Mahabharata

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Il·lustració en un manuscrit sobre la Batalla de Kurukshetra
Krixna i Arjuna a Kurukshetra, pintura de segle XVIII-XIX

El Mahabharata (Sànscrit (IAST) महाभारत), tradicionalment atribuïda a Vyasa, és una de les dues poesies èpiques en sànscrit de l'itihasa o poesia èpica índia,[1] sent l'altre el Ramayana.

El títol es pot traduir com "el gran conte de la dinastia Bhrata". Segons el Mahabharata mateix, el conte s'estén d'una versió més curta de 24.000 versos deanomenats simplement Bhrata.[note 1] A més de la narrativa èpica de la guerra de Kurukshetra i els destins dels Kauraves i els Pandaves, el Mahabharata conté molt material filosòfic i devocional, com una discussió dels quatre "objectius de vida" o purusharthas (12.161: dharma (acció correcta), artha (propòsit), kama (plaer), i mokxa (alliberament)).

Entre els treballs i històries principals que formen part del Mahabharata figuren el Bhagavad Gita, la història de Damayanti, una versió abreujada del Ramayana, i el Rishyasringa, sovint considerat com una obra en si mateixa.

Hi ha hagut molts intents de desenredar la seva evolució històrica i les capes que el componen, i es considera que les parts conservades més antigues del text no són anteriors al 400 aC, encara que l'orígen de la història probablement prové dels segles IX i VIII aC.[2] El text amb la seva forma final prové del voltant del segle IV, durant el primer Imperi Gupta.[3]

El Mahabharata és l'èpica més llarga en sànscrit, amb una versió llarga de més de 100,000 shloka o 200.000 línies de vers individual (cada shloka és una parella), i llargs passatges en prosa. Amb 1,8 milions de paraules en total, el Mahabharata té unes deu vegades la llargada de la Ilíada i L'Odissea juntes, o al voltant de quatre vegades la llargada del Ramayana,[4][5] i s'ha comparat la importància del Mahabharata per la civilització mundial amb la Bíblia, els treballs de William Shakespeare o Homer, el teatre de l'Antiga Grècia, o l'Alcorà.[6]

Història del text i estructura[modifica | modifica el codi]

Imatge a Angkor Vat de Vyasa que narra el Mahabharata a Ganesha, el seu escribà

L'èpica s'atribueix tradicionalment a Vyasa, un dels personatges principals de l'èpica. La primera secció del Mahabharata explica que fou Ganeixa qui, a instàncies de Vyasa, escrivia el text al dictat de Vyasa, i Ganesha va acceptar amb la condició que no s'aturés en la recitació. Vyasa va acceptar, donant temps a Ganesha per entendre què es deia abans d'escriure-ho.

L'èpica empra l'estructura d'història dins d'una història o mètode de les caixes xineses, popular en molts treballs religiosos i seculars indis. Vaisampayana, un deixeble de Vyasa recita al Rei Janamejaya, besnét d'Arjuna. La recitació de Vaisampayana a Janamejaya és recitada llavors una altra vegada per un contista professional nomenat Ugrasrava Sauti, molts anys més tard, a una assemblea de savis que realitza el llarg sacrifici de 12 anys per al rei Saunaka Kulapati al bosc de Naimisha.

Jaya, el cor del Mahbhrata, s'estructura en forma de diàleg entre el rei Kuru Dhritarashtra i Sanjaya, el seu assessor i conductor de carro, que narra cada incident de la Guerra Kurukshetra, lluitada en 18 dies, mentre succeeix. Dhritarshtra a vegades pregunta i a vegades es lamenta de la destrucció provocada per la guerra entre els seus fills, amics i súbdits. També se sent culpable, a causa del seu paper, que va dur a una guerra destructiva per tot al subcontinent indi.

Al principi (Bhrata Varsha), Sanjaya descriu els continents de la Terra, els altres planetes, i se centra en el subcontinent indi del que llista els regnes, tribus, províncies, ciutats, pobles, rius, muntanyes, i boscos. També explica diàriament les formacions militars de cada bàndol, la mort de cada heroi i els detalls de cada una de les batalles. Uns 18 capítols del Jaya de Vyasa constitueixen el Bhagavad Gita, el text sagrat dels Hindús, que tracta de geografia, història, guerra, religió i moralitat. Segons el propi Mahabharata, el Bharata de Vaisampayana expandeix la història, incloent el Jaya de Vyasa. Ugrasrava finalment va acabar el Mahabharata, amb el Jaya de Vyasa i el Bharata de Vaisampayana dins de l'èpica.

Acreció i redacció[modifica | modifica el codi]

La recerca sobre el Mahabharata s'ha esforçat en reconèixer i datar les diverses capes del text. Alguns elements del Mahabharata poden ser dels temps dels vedes.[7] El rerefons del Mahabharata suggereix que l'origen de l'èpica ocorre després del primigeni període vèdic i abans que al segle III aC es creés el primer imperi indi, sent probable que no sigui lluny del segle VIII aC o IX aC,[2][8] i s'accepta generalment que a diferència dels Vedes, que s'havien de ser conservar immutabler per ser perfectes, l'èpica era un treball popular que els recitadors ajustaven als canvis de llengua i estil,[8] i els texts supervivents més antics del text dinàmic no es creu que siguin anteriors a les referències a l'èpica que han arribat, entre elles una al·lusió en la gramàtica del segle IV aC de Pànini (Ashtādhyāyī 4:2:56).[2][8] Es calcula que el text en sànscrit probablement ja tenia una forma final durant l'Imperi Gupta al voltant del Segle IV aC,[8] però els manuscrits conservats són clarament posteriors, fet que complica encara més la tasca de la crítica textual. Vishnu Sukthankar, editor de la primera gran edició crítica del Mahabharata, comentava: "És inútil pensar en reconstruir un text fluid en una forma literalment original, sobre la base d'un arquetip i un stemma codicum. Què és possible? El nostre objectiu només pot ser reconstruir la forma més vella del text a què sigui possible arribar sobre la base del material de manuscrit disponible".[9]

El propi Mahabharata (1.1.61) distingeix una porció principal de 24.000 versos, el Bharata, i el material secundari addicional, mentre el Ashvalayana Grhyasutra (3.4.4) fa una distinció similar. Es reconeixen com a mínim tres redaccions del text: Jaya (Victòria) amb 8.800 versos atribuïts a Vyasa, Bharata amb 24.000 versos recitats per Vaisampayana, i finalment el Mahabharata com recitat per Ugrasrava Sauti amb més de 100.000 versos.[10][11] Tanmateix, alguns estudiosos com John Brockington, afirmen que Jaya i Bharata es refereixen al mateix text, i atribueixen la teoria de Jaya amb 8.800 versos a una malinterpretació d'un vers en Adiparvan (1.1.81).[12]

La redacció es va fer seguint principis formals on el número 18 estructura el text. Així hi ha 18 llibres, tant el Bhagavadgita com el Narayaniya consten de 18 capítols, mentre que la batalla central dura 18 dies i es lliura entre 18 exèrcits participants (Mbh. 5.152.23). L'afegit de les darreres parts es pot datar per l'absència del Anushasana-parva i el parva Virata en el "Manuscrit Spitzer".[note 2] El text en sànscrit més antic que ha sobreviscut es data durant l'Imperi Kuixan.[13]

És probable que la redacció amb 18 llibres tingués lloc al primer segle, i sembla haver coexistit temporalment una divisió alternativa en 20 parvas. La divisió en 100 subparvas (esmentat a Mbh. 1.2.70) és més antiga, i a la majoria dels parvas se li posa el nom d'un dels subparvas que el componen. L'Harivamsa consisteix els dos darrers dels 100 subparvas, i era considerat un apèndix (khila) al Mahabharata.[14]

Segons el que un personatge diu a 1.1.50, hi havia tres versions de l'èpica, Manu (1.1.27), Astika (1,3, subparva 5) i Vasu (1.57), que correspondrien a l'addició primer d'un marc de diàlegs i després d'un altre. La versió Vasu ometria les escenes i comença amb el conte del naixement de Vyasa. La versió astika afegeix el material de la literatura bramànica sarpasattra i ashvamedha, introdueix el nom Mahabharata, i identifica Vyasa com l'autor del treball. Els redactors d'aquestes addicions eren probablement estudiosos de Pancharatrin que segons Oberlies (1998) controlaven el text fins a la seva redacció final.

El sacrifici de serps de Janamejaya

L'Adi-parva inclou el sacrifici de serps (sarpasattra) de Janamejaya, que explica la seva motivació, detallant per què totes les serps estaven pensades per ser sacrificades, i per què malgrat això, encara viuen serps. Aquest material sarpasattra fou considerat sovint un conte independent afegit a una versió del Mahabharata per "atracció temàtica" (Minkowski 1991), i es considerava que tenia una connexió especialment estreta amb la literatura brahmana vèdica. El Panchavimsha Brahmana (25.15.3) enumera els sacerdots d'oficiants d'un sarpasattra, entre que els quals Dhrtarashtra i Janamejaya, dos dels personatges principals del sarpasattra, i Takshaka, el nom d'una serp en el Mahabharata.[15]

L'estat del text ha estat descrit per alguns indòlegs de principis del segle XX com desestructurat i caòtic. Hermann Oldenberg suposava que el poema original havia d'haver tingut alguna vegada una "força tràgica" immensa, però desestimava el text complet com un "caos horrible".[16] El parer d'altres indòlegs de principis del segle XX no era tan favorable. Moritz Winternitz[17] considerava que "només teòlegs sense poètica i els escribans barroers" podrien haver barrejat parts d'origen divers en un conjunt desordenat.

Referències Històriques[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Bhagavad Gita

Les primeres referències conegudes al Mahabharata i la seva part Bharata es remunten al sutra 6.2.38 de Pànini del segle IV aC i en el Ashvalayana Grhyasutra (3.4.4). Això pot suggerir que el cor de 24.000 versos conegut com el Bharata, i una primera versió de l'estès Mahabharata, foren compostos pel segle IV aC.

Una menció de l'escriptor grec Dió Crisòstom sobre la poesia d'Homer que és cantada fins i tot a l'Índia[18] sembla implicar que la Ilíada s'havia traduït al sànscrit. Tanmateix, els estudiosos ho han considerat, en general, com una evidència de l'existència d'un Mahabharata en aquesta data.[note 3]

Diverses històries dins del Mahabharata prengueren identitat pròpia en la literatura clàssica en sànscrit. Per exemple, Abhijñānaśākuntalam del poeta Kalidasa, que va viure durant l'Imperi Gupta, es basa en una història precursora del Mahabharata. Urubhanga, una obra escrita per Bhāsa, que es considera que va viure abans que Kalidasa, es basava en la mort de Duryodhana amb la divisió de les seves cuixes per Bhima.

La inscripció de plaques de coure del maharajà Sharvanatha de Khoh (Districte de Satna, Madhya Pradesh) descriu el Mahabharata com a "col·lecció de 100,000 versos" (shatasahasri samhita).

Els 18 parvas[modifica | modifica el codi]

La divisió en 18 parvas és la següent:

Parva Títol Sub-parves Contingut
1 Adi Parva (El llibre del començament) 1–19 Com el Mahabharata va ser narrat per Sauti als rishis reunits a Naimisharanya. El recital del Mahabharata al sarpasattra de Janamejaya per Vaishampayana a Takṣaśilā. La història de la raça Bharata en detall i el parva també localitza la història de la raça Bhrigu. El naixement i infantesa dels prínceps Kuru.
2 Sabha Parva (El Llibre de la Sala de Reunions) 20–28 El maia Danava aixeca el palau i la cort (sabha), a Indraprastha. Vida a la cort, el Rajasuya Yajna de Yudhishthira, el joc de daus, i l'exili final del Pandaves.
3 Vana Parva, també Aranyaka-parva o Aranya-parva (El llibre del bosc) 29–44 Els dotze anys d'exili al bosc (aranya).
4 Virata Parva (El llibre de Virata) 45–48 L'any passat dincògnit a la cort de Virata.
5 Udyoga Parva (El llibre de l'esforç) 49–59 Preparacions per la guerra i esforços per arribar a la pau entre els Kurus i els Pandaves, que no van reixir.
6 Bhishma Parva (El llibre de Bhishma) 60–64 La primera part de la gran batalla, amb Bhishma com a comandat dels Kauraves i la seva caiguda en el llit de fletxes.
7 Drona Parva (El llibre de Drona) 65–72 La batalla continua, amb Drona com a comandant. Aquest és el principal llibre de la guerra. La majoria dels grans guerrers d'ambdós bàndols han mort al final del llibre.
8 Karna Parva (El llibre de Karna) 73 Segueix la batalla, amb Karna com a comandant.
9 Shalya Parva (El llibre de Shalya) 74–77 El darrer dia de la batalla, amb Shalya com a comandant. També detalla el pelegrinatge de Balarama als guals del riu Saraswati i la baralla amb maces entre Bhima i Duryodhana que acaba la guerra, ja que Bhima mata Duryodhana colpejant-lo a les cuixes.
10 Sauptika Parva (El llibre dels guerrers dorments) 78–80 Ashwathama, Kripa i Kritavarma maten el que queda de l'exèrcit Pandava mentre dormien. Només set guerrers Pandava i tres Kaurava sobreviuen.
11 Stri Parva (El llibre de les dones) 81–85 Gandhari, Kunti i les dones de Kurus i Pandaves lamenten els morts.
12 Shanti Parva (El llibre de la pau) 86–88 La coronació de Yudhisthira com rei de Hastinapura, i instruccions de Bhishma per al nou rei, sobre la societat, economia i política. És el llibre més llarg del Mahabharata
13 Anushasana Parva (El llibre de les instruccions) 89–90 Les darreres instruccions de Bhishma.
14 Ashvamedhika Parva (El llibre de sacrifici de cavalls)[note 4] 91–92 La cerimònia reial de l'Ashvamedha (sacrifici de cavalls) duta a terme per Yudhisthira. La conquesta del món per Arjuna. L'Anugita és explicat per Krixna a Arjuna.
15 Ashramavasika Parva (El llibre dels ermitans) 93–95 Les morts de Dhritarashtra, Gandhari i Kunti en un incendi forestal quan estan vivint en una ermita a l'Himalaia. Vidura mor abans que ells i Sanjaya se'n va per viure als Himalaies més alts.
16 Mausala Parva (El llibre de les maces) 96 El combat entre Yadaves amb maces i la destrucció final dels Yadaves.
17 Mahaprasthanika Parva (El llibre del gran viatge) 97 El gran viatge de Yudhisthira i els seus germans a través de tot el país i finalment la seva pujada dels grans Himalaies on tots els Pandaves cauen tret de Yudhisthira.
18 Svargarohana Parva (El llibre de l'ascensió al cel) 98 La prova final de Yudhisthira i el retorn del Pandaves al món espiritual.
khila Harivamsa Parva (El llibre de la genealogia d'Hari) 99–100 Addenda als 18 llibres, que cobreix les parts de la vida de Krixna que no es cobreix en els 18 parvas del Mahabharata

Context Històric[modifica | modifica el codi]

La historicitat de la Guerra de Kurukshetra és confusa. Molts historiadors calculen la data de la guerra de Kurukshetra a l'Edat de Ferro índia del segle X aC[19] L'establiment de l'èpica té un precedent històric en edat del ferro a l'època des vedes, quan el regne de Kuru era el centre del poder polític, aproximadament del 1200 al 800 aC.[20][21] Un conflicte dinàstic del període podria haver estat la inspiració del Jaya, sobre la que es va fonamentar el corpus del Mahabharata, amb una batalla que finalment es veuria com un esdeveniment d'època.

La literatura purana presenta llistes genealògiques associades amb la narrativa Mahabharata, amb proves de dues menes, la primera és l'afirmació que van passar 1015 (o 1050) anys entre el naixement de Parikshit (El nét d'Arjuna) i l'accés de Mahapadma Nanda, comunament datat el 382 aC, fet que suposa situar la batalla aproximadament el 1400 aC[22] però això implicaria regnats de mitjana improbablement llargs per als reis llistats en les genealogies.[23]

De la segona classe són les anàlisis de genealogies paral·lels al Purana entre els temps d'Adhisimakrixna (El besnét de Parikshit) i Mahapadma Nanda. Pargiter calculava 26 generacions fent una mitjana de 10 llistes dinàstiques diferents i, assumint 18 anys per la duració mitjana d'un regnat, suposava el 850 aC per a Adhisimakrixna, i el 950 aC per a la Guerra de Bharata.[24]

Braj Basi Lal féu servir la mateixa aproximació amb una suposició més conservadora del regnat mitjà per calcular la data de 836 aC, i ho va relacionar amb les proves arqueològiques dels jaciments de la cultura de la ceràmica pintada de gris, amb una forta associació entre els estris de la cultura i els llocs esmentats en l'èpica.[25]

S'han produït intents de datar els esdeveniments usant mètodes d'arqueoastronomia i, depenent de quins passatges són escollits i com s'interpreten, situarien els fets en un rang del quart al segon mil·lenni aC.[26]

La data del quart mil·lenni té un precedent en el càlcul de l'època Kaliyuga, basada en conjuncions planetàries, per Aryabhata al 6è segle. La seva data de 18 de febrer de 3102 aC s'ha estès en la tradició índia (per exemple, la Inscripció d'aihole de Pulikeshi II, datada a Saka 556=634 Ce, afirma que han passat 3735 anys des de la batalla de Bharata.)[27][28]

Una altra escola tradicional d'astrònoms i historiadors, representats per Vriddha-garga, Varahamihira (autor del ''brhatsamhita'' ) i Kalhana (autor del Rajatarangini ), data la guerra de Bharata 653 anys després de l'època Kaliyuga, corresponent a 2449 aC.[28]

Guerra Justa[modifica | modifica el codi]

El Mahabharata ofereix el primer exemple d'una guerra justa, que més tard seria fonamental en civilització tan llunyana com Europa. Un de cinc germans demana si el sofriment provocat per la guerra es pot justificar, i s'obre una llarga discussió entre els germans, establint criteris com proporcionalitat (els carros no poden atacar cavalleria, només a altres carros, no a gent en retirada), mitjans justos (sense fletxa enverinada o amb pues), causa justa (no atacar amb ràbia), i el tractament just de presoners i ferits.[29]

Argument[modifica | modifica el codi]

La història principal és la lluita dinàstica pel tron d'Hastinapur, el regne governat pel clan de Kuru. Les dues branques de la família que participen en la lluita són els Kaurava i els Pandava. Encara que els Kaurava són la branca principal de la família, Duryodhana, el Kaurava més gran, és més jove que Yudhisthira, el Pandava més gran. Tant Duryodhana com Yudhisthira afirmen ser primer en línia per heretar el tron.

La lluita culmina en la gran batalla de Kurukshetra, en el que els Pandaves surten victoriosos. La batalla produeix conflictes complexos de parentiu i amistat, conflictes de lleialtat i obligacions familiars sobre el que està bé, i el contrari.

El Mahabharata acaba amb la mort de Krixna, i el subsegüent final de la seva dinastia i l'ascensió dels germans Pandava a cel. També marca el començament de l'edat d'hindú de Kali (kali Yuga), la quarta i final edat de la humanitat, en la que els grans valors i s'esmicolen, i la humanitat es dirigeix a la dissolució completa de l'acció correcta, moralitat i virtut.

Arshia Sattar manifesta que el tema central del Mahabharata, així com el Ramayana, és respectivament la divinitat oculta de Krixna i Rama i la seva revelació progressiva.[30]

Les velles generacions[modifica | modifica el codi]

Shantanu atreu Satyavati, la pescadora. Pintat per Raja Ravi Varma

Shantanu, avantpassat del rei Janamejaya d'Hastinapur, té un curt matrimoni amb la deessa Ganga, amb qui té un fill, Devavrata (més tard anomenat Bhishma, un gran guerrer), que es converteix en l'hereu aparent. Molts anys més tard, quan Shantanu està de cacera, veu Satyavati i demana la seva mà al seu pare, el cap de pescadors. Aquest es nega a consentir el matrimoni llevat que Shantanu prometi fer qualsevol fill futur de Satyavati el rei a la seva mort. Per resoldre el dilema del seu pare, Devavrata accepta renunciar al seu dret al tron. Com el pescador no està segur que els fills del príncep compleixin la promesa, Devavrata també pren la promesa de celibat etern per garantir la promesa del seu pare.

Shantanu té dos fills amb Satyavati, Chitrngada i Vichitravirya. A la mort de Shantanu, Chitrangada es converteix en rei, que viu una curta vida però tranquil·la, i mor. Vichitravirya, el fill més jove, governa Hastinapur. Mentrestant, el rei de Benarés arranja un swayamvara per a les seves tres filles, oblidant-se de convidar la família reial d'Hastinapur. Per arranjar el matrimoni del jove Vichitravirya, Bhishma assisteix al swayamvara de les tres princeses Amba, Ambika i Ambalika, sense ser inconvidat, i les segresta. Ambika i Ambalika accedeixen a casar-se amb Vichitravirya.

Amba, la princesa gran, informa Bhishma que desitja casar-se amb el rei Shalva, a qui Bhishma havia derrotat al seu swayamvara, i Bhishma li dóna permís per casar-s'hi, però Shalva es nega a casar-se amb ella, encara humiliat a les mans de Bhishma. Amba llavors retorna per casar-se amb Bhishma però és rebutjada a causa de la seva promesa de celibat. Amba s'enfurisma i es converteix en enemiga de Bhishma, responsable del seu rebuig. Més tard reneix per al Rei Drupada com Shikhandi (o Shikhandini) i provoca la caiguda de Bhishma, amb l'ajuda d'Arjuna, en la batalla de Kurukshetra.

Els prínceps de Pandava i Kaurava[modifica | modifica el codi]

Quan Vichitravirya mor jove sense cap hereu, Satyavati demana al seu primer fill Vyasa que engendri nens amb les vídues. La major, Ambika, tanca els seus ulls quan el veu, i així neix el seu fill Dhritarashtra cec. Ambalika es torna pàl·lida i exsangüe en veure'l, i així el seu fill Pandu neix pàl·lid i malaltís (el terme Pandu també pot significar ictèric.)[31] A causa dels problemes físics dels primers dos nens, Satyavati demana a Vyasa que provi una vegada més. Tanmateix, Ambika i Ambalika envien la seva criada a l'habitació de Vyasa. Vyasa engendra un tercer fill, Vidura, de la criada. Neix sa i creix per ser un dels caràcters més assenyats en el Mahabharata. Serveix de primer ministre (Mahamantri o Mahatma) per al Rei Pandu i el Rei Dhritarashtra.

Quan els prínceps creixen, Dhritarashtra està a punt de ser coronat rei per Bhishma quan Vidura intervé i fa servir el seu coneixement de política per afirmar que una persona cega no pot regnar perquè no pot controlar i protegir els seus súbdits. El tron es dóna llavors a Pandu a causa de la ceguesa de Dhritarashtra. Pandu es casa dues vegades, amb Kunti i Madri. Dhritarashtra es casa amb Gandhari, una princesa de Gandhara, que s'embena perpètuament els ulls per sentir el dolor que sent el seu marit. El seu germà Shakuni s'enfurisma per això i promet revenjar-se de la família Kuru. Un dia, quan Pandu s'està relaxant al bosc, sent el so d'un animal salvatge. Dispara una fletxa en direcció al so. Tanmateix la fletxa colpeix el savi Kindama, que el maleeix, dient-li que si participa en un acte sexual, morirà. Pandu llavors es retira al bosc junt amb les seves dues mullers, i el seu germà Dhritarashtra governa després, malgrat la seva ceguesa.

La figura central és Yudhishthira; les dos a la seva esquerra son Bhima i Arjuna. Nakula i Sahadeva, els bessons, són a la seva dreta. La seva muller, al fons a la dreta, és Draupadi. Deogarh, temple Dasavatar.

La dona més gran de Pandu, Kunti, havia estat beneïda pel savi Durvasa, podent invocar qualsevol déu fent servir un mantra especial, i féu servir aquesta benedicció per demanar a Dharma, el déu a la justícia, Vayu, el déu del vent, i Indra, el senyor dels cels, tenir més fills. Dóna naixement a tres fills, Yudhisthira, Bhima i Arjuna, a través d'aquests déus. Kunti comparteix el seu mantra amb Madri, la reina més jove, que dóna a llum els bessons Nakula i Sahadeva a través dels bessons d'Ashwini. Tanmateix, Pandu i Madri tenen relacions sexuals, i Pandu mor, i Madri mor a la seva pira funerària sense remordiment. Kunti cria els cinc germans, que són des de llavors coneguts com els germans Pandava.

Dhritarashtra tingué cent fills amb Gandhari, tots nascuts després del naixement de Yudhishtira. Aquests són els germans Kaurava, sent Duryodhana el major, i el segon Dushasana. Uns altres germans Kaurava eren Vikarna i Sukarna. La rivalitat i enemistat entre ells i els germans Pandava condueix a la guerra de Kurukshetra.

La Casa de Lac[modifica | modifica el codi]

Després de la morts de Madri i Pandu, els Pandaves i la seva mare Kunti retornen al palau d'Hastinapur. Yudhisthira és fet Príncep Hereu per Dhritarashtra, amb fortes pressions del seu regne. Dhritarashtra que volia el seu propi fill Duryodhana es convertís en rei i deixa que la seva ambició entorpeixi la preservació de la justícia.

Shakuni, Duryodhana i Dusasana conspiren per lliurar-se dels Pandaves. Shakuni anomena l'arquitecte Purvanchan per construir un palau en materials inflamables com lac i ghee. Llavors disposa que els Pandaves i la Reina mare Kunti s'hi instal·lin, amb la intenció de calar-l'hi foc. Tanmateix, als Pandaves els adverteix Vidura, el seu oncle savi, a qui els envia un miner per cavar un túnel. S'escapen i s'amaguen. De nou a Hastinapur, els Pandaves i Kunti són suposats morts.[32]

Matrimoni amb Draupadi[modifica | modifica el codi]

Arjuna foradant l'ull del peix. Temple de Chennakesava, construït per Hoysala

Mentre estaven amagats, els Pandaves s'assabenten d'un swayamvara que està tenint lloc per a la mà de la princesa Draupadī de Pāñcāla. Els Pandaves entren en la competició disfressats de brahmins. L'objectiu és disparar amb un poderós arc d'acer un objectiu al sostre, que és l'ull d'un peix artificial que es mou, mentre es mira el seu reflex a l'oli del terra. La majoria dels prínceps fallen, molts incapaços d'alçar l'arc, però Arjuna reïx. Els Pandaves tornen a casa i informen a la seva mare que Arjuna ha guanyat una competició i li demanen que mirin quin és el premi que porten de tornada. Sense mirar, Kunti els demana que comparteixin el què Arjuna hagués guanyat, i així Draupadi acaba sent la muller dels cinc germans.

Indraprastha[modifica | modifica el codi]

Després del casament, els germans Pandava tornen a ser convidats a Hastinapura. Els ancians i els parents de la família Kuru negocien la divisió del regne, i els Pandavess obtenen un territori nou. Yudhishtira construeix una nova capital per a aquest territori a Indraprastha, però ni els Pandava ni els Kaurava són feliços amb l'acord.

Poc després, Arjuna s'escapa i es casa amb la germana de Krixna, Subhadra. Yudhishtira desitja establir la seva posició com rei i busca el consell de Krixna, qui l'instrueix, i després de la preparació i l'eliminació d'una oposició, Yudhishthira du a terme la cerimònia del rājasūya yagna i se'l reconeix així com preeminent entre els reis.

Els Pandaves fan que Mayasura construeixi per a ells un palau nou, el Danava.[33] Conviden els seus cosins Kaurava a Indraprastha. Duryodhana camina al voltant del palau, i confon un paviment brillant amb aigua, i no el trepitja. Després que se li expliqui el seu error, veu una bassa, i suposa que no és aigua i cau. Draupadi es riu d'ell i el ridiculitza dient que això és a causa del seu pare cec Dhritrashtra, i decideix venjar la seva humiliació.

El joc de daus[modifica | modifica el codi]

Draupadi humiliat

Shakuni, l'oncle de Duryodhana, disposa una partida de daus, jugant contra Yudhishtira daus trucats. Yudhishtira perd tota la seva riquesa i el seu regne. Llavors fins i tot es juga els seus germans, ell mateix, i finalment la seva muller com a servent. Els Kauraves eufòrics insulten els Pandaves indefensos i intenten desvestir Draupadi davant de la cort, però el seu honor és salvat per Krixna que miraculosament crea roba que supleix la que li treuen.

Dhritarashtra, Bhishma, i els altres ancians estan sangglaçats per la situació, però Duryodhana està decidit que no hi ha cap lloc per a dos prínceps hereus a Hastinapura. En contra dels seus desitjos, Dhritarashtra ordrena una nova partida de daus i s'exigeix que els Pandaves marxin a l'exili durant 12 anys, i durant el tretzè any havien de romandre ocults, i si eren descobert pels Kauraves, es forçaria el seu exili durant 12 anys més.

Exili i retorn[modifica | modifica el codi]

Els Pandaves passaren tretze anys en exili, on passen moltes aventures i preparen aliances per un possible conflicte futur. Passen el seu any final amagats a la cort de Virata, i es descobreixen just acabat l'any.

Al final del seu exili, intenten negociar un retorn a Indraprastha. Tanmateix, no ho aconsegueixen perquè Duryodhana objecta que foren descoberts mentre eren amagats, i no s'acordà el retorn del seu regne. La guerra es tornà inevitable.

La batalla a Kurukshetra[modifica | modifica el codi]

Una escena de la guerra Mahabharata, a Angkor Vat - Una pedra negra descrivint un seguit d'homes que porten una corona i un dhoti, lluitant amb llances, espases i arcs. Un carro amb la meitat del cavall fora del marc - es veu al mig.

Els dos bàndols convoquen vastos exèrcits en el seu suport, i els alineen a Kurukshetra per a una guerra. Els Regnes de Panchala, Dwaraka, Kasi, Kekaya, Magadha, Matsya, Chedi, Pandya, Telinga, i el Yadus de Mathura, i altres clans com el Parama Kambojas s'alien amb els Pandava. Els aliats dels Kaurava incloïen els reis de Pragjyotisha, Anga, Kekaya, Sindhudesa (incloent-hi Sindhus, Sauviras i Sivis), Mahishmati, Avanti a Madhyadesa, Madra, Gandhara, Bahlikas, Kambojas i molts altres. Abans de la declaració de guerra, Balarama havia expressat la seva infelicitat amb el conflicte que es desenvolupava, i va marxar en pelegrinatge i no participa en la batalla. Krixna participa en un paper no-combatent, com conductor de carro per a Arjuna.

Abans de la batalla, Arjuna, s'ha d'enfrontar amb el seu besavi Bhishma i el seu professor Drona a l'altre bàndol, té dubtes sobre la batalla i no pot alçar el seu arc de Gandeeva. Krixna entona un poema sobre les obligacions en la secció Bhagavad Gita de l'èpica.

Encara que inicialment seguien nocions cavalleroses de guerra, els dos costats aviat adopten tàctiques deshonroses. Al final dels divuit dies de batalla, només el Pandava Satyaki, Kripa, Ashwatthama, Kritavarma, Yuyutsu i Krixna sobreviuen.

El final dels Pandava[modifica | modifica el codi]

Gandhari, blindfolded, donant suport a Dhrtarashtra i seguint Kunti quan Dhrtarashtra es tornava vell i malaltís i es retirava al bosc. Miniatura d'un manuscrit del segle XVI de part del Razmnama, traducció al Persa del Mahabharata

Després de presenciar la massacre, Gandhari que havia perdut tots els seus fills, va maleir Krixna per ser un testimoni de l'anihilació de la seva família, i tot i ser diví i capaç d'aturar la guerra, no ho havia fet. Krixna accepta la maledicció, que s'inicia 36 anys més tard.

Els Pandaves, que havien governat el seu regne, decidiren renunciar a tot, i vestint pells i draps es retiraren a l'Himàlaia i pujaren al cel en la seva forma corporal, i un gos perdut viatjà amb ells. Un per un, els germans i Draupadi queien al seu camí. Cada cop que un ensopegava, Yudhishitra donava a la resta la raó de la seva caiguda (Draupadi donava suport a Arjuna, Nakula i Sahadeva eren vanitosos i orgullosos del seu aspecte, Bhima i Arjuna estaven orgullosos de les seves habilitats de força i tir amb arc, respectivament). Només el virtuós Yudhisthira, que ho havia intentat tot per evitar la massacre, i el gos romanen. El gos es revela com el déu Yama, i el porta al submón on veu els seus germans i la seva muller. Després d'explicar la naturalesa de la prova, Yama torna a Yudhishthira al cel i li explica que era necessari exposar-lo al submón perquè qualsevol governant ha de visitar el submón com a mínim una vegada. Yama llavors li assegura que els seus germans i muller es reunirien amb ell en el cel després que haguessin estat exposats al submón prou temps segons els seus vicis.

El nét d'Arjuna Parikshit governa després d'ells i mor mossegat per una serp. El seu fill furiós, Janamejaya, decideix realitzar un sacrifici de serps (sarpasattra) per destruir les serps. És en aquest sacrifici que se li explica la història dels seus avantpassats.

Versions, traduccions, i treballs derivats[modifica | modifica el codi]

Gradualment es desenvoluparen moltes versions regionals, diferint principalment només en detalls menors, o amb versos o històries subsidiàries afegides, que incloïen algunes versions de fora del subcontinent indi, com el Kakawin Bharatayuddha de Java. Les obres de teatre de carrer de tàmil terukkuttu i kattaikkuttu usen temes en llengua tàmil centrats en Draupadi.[34]

Edició Crítica[modifica | modifica el codi]

Entre 1919 i 1966, estudiosos del Bhandarkar Oriental Research Institute de Poona, compararen els diversos manuscrits de l'Índia i l'estranger i editaren l'Edició Crítica del Mahabharata, amb 13.000 pàgines en 19 volums, seguits per l'Harivamsha en dos volums més i sis volums d'índex. Aquest és el text que es fa servir normalment en els estudis de referènciaMahabharata.[35] Aquest treball s'anomena a vegades l'edició de 'Pune' o 'Poona' del Mahabharata.

interpretacions Modernes[modifica | modifica el codi]

Krixna com descrit en Yakshagana des de Karnataka que es basa en gran part en històries de Mahabharata

L'escriptor tàmil Ramakrishnan ha escrit Uba Paandavam, un llibre aclamat per la crítica basat en el Mahabharata, que de la història en una manera no lineal des del punt de vista d'un viatger.

El novel·lista kanara S.l. Bhyrappa va escriure una novel·la en kanara, traduïda a la majoria de les llengües índies i l'anglès titulada Parva, donant una interpretació nova a la història de Mahabharata. Intentava entendre les pràctiques socials i ètiques en aquestes regions i relacionar-los amb la història del Mahabharata.

La novel·la de l'escriptor malai M. T. Vasudevan Nair Randamoozham (Segona Volta) explica el Mahabharata des del punt de vista de Bhima. Mrityunjay (Triomf sobre la mort), escrit per Shivaji Sawant és una novel·la amb Karna com el caràcter central de Mahabharata.

El Cinema indi, ha produït diverses versions de l'èpica des del 1920.[36] El director Satyajit Ray pretenia dirigir una adaptació teatral de l'èpica, però el projecte mai no es va realitzar.[37]

A finals de la dècada de 1980, la sèrie de televisió Mahabharat, dirigida per Ravi Chopra,[38] fou emesa per la televisió nacional de l'Índia. Al Món occidental, una presentació coneguda de l'èpica és l'obra de Peter Brook de nou hores de durada, estrenada a Avignon el 1985, i la seva versió de pel·lícula de cinc hores The Mahabharata de 1989.[39]

Entre les reinterpretacions literàries del Mahabharata es troba el treball essencial de Shashi Tharoor titulat La Gran Novel·la índia, una novel·la literària, filosòfica, i política que superposa els moments essencials de la postindependència de l'Índia al segle XX als esdeveniments del Mahabharata.

El Mahabharata també fou reinterpretat per Shyam Benegal a Kalyug, una interpretació en l'actualitat.[40]

Amar Chitra Katha va publicar una versió del Mahabharata en còmic de 1.260 pàgines.[41]

Les interpretacions occidentals del Mahabharata inclouen Mahabharata de William Buck i Five Sons of King Pandu d'Elizabeth Seeger.

Traduccions al català[modifica | modifica el codi]

Als anys 1878-1880 se'n van traduir fragments al català a la revista Lo Gay Saber, i també l'any 1935, a cura de C.A.Jordana.[42]

Traducció persa[modifica | modifica el codi]

Bhishma al seu llit de mort de fletxes amb els Pandava i Krixna. Foli del Razmnama (1761-1763), trasducció persa del Mahabharata, encarregat per l'emperador mogol Akbar. Els Pandaves es vesteixen amb armadures i roba perses.[43]

Es traduí al persa per ordre de l'emperador mogol Akbar entre 1761 i 1763 per Faizi i abd al-Kadir Badauni, anomenant-lo Razmnameh.[44]

Treballs Derivats[modifica | modifica el codi]

Bhasa, dramaturg en sànscrit del segle II o III, escrigué dos obres en episodis al Marabharata, Urubhanga (Cuixa Trencada), sobre la lluita entre Duryodhana i Bhima, mentre Madhyamavyayoga (El Mitjà) sobre Bhima i el seu fill, Ghatotkacha. La primera obra important del segle XX fou Andha Yug (L'Època Cega), per Dharamvir Bharati, publicada el 1955. Començant per Ebrahim Alkazi s'ha dut a l'escenari per nombrosos directors. La novel·la en marathi de V. S. Khandekar Yayati (1960) i la obra de debut de Girish Karnad Yayati (1961) són basats en la història del Rei Yayati trobat al Mahabharat.[45] L'escriptor i dramaturg bengalí, Buddhadeva Bose va escriure tres obres basades en el Mahabharat, Anamni Angana, Pratham Partha i Kalsandhya[46] Chitra Banerjee Divakaruni va escriure una versió de la perspectiva de Draupadi anomenada The Palace of Illusions: A Novel, publicada el 2008.

Versió del Jainisme[modifica | modifica el codi]

Descripció de processó de casament del Senyor Neminatha. El clos mostra els animals que s'han de matar per a menjar per a casaments. Vençut per la compassió amb els animals, Neminatha es negà a casar-se i renuncià al seu regne per esdevenir a un Shramana

La versió del jainisme del Mahabharata es pot trobar en diversos textos com Harivamsapurana, Trisastisalakapurusa Caritra, Pandavacaritra i Pandavapurana.[47] De la literatura canònica l'anterior Antakrddaah (8è canó) i Vrisnidasa ( upangagama o cànon secundari) conté les històries de Neminatha (22è Tirthankara), Krixna i Balarama.[48] El professor Padmanabh Jaini afirma que, a diferència dels Puranes, els noms Baladeva i Vasudeva no es restringeixen a Balarama i Krixna, si no que serveixen de noms de dos potents classes de germans que apareixen nou vegades en cada meitat dels cicles de la cosmologia Jain i governen la meitat de la terra com mig chakravartins. Jaini localitza l'origen d'aquesta llista de germans al Jinacharitra de Bhadrabahu swami segles IV aC i III aC.[49] Segons la cosmologia de jain, Balarama, Krixna i Jarasandha són el novè i l'últim conjunt de Baladeva, Vasudeva, i Partivasudeva.[50] La batalla principal no és el Mahabharata, sinó la baralla entre Krixna i Jarasandha, on aquest darrer mor a mans de Krixna. En el fons, el Pandaves i Balarama renuncien com monjos Jain i reneixen en els cels, mentre Krixna i Jarasandha reneixen a l'infern, seguint els principis del karma.[51] El professor Jaini creu possible que a causa de la seva popularitat, als autors Jain els interessava rehabilitar Krixna. Els textos Jain pronostiquen que la seva estada kàrmica a l'infern s'acaba en el següent intermedi de cicle, renaixent com a Jain Tirthankara i assolint l'alliberament.[50] Krixna i Balrama es mostren com contemporanis i cosins del 22è Tirthankara, Neminatha.[52] Segons aquesta història, Krixna arranjà el matrimoni de Neminath amb Rajamati, la filla d'Ugrasena, però Neminatha, que simpatitzava amb els animals que s'havien de matar per al festí de celebració, va deixar la processó de cop i volta i va renunciar al món.[53]

Arbre genealògic Kuru[modifica | modifica el codi]

 
 
 
 
 
 
Kurua
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Gangā
 
Shāntanua
 
Satyavati
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Pārāshara
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Bhishma
 
 
 
Chitrāngada
 
 
 
Ambikā
 
Vichitravirya
 
Ambālikā
 
 
 
Vyāsa
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Dhritarāshtrab
 
Gāndhāri
 
Shakuni
 
 
 
 
Kunti
 
Pāndub
 
Mādri
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Karnac
 
Yudhisthirad
 
Bhimad
 
Arjunad
 
Subhadrā
 
Nakulad
 
Sahadevad
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Duryodhanae
 
Dussalā
 
Dushāsana
 
(98 fills)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Abhimanyu
 
Uttarā
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Parikshit
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Janamejaya


Símbols

  • Home: caixa blava
  • Dona: caixa vermella
  • Pandavas: caixa verda
  • Kauravas: caixa groga

Notes

  • a: Shantanu fou un rei de la dinastia o regne Kuru. El seu matrimoni amb Ganga fou anterior al seu matrimoni amb Satyavati.
  • b: El Pandu i Dhritarashtra foren adoptats per Vyasa després de la mort de Vichitravirya. Dhritarashtra, Pandu i Vidura eren els fills de Vyasa amb Ambika, Ambalika i una criada respectivament.
  • c: Karna va néixer de Kunti a través de la seva invocació de Surya, abans del seu matrimoni amb Pandu.
  • d: El Yudhishtira, Bhima, Arjuna, Nakula i Sahadeva foren reconeguts fills de Pandu però eren nascuts per la invocació de Kunti a diverses divinitats. Tots ells es casaven amb Draupadi (no mostrat en arbre).
  • e: Duryodhana i els seus germans naixien alhora, i eren de la mateixa generació com els seus cosins de Pandava.

L'ordre de naixement dels germans es mostra correctament en l'arbre genealògic (d'esquerra a dreta), amb l'excepció de Vyasa i Bhishma, dels que l'ordre de naixement no es descriu, i Vichitravirya, que va néixer després d'ells. El fet que Ambika i Ambalika siguin germanes no es mostra en l'arbre genealògic. El naixement de Duryodhana va tenir lloc després del naixement de Karna, Yudhishtira i Bhima, però abans del naixement de la resta dels germans Pandava.

Alguns germans dels personatges mostrats han quedat fora per a la claredat; aquests inclouen Chitrngada, el germà més major de Vichitravirya. Vidura, germanastre de Dhritarashtra i Pandu.

Influència Cultural[modifica | modifica el codi]

Al Bhagavad Gita, Krixna explica a Arjuna les seves obligacions com un guerrer i príncep i explica detalladament les filososfies del Ioga[54] i els Vedes, amb exemples i analogies. Això ha fet que el Bhagavad Gita sovint es tracti com una guia concisa de la filosofia hindú i com a guia pràctica de la vida.[55] En els temps moderns, Swami Vivekananda, Bal Gangadhar Tilak, Mohandas Gandhi i molts altres el feren servir per ajudar-se a inspirar el Moviment d'independència de l'Índia.[56][57]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. bhrata és la progènie de Bharata, el rei llegendari del qual s'afirma que va fundar el regne Bhratavarsha
  2. El manuscrit Spitzer (Beitrage zur Kultur und Geistesgeschichte Asiens) Acadèmia Austríca de les ciènces, 2004, és un dels manuscrits en sànscrit més antics trobats a la Ruta de la Seda i part de la propietat del Dr. Moritz Spitzer
  3. Christian Lassen, en el seu Indische Alterthumskunde, suposa que la referència és en el fons a les penes de Dhritarashtra, el lament de Gandhari i Draupadi, i el valor d'Arjuna i Suyodhana o Karna (citat aprovatòriament a Max Duncker, The History of Antiquity, Londres 1880), vol. 4, pàg.81]). Aquesta interpretació se suporta en referències estàndards com History of Indian Literature d'Albrecht Weber però ha estat a vegades mencionat com a fet en comptes d'interpretació
  4. L'Ashvamedhika-parva es conserva també en una versió separada, el Jaimini-Bharata (Jaiminiya-ashvamedha) en el que els marcs de diàleg se substitueixen. La narració s'atribueix a Jaimini, un altre disciple de Vyasa. Aquesta versió conté molt més material devocional relatiu a Krixna que l'èpica estàndard i probablement s'origina al segle XII, i té diverses versions regionals.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Datta, Amaresh. «The Encyclopaedia of Indian Literature (Volume Two) (Devraj to Jyoti)». Falta indicar la publicació, 01-01-2006.
  2. 2,0 2,1 2,2 Brockington (1998, pàg. 26)
  3. Van Buitenen; El Mahabharata - 1; El Llibre del Començament. Introducció (Autoria i Data)
  4. Howard Spodek i Richard Mason. The World's History. Pearson Education: 2006, New Jersey. 224, 0-13-177318-6
  5. Amartya Sen, The Argumentative Indian. Writings on Indian Culture, History and Identity, London: Penguin Books, 2005
  6. W.J.Johnson. The Sauptikaparvan of the Mahabharata: The Massacre at Night. Oxford University Press, 1998, p. ix. ISBN 9780192823618. 
  7. A History of Indian Literature, Volume 1 By Maurice Winternitz
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 Buitenen (1973) pp. xxiv–xxv
  9. Sukthankar (1933) "Prolegomena" p. lxxxvi
  10. Gupta i Ramachandran: p.57-58 citant Mahabharata, Edició Crítica, I, 56, 33
  11. Gupta i Ramachandran: p.3-4, citant Vaidya (1967), p.11
  12. Brockington, J.L.. The Sanskrit epics, Part 2. Vol.12. BRILL, 1998, p.21. ISBN 9004102604. 
  13. Schlingloff, Dieter. «The Oldest Extant Parvan-List of the Mahābhārata» (en anglès). Journal of the American Oriental Society, vol.89, n.2, abril-juny 1969, p. 334–338 [Consulta: 6 novembre 2012].
  14. von Stietencron, Heinrich. Epic and Puranic Bibliography (en anglès). Otto Harrassowitz Verlag, 1992, p.526. ISBN 3447030283. 
  15. J.A.B. van Buitenen, Mahābhārata, Volume 1, p.445, citing W. Caland, The Pañcaviṃśa Brāhmaṇa, p.640-2
  16. Oldenberg, Hermann. Das Mahabharata: seine Entstehung, sein Inhalt, seine Form (en alemany). Göttingen, 1922. 
  17. Winternitz, Moritz. Geschichte der indischen Literatur (en alemany). C. F. Amelangs Verlag, 1909. 
  18. Dió Crisòstom. Discursos (en anglès). Loeb Classical Library, 1946, p. vol.4, p.363. 
  19. Raychaudhuri, HC. Political History of Ancient India. Cosmo Publications, 2006, p.27ff. ISBN 8130702916. 
  20. M Witzel, Primer Sanskritization: L'Origen i Desenvolupament del Kuru manifesten, Ejvs vol.1 no.4 (1995)
  21. B. Kölver (ed.), Recht, Staat und Verwaltung im klassischen Indien. The state, the Law, and Administration in Classical India, München, R. Oldenbourg, 1997, p.27-52
  22. Pusalker, 1951: p.273
  23. Pargiter, 1922 en mostra 47, 50, 31 i 35 de mitjana per a diverses versions de les llistes
  24. Pargiter, 1922 p.180-182
  25. Gupta i Ramachandran: p.57-58
  26. Gupta i Ramachandran: p.246, resumeixen de la manera següent: "Els càlculs astronòmics afavoreixen el segle XV aC com la data de la guerra mentre les dades puràniques ho fan amb el 10è i 9è, amb evidències arqueològicques de l'últim." (p.254)
  27. Gupta i Ramachandran: p.55
  28. 28,0 28,1 Pusalker, 1951: p.272
  29. Causa justa en perspectiva comparada
  30. Sattar 1996, pàg. lvi–lvii
  31. «Sanskrit, Tamil and Pahlavi Dictionaries» (en alemany). Webapps.uni-koeln.de, 2003-02-11. [Consulta: 2010-09-01].
  32. «Book 1: Adi Parva: Jatugriha Parva» (en anglès). Sacred-texts.com. [Consulta: 2010-09-01].
  33. «Book 2: Sabha Parva: Sabhakriya Parva». Sacred-texts.com. [Consulta: 2010-09-01].
  34. Srinivas, Smriti [2001]. Landscapes of Urban Memory. Orient Longman, 2004, p. 23. ISBN 8125022546. OCLC 46353272. 
  35. [Institut de http://www.virtualpune.com/html/channel/edu/institutes/html/bhandark.shtml Bhandarkar, Pune]-Virtual Pune
  36. Mahabharat a Internet Movie Database (anglès) (Film de 1920)
  37. C. J. Wallia. «IndiaStar book review: Satyajit Ray by Surabhi Banerjee», 1996. [Consulta: 2009-05-31].
  38. Mahabharat a Internet Movie Database (anglès) (sèrie de de TV 1988-1990)
  39. The Mahabharata a Internet Movie Database (anglès) (1989)
  40. «What makes Shyam special». Hinduonnet.com, 2003-01-17. [Consulta: 2010-09-01].
  41. Pai, Anant; Kadam, Dilip. Pai, Anant. Amar Chitra Katha Mahabharata. Mumbai: Amar Chitra Katha, 1998, p. 1200. ISBN 81-905990-4-6. 
  42. «Mahābhārata». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  43. «picture details». Plant Cultures. [Consulta: 2010-09-01].
  44. Gaṅgā Rām, Garg. Encyclopaedia of the Hindu world, Volume 1, 1992, p.129. ISBN 9788170223764. 
  45. Don Rubin. The World Encyclopedia of Contemporary Theatre: Asia. Taylor & Francis, 1998, p. 195. ISBN 041505933X. 
  46. El Mahabharata com Teatre per Pradip Bhattacharya, 13 de juny, 2004.
  47. Jaini, Padmanabh. Collected Papers on Jaina Studies. Delhi: Motilal Banarsidass Publ., 2000. ISBN 81-208-1691-9.  pàg. 351-52
  48. Shah, Natubhai. Jainism: The World of Conquerors. Sussex: Sussex Academy Press, 1998 (Volume I and II). ISBN 1898723303.  volum 1 pàg. 14-15
  49. Jaini, Padmanabh. Collected Papers on Jaina Studies. Delhi: Motilal Banarsidass Publ., 2000. ISBN 81-208-1691-9.  pàg. 377
  50. 50,0 50,1 Jaini, Padmanabh. The Jaina Path of Purification. New Delhi: Motilal Banarsidass, 1998, p.305. ISBN 81-208-1578-5. 
  51. Jaini, Padmanabh. Collected Papers on Jaina Studies. Delhi: Motilal Banarsidass Publ., 2000, p. 351. ISBN 81-208-1691-9. 
  52. Roy, Ashim Kumar. A history of the Jainas. New Delhi: Gitanjali Pub. House, 1984, p.20. 
  53. Helen, Johnson [1931]. Muni Samvegayashvijay Maharaj. Trisastiśalākāpurusacaritra of Hemacandra: The Jain Saga. Part II (en anglès traduït del prakrit). Baroda: Oriental Institute, 2009. ISBN 978-81-908157-0-3.  atribuir història de Neminatha
  54. «Introduction to the Bhagavad Gita». Yoga.about.com. [Consulta: 2010-09-01].
  55. Maharishi Mahesh Yogi; On The Bhagavad Gita; A New Translation and Commentary With Sanskrit Text Chapters 1 to 6, Prefaci p.9
  56. Stevenson, Robert W., "Tilak and the Bhagavadgita's Doctrine of Karmayoga", in: Minor, p. 44.
  57. Jordens, J. T. F., "Gandhi and the Bhagavadgita", in: Minor, p. 88.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Badrinath, Chaturvedi. The Mahabharata : An Inquiry in the Human Condition, New Delhi, Orient Longman (2006)
  • Bandyopadhyaya, Jayantanuja (2008). Class and Religion in Ancient India. Anthem Press.
  • Basham, A. L.. The Wonder That Was India: A Survey of the Culture of the Indian Sub-Continent Before The Coming of the Muslims. New York: Grove Press, 1954. 
  • Bhasin, R.V. "Mahabharata" published by National Publications, India, 2007.
  • J. Brockington. The Sanskrit Epics, Leiden (1998).
  • Buitenen, Johannes Adrianus Bernardus (1978). The Mahābhārata. 3 volumes (translation / publication incomplete due to his death). University of Chicago Press.
  • Chaitanya, Krishna (K.K. Nair). The Mahabharata, A Literary Study, Clarion Books, New Delhi 1985.
  • Gupta, Swarajya Prakash; Ramachandran, Kattalai Subrahmanyam. Mahabharata : myth and reality : differing views (en anglès). Agam Prakashan, 1976, p.57-58. ISBN 1845112830. 
  • Hiltebeitel, Alf. The Ritual of Battle, Krishna in the Mahabharata, SUNY Press, New York 1990.
  • Hopkins, E. W. The Great Epic of India, New York (1901).
  • Jyotirmayananda, Swami. Mysticism of the Mahabharata, Yoga Research Foundation, Miami 1993.
  • Katz, Ruth Cecily Arjuna in the Mahabharata, University of South Carolina Press, Columbia 1989.
  • Keay, John. India: A History. Grove Press, 2000. ISBN 0-8021-3797-0. 
  • Majumdar, R. C.. The History and Culture of the Indian People: (Volume 1) The Vedic Age. London: George Allen & Unwin Ltd., 1951. 
  • Lerner, Paule. Astrological Key in Mahabharata, David White (trans.) Motilal Banarsidass, New Delhi 1988.
  • Mallory, J. P (2005). In Search of the Indo-Europeans. Thames & Hudson. ISBN 0-500-27616-1
  • Mehta, M. The problem of the double introduction to the Mahabharata, JAOS 93 (1973), 547–550.
  • Minkowski, C.Z. Janamehayas Sattra and Ritual Structure, JAOS 109 (1989), 410–420.
  • Minkowski, C.Z. 'Snakes, Sattras and the Mahabharata', in: Essays on the Mahabharata, ed. A. Sharma, Leiden (1991), 384–400.
  • Oldenberg, Hermann. Zur Geschichte der Altindischen Prosa, Berlin (1917)
  • Oberlies, Th. 'The Counsels of the Seer Narada: Ritual on and under the Surface of the Mahabharata', in: New methods in the research of epic (ed. H. L. C. Tristram), Freiburg (1998).
  • Oldenberg, H. Das Mahabharata, Göttingen (1922).
  • Pāṇini. Ashtādhyāyī. Book 4. Translated by Chandra Vasu. Benares, 1896. (sànscrit)(en anglès)
  • Pargiter, Frederick Eden. Ancient Indian Historical Tradition. Londres: Oxford University Press, 1922. 
  • Majumdar, Ramesh Chandra; Bhavan, Bharatiya Vidya; Pusalker, A.D.. The history and culture of the Indian people: The Vedic age. George Allen & Unwin, 1951. 
  • Sattar, Arshia (transl.). The Rāmāyaṇa by Vālmīki. Viking, 1996, p.696. ISBN 9780140298666. 
  • Sukthankar, Vishnu S. and Shrimant Balasaheb Pant Pratinidhi (1933). The Mahabharata: for the first time critically edited. Bhandarkar Oriental Research Institute.
  • Sullivan, Bruce M. Seer of the Fifth Veda, Krsna Dvaipayana Vyasa in the Mahabharata, Motilal Banarsidass, New Delhi 1999.
  • Sutton, Nicholas. Religious Doctrines in the Mahabharata, Motilal Banarsidass, New Delhi 2000.
  • Utgikar, N. B. The mention of the Mahabharata in the Ashvalayana Grhya Sutra, Proceedings and Transactions of the All-India Oriental Conference, Poona (1919), vol. 2, Poona (1922), 46–61.
  • Vaidya, R.V. A Study of Mahabharat; A Research, Poona, A.V.G. Prakashan, 1967
  • Witzel, Michael, Epics, Khilas and Puranas: Continuities and Ruptures, Proceedings of the Third Dubrovnik International Conference on the Sanskrit Epics and Puranas, ed. P. Koskiallio, Zagreb (2005), 21–80.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Text Original en línia (en sànscrit)