Esquizofrènia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Esquizofrènia
Classificació i recursos externs

Eugen Bleuler (1857–1939) encunyà el terme esquizofrènia al 1908
CIM-10 F20
CIM-9 295
OMIM 181500
DiseasesDB 11890
MedlinePlus 000928
eMedicine med/2072 emerg/520
MeSH F03.700.750

L'esquizofrènia (del grec, "schizo": divisió i "phrenos": ment) és una malaltia mental caracteritzada per una pèrdua del judici de la realitat i una àmplia desorganització de la personalitat amb impossibilitat de motivar una conducta i establir propositivitat vital adequada. És causada, probablement, per un defecte bioquímic o microestructural cerebral que a hores d'ara encara no està aclarit del tot. Existeix una gran varietat de símptomes indicadors d'esquizofrènia. Entre aquests es troben alteracions del pensament, al·lucinacions, moviments anormals i alteracions de la motivació. Cap d'aquests símptomes, però, és patognomònic de la malaltia, la qual cosa genera moltes dificultats per a emetre un diagnòstic. Es postula que diversos factors intervenen en la seva aparició, entre ells l'herència genètica, alteracions en la migració de poblacions cel·lulars durant el desenvolupament embrionari, l'ús de drogues i l'estrès ambiental. És una malaltia crònica però pot millorar amb el tractament, sobretot farmacològic.

Introducció[modifica | modifica el codi]

L'esquizofrènia es classifica entre les denominades "Psicòsis Endògenes", caracteritzades per una pèrdua del judici de la realitat, detenció o interrupció biogràfica, absència de consciència de malaltia (falta d'insight), símptomes egosintònics, angoixa primària i presència de fenòmens psíquics impropis (deliris, al·lucinacions). Amb el terme "endògena" es vol posar de manifest el fet fonamental que els processos psicopatològics essencials es desenvolupen a l'interior de l'ésser psíquic individual.

L'esquizofrènia es caracteritza comunament pels anomenats "símptomes positius" (exacerbacions del comportament normal) i per "símptomes negatius" (falta o disminució del comportament normal). Els símptomes positius s'agrupen sota el terme psicosi i típicament inclouen deliris, al·lucinacions i trastorn del pensament. Els símptomes negatius poden incloure dificultat en la parla, emocions impròpies (incoherència afectiva) o pèrdua d'aquestes i falta de motivació. A més poden aparèixer problemes de disminució neurocognitiva. Aquestes prenen la forma de reducció o deteriorament de funcions psicològiques bàsiques tals com la memòria, l'atenció, la resolució de problemes i la cognició social. L'aparició de la malaltia habitualment té lloc al final de l'adolescència o principi de l'edat adulta, essent els homes propensos a mostrar símptomes abans que les dones.

El psiquiatre Emil Kraepelin fou el primer a agrupar el que anomenava "dementia praecox" i altres formes de malaltia mental. Aquesta classificació fou reanomenada més tard per "asquizofrènia" pel psiquiatra Eugene Bleuler quan es va veure que el nom atorgat per Kraepelin no era el més adequat per a descriure l'estat.

L'enfocament del diagnòstic de l'esquizofrènia ha tingut oposició, sobretot per part de moviments antipsiquiatria, que argumenten que classificar determinats pensaments i comportaments com a malaltia permeten el control social d'individus que la societat troba indesitjables però que no han comès cap crim. Aquest argument, diuen, és una manera injusta de classificar un problema social com a problema mèdic per a permetre la retenció forçada i el tractament de gent que mostra aquest comportament, que és una cosa que es pot realitzar sota el vistiplau de la legislació per a la salut mental en la majoria dels països occidentals. Més recentment, ha sigut argumentat que l'esquizofrènia és només un dels extrems d'un espectre d'experiències i comportaments, i totes les persones podrien tenir experiències així en la seva vida. Això és conegut com el "model de psicosi continu" o l'"enfocament dimensional" i és argumentat principalment pel psicòleg Richard Bentall i el psiquiatra Jim van Os.

Encara que no s'han identificat les causes definides de l'esquizofrènia, la majoria dels investigadors i clínics de l'actualitat creuen que aquesta malaltia és sobretot un trastorn del cervell. Es creu que l'esquizofrènia pot ser el resultat d'una mescla de predisposició genètica i l'estrès ambiental (la investigació suggereix que successos estressants poden actuar com a factor precipitant d'un episodi esquizofrènic).

També es creu que els processos en el neurodesenvolupament inicial són importants, en particular aquells que succeeixen durant l'embaràs. A la vida adulta s'ha donat particular importància al trastorn de les vies mesolímbiques que alliberen la dopamina. Aquesta teoria, coneguda com la "hipòtesi dopaminèrgica de l'esquizofrènia", procedeix principalment del descobriment accidental del fet que un grup de drogues que bloquegen el funcionament de la dopamina, conegudes com a fenotiazines, redueixen els símptomes psicòtics. Aquestes drogues han sigut objecte d'un gran desenvolupament al voltant de la medicació antipsicòtica que, actualment, és utilitzada com a tractament de primera línia. Malgrat tot, aquesta teoria és massa simplista com per a constituir una explicació completa.

Història[modifica | modifica el codi]

Les primeres dades que poden estar relacionades amb els símptomes de l'esquizofrènia daten del 2000 aC en el "Llibre dels cors", part de l'antic "Papir d'Ebers". Malgrat tot, un estudi recent de la literatura antiga de Grècia i Roma mostrà que, mentre la població general probablement tenia coneixement dels trastorns psicòtics, no hi havia cap condició equivalent al modern criteri de diagnòstic d'esquizofrènia en aquelles societats.

Aquest concepte no específic de bogeria ha estat a l'aire durant centenars d'anys, i l'esquizofrènia fou només classificada com a malaltia mental distinta per Kraepelin el 1887. Ell va ser el primer a fer distinció de trastorns psicòtics entre el que ell anomenava "dementia praecox" (un terme utilitzat per primera vegada pel psiquiatra Benedict A. Morel) i la depressió maníaca. Kraepelin creia que la "dementia praecox" era primàriament un trastorn del cervell i específicament una forma de demència. El va anomenar "dementia praecox" (demència precoç) per a diferenciar-lo d'altres formes de demència (com la malaltia d'Alzheimer) que tenen lloc més tard en la vida de les persones. Va utilitzar aquest terme perquè els seus estudis es van enfocar en adults joves amb demència.

El terme esquizofrènia fou introduït per Eugene Bleuler per referir-se a la falta d'interacció entre els processos cognitius i les percepcions. Va ser ell també el primer a descriure els símptomes positius i negatius. Bleuler va canviar el nom perquè era obvi que el nom de "demència precoç" era enganyós. La paraula "precoç" implicava precocitat en l'aparició dels símptomes, alguna cosa així com una demència prematura en contraposició amb la demència senil de la vellesa. Bleuler va adonar-se'n de què la malaltia no era una demència (no sempre portava a un deteriorament mental) i a vegades podia manifestar-se tard a la vida.

Amb el nom "esquizofrènia" Bleuler pretenia expressar la separació de funcions existent entre personalitat, pensament, memòria i percepció; no obstant és comú confondre el significat creient que les persones afectades tenen una "doble personalitat". La esquizofrènia és comuna (es creu que la seva prevalença és d'un 1%), encara que incorrectament es pot confondre amb un trastorn de la personalitat múltiple (avui en dia anomenat "trastorn d'identitat dissociativa"). L'esquizofrènia no implica que la persona experimenti canvis entre diverses personalitats (encara que pugui sentir veus i relati tenir diferents persones que li parlen). Potser la confusió entre aquests dos trastorns prové, en part, del significat del terme de Bleuler (esquizofrènia vol dir literalment "ment partida o dividida"). El primer cas conegut de mal ús de la paraula per a referir-se a "doble personalitat" fou en un article publicat el 1933 pel poeta T.S. Eliot

En la primera meitat del segle XX, l'esquizofrènia era considerada per la majoria com a "defecte hereditari", i els esquizofrènics van ser l'objectiu dels programes eugènics de molts països. Desenes de milers van ser esterilitzats forçosament, la majoria a Alemanya, als Estats Units i en diversos països escandinaus.

Investigació[modifica | modifica el codi]

Al Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) s'investiguen els efectes de l'esquizofrènia aplicant una droga que produeix efectes semblants, la pols d'àngel, a animals. L'experimentació els ha permès descobrir com s'originen les al·lucinacions i les alteracions cognitives, molt similars a les que produeix aquesta droga.[1]

Així, han esbrinat que la pols d'àngel anul·la les ones de baixa freqüència que sincronitzen l'activitat dels circuits neuronals, la qual cosa provoca una desorganització de l'activitat cerebral. D'altra banda, han vist com la droga provocava als animals importants alteracions a l'escorça prefrontal, una part del cervell molt implicada en els processos cognitius, de percepció i de planificació del comportament.[1]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 El CSIC fa un important avanç per tractar l’esquizofrènia de Rocio Ros, publicat a La Malla, 6 de setembre de 2007

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Esquizofrènia Modifica l'enllaç a Wikidata