Orde del Cister

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Cistercencs
Arms of Ordo cisterciensis.svg
escut de l'Orde del Cister
Orde Cistercenc
Nom oficial llatí Ordo Cisterciensis
Sigles O.Cist.
Altres noms Orde del Cister, Cister, monjos blancs, benedictins blancs, bernadins, cistercencs de la comuna observança
Hàbit Hàbit blanc amb túnica i cinyell, escapulari negre
Lema Cistercium mater nostra (Cister, mare nostra)
Tipus monàstic
Objectius principals vida en comunitat,ascetisme, rigor litúrgic, treball
Fundació 1098, abadia de Cîteaux (Borgonya, França) per Sant Robert de Molesme, Alberic de Cîteaux i Esteve Harding
Aprovat per Calixt II, en 1119
Regla de Sant Benet
Constitucions Carta charitatis, 1118
Patrons Sant Robert de Molesmes, Sant Bernat, Sant Benet
Branques i reformes És una reforma dels benedictins; monges cistercenques o bernadines (1125); fuliencs, trapencs (1667)
Fundacions destacades Abadia de Claravall, Abadia de Fontfreda, Abadia de Fontenay, Abadia d'Alcobaça (Portugal), Chiaravalle (Itàlia), Heiligenkreuz (Àustria)
Fundacions a terres de parla catalana Poblet, Valldaura (Cerdanyola del Vallès, 1150-1168), Santes Creus (1169-1835), Valldigna, Benifaçà (Pobla de Benifassà, 1235-1835), Santa Maria de la Reial (Mallorca, 1236-1835), Vallbona de les Monges (Argelès, Rosselló, 1242-1791)
Persones destacades Sants Bernat de Claravall, Bernat Calbó, Ramon de Fitero
Lloc web http://www.ocist.org

L'Orde del Cister, Orde del Cistell o Orde de Cîteaux (en llatí Ordo Cisterciensis) és un orde monàstic de la família benedictina, fundat el 1098 a l'abadia de Cîteaux (Borgonya) per Sant Robert de Molesme (mort el 1110) com a reforma de l'Orde de Sant Benet i per seguir la Regla de sant Benet amb el rigor i el carisma originals. Els seus membres, anomenats cistercencs, benedictins blancs (per l'hàbit blanc) o bernadins (per sant Bernat de Claravall), posposen al seu nom les sigles O.Cist..

Història[modifica | modifica el codi]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

La Regla de Sant Benet prescriu un tipus de vida monàstica marcat per la celebració de l'ofici diví (els vuit oficis litúrgics, set el dia i un a la nit, que ritmen la jornada monàstica) i el treball i l'estudi, ja que Benet de Núrsia considerava que l'«ociositat és enemiga de l'ànima», molt rigorosa al començament, havia degenerat amb el temps i l'aplicació de la regla s'havia relaxat a la majoria de monestirs, que gaudien de massa riquesa.

Eren nombrosos doncs els monjos i abats de l'època que manifestaven el seu descontentament, i els segles XI i XII van estar marcats per diferents moviments que volien tornar a una observança més estricta de la regla: Bru de Colònia funda l'Orde de la Cartoixa i s'assistia al naixement dels grandmontans, els premonstratencs, els gilbertins, la congregació de Savigny i molts d'altres.

Fundació de l'orde[modifica | modifica el codi]

Aquest moviment reformador va ser l'origen de l'abadia Notre-Dame de Molesme (Borgonya), fundada el 1075 per Robert de Molesme i que va tenir un èxit ressonant: només quinze anys després de la seva fundació, Molesme s'assemblava a qualsevol de les abadies benedictines pròsperes de la seva època. Allò, però, no va agradar a Robert, ja que perjudicava la vida austera de la comunitat, i va fer que marxés de l'abadia, amb Alberic de Cîteaux i Esteve Harding. Obligat a tornar, i davant la impossibilitat d'arribar a un compromís, va proposar a l'arquebisbe de Lió per proposar-li l'establiment d'una nova fundació on recuperar el carisma original de la regla benedictina. Amb el suport de l'arquebisbe, durant els primers mesos de l'any 1098, deixa Molesme amb vint-i-un monjos i s'instal·la a Cîteaux, a la vall de la Saona, 22 quilòmetres al sud de Dijon. Amb el suport financer del comte Odó de Borgonya, construí un monestir anomenat Monestir Nou (Novum Monasterium), on començaren a viure una vida d'observança estricta de la Regla de Sant Benet. El 1119, el monestir va prendre el nom de l'indret que l'havia acollit, «Cîteaux».

L'any següent, però, el papa obligava Robert a retornar a Molesme, succeint-lo Alberic de Cîteaux com a abat de Cîteaux fins a la seva mort el 119. L'anglès Esteve Harding se'n convertiria en el tercer abat fins al 1134. Esteve era un hàbil organitzador i administrador experimentat, amb excel·lents relacions amb els nobles dels voltants. Sota el seu abadiat va fundar quatre noves abadies, sotmeses a Cîteaux, entre 1113 i 1115: a partir d'aquest moment podem parlar de la fundació d'un nou orde religiós. El 1113 es fundà l'abadia de La Ferté-sur-Grosne i ingressà a l'orde Bernat de Claravall; el 1114, es fundà l'abadia de Pontigny, amb Hugues de Mâcon com a abat. El 1115 es fundaren l'abadia de Claravall, amb Bernat com a superior, i la de Morimond, prop de Langres.

Organització de l'orde[modifica | modifica el codi]

Sant Bernat de Claravall

Esteve Harding (1109-1133) fou el veritable fundador de l'orde, tot i que se'n considera cofundador amb Robert de Molesme i Alberic de Cîteaux. Ell obtingué de Pasqual II el Privilegium Romanum que permetia al monestir de desenvolupar-se sense témer cap intervenció senyorial o episcopal. La Carta charitatis, obra d'Esteve, és la llei fonamental del Cister, amb la Regla i els Usos, i consagrà l'autonomia de cada monestir. El principi de subsidiaritat i el dret de visita que té la casa mare sobre les seves fundacions queden fixats en aquesta constitució. Completa el sistema l'obligació que tenen tots els monestirs d'assistir un cop l'any al capítol general a Cîteaux.

Cada nova casa havia de ser econòmicament independent, però havia de tornar comptes a l'abadia que l'havia fundat. L'abat-pare havia de visitar una vegada l'any les seves abadies-filles per assegurar-se'n del bon funcionament, procediment que ja es troba a l'Orde de Vallombrosa. Els capítols es feien al voltant de la festa de la Santa Creu (el 14 de setembre) i s'hi promulgaven els estatuts. Des del final del segle XII, el capítol estava assistit per un comitè designat per l'abat de Cîteaux anomenat Definitori.

L'orde cistercenc es caracteritza per una organització arbòria. Cîteaux és el tronc principal d'on surten quatre branques principals (les quatre primeres abadies fundades des de Cîteaux) que marquen les línies on neixen totes les abadies de l'orde: La Ferté, Pontigny, Claravall i Morimond. Cada monestir fundat des d'una d'elles podia, al seu torn, fundar noves abadies; sempre, l'abadia restava vinculada a una de les cinc abadies primeres. Quan Esteve va morir hi havia més de 30 cases cistercenques.

Expansió i influència[modifica | modifica el codi]

Amb el suport del papa, reis i bisbes, la influència de sant Bernat de Claravall en l'expansió de l'orde va ser decisiva. A la seva mort (1154) hi havia unes 350 fundacions, la majoria van ser fundats entre 1129 i 1139, i al final del segle XII, més de 500. Aquest dinamisme, però, va provocar problemes: incorporació a l'orde de monestirs amb costums poc conformes a l'esperit de la Carta de caritat, tria d'ubicacions problemàtiques, dificultats per a les abadies mare per poder efectuar les visites anuals, despeses massa freqüents de recursos econòmics per a les noves fundacions, que n'exhaurien els de les abadies mare, etc. La línia de Claravall va comptar amb 350 monestirs, Morimond més de 200, Cîteaux un centenar, només una quarantena Pontigny, i menys de vint La Ferté. L'orde s'estenia per tot Europa i els cistercencs començaven a ésser influents en l'Església catòlica i aviat un dels seus membres arribà a la cadira papal com a Eugeni III.

També influïren en la vida cultural, política i econòmica d'Europa i participaren en els grans esdeveniments de la vida de l'Església. Així, participaren en la reconquesta de la Terra Santa, predicant la tercera croada (1188-1192) i fins i tot alguns hi participen personalment. A més, participaren activament en l'evangelització del Migdia de França i lluita contra els càtars, precedint els dominicans i assegurant la predicació i la repressió de l'heretgia. Entre les missions de cristianització que dugueren a terme, en destaca la que, protegits pel braç secular, van fer a Prússia i a les províncies bàltiques.

Sempre defensaren dels interessos de la Santa Seu, particularment en els conflictes entre el papa i l'emperador; els cistercencs sostenen les visions teocràtiques del pontífex. El compromís amb la vida pastoral es manifestava en els nombrosos cistercencs que foren nomenats bisbes o llegats del papa, i encarregats dels més alts assumptes de l'Església.

El 1354, l'orde ja comptava amb 690 monestirs masculins, de Portugal a Suècia, d'Irlanda a Estònia i d'Escòcia fins a Sicília, la qual cosa en dificultava molt l'organització general. Per facilitar-la, a partir del segle XV l'orde es dividí en congregacions, que agrupava els monestirs autònoms amb una cultura i una llengua comunes. Aquesta divisió, però, va ocasionar desviacions de l'ideal cistercenc. Entre elles hi havia, a la península Ibèrica, la Congregació de Castella (1425), la d'Alcobaça o Portugal (1567) i la de la Corona d'Aragó i Navarra (1616), amb els monestirs de Poblet, Santes Creus i Sant Feliu de Cadins.

Article principal: Congregacions de l'Orde del Cister

Orde del Cister a la Corona d'Aragó[modifica | modifica el codi]

Els monestirs masculins més importants fundats a la Corona d'Aragó van ésser:

Monestir d'Alcobaça (Portugal).

Entre els monestirs femenins destaquem:

Declivi i reformes[modifica | modifica el codi]

L'administració de l'abadia descansava en teoria exclusivament sobre l'abat, però llavors començà a delegar-se en abats comandataris, càrrec honorífic que feia que l'abat que dirigia la comunitat no hi visqués o, fins i tot, no la conegués i només estigués interessat en els beneficis econòmics del càrrec. Les comunitats monàstiques ja no tenien el dret d'escollir el seu abat, que era directament designat pel papa o pel rei;[1] en general, no s'escollia entre els monjos, sinó entre els prelats seculars, com a recompensa pels seus serveis. El sistema de la comenda va fer estralls, en particular a França i a Itàlia, ja que la manca de direcció espiritual directa va comportar l'empobriment, el deteriorament i el tancament de nombroses cases.

A França, tot i que al segle XVI no s'escapa de la degradació, es porten a terme temptatives enèrgiques de reforma de l'orde. Jean de la Barrière, auster abat comandatari de Feuillant, va emprendre una d'aquestes reformes i va fundar la Congregació de Feuillant en 1577. Un segle més tard, l'abat de Rancé va intentar, amb èxit, tornar a l'austeritat de la regla benedictina i cistercenca primitiva per posar fi a la decadència moral a la seva abadia, la de La Trapa. Els partidaris de la reforma desitjaven tornar als ideals ascètics atenent els orígens de l'orde, formant la congregació dels trapencs. Els trapencs van acabar podent disposar d'estructures administratives pròpies; com que l'Estricta Observança tenia el dret d'enviar deu abats al Definitori, continuava estant sotmesa a Cîteaux i al capítol general de l'orde. Les diferències, però, van provocar que el 1667 s'escindís de l'orde l'abat de la Trapa, escissió consagrada per Lleó XIII el 1892 amb el nom d'Orde Cistercenc de l'Estricta Observança.

A la segona meitat del segle XVIII, comencen les crítiques virulentes contra del monaquisme. A França, l'orde és profundament sacsejat a finals de segle en què les vocacions es fan rares i on la fascinació per a un monaquisme auster ha deixat el lloc a l'adopció d'una vida monàstica molt menys exigent i per tant més exposada a les crítiques.

Després de la Revolució[modifica | modifica el codi]

En vigílies de la Revolució Francesa, seixanta-cinc abadies depenien de l'Estricta Observança, però cap establiment francès no va escapar de la tempesta revolucionària. Després de la Revolució, no en quedaven més que una dotzena de cases, disperses arreu del territori del Sacre Imperi Romanogermànic. Quan l'abadia de La Trapa va ser requisada per l'Estat i els seus monjos expulsats, l'últim mestre de novicis, Augustin de Lestrange, va fugir a Suïssa amb un grup de vint-i-un monjos. L'1 de juny de 1791 va restaurar l'Estricta Observança a La Valsainte i va imposar als frares un règim encara més rigorós que l'establert per l'abat de Rancé.

Progressivament el moviment va començar de nou a estendre's per Europa, sobretot després de la derrota de Napoleó I en 1815. Un primer capítol general va tenir lloc a Roma el 1869 i el 1891, se n'escull un abat general amb el títol de President General de l'Orde Cistercenc. A partir de 1898, els capítols generals es mantenen a Cîteaux, recentment recuperat. L'abat general s'instal·la a Roma. Després de la separació dels monjos de l'estricta observança, la resta de l'orde, anomenada la comuna observança, va demostrar no tenir una unitat tan forta com la dels seus germans trapencs. L'orde cistercenc va ser organitzat bastant lliurement, segons criteris lingüístics, en congregacions nacionals que tenien poc contacte entre elles.

En el transcurs del segle XX, es van fundar abadies cistercenques a Canadà, Estats Units, Austràlia, Síria, Jordània, Sud-àfrica i Xina.

Organització i difusió en l'actualitat[modifica | modifica el codi]

L'orde cistercenc s'organitza en congregacions monastiques i en alguns monestir autònoms, sense lligam amb cap congregació. Les congregacions són formades per abadies i priorats independents i per les cases que en depenen, sovint aquelles que han estat fundades a partir de la casa mare de la que depenen.

Les constitucions religioses de 1969 prescriuen que l'orde sigui governat per un capítol general, presidit per l'abat general i compost pels abats i els delegats de les cases o les congregacions. El capítol es reuneix cada cinc anys; l'abat general és elegit pel capítol general per a mandats de deu anys, i és reelegible. L'abat general viu a Roma i compta amb un sínode compost per quatre membres elegits també pel capítol, que es reuneix dos cop entre els capítols generals, cada dos anys, per tractar assumptes de la vida de l'orde.

Congregacions i difusió[modifica | modifica el codi]

En 2010, l'orde comptava amb vint congregacions. A més, hi ha dos monestirs masculins (amb onze religiosos) i tretze de femenins, que no depenen de cap congregació.

L'orde té monestirs a: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Brasil, Canadà, Eritrea, Eslovènia, Espanya, Estats Units, Etiòpia, França, Hongria, Itàlia, Països Baixos, Polònia, República Txeca, Suïssa, Vietnam i Xile.[2]

En acabar 2008 l'orde tenia 84 monestirs i 1.697 membres, 756 dels quals són sacerdots.

Monges Cistercenques[modifica | modifica el codi]

De l'abadia de Cîteaux procedeix el primer monestir femení cistercenc (1120-1125) a Tart, diòcesi de Langres, i que van prendre el nom de Bernadines. Els monestirs del Raval St-Antoine a París i de Port-Royal són els més cèlebres dels que van ocupar, entre els quals Lume Dieu, Tulebras, els monestirs de Las Huelgas de Burgos i Vallbona de les Monges.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. En origen, la comanda era una temptativa per part del papat d'Avinyó d'exercir més control sobre els càrrecs eclesiàstics.
  2. Elenchus Monasteriorum Ordinis Cisterciensis, 15-8-2010

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Orde del Cister Modifica l'enllaç a Wikidata