Mahabharata
 |
L'article necessita algunes millores pel que fa a l'ortografia i la gramàtica. (Col·laboreu-hi!) S'hi han trobat faltes ortogràfiques, gramaticals, barbarismes o altres aspectes lingüístics incorrectes. |
El Mahabharata és a la vegada una epopeia literària i un llibre religiós de l'Índia.
No se sap amb exactitud la data de creació de l'obra, que recull una tradició oral, però es calcula que com a mínim té uns 2600 anys
Està escrit en sànscrit i el títol pot ser traduït com a: "la gran Índia" (Bharat: Índia)
Tradicionalment es considera que l'autor és un dels protagonistes secundaris Krishna Dwaipaiana Vyasadev
La versió completa conté més de 100.000 versos molt curts, essent 4 vegades més extensa que la Bíblia.
El Mahabharata és una història de reis, savis, déus i dimonis i ajuda a instruir sobre els quatre objectius de la vida segons l'hinduisme: artha (riquesa), kama (plaer), dharma (deure religiós) i mokxa (salvació).
La llei del karma (els actes humans i la reencarnació) té un paper integral en la comprensió del Mahabharata.
Als anys 1878-1880 se'n van traduir fragments al català a la revista Lo Gay Saber, i també l'any 1935, a cura de C.A.Jordana.[1]
Taula de continguts |
[modifica] Significat primari
Amb la seva enorme profunditat filosòfica i grandesa pura, una consumada encarnació de la cultura de l'Índia i la tradició vèdica, l'abast del Mahabharata es resumeix millor en una citació al principi del seu primer parva (llibre): «El que es troba aquí es pot trobar en altres llocs. Però el que no es troba aquí, no es trobarà en cap altre lloc».
El Mahabharata és una història de reis, savis, déus i dimonis. A través d'ell el seu mític autor, Krishna Dwaipāiana Viāsa, apunta a instruir sobre els quatre objectius de la vida: dharma (deure religiós), artha (riquesa), kama (plaure) i mokxa (salvació, considerat pels hindús com l'objectiu últim de l'ànima). La mítica llei del karma (literalment activitat: la llei d'acció i reacció, i la conseqüent reencarnació) exerceix un paper integral en la comprensió del Mahabharata.
[modifica] Història del text
[modifica] L'autor
No es coneix l'autor del Mahabharata.
Segons el propi text, va ser comptat per Viāsa, qui és un dels principals personatges dinàstics dins d'ella (encara que no apareix moltes vegades durant la història). El savi Viāsa era avi de les dues dinasties protagonistes de la història: els Kuru i els Pāṇḍava.
Aquest parentiu li va permetre conèixer molt sobre els successos dins de la família reial. A més ell vivia a Kurukshetra, en un bosc molt proper al camp de batalla (el centre de la història), la qual cosa li va permetre conèixer alguns detalls de la guerra que va tenir lloc davant dels seus ulls i finalment compondre la història.
[modifica] Viasa i Ganapati
-
- El gran Senyor Brama (el creador de l'univers) va baixar i li va dir a Viasa que obtingués ajut de Ganapati ( Ganeṣa) per la seva tasca [de posar per escrit el discurs]. Ganapati va escriure els himnes recitats per Viaesa de memòria i així el Bhārata va ser inscrit. Ganapati no podia escriure a la velocitat de Viasa, per la qual cosa diverses paraules, o fins i tot versos sencers es van perdre.
Durant l'època de Viasa, l'escriptura era desconeguda o almenys un mitjà no convencional, o una tecnologia massa nova. Els savis no sabrien escriure, perquè consideraven que l'escriptura era apropiada per als mortals de la era de Kali, que tindrien poca memòria per recordar diversos milers de versos.
Els primers textos que es van preservar són aproximadament l'any 500 de la nostra era, en lletra hindú i brahmi (els primers tipus de lletra amb què es va escriure l'idioma sànscrit).
Al confrontar les històries explicades per diferents recitadors professionals, es notaven diferències, que explicaven com falles de Ganapati al posar el text per escrit. De totes maneres es creu que va patir un mínim de pèrdua d'informació durant la seva existència com recitació oral, a causa de les excel·lents tècniques de preservació emprades pels antics hindús. Els Vedes van ser els textos més preservats per tradició oral, fins i tot encara que són més antics que el Mahabharata.
[modifica] Un altre mite de com es va escriure
La primera secció del Mahabharata afirma que el déu Ganesh (el déu amb cap d'elefant, fill del déu Xiva) va acceptar escriure el manuscrit sota el dictat de Viasa, només a condició que aquest mai fes una pausa en la seva recitació. Viasa llavors va posar una altra condició: que abans d'escriure Ganesh assimilés el que Viasa recitava. Llavors Viasa deia un vers difícil d'entendre per tenir algun respir en el seu continu dictat. Cada vers sànscrit es pot llegir en dos segons aproximadament, per la qual cosa els 100.000 versos es poden acabar en unes 56 hores.
Aquest mite també serveix com una explicació popular sobre per què la imatge de Ganesh té trencat el ullal esquerre: amb la pressa per escriure, va fallar la ploma del déu, llavors ell va trencar la punta del seu ullal i la va usar com ploma (fent servir la seva sang com a tinta) per tal que el dictat no s'interrompés.
La dificultat que va enfrontar Ganapati en escriure el Mahabharata, com descriu el mite, podria haver estat real, i podria haver estat el problema de les persones que tractaven de posar per escrit les històries que recitaven els recitadors professionals. Aquests podrien no haver estat capaços de frenar el recitat i tornar a començar, ja que les línies apreses de memòria com un recitat continu.
El nom Ganapati era utilitzat per designar el líder d'una república. A l'antiga Índia havia regnes (petites zones o províncies), dirigits per Rajas, i també hi havia una espècie de repúbliques dirigides per líders elegits, o ganapatis. Per exemple, es creu que Kamboja i Dwaraka eren repúbliques.
El Ganapati que va posar per escrit el Mahabharata, probablement era el líder d'una d'aquestes repúbliques, ben educat en l'art de l'escriptura. L'ús del nom Ganapati i Ganesh per al déu elefant dels hindús, va poder haver estat un fenomen posterior ..
[modifica] Yaia, de viasa
Es creu que totes les històries del Mahabharata van ser compostes a partir de diverses històries transmeses oralment que van generar un treball, originalment molt més curt-anomenat Yaia (Jaya: 'victòria').
Viasa hauria compost només el cor del Mahabharata, de 25 000 versos. Va titular a la seva història Yaia ( 'victòria').
Més tard la història va créixer a 100.000 versos, probablement degut a la contribució de diversos autors (inclosos diversos deixebles de Viasa, com Vaisampaiana, Yaimini, Paila i Suka. Aquest text es coneix com a Bharata.
A la fase final, el text èpic va créixer fins a més de 150.000 versos. Això es va deure a unes poques generacions d'escriptors com Ugrasrava Sauti, que van contribuir anònimament, atribuint les seves contribucions a Viasa. És a aquesta fase final a la qual es denomina Maja Bharat.
El text Yaia de Viasa, al cor del Mahabharata, està estructurat en la forma d'un diàleg entre Dhritarashtra (el rei Kuru pare dels Kauraves), qui es va oposar als Pandaves - fills de la seva mort germà Pandú, en la batalla de Kurukshetra) i el seu secretari i Sanyaia. Sanyaia narra cada incident de la batalla de 18 dies a mesura que van succeint. Dhritarashtra a vegades fa preguntes i a vegades es lamenta, quan es va assabentant de la destrucció de cadascun dels seus fills, amics i parents. També se sent culpable pel fet que la seva cobdícia va ser la causant de la destrucció de tots els regnes del subcontinent indi.
Al principi Sanyaia dóna una descripció (100% mitològica) dels diferents continents de la Terra, dels diferents oceans (d'aigua salada, aigua dolça, llet, mantega, successivament) d'altres planetes i els seus habitants, i després s'enfoca en Bharata Varsha (l'Índia) i dóna una elaborada llista de centenars de regnes, tribus, províncies, ciutats, pobles, viles, rius, muntanyes i boscos.
També explica sobre les formacions militars (vyuha) que cada dia adopta cada un dels dos exèrcits. Com en el joc pedra, paper i tisora, l'exèrcit que adopta la formació adequada, guanya aquesta batalla: l'exèrcit amb forma d'àguila mata al que té forma de serp, etc.
Divuit capítols d'aquest text Yaia de Viasa, formen el text religiós Bhagavad-Gita .
[modifica] Història principal
- Lluita dinàstica en el regne Hastinapuru entre els Kaurava i els Pandava ambdós pertanyent a al clan Kuru.
- La Batalla de Kurukshetra que dura 18 dies i en la que els Pandava guanyen per fi.
- Mort del déu Krixna i final de la seva dinastia, i ascens dels germans Pandava a un planeta celestial amb els déus.
- Principi de l'era de Kali, quarta i darrera edat de la humanitat on hi ha una gran decadència moral.
El tema principal del Mahabharata és l'enfrontament entre dos grups de cosins de nissaga reial, els Pandavas i els Kauravas, que eren els fills de dos germans, Pandu i Dhritarashtra, respectivament.
Els Pandavas eren pocs, Yudhishthira, Bhima, Arjuna, Nakula i Sahadeva. Els Kauravas en canvi, eren cent i Duryodhana era el més gran. Pandu va morir sobtadament encara jove quan els seus fills encara eren petits. Dhritarashtra va usurpar el poder i es va fer càrrec dels nens.
Els Pandavas i els Kauravas varen varen ser educats en el mateix palau i varen tindre els mateixos instructors, els més importants dels quals foren Bhishma i Dronacharya.
Amb el pas del temps, els Pandavas varen desenvolupar bones qualitats, com equanimitat, sobrietat, generositat i noblesa. Estaven arrelats en le Dharma, la manera correcta d'obrar.[2] En canvi els cent fills de Dhritarashtra, especialment Duryodhana, varen creixer plens de vicis i defectes, com crueltat, injustícia, manca d'escrúpols, ambició desmesurada i vanitat. Finalment Duryodhana, ple d'enveja i malevolència contra els seus cosins Pandavas, va conspirar contra ells amb la intenció de destruïr-los.
Quan va vindre el moment de la coronació de Yudhisthira, el més gran dels Pandavas i hereu legítim de la corona, el malvat Duryodhana va organitzar un joc de daus. Com que els pandavas varen perdre, foren exiliats als boscos. Quan varen retornar de l'exili els Pandavas varen reclamar la corona, pero Duryodhana havia consolidat el seu poder i va refusar. Una vegada rere l'altre va humiliar i fer patir als seus cosins de diverses formes amb la crueltat i cinisme que el caracteritzaven.[3]
Després de patir moltes injustícies per part de llur cosí silenciosament, la paciència dels Pandavas va arribar al límit i la guerra fou inevitable.
Duryodhana i Arjuna varen demanar a Krishna, el rei de Dwarka que els hi ajudés. Krishna va respondre que el seu deure era d'ajudar als dos bàndols. Així els va donar a escollir entre el seu exèrcit i ell mateix, però deixant clar que ell no tocaria cap arma. Arjuna va escollir a Krishna, que va esdevenir el conductor del seu carro de combat, mentre que Duryodhana va tindre el vast exèrcit de Dwarka al seu costat.
Així els exèrcits dels pandavas per una banda i el dels kauravas per l'altra es varen trobar un devant de l'altre al camp sagrat de Kurukshetra preparats a fer batalla.
[modifica] Vegeu també
[modifica] Referències
- ↑ «Mahābhārata». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Vivekananda, Swami. "Thoughts on the Gita". The Complete Works of Swami Vivekananda. Advaita Ashrama.
- ↑ Nikhilananda, Swami (1944). "Introduction". The Bhagavad Gita. Advaita Ashrama. p. xxiv.
[modifica] Enllaços externs
|
|||||||||||||||||||||||||||||
