Cinema espanyol

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El cinema espanyol té una enorme importància documental per conèixer l'evolució històrica de la societat a Espanya. A més, el cinema espanyol no només ha estat durant dècades un entreteniment de masses, sinó també un document històric i artístic de primer ordre. Ocupa actualment i de manera general una posició secundària a nivell mundial si es compara amb el cinema produït pels països anglosaxons, sobretot Estats Units. El cinema espanyol destaca principalment per la figura de Luís Buñuel, director i les produccions espanyoles varen tenir una gran influència a Europa (a través de França) i Iberoamèrica (a través de Mèxic) i els esporàdics èxits internacionals de directors com Segundo de Chomón, Florián Rey, Juan Antonio Bardem, Luis García Berlanga, Carlos Saura, Jesús Franco, Antonio Isasi-Isasmendi, Mario Camus, Pedro Almodóvar o Alejandro Amenábar.

Altres vessants han obtingut menys repercussió internacional. Només el director artístic Gil Parrondo, guanyador de dos Òscars de Hollywood, i el director de fotografia Néstor Almendros (que va desenvolupar tota la seva trajectòria fora d'Espanya) o els actors Fernando Rey, Fernando Fernán Gómez, Antonio Banderas, Sergi López i Javier Bardem i les actrius Sara Montiel, Ángela Molina, Victoria Abril, Carmen Maura, Maribel Verdú i, sobretot, Penélope Cruz han obtingut certa fama, generalment pels seus treballs fora d'Espanya.

En l'actualitat, el percentatge de taquilla corresponent al cinema espanyol a Espanya se situa en els darrers anys entre el 10% i el 20%, el que es tradueix en una sensació de crisi que s'allarga durant l'època més recent.

Cinema espanyol primitiu[modifica | modifica el codi]

Els orígens del cinema espanyol se situen en Madrid en les festes de Sant Isidre de 1896 quan Alexander Promió, enviat dels germans Lumière, introdueix el cinematògraf a Espanya. En aquesta època, Espanya no es troba preparada per a desenvolupar una tècnica tan moderna per la situació econòmica i cultural del país i també per la falta d'interès del públic. Malgrat aquestes dificultats i el pes de la competència estrangera (europea i americana), comencen a rodar-se pel·lícules. Les primeres manifestacions són documentals amb estampes típiques i còmiques i reportatges sobre l'actualitat. Salida de misa de doce del Pilar de Zaragoza (1896) està considerada la primera pel·lícula espanyola. A la projecció assistiren els germans Jimeno, que es convertiren en uns dels primers realitzadors de cinema espanyol. En 1897 Fructuós Gelabert va filmar la primera pel·lícula amb argument narratiu propi, Riña en un café.

Altre enginy de la creació cinematogràfica va ser Segundo de Chomón que va emigrar a França en veure el lent desenvolupament de la indústria cinematogràfica a Espanya. Allà va treballar als estudis Pathé i va desenvolupar diferents sistemes d'efectes especials entre els quals destaca el cinemacoloris. Quan tornà a Barcelona va filmar la pel·lícula per a la productora Pathé ''Burgos'' (1911), i altres com La Imperial Toledo (1912) i Fantasía andaluza.

La primera productora espanyola és Macaya y Marro. En aquella època el focus principal de les productores es troba a Barcelona, que comptava amb tres grans productores: Films Barcelona, de Gelabert; Hispano Films de Baño y Marro; e Iris Films. No obstant això, València també destaca gràcies a enginys com el d'Àngel García Cardona. Cardona va començar filmant allò que li resultava interessant per exhibir-ho. Més tard es va associar amb Cuesta i va constituir la productora Films Cuesta.

Cinemal espanyol als anys 10[modifica | modifica el codi]

La política dels anys 10 a Espanya no va contribuir a crear una atmosfera de desenvolupament per a la indústria fílmica. No obstant això, el cinema va reflectir els successos que van convulsionar l'època com l'assassinat de don José Canalejas. A partir d'aquest fet Enrique Blanco (Iberia Films) i Fernández Frías van elaborar i produir el documental Muerte y entierro de don José Canalejas. El cinema d'aquesta època és un cinema de documentals. Les vagues generals també van trobar ressò al cinema com la de 1917 amb el documental Huelga general de agosto en Barcelona. El 5% de la producció cinematogràfica que es conserva d'aquesta dècada són reportatges d'esdeveniments socials de to amable: festes, inauguracions de monuments, festes militars... La primera Guerra Mundial va ser el motor de la producció espanyola. El cinema estranger i la producció en altres regions espanyoles (com València o Madrid), contribueixen a l'enfonsament progressiu de la indústria catalana. En aquesta època apareixen els primers guionistes.

El cinema mut als anys 20[modifica | modifica el codi]

Els anys 10 i sobretot els 20 són l'emblema del cinema mut a Espanya. Es tracta ja d'un cinema de caràcter narratiu al que destaquen pel·lícules com La revoltosa (1925), de Florián Rey, La medalla del torero (1925) d'ambient andalús en la que hi debutà la famosa ballarina Custodia Romero, Pilar Guerra (1926) de José Buchs, La aldea maldita (1929) de Florián Rey i La bodega (1929), de Benito Perojo.

A finals dels anys 20 el cinema comença a prendre rellevància i comença a ser valorat per la burgesia i els intel·lectuals. Per aquesta raó s'intenta crear un cinema de qualitat, coincidint amb els avantguardismes que s'estan imposant en la literatura, en la pintura i en altres manifestacions artístiques, malgrat que ja s'havia començat als anys 10 a adaptar algunes obres literàries i teatrals al cinema. Triomfa la sarsuela.

El 1928 Ernesto Giménez Caballero i Luis Buñuel funden en Madrid el primer cine-club. El mateix any Francisco Elías Riquelme filma El misterio de la Puerta del Sol, la primera pel·lícula sonora del cinema espanyol i Luis Buñuel la coneguda Un chien andalou.

El cinema dels anys 30 abans de la Guerra[modifica | modifica el codi]

En 1931 l'arribada de produccions extrangeres amb so produeix la crisi de la producció nacional. Cap productora espanyola comptava amb els mitjans tècnics i econòmics per a cobrir les noves necessitats. A l'any següent, Manuel Casanova fundaria la Companyia Industrial Film Española S.A. (CIFESA), la productora més important que mai ha tingut el país i considerada de dretes. És l'època de la consolidació de grans actors com Imperio Argentina, Miguel Ligero, Manuel Luna, Antoñita Colomé, Raquel Rodrigo i Estrellita Castro. Els documentals d'aquest període aconsegueixen gran qualitat amb Las Hurdes. Tierra sin pan (32) de Buñuel. A més es realitzaren pel·lícules i documentals centrats en la situació política: Madrid se divorcia (que tracta el tema del divorci, aprovat per llei en 1932), i Cómo nació la República Española. En 1929 Luís Buñuel va produir Un perro andaluz, la pel·lícula que es convertiria en la primera pel·lícula sonora en 1960 quan li varen incorporar una banda sonora.

Hi trobem títols destacats com Morena clara (1936) de Florián Rey, La hija de Juan Simón (1935) de José Luis Saénz de Heredia i Don Quintín el amargao (1935) de Luis Marquina.

Hollywood no vol perdre el ja grandíssim imperi espanyol i hispanoamericà, pel que comença a produir pel·lícules en castellà.

El cinema de la Guerra Civil[modifica | modifica el codi]

Amb l'arribada de la Guerra Civil el 1936, es produeix una crisi cinematogràfica causada per la destrucció dels estudis, així com per la situació general de la població espanyola i l'exili dels professionals. El cinema comença a ser utilitzat com a element propagandístic. Quan finalitza la guerra, els guanyadors destrueixen milers de gravacions amb la finalitat d'eliminar el cinema republicà. Hi destaquen pel·lícules com ¡¡Centinela, alerta!! (1936) de Jean Grémillon i Sierra de Teruel i Espoir (1939) d'André Malraux i Max Aub.

El cinema del franquisme[modifica | modifica el codi]

El període franquista va comportar l'exili de molts dels cineastes i una reducció del patrimoni fílmic. A més, el cinema es va convertir en motor de propaganda de la ideologia del règim amb les consegüents característiques de la producció fílmica: censura i dependència econòmica de l'Estat (impostos, quota de pantalla, llicència d'importació...). Dins d'aquesta censura es va imposar el doblatge al castellà de totes les pel·lícules estrenades en territori nacional. El tema del folclore espanyol és un tema molt recurrent en aquell moment.

Es crea l'Institut d'Investigacions i Experiències Cinematogràfiques l'any 1947, que formalitza i professionalitza els diferents oficis del cinema.

  • El cinema dels anys 40

Les pel·lícules més destacades d'aquesta època van ser: Alma de Dios (1941) d'Ignacio F.Inquino, Raza (1942), amb guió del mateix Francisco Franco, El escándalo (1943) de José Luis Saéz de Heredia, Huella de luz (1942), Eloisa está debajo de un almendro (1943) i El clavo (1944) de Rafael Gil, i finalment, La vida en un hilo (1945) i Domingo de Carnaval (1945) d'Edgar Neville.

  • La cinematografia folclòrica dels anys 50

Als anys 50 apareixen dos importants festivals de cinema a Espanya: el 21 de setembre de 1953 naix el Festival de Cine de San Sebastián sense patir cap interrupció des d'adés, i en 1956 té lloc la primera Semana Internacional de Cine de Valladolid o Seminci. D'altra banda, pel·lícules com Marcelino pan y vino (1955) de Ladislao Vajda imposarien una moda de xiquets actors, de la qual formarien part les pel·lícules protagonitzades per Joselito, Marisol, Rocío Dúrcal, Pili i Mili o Ana Belén. Però als anys cinquanta no tot es va limitar a aquest tipus de pel·lícules protagonitzades per xiquets, i va començar a ser evident la influència del neorrealisme en nous directors com Antonio del Amo, José Antonio Nieves Conde amb Surcos (1951), Juan Antonio Bardem amb Muerte de un ciclista (1955) i Calle Mayor (1956) i Luis García Berlanga amb Bienvenido, Mister Marshall (1952), Plácido (1961) i El verdugo (1963). Moltes d'aquestes pel·lícules tenen en comú la participació d'un dels guionistes més importants al cinema espanyol: Rafael Azcona. Pel que fa als actors i actrius, Lola Flores, Juanita Reina, Carmen Sevilla, Paquita Rico, Antonio Molina i Luis Mariano són els rostres més coneguts del folclore del moment.

Les comèdies amb arguments simples i de caràcter superficial com Viaje de novios, 1956, Las muchachas de azul, 1957 o Sólo para hombres, 1960) es feren famoses amb Analía Gadé i Fernando Fernán-Gómez. Altres destacades figures internacionals en aquestos anys són l'actor Fernando Rey, Aurora Bautista i María Asquerino. Pel·lícules com El último cuplé (1957) de Juan de Orduña i La violetera (1958) de Luis César Amadori, van convertir Sara Montiel en el símbol més internacional del cinema espanyol de l'època.

  • La progressiva lliberació dels anys 60 i 70

Aquest període marca una progressiva apertura d'Espanya al món exterior. Aquesta apertura es fa patent amb la lliberació de temes de les pel·lícules del moment. Es comença a perfilar un estil propi, i el tema és precisament aquesta certa llibertat d'expressar la realitat.

Mario Camus produeix pel·lícules de diverses temàtiques, còmics ambulants (Los Farsantes, 1963); el món de la boxa (Young Sánchez, 1964) o el món gitano (Con el viento solano, 1965). Manuel Summers va apostar en les seues pel·lícules per una visió infantil o el declivi dels esportistes, encara que la poca aceptació de les seues pel·lícules va fer que es reorientara. Basilio Marín, Miguel Picazo i Jorge Grau conformen la generació de cineastes del NCE (Nou Cinema Espanyol).

Aquesta època és també el moment del sorgiment dels subgèneres: spaghetti western, el musical i la comèdia irrompen, entre d'altres.

El cinema de la democràcia[modifica | modifica el codi]

Amb la mort del dictador es va suprimir la censura i van sorgir els fenòmens populars del destape i el landismo, tractant temes polèmics de la societat espanyola als últims anys del franquisme. La mort de Franco permeteix el naixement de documentals que mostren la realitat del franquisme. Pel·lícules com El espíritu de la colmena (1973) de Víctor Erice, Canciones para después de una guerra (1976) de Basilio Martín Patino o Pim, pam, pum, fuego (1975) de Pedro Olea reflecteixen els anys més grisos de la dictadura.

Pel que fa a la ficció postfranquista, Juan Antonio Bardem realizta l'any 1979 Siete días de enero, Manuel Guitiérrez Aragón El corazón del bosque l'any 1978 i Mario Camus Los días del pasado l'any 1977.

Es van començar a permetre les manifestacions culturals en altres llengües i es va crear, entre d'altres, l'Institut del Cinema Català. Es van començar a realitzar també pel·lícules al País Basc i a Catalunya amb una temàtica nacionalista.

La democràcia comença i amb aquesta arriben les primeres pel·lícules amb una temàtica de llibertat sexual. Els directors més assenyalats d'aquest gènere són Jaime de Armiña i Eloy de la Iglesia. Ventura Pons se centra en la temàtica homosexual amb la pel·lícula Ocaña, retrato intermitente. Altres directors destacats del moment són Saura, Aranda i Pedro Almodóvar amb la seua primera producció Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón l'any 1980.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cinema espanyol Modifica l'enllaç a Wikidata