Art emiral i califal

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'art emiral i califal és l'art que aparegué a l'Al-Àndalus en les seues primeres etapes de consolidació, l'Emirat de Còrdova i el Califat de Còrdova.

Mesquita de Còrdova.

Des del punt de vista artístic, l'emirat andalusí emprà un estil no molt diferent del de la resta del Califat omeia. És a dir, l'adequació de fórmules i elements de les cultures que les havien precedit, en aquest cas del món romà i visigot. En cap moment es produí una repetició literal de motius i formes. Al contrari, la seua intel·ligent incorporació i assimilació es traduí en una vertadera eclosió creadora, creant el moment culminant de l'art califal. En ell, s'uneixen elements de la tradició local hispanoromanovisigòtica amb elements orientals, tant bizantins com omeies i abbàssides.

Les empreses artístiques se centraren des del primer moment al voltant a la seua capital, Còrdova que fou dotada d'una mesquita congregacional destinada a convertir-se en el monument més important de l'occident islàmic. L'obra fou iniciada per Abd al-Rahman I sobre el solar de la basílica visigòtica de Sant Vicent que, durant l'etapa precedent, havien compartit les dues comunitats: cristiana i musulmana. En el 784 aquest monarca decideix fer una mesquita de nova planta de tipus basilical amb onze naus perpendiculars al mur de la qibla, seguint el model de la mesquita d'al-Aqsa en Jerusalem, un dels llocs sagrats més importants del món islàmic. El seu tret més singular resol, al mateix temps, problemes tècnics i funcionals. Es tracta de l'organització de les seues arqueries de doble arc superposat: un arc de ferradura que actua com d'estrep en atirantar una estructura més esvelta formada per un arc de mig punt que suporta, al seu torn, el mur que sosté el sostre. Tant aquest sistema com l'alternança de dovelles, de rajola i pedra, compta amb precedents en l'aqüeducte romà dels Milagros en Mèrida.

Saló Ric del palau de Madīnat al-Zahrā.

Les successives ampliacions, dutes a terme fins al segle X, foren motivades per l'augment de població i la seua necessitat de comptar com un lloc adequat pel culte. De forma que les obres d'Abd al-Rahman II, en 833, constituïren en derribar el mur de la qibla prolongant la mesquita cap al sud. En sentit contrari actuà Abd al-Rahman III, ampliant el pati cap al nord i alçant un nou minaret encara existent, encara que ocult, dins de la gran torre campanar del segle XVI. Els esforços anteriors culminen amb la intervenció d'Al-Hàkam II, cap a 961, en la que amplià, novament, la sala d'oració cap al sud introduint diferents novetats. Estableix un esquema en forma de "T", semblant al de la mesquita de Qayrawan, realçat per la utilització de cúpules, els nervis dels quals no es creuen en el centre, arcs lobulats, diferents tipus d'arcs entrecreuats i sobreposats així com per capitells i columnes realitzades ex professo pels tallers califals.

En els últims decennis del segle X, Almansor amplià tot el costat oriental de la gran mesquita que passà a comptar amb dèneu naus, encara que sense introduir novetats d'interès.

D'entre altres obres d'època emiral ressalten les executades durant el regnat d'Abd al-Rahman II, cort que va acollir nombrosos artistes, modes i costums orientals. Impulsà, entre altres construccions, les obres de l'alcassaba de Mérida i el minaret de l'església de Sant Joan de Córdova, millorant les muralles de Còrdova i Sevilla. Tot i això, és durant el califat quan es duen a terme els més ambiciosos projectes artístics. El califa Abd al-Rahman III seguint la tradició oriental, segons la qual cada monarca construïa com a símbol de prestigi la seua pròpia residència palatina, decidí fundar en 936 la ciutat àulica de Madīnat al-Zahrā. Per a tal fi escollí, a pocs kilòmetres de Còrdova, una suau pendent del paisatge que li va permetre organitzar el recinte emmurallat en tres terrasses. En elles hi disposà les residències palatines, salons de recepció com el denominat Saló Ric, banys, mesquita congregacional, casa de la moneda, tallers califals, jardins i parc zoològic. Aquestes obres foren completades per al-Hakam II, encara que la seua esplendor fou efímera, acabant amb la ciutat les primeres revoltes de 1010 que donaren lloc a la caiguda del califat.

En la resta del territori peninsular també és patent el floriment artístic impulsat pel califat. Testimoni d'això és la ciutat de Toledo en la que encara s'hi poden observar restes de la seua fortificació així com alguns dels vestigis que defineixen la seua alcassaba, medina, ravals i entorn. Entre les seues construccions destaca la xicoteta mesquita del Crist de la Llum o de Bab al-Mardum. La seua planta quadrada, organitzada en nou trams cupulats, presenta una planta i alçat que connecta amb el model tunisenc de la mesquita aglàbida de Bu Fatata. A part del caràcter excepcional de Toledo també ocupen un lloc destacat obres com la ràpita de Guardamar del Segura (Alacant), el Castell de Gormaz (Sòria) o la ciutat de Vascos (Toledo).

Pot de Zamora
Pot de Zamora

El refinament imperant en la cort califal va propiciar la creació de manufactures de luxe que, baix el patrocini reial, es traduïren en les més variades expressions artístiques. Destaquen els treballs en ivori en els que es realitzaren objectes d'ús palatí com pots i arquetes destinades a guardar joies, ungüents i perfums. Destaca el pot de Zamora (Museu Arqueològic Nacional d'Espanya) destinat a la muller d'al-Hakam II i l'arqueta de Leyre. En la seua profusa trama de vegetació se solen inscriure escenes de cort al mateix temps que bandes amb inscripcions epigràfiques indiquen el destinatari i inclús el mestre que executà la peça.

Els monarques, igual que en Bagdad i el Caire, organitzaren la seua pròpia fàbrica de teixits, fundació que marca el començ de la història de la producció de teixit de seda en al-Àndalus. Els seus motius vegetals i figurats, geometritzats, s'inscriuen en medallons formant bandes tal com apareixen en el vel o almaissar de Hixam II que, a manera de turbant, li cobria el cap i li penjava fins als braços.

Existiren també tallers que treballaren el bronze, amb figures que representen lleons i cérvols amb el cos cobert de cercles tangents que evoquen teixits i que, possiblement, serviren com sortidors de fonts. El seu paral·lelisme formal i estilístic amb peces fatimites ha motivat controvèrsia sobre la filiació d'algunes peces.

La ceràmica compta amb un tipus de producció coneguda com a "verd i manganès". La seua decoració a base de motius epigràfics, geomètrics i una forta presència de motius figurats s'aconsegueix mitjançant l'aplicació d'òxid de coure (verd) i òxid de manganès (morat).[1]


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.80. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 23 de novembre de 2014].