Residu (deixalles)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Cubell d'escombraries ple de bosses d'escombraries en un carrer de Barcelona.

L'article present tracta únicament dels residus produïts per les activitats de l'home.

Residu és a allò que resta d'un tot després de sostreure'n una o més parts. Es tracta d'allò que hom rebutja (productes, matèries, substàncies, etc.) perquè ja no vol o considera inútil o ha de desprendre'ns.

Hom parla també de deixalles, escombraries, rebutjos, excrements, etc. El propietari se'n pot desfer llençant-los. Però literalment llençar les escombraries no està permès, només es poden llençar a la galleda de la brossa, un contenidor o qualsevol altre indret destinat a aquesta finalitat. La recollida es realitza per una agència autoritzada. En funció de les característiques i l'origen dels residus aquesta triarà un mètode de tractament adient.

El brossaire o l'escombriaire és la persona que té per ofici d'arreplegar les escombraries.[1]

Gestió de residus[modifica | modifica el codi]

Ciutadana dipositant una bossa amb escombraries en un contenidor.

La gestió de residus, també anomenada gestió integral de residus, és la disciplina que s'ocupa del control de totes les activitats a l'entorn dels residus: des de la seva generació fins al seu destí final, s'inclouen doncs les fases de:

  • emmagatzematge
  • tria
  • recollida selectiva
  • transferència
  • transport
  • tractaments intermedis
  • evacuació

La finalitat d'aquesta gestió és la de garantir que totes aquestes operacions es realitzin en les millors condicions higièniques, econòmiques i ambientals.[2]

Aspectes culturals i socials[modifica | modifica el codi]

La composició i la quantitat de residus generats estan directament lligats a l'activitat humana, depenen doncs de la cultura i el desenvolupament econòmic i tecnològic de la societat que els genera. La innovació tecnològica i el desenvolupament industrial junt amb el consumisme estan estretament vinculats amb la producció d'una important fracció de residus, com per exemple els plàstics.

El concepte d'inutilitat introduït en la definició dels residus és relatiu i subjectiu. El que un hom rebutja i deprecia l'altre ho pot voler i valorar. Els residus poden tenir un valor econòmic i es poden aprofitar en una o diverses de les maneres següents:

Una mena particular de residus són els residus biodegradables, que són aquells que es poden degradar (o transformar en substàncies més simples) per l'acció de microorganismes, ja siguin aeròbics o anaeròbics. Exemples de residus biodegradables són els residus naturals com les deixes d'aliments, els excrements o alguns productes industrials com certs detergents. El desenvolupament de les aglomeracions i la consegüent producció de grans quantitats de residus fa que els residus biodegradables també s'han de controlar per tal d'evitar els desenvolupament d'organismes patògens o altres organismes vius com insectes i rates (que també poden ser vectors de malalties) i altres molèsties com ferum i pudors molts fortes.

En qualsevol cas la gestió de residus és una necessitat inevitable en les nostres societats, d'una banda per tal de

  • controlar i/o evitar els efectes nocius i/o perillosos tant per la salut com pel medi ambient

i d'altra banda

  • recuperar el valor econòmic que tenen i evitar el malbaratament de les matèries primeres.

Actualment, la gestió dels residus va encaminada, per ordre de prioritats, a:

  1. Reducció.
  2. Reutilització i reciclatge.
  3. Incineració de residus (amb recuperació d'energia).
  4. Deposició en abocador

La gestió de residus està regulada per l'administració que, en la seva vessant legisladora, fa que els costos de la gestió siguin cada cop més abundants degut a les possibles sancions que estipula el marc legal.[3]

Malbaratament[modifica | modifica el codi]

Segons un estudi publicat per la Generalitat de Catalunya, a Catalunya es malbaraten anualment més de 260.000 tones d'aliments, que es correspon al 7% del que adquireixen les famílies, els restaurants i els comerços. És a dir, cada català llença cada any uns 35 quilos d'aliments que es poden aprofitar, dada que equival a llençar el menjar consumit durant uns 25 dies o alimentar més de mig milió de persones. En termes econòmics, la pèrdua és de 112€ per habitant i any. A Catalunya, la xifra representa 841 milions d'euros anuals. La major part d'aquest malbaratament (el 58%) es produeix a les llars, seguit dels supermercats (16%), l'hostaleria (12%), comerç al detall (9%), càtering (4%) i mercats municipals (1%).[4]

Causes[modifica | modifica el codi]

En l’àmbit domèstic, els principals factors que influeixen en el malbaratament són la pèrdua de consciència sobre la importància del que es llença, la poca planificació de les compres, les actituds culturals que no valoren l’aprofitament de les restes de menjar, la manca de coneixement sobre les tècniques d'emmagatzematge, la confusió sobre les dates de caducitat i de consum preferent, i els formats de les racions que es poden adquirir als supermercats.

En la distribució, els problemes es detecten en la demanda creixent dels productes refrigerats, les restriccions naturals –estacionalitat de la demanda, durada dels productes frescos- i els tipus de gestió –errades de la comunicació i de prediccions de la demanda-.

Finalment, els serveis de restauració i de càtering podrien aprofitar millor els aliments dimensionant les racions adequant-les a les demandes reals dels clients, millorant la planificació dels serveis, internalitzant i coneixent el problema, i afavorint el canvi en els hàbits i actituds dels ciutadans per estendre la pràctica d'emportar-se les sobres.[4]

La fiscalitat dels residus[modifica | modifica el codi]

La fiscalitat dels residus consisteix en la utilització d'impostos, taxes i altres instruments econòmics per a incentivar una reducció dels mateixos. Els sistemes de dipòsit, devolució i retorn són una de les millors maneres de fer efectiu el principi de responsabilitat del productor i garantir alts nivells de recuperació. A continuació es mostren els principals tipus d'instruments existents:[5]

Instruments de fiscalitat[modifica | modifica el codi]

  • Àmbit estatal o autonòmic: des de l'àmbit estatal es poden desenvolupar impostos ecològics sobre determinats productes. També es poden crear impostos sobre abocament i incineració. A Espanya existeix el "impuesto sobre vertido e incineración de residuos".[6]
  • Àmbit local: els municipis poden implantar taxes d'escombraries de pagament per generació de residus.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Residu (deixalles)