-Hakim, Az-Zahir, arribà al poder als 16. A la seva mort, l'imam fou Al-Mustansir, de 7 anys.

El govern efectiu estava en mans de visirs, més interessats a mantenir l'statu quo que en complir els objectius fatimites. L'any 1038 se signà un nou tractat comercial amb els bizantins, però aquest no tingué els efectes positius que s'esperaven. A més, la situació alimentària es continuà degradant, fins al punt de demanar blat a Constantinoble l'any 1054.

Irònicament, en aquesta situació es produeix un cop d'Estat a l'actual Iraq l'any 1057, poc després de la caiguda de la dinastia abbàssida, passant així les ciutats de Mossul i Bagdad a mans fatimites, culminant l'expansió del seu imperi. Però poc temps després les perden a mans del seljúcides. El mateix succeí amb Síria i Palestina.

L'arribada dels croats l'any 1099 a Jerusalem suposà un cop definitiu a les seves aspiracions geopolítiques. Després de l'any 1130 es veuen forçats a atendre totes les seves demandes. Finalment, l'oficial Saladí derroca la dinastia fatimita al 1171, tornant l'Egipte als dominis del sunnisme.

Influència[modifica | modifica el codi]

El fet que l'època daurada del califat fatimita coincidís amb una total tolerància religiosa tingué com a conseqüència que, a part de l'herència arquitectònica (com la mesquita d'al-Hakim), els vestigis de l'ismaïlisme a l'Egipte siguin quasi nuls. Aquests es poden trobar principalment a Algèria i a Tunísia, on precisament aquesta vessant de l'Islam va permetre l'ascensió de la dinastia.

Segurament la major influència té el seu origen en l'època de les croades, marcada d'una banda per l'aliança entre els fatimites i els croats, i d'altra per l'enorme poder que va adquirir una branca particular de la xarxa de missioners: la secta dels assassins, de la qual deriva aquesta paraula.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (castellà) Historia del Mundo, Tom núm. 5 pàgs. 141 a 147, Editorial Salvat