Cinema rus i soviètic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Cinema soviètic
Cinema rus

El cinema rus i soviètic va ser durant molt de temps un dels més importants del cinema europeu. Ha conegut una important crisi durant els anys 1990 i compta, des de mitjans dels anys 2000, de nou entre les cinematografies europees més prolífiques.

La frase de Lenin, «el cinema és per a nosaltres, de tots els arts, el més important», va fer la volta al món. La pel·lícula d'Eisenstein El cuirassat Potemkin (1925), que posa en imatges la Revolució russa de 1905, figura sempre al primer rang del panteó dels historiadors del cinema.

El cinema soviètic ha donat lloc a diverses interpretacions que s'han enfocat, o sobre el cinema com a obra d'art, el cinema com a propaganda o el cinema com a objecte d'espectacle. La fama mundial del cinema mut soviètic revolucionari ha emmascarat tanmateix l'existència, sota el règim tsarista, d'un ric cinema rus, avui descobert per les filmoteques.

Període tsarista[modifica | modifica el codi]

El cartell original de Stenka Razin, primera pel·lícula russa, 1908

El 1896 van ser projectades les primeres pel·lícules (dels Germans Lumière) a Rússia, a Moscou i a Sant Petersburg. El mateix any, el maig, la primera pel·lícula rodada (pels enviats dels Lumière) és un documental que tracta de la coronació de Nicolau II de Rússia al Kremlin. S'obren nombroses sales de cinema, on es poden veure petites pel·lícules, actualitats, pel·lícules d'aficionats o farses. El 1908 és la data del primer curtmetratge rus: Stenka Razin de Vladímir Romàixkov, pel·lícula consagrada al cosac ben conegut dels russos, que immediatament té molt d'èxit. El cinema coneix un boom econòmic, són produïdes moltes pel·lícules, i com en altres països, els intel·lectuals es divideixen. Heus aquí el que en deia Tolstoi el 1908: «Veurà com aquesta petita màquina que roda fent clic-clac revolucionarà la nostra vida».[1]

El 1910, Vladislav Starèvitx realitza la primera pel·lícula d'animació russa: Lucanus Cervus, rodada amb insectes naturalitzats. És el començament d'una llarga tradició extremadament rica que s'escamparà a tots els països d'Europa de l'Est.

Dels títols produïts abans de la revolució de 1917, destaca Anna Karènina de Vladímir Gardin (1914), La dama de piques de Iàkov Protazànov (1916), El pare Serguei, també de Protazànov (1917), La vida en la mort (1914) i El toc d'alarma (1917) de Ievgueni Bauer.

D'aquest període, només el 10% de les obres han sobreviscut ja que les «còpies nitrades» s'han fet malbé i a més, les productores les tenien en mediocre estima i no han estat conservades.[2]

Període soviètic[modifica | modifica el codi]

1917-1929: heteròclit, en ebullició i avantguardista[modifica | modifica el codi]

El cartell d'El cuirassat Potemkin
El cotxet de l'escena de les escales d'El cuirassat Potemkin
Seixantè aniversari del cinema soviètic
Entrada dels estudis de la Mosfilm

Pel decret del 27 d'agost de 1919, el nou règim nacionalitza la producció i la distribució cinematogràfiques, canviant així la història del cinema, ja que els anys que segueixen veuran emergir un cinema d'estat (extremadament ben finançat i revalorat, però igualment censurat) que és al mateix temps un dels cinemes més innovadors de la seva època. Lenin declara que el cinema és per a nosaltres, de totes les arts, la més important[3] i Trotski ho rebla el 1924: Quan els nostres poblets tinguin cinemes, estarem llestos per acabar la construcció del socialisme.[4] Els bolxevics comparteixen una idea estesa que el cinema permet educar, oficialment fer accessible la literatura clàssica rusa o mundial[5] però oficiosament, de ser un instrument de propaganda no igualat.

El cinema rus, objecte mític[modifica | modifica el codi]

Per a Myriam Tsikounas[6] vuit cineastes-teòrics han transformat el mut soviètic en objecte mític: Lev Kuleixov, Dovjenko, Vsèvolod Pudovkin, Eisenstein, Abram Róom, Vèrtov, Kózintsev i Leonid Trauberg. El 1919, es crea a Moscou la primera escola de cinema del món: el VGIK. Kuleshov en serà el director el 1920 i elabora les seves teories del muntatge en el seu Laboratori experimental. El nou cinema soviètic es beneficia de les nombroses experiències de les avantguardes artístiques que han marcat els últims anys del tsarisme (futurisme i constructivisme en les belles arts, formalisme en literatura...).

Realitzadors com Serguei Eisenstein, Vsèvolod Pudovkin i Aleksandr Dovjenko signen les seves primeres pel·lícules en els anys 1920.[7] Eisenstein realitza el seu primer llargmetratge, La vaga (1925), a l'edat de vint-i-sis anys, però és el seu segon, El cuirassat Potemkin, que li aporta el renom internacional. La destacable escenificació de la massacre dels manifestants sobre les immenses escales d'Odessa aporta la prova que el cinema pot igualar les altres arts. Eisenstein realitza llavors una pel·lícula encara més ambiciosa, Octubre (1927), per celebrar el desè aniversari de la revolució de 1917.

Dziga Vèrtov és un cineasta soviètic d'avantguarda que, oposant-se a un cinema dramàtic i literari (una història, actors, decorats), privilegia el muntatge-moviment de la realitat. A la seva pel·lícula experimental Cheloviek s Kinoapparatom, oposa, al "cinema-puny" d'Eisenstein, la seva concepció del "cinema-ull", seguint el desenvolupament de la vida en una gran ciutat russa, durant una jornada.

Serhí Bondartxuk realitza amb el seu monumental Guerra i pau la síntesi del llenguatge cinematogràfic del segle XX. La seva influència, al nivell mundial, serà considerable.

El cinema soviètic agrega les competències i la creativitat d'artistes de les diferents repúbliques de l'URSS. En el seu Atlas du cinéma, André Z. Labarrère recorre fins i tot al terme «osmosi» per evocar la cooperació entre les diferents cinematografies. Més enllà de la importància central del component rus, cal també comptar amb la vitalitat del cinema ucraïnès i del cinema georgià.[8]

Les comèdies de la NEP[modifica | modifica el codi]

Totes les pel·lícules soviètiques no són avantgardistes. Sota la NEP, sorgeixen nombroses comèdies com Aelita, La felicitat jueva o Dents de Serguei Iutkèvitx. Entre aquestes pel·lícules El petó de Mary Pickford[9] de Serguei Komarov[10] posa en escena els actors americans Mary Pickford i Douglas Fairbanks que troben en una visita als estudis russos una jove actriu desitjosa d'entrar en la carrera...

1929-1953: el gir ideològic del cinema rus[modifica | modifica el codi]

1929 és per a Myriam Tsikounas[2] el moment del gir ideològic del cinema soviètic encara que precisi que en l'aspecte estètic, en canvi, els corrents que han aparegut el 1924, indiferents a les ordres estatals, subsisteixen[11] fins a 1935.

Els anys 1936-1938 són anys difícils per la presència de Nikolai Iejov al capdavant de l'NKVD. El 1940 La llei de la vida de Stolper i Ivànov, sobre un guió d'Avdeienko, és prohibida. La pel·lícula mostra una vesprada estudiants a la facultat de medicina que beuen. La pel·lícula no li agrada a Stalin que fa anar els directors i el guionista al Kremlin el 9 de setembre de 1940.[12] Un bon noi de Borís Barnet és prohibida el 1943.

La segona part d'Ivan el terrible d'Eisenstein és prohibit el març de 1946. La tercera part no es roda. Llavors, en base a les fortes restriccions ideològiques, alguns directors, com Aleksandr Ptuixko (La volta al món de Sadko) o Guennadi Kazanski, privilegien el cinema per a nens. Per contra, les pel·lícules de Mikheïl Txiaureli, director lloador del règim, es beneficien de les majors atencions. La caiguda de Berlín[13] amb Mikheïl Guelovani (actor que interpreta sovint Stalin a la pantalla) veu la llum el 1949.

D'agost a setembre de 1946, comença el que els russos diuen la "Jdànovxtxina"[14] d'Andrei Jdànov i es tradueix en la producció cinematogràfica amb una nova volta de vis. La censura és organitzada per tres tipus d'actors: el Comitè Central del PCUS (especialment en la direcció del l'Agitprop), el ministeri del Cinema i els professionals mateixos (aquests últims es reuneixen al Consell artístic del ministeri del Cinema). El període estalinista és anomenat pels soviètics l'Època malokartiniana (l'època de la manca de pel·lícules) ja que la producció cinematogràfica hi ha perdut del seu atractiu.

1953-1985: el desgel del cinema soviètic[modifica | modifica el codi]

El període que segueix la mort de Stalin és considerada com "el Renaixement del cinema soviètic" però Natacha Laurent relativitza aquesta expressió i parla d'un desgel feble.[15] Sempre segons aquesta historiadora, sembla que el cinema soviètic sortit del "realisme soviètic estèril i conformista" dels anys 1930 i de l'Època malokartiniana.

La rivalitat Est-Oest és sempre perceptible en relació amb les tries dels temes: per exemple, directors russos intenten adaptar de la millor manera possible al cinema els grans estàndards de la literatura europea[16] Grigori Kózintsev és el cineasta més vist per a les seves múltiples adaptacions (sobretot un Don Quixot el 1957).

1985-1991: cinema i Perestroika[modifica | modifica el codi]

Amb la Perestroika, els muntatges financers de les produccions cinematogràfiques evolucionen. Els estudis sempre són dividits en Unitats de producció agrupades però aquestes Unitats podran ja aleshores signar un contracte amb patrocinadors. Aquests últims no són obligatòriament empreses del món de la producció cinematogràfica. Es tracta d'una voluntat de posar fi als encàrrecs d'Estat fins i tot si aquests continuen de vegades sota el camuflatge de l'empresa-patrocinador : Soiuz (empresa pilotada per l'Estat) produeix les pel·lícules de Vadim Abdraxítov (Armavir) en els estudi Mosfilm.[17]

Després de la fi de l'URSS[modifica | modifica el codi]

Després de la fi de la Unió Soviètica, diversos cineastes russos són premiats en els grans festivals internacionals, com Nikita Mikhalkov amb Urga el 1991.

El 1998, Aleksei Balabànov[18] revisita la història del cinema rus amb Monstres i homes,[19] pel·lícula rodada "a la manera" de les pel·lícules dels anys 1920, període puixant per als arts. No és la gran història que tria sinó l'univers de les primeres pel·lícules eròtiques, de la violència crua i de la maldat gratuïta.

Malgrat la caiguda de la Unió Soviètica, el cinema rus amb prou feines s'exporta. Per exemple, Pàvel Lunguín és un dels rars directors russos que veu les seves pel·lícules distribuïdes a l'estranger. Amb la seva opera prima, Taxi Blues (Taksi-Bliüz), aconsegueix el Premi a la millor direcció del Festival de Canes el 1990. El 2003, la seva pel·lícula Un nou rus guanya el Premi especial del Jurat del Festival de cinema policíac de Cognac. El 2005 Famílies en venda mostra immigrants russos que troben les seves arrels en un poble que no és el de la seva infantesa contràriament al que els fa creure Edik.[20]

Pel·lícules soviètiques més destacades[modifica | modifica el codi]

Any Títol en català o traducció literal Títol original Director Nom rus Gènere
1908 Stenka Razin Стенька Разин Vladimir Romashkov Владимир Ромашков
1911 La defensa de Sebastopol'' Оборона Севастополя Vasily Goncharov Василий Михайлович Гончаров
1914 Sense testimonis Немые свидетели Evgeni Bauer Бауэр, Евгений Францевич
1915 Després de la mort После смерти Evgeni Bauer Бауэр, Евгений Францевич
1916 La dama de piques Пиковая дама Yakov Protazanov Яков Александрович Протазанов
1917 El signe moribund Умирающий лебедь Evgeni Bauer Евгений Францевич Бауэр
1921 Falç i martell Серп и молот Vladimir Gardin Владимир Ростиславович Гардин
1924 Les aventures extraordinàries del Sr. Vest al país dels bolxevics Необычайные приключения мистера Веста в стране Большевиков Lev Kuleixov Лев Владимирович Кулешов
1924 Aelita Аэлита Jakov Protasànov Яков Александрович Протазанов
1925 La vaga Стачка Sergei Eisenstein Сергей Эйзенштейн
1925 El cuirassat Potemkin Броненосец Потёмкин Serguei Eisenstein Сергей Эйзенштейн
1926 La mare Мать Vsèvolod Pudovkin Всеволод Пудовкин
1926 Segons la llei По закону Lev Kuleixov Лев Владимирович Кулешов
1926 El capot Шинель Grigori Kózintsev Григорий Михайлович Козинцев
1927 Octubre: deu dies que van sacsejar el món Октябрь (Десять дней, которые потрясли мир) Serguei Eisenstein Сергей Эйзенштейн
1927 La noia amb la capsa de barrets Девушка с коробкой Boris Barnet Борис Васильевич Барнет
1927 El cas de la dinastia Romanov Падение династии Романовых Esfir Shub Эсфирь Ильинична Шуб
1927 El final de Sant Petersburg Конец Санкт-Петербурга Vsèvolod Pudovkin Всеволод Пудовкин
1928 L'herència de Genguis Khan, coneguda també per Tempesta sobre Àsia Потомок Чингис-Хана Vsèvolod Pudovkin Всеволод Пудовкин
1929 L'home amb la càmera Человек с киноаппаратом Dziga Vertov Дзига Вертов
1930 Zemlya Зeмля Aleksandr Dovjenko Александр Петрович Довженко
1932 El contre-pla Встречный Serguei Iutkevitx i Fridrik Ermler Сергей Иосифович Юткевич i Фридрих Маркович Эрмлер
1934 Chapaev Чапаев Georgi Vasilev i Serguei Vasilev Братья Васильевы
1935 La joventud de Màxim Юность Максима Grigori Kózintsev i Leonid Trauberg Григорий Михайлович Козинцев i Леонид Захарович Трауберг
1938 Alexander Nievski Александр Невский Serguei Eisenstein Сергей Эйзенштейн
1944-46 Ivan el terribe (1a i 2a part) Иван Грозный 1-я серия и 2-я серия Serguei Eisenstein Сергей Эйзенштейн
1946 La flor de pedra Каменный цветок Aleksandr Ptuxko Александр Лукич Птушко
1952 Sadko Садко Aleksandr Ptuxko Александр Лукич Птушко
1955 El grill Попрыгунья Samson Samsonov Самсон Самсонов
1955 Othello Отелло Serguei Iutkevitx Сергей Иосифович Юткевич
1955 Ilià Muromets Илья Муромец Aleksandr Ptuxko Александр Лукич Птушко
1956 La mare Мать Mark Donskoi Марк Семёнович Донскóй
1957 Quan passen les cigonyes Летят журавли Mikhail Kalatosov Михаил Калатозов
1958 El Don de plàcides aigües (adaptació de la novel·la homònima de Mikhaïl Xólokhov) Тихий Дон Serguei Gerasimov Сергей Аполлинариевич Герасимов
1959 El destí d'un home (adaptació de la novel·la homònima de Mikhaïl Xólokhov) Судьба человека Serhí Bondartxuk Сергій Федорович Бондарчук
1959 Balada d'un soldat Баллада о солдате Grigori Txuchrai Григорий Наумович Чухрай
1962 La infància d'Ivan Иваново детство Andrei Tarkovski Андрей Арсеньевич Тарковский
1964 Tinc vint anys Застава Ильича Marlen Kutsiev Марлен Мартынович Хуциев
1964 Sombres dels ancestres oblidats Тени забытых предков Serguei Paradjanov Сергей Параджанов
1965 El feixisme quotidià Обыкновенный фашизм Mikhaïl Romm Михаил Ильич Ромм
1965/67 Guerra i pau (adaptació de la novel·la homònima de Lev Tolstoi) Война и мир Serhí Bondartxuk Сергей Фёдорович Бондарчук
1966 Andrei Rubliov Андрей Рублёв Andrei Tarkovski Андрей Арсеньевич Тарковский
1967 Anna Karènina (adaptació de la novel·la homònima de Lev Tolstoi) Анна Каренина Aleksandr Zarkhi Александр Григорьевич Зархи
1969 Llar de la petita noblesa (adaptació de la novel·la homònima d'Ivan Turguénev) Дворянское гнездо Andrei Mikhalkov-Kontxalovski Андрей Сергеевич Михалков-Кончаловский
1969 L'alliberament Освобождение Iuri Oserov Юрий Озеров
1970 Waterloo Ватерлоо Serhí Bondartxuk Сергей Фёдорович Бондарчук
1970 Oncle Vània (adaptació de la peça homònima d'Anton Txékhov) Дядя Ваня Andrei Mikhalkov-Kontxalovski Андрей Сергеевич Михалков-Кончаловский
1972 Solaris Солярис Andrei Tarkovski Андрей Арсеньевич Тарковский
1974 L'espill Зеркало Andrei Tarkovski Андрей Арсеньевич Тарковский
1979 Stàlker Сталкер Andrei Tarkovski Андрей Арсеньевич Тарковский
1981 L'acomiat de Matiora (basada en una novel·la de Valentin Rasputin) Прощание Elem Klimov Элем Германович Климов
1982 Campanes rojes. Mèxic en flames Красные колокола. Фильм 1. Мексика в огне Serhí Bondartxuk Сергей Фёдорович Бондарчук
1983 Campanes rojes. Vaig veure néixer un nou món Красные колокола. Фильм 2. Я видел рождение нового мира Serhí Bondartxuk Сергей Фёдорович Бондарчук
1985 Vine i mira Иди и смотри Elem Klimov Элем Германович Климов
1989/96 Ermac (capítols 1-5) Ермак Valeri Uskov Валерий Иванович Усков
1990 Taxi-blues Такси-блюз Pavel Lungin Павел Семёнович Лунгин
1991 Urga Урга Nikita Mikhalkov Никита Сергеевич Михалков

Principals estructures cinematogràfiques soviètiques[modifica | modifica el codi]

Els soviètics van nacionalitzar els estudis de cinema com el creat a Sant Petersburg per Vladislav Karpinski: Lenfilm.

Els estudis de produccions més importants de l'era soviètica són els següents (per ordre alfabètic):

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Conversa transcrita en el New York Times del 31 de gener de 1937.
  2. 2,0 2,1 Myriam Tsikounas: Les Origines du cinéma soviétique, 1992. (francès)
  3. Directiva de gener de 1922.
  4. Myriam Tsikounas: Les Origines du cinéma soviétique, 1992, complements pàgina 10. (francès)
  5. Les obres de Jack London són adaptades per a la televisió: Dura-Lex el 1919.
  6. Myriam Tsikounas: Ibidem, pàgina 164. (francès)
  7. El diari de Glúmov (1923), Gana, gana, gana (1921) i La petita fruita de l'amor (1926), respectivament.
  8. André Z. Labarrère: Atlas du cinéma, pàgina 325; col. Encyclopédies d'Aujourd'hui, Le Livre de Poche, París, 2002, ISBN 2-253-13015-X. (francès)
  9. El petó de Mary Pickford.
  10. El guió de la pel·lícula és de Vadim Xerxenèvitx, amb l'actor Ígor Ilinski.
  11. Myriam Tsikounas: Ibidem, pàgina 162. (francès)
  12. Natacha Laurent: L'œil du Kremlin: Cinéma et censure en URSS sous Staline, 1928-1953, pàgines 78-79. (francès)
  13. Un lloc amb fotografies del film.
    L'anàlisi de Kristian Feigelson.
  14. Natacha Laurent fa servir aquest terme històric però prefereix el de "segona estalinització".
  15. Natacha Laurent L'œil du Kremlin: Cinéma et censure en URSS sous Staline, 1928-1953, pàgina 15. (francès)
  16. Vegeu l'entrevista de Richard Delmotte, director d'Arkeion Films, en el DVD de la pel·lícula Don Quixot.
  17. Tríptic Cinéma et Perestroïka, Festival de Cinema de Llemotges, Biblioteca de París, 791.439 47 Cin, pàgina 55.
  18. Una curta biografia.
  19. Monstres i homes a Russie.net. La pel·lícula va estrenar-se a Rússia el 1998.
  20. Famílies en venda.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cinema rus i soviètic