Gramàtica del català

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Gramàtica catalana)
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La gramàtica del català és la ciència que estudia i descriu l'estructura de la llengua catalana.[1]

Morfologia[modifica | modifica el codi]

La morfologia és la branca de la lingüística que estudia les regles que regeixen l'estructura interna dels mots.[2]

Morfologia nominal[modifica | modifica el codi]

Tant la flexió dels adjectius com la nominal, depenen de dues categories gramaticals: el gènere i el nombre, amb dos possibles valors cadascuna d' elles: masculí i femení, singular i plural, respectivament. Ara bé, si bé els adjectius i determinants admeten variacions de gènere i nombre per raons de concordança amb el nom, aquest últim compta amb un gènere inherent i, en alguns casos, amb un nombre inherent, també.[3]

De les possibles combinacions entre els valors de gènere i de nombre, en sorgeix el paradigma flexiu adjectival:

Singular Plural
masculí prim prims
femení prima primes

Pel que fa a la morfologia del pronoms, cal diferenciar entre pronoms tònics, o personals, i els àtons.

Els primers no presenten cap problema morfològic, ja que, compten amb tres persones que varien depenent del nombre, i, algunes, del gènere, de la funció gramatical, del tractament i de la varietat dialectal catalana. Així doncs, ens trobem amb un paradigma flexiu pronominal tònic com el següent:[4]

  • jo. 1ª persona del singular.
  • mi. 1ª persona del singular, emprat darrere de preposició.
  • nós. 1ª persona del singular, forma arcaica emprada com a plural majestàtic.
  • tu. 2ª persona del singular.
  • vós. 2ª personal del singular, emprada en casos de diferència d'edat, de respecte o de posició entre interlocutors.
  • vostè. 2ª persona del singular, emprat per adreçar-se a desconeguts o persones més grans o en tractaments de respecte.
  • ell. 3ª persona del singular masculí.
  • ella. 3ª persona del singular femení.
  • si. 3ª persona del singular, emprada en casos de reflexivitat i normalment substituïda per ell o ella.
  • nosaltres. 1ª persona del plural.
  • vosaltres. 2ª persona del plural.
  • vostès. 2ª persona del plural, plural de vostè, emprat en els mateixos casos que vostè, però el receptor és un conjunt de persones.
  • ells. 3ª persona del plural masculí.
  • elles. 3ª persona del plural femení.

Els pronoms febles, en canvi, compten amb un paradigma flexiu més elaborat, ja que varien depenent de la persona, el gènere, el nombre i de la funció sintàctica però també de la seva posició respecte al verb. Així doncs, un pronom feble que es trobi davant del verb es trobarà en posicició proclítica, mentre que un que es trobi darrere, serà en posició enclítica. A més, si un pronom es troba en situació proclítica i davant d'una consonant, es diu que la seva forma és reforçada, però, en canvi, si es troba davant d'una vocal, la seva forma és elidida. Al contrari, en posició enclítica, si el pronom està situat darrere d'una consonant (o d'una semivocal), es troba en forma plena però, si es troba darrere d'un verb acabat en vocal, es troba en forma reduïda.[4]

El diagrama I mostra totes les formes pronominals possibles. Els pronoms de la columna A s'usen quan el verb comença en consonant i els de la columna B quan el verb comença en vocal.

Els pronoms li, ho o hi resten invariables; mentre que el pronom en té quatre formes: en, n', -ne, i n.

Diagrama I
Proclisi Enclisi
Forma reforçada Forma elidida Forma plena Forma reduïda
1ª pers. sing em m' -me 'm
2ª pers. sing et t' -te 't
3 reflex. es s' -se 's
CD (masc) el l' -lo 'l
CD (fem) la l' -la
CI li -li
1ª pers. plural ens -nos 'ns
2ª pers. plural us vos us
3 reflex. es s' -se 's
CD (masc) els -los 'ls
CD (fem) les -les
CI (masc i fem) els -los 'ls

A aquest llistat de pronoms, cal afegir-hi els pronoms neutres en, ho i hi (forma plena). Tant ho com hi són invariables, en canvi, en varia depenent de la seva situació pel que fa al verb. Així, en posició proclítica en forma reforçada, es manté la forma plena en, mentre que en forma elidida, esdevé n'. Pel que fa a la posició enclítica en forma plena, aquest pronom varia a -ne mentre que, en la forma reduïda, es manté la forma elidida en posició proclítica, 'n.

Ordre i combinació dels pronoms febles.[modifica | modifica el codi]

La fórmula general de combinació és:

  • se + 2a p + 1a p + CI (3a p: li, els) + CD (3a p: el, la, els, les, ho) + adverbials (en, hi)

Seguint l'ordre de la fórmula, sempre cap a la dreta, qualsevol combinació de dos o més pronoms és possible, exceptuant les combinacions: ho + en (*n'ho), o hi (*ho hi); o de la repetició del mateix pronom feble neutre: *en + en, *ho + ho o *hi + hi.

L'apòstrof en la combinació de dos pronoms sempre es col·loca al més a la dreta possible:

  • se't, se'ns, se'm, se'n, te'm, te'ls, te'l, te'n, etc.

Les combinacions de el i la amb en s'escriuen l'en i la'n respectivament:

  • No puc traure-l'en (el meu fill, del col·legi)
  • No puc traure-la'n (la meua filla, del col·legi)

Vegeu: Combinació de dos pronoms feble

Morfologia verbal[modifica | modifica el codi]

En la gramàtica tradicional, el verb és la paraula que expressa el procés o l'acció que el subjecte realitza o pateix, encara que també expressa l'existència o l'estat del subjecte, o fins i tot la relació entre el predicat nominal i el subjecte.

Considerant el verb en si mateix hi podem distingir bàsicament:

  • La conjugació: que és un conjunt ordenat de les formes que pot adoptar un verb en combinar-se l'arrel amb les desinències que donen lloc a les formes de cada paradigma. Els verbs es classifiquen en tres conjugacions segons la terminació de l'infinitiu:
    • Primera conjugació: acabats en -ar (cantar)
    • Segona conjugació: acabats en -re (batre, coure), -er (haver, témer) o -r (dir, dur)
    • Tercera conjugació: acabats en -ir (sentir, patir)
  • El mode: és la categoria que expressa l'actitud que té el parlant respecte allò que diu. Es distingeixen tres modes: indicatiu, subjuntiu i imperatiu.
  • El temps: és la categoria gramatical que situa cronològicament l'acció verbal en relació amb el moment en què es parla. El temps situa, bàsicament, els fets en el present, el passat o el futur.
  • L'aspecte: és la categoria descriptiva del verb, relativa a la durada, al desenvolupament i a l'acompliment de l'acció descrita.
  • La persona: de la mateixa forma que els pronoms, els verbs varien depenent de la persona: primera, segona i tercera.
  • El nombre: els verbs, igual que la majoria de catergories gramaticals, alteren la seva forma morfològica depenent del seu valor: singular i plural.

Conjugació dels verbs[modifica | modifica el codi]

En català, els verbs poden alterar la seva forma fonològica del radical i de les terminacions dels models de les conjugacions; en aquest cas, es tracta de verbs irregulars. En canvi, els verbs regulars no modifiquen ni la forma del seu radical ni de les terminacions de les conjugacions a les quals pertanyen.

Fonologia[modifica | modifica el codi]

La fonologia és la branca de la lingüística que estudia el valor funcional dels sons en les llengües i llurs alteracions sistemàtiques.[1] Així, en català existeix un sistema vocàlic i un sistema consonàntic. Aquests dos sistemes diferencien els sons de la llengua en funció de tres factors: la sonoritat (sord/sonor), el punt d'articulació (bilabial, labiodental, dental, alveolar, palatal, velar i labiovelar) i el mode d'articulació (oclusiu, nasal, fricatiu, africat, aproximant, lateral, bategant i vibrant).[5]

Vocalisme[modifica | modifica el codi]

En català, el sistema vocàlic es compon de vuit vocals que es diferencien pels diferents graus d'obertura de la cavitat oral i pel punt d'articulació oral.

Nota: Entre parèntesis només en àmbit restringit.[6]
Anterior Central Posterior
Tancada
Trapezoide de les vocals
i 

Aquesta transcripció segueix l'alfabet de l'AFI

Semitancada
Mitjana
Semioberta
Oberta

Val a dir, que el vocalisme català compta amb un vocalisme àton que varia depenent de la varietat dialectal. Així doncs, la neutralització és un tret fonològic característic de la llengua catalana. Aquesta última consisteix en català oriental:

  • /a/, /e/, /ɛ/ → [ə]
  • /o/, /ɔ/, /u/ → [u]
  • /i/ → [i]

Ara bé, val a dir que, en alguns dialectes catalans, aquesta neutralització no es duu a terme de la mateixa manera:

  • Alguerès: en aquesta variant, les vocal neurtres [ə] es neutralitzen en [a].
  • Català occidental: /e/, /ɛ/ → [e] i /o/, /ɔ/ → [o].

Així doncs, es manté la neutralització de les vocals en quasi tots els parlars del la llengua catalana malgrat que existeixen diferents realitzacions per a aquests sons. Ara bé, en català, existeixen fenòmens de contacte vocàlics que alteren la realització fonètica de les conjunts vocàlics.

Consonantisme[modifica | modifica el codi]

El sistema consonàntic del català no compta amb grans variacions dialectals, per la qual cosa es tracta d'un sistema força unitari:

Nota: A l'esquerra la consonant sorda i a la dreta la sonora. Aquesta transcripció de sons segueix l'alfabet de l'AFI

Sonoritat
 Bilabial 
- +
Labiodental
- +
  Dental  
- +
 Alveolar 
- +
  Palatal  
- +
  Velar  
- +
Labiovelar
- +
Oclusiva pb td kg
Nasal   m   ɱ   n   ɲ   ŋ
Lateral   ɫ   ʎ
Vibrant   r
Bategant   ɾ
Fricativa f (v) sz ʃʒ
Africada t͡sd͡z t͡ʃd͡ʒ
Aproximant   β   ð   (ɹ)   j   ɣ   w

Val a dir que, de la mateixa forma que en el vocalisme, el consonantisme compta amb fenòmens de contacte consonàntics.

Prosòdia[5][modifica | modifica el codi]

L'accent fònic català només pot recaure en les tres últimes síl·labes del mot donant, així, paraules agudes, planes i esdrúixoles. Aquest accent fonètic, si segueix les normes d'accentuació catalanes, es converteix en un accent gràfic. Ara bé, també existeix un accent fònic secundari que varia en funció de la morfologia, provocant que se situï en el radical de l'esquerra en paraules compostes, en les paraules derivades amb prefix àton i en els adverbis formats amb el prefix -ment. A més, cal tenir en compte que el nucli sil·làbic català és una vocal, per la qual cosa, l'accent del mot sempre caurà sobre una vocal.

Generalment, la prosòdia oracional s'altera depenent de la modalitat oracional:

  • Declaratives: to descendent
  • Interrogatives: to ascendent
  • Exclamatives i Imperatives: to sostingut amb descens final abrupte.
  • Compostes: to ascendent en el primer element i descendent en el segon.

Sintaxi[modifica | modifica el codi]

La sintaxi és la branca de la lingüística que estudia les relacions dels mots en una oració i les funcions que hi compleixen. Així doncs, cal distingir, en primer lloc, entre categories i funcions.[7] En primer lloc, les categories gramaticals caracteritzen les unitats lèxiques d'acord amb determinades propietats i es manifesten per mitjans lèxics, sintàctic o fonològics.[7] La categoria és, per tant, quelcom inherent en el mot i invariable. Per exemple, el nom taula sempre serà un nom, independentment de la seva posició dins l'oració. En segon lloc, la funció sintàctica estableix la relació gramatical que un element estableix amb uns altres elements d'una oració o d'un sintagma.[7]

La l'estructura sintàctica catalana està composta per tot un seguit de sintagmes nominals que giren en voltant del verb, un dels quals realitza la funció sintàctica de subjecte. Els altres sintagmes que orbiten al voltant del verb poden dur a terme les funcions de complements forts (Complement Directe, Complement Indirecte i Complement Preposicional) o bé, de Complements Circumstancials.

Concordança[modifica | modifica el codi]

La concordança és la relació d'un mot amb altre del qual segueix les variacions pel que fa al gènere, al nombre, a la persona i al cas.[7] Així doncs, la concordança entre el subjecte de l'oració i el verb principal (concordança de persona i nombre) deixa palesa la relació entre l'emissor, els seus interlocutors i les persones a les quals es pugui referir la conversa, mentre que la concodança de l'oració amb el temps verbal estableix la relació entre l'acció esmentada i el present de la conversa o amb el temps en altres frases de la conversa o del text.

Subjecte i Predicat[modifica | modifica el codi]

El subjecte i el predicat són dues funcions gramaticals oracionals que engloben el seguit de sintagmes relacionats amb el subjecte i amb el verb, respectivament.

Així doncs, el subjecte està format per un sintagma nominal (l'extensió del qual pot variar depenent dels complements nominals de l'oració) que concorda en persona i nombre amb el nucli del predicat, el verb. Aquest últim pot regir o no complements (complements forts) i pot comptar amb adjunts (circumstancials i emmarcadors). D'aquesta manera, l'oració catalana ha de comptar amb un subjecte (hi ha algunes excepcions) i amb un predicat, tots dos formats, com a mínim, per un nucli: un nom i un verb, respectivament.

Tipus d'oracions[modifica | modifica el codi]

La sintaxi catalana contempla quatre tipus de frases, depenent de la seva estructura gramatical

  • Predicatives: compten amb un subjecte, un verb i els complements d'ambdós. La Júlia va comprar una poma per la seva mare. En Joan balla una cançó.
  • Atributives: es formen amb un subjecte, un verb i un complement atribut, ja sigui del subjecte o del complement directe. La bilbioteca estava buida. Sembla un bon dia per anar a pescar.
  • Impersonals: .no admeten subjecte per restriccions semàntiques del verb, només compten, per tant, amb un verb i els seus complements Neva. Plou molt.
  • Inacusatives: es formen mitjançant un subjecte, un verb i els complements d'ambdón. El subjecte o el complement directe conformen el tema de la frase. Avui s'han publicat tres notícies sobre terratrèmols.

Ordre oracional [modifica | modifica el codi]

L'ordre del subjecte i del predicat dins l'estructura oracional varia, en català, depenent de la tipologia oracional de la frase. Així doncs (i tal com es veu en l'apartat anterior), el català no compta amb un ordre oracional preestablert, ja que depenent del tipus d'oració esmentada, aquest últim canvia.

  • Predicatives: Subjecte - Verb- Complements del Verb.
  • Atributives: Subjecte- Verb- Atributs.
  • Impersonals: Verb- Complements
  • Inacusatives: Verb- Sintagma nominal

Oracions Compostes[modifica | modifica el codi]

Tota oració que contingui més d'un verb en forma forma finita (ni infinitiu, ni gerundi, ni participi), és una oració composta. Existeixen dos tipus d'oracions compostes: les coordinades i les subordinades. En el primer cas, els dos verbs (i, per tant, els seus complements i subjecte) es troben en igualtat d'importància pel que fa al valor semàntic. Així doncs, es tracta d'oracions que podrien executar-se autònomament sense que els seus respectius signifacts es veiessin alterats (Vaig anar a comprar i la Maria va anar a classe). Aquestes oracions independents es veuen unides per un nexe que serà el que expressi la relació entre ambdues (en l'exemple, el nexes és i, la qual cosa ens diu que es tracta d'una relació de copulació).

En el segon cas, la subordinació, un dels predicats (i potser, també, del seu subjecte) té una relació de dependència pel que fa a l'oració principal. Així doncs, l'oració subordinada no compta amb autonomia ja que el seu valor semàntic depen directament del de l'oració principal i, per tant, del seu verb (Vaig veure la noia que t'agradava). Val a dir, però, que l'oració subordinada pot dur els seus propis complements annexionats, sense que aquests últims depenguin en cap moment de l'oració principal (Vaig veure la noia que t'agradava el curs passat). El nexe subordinant per excel·lència és que, la qual cosa provoca que en gran part de les oracions subordinades s'empri el mode subjunctiu.

Pronoms febles[modifica | modifica el codi]

El català es caracteritza per l'ús dels pronoms febles. Aquests últims permeten reconstruir les frases: canviant l'ordre de certs elements, treient-ne un altres i emfatitzan-ne uns altres, al servei de les inquietuds pragmàtiques del parlant.[8]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la llengua catalana. 2a. ed. Barcelona: IEC, 2007.
  2. INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la llengua catalana. 2a. ed. Barcelona: IEC, 2007.
  3. SOLÀ, Joan. Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries: 2002. 1 v. 3 v.
  4. 4,0 4,1 SOLÀ, Joan. Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries: 2002. 1 v. 3 v.
  5. 5,0 5,1 SOLÀ, Joan. Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries: 2002. 1 v.
  6. Rafel IEC, 1999: pàg. 14
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la llengua catalana. 2a ed. IEC:Barcelona, 2007
  8. Ferrater, Gabriel. Sobre el llenguatge. Barcelona: Quaderns Crema, 1981. ISBN 84-85704-13-4.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]