Haiku

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Haiku OS».
Haiku gravat en pedra

L'haiku ([hai][ku]) és una de les formes de poesia tradicional japonesa més esteses; es tracta d'una composició breu de 3 versos de 5, 7 i 5 mores (que normalment se substitueixen per síl·labes quan es tradueixen a altres llengües). La seva poètica es basa en la sorpresa i l'embadaliment que produeix al poeta la contemplació de la natura. Els autors de haiku s'anomenen haijin.

Qualitats de l'haiku[modifica | modifica el codi]

Els haiku estan típicament caracteritzats per tres qualitats:

  • L'essència de l'haiku és el (kiru) tall.[1] Sovint, aquest fet es representa per la juxtaposició de dues imatges o idees i un kireji ("mot de tall ") entre elles,[2] una mena de marca de puntuació verbal que assenyala el moment de la separació i acoloreix la forma en la què es juxtaposen els elements relacionats.
  • El haiku tradicional consisteix en 17 mores, distribuïdes en frases de 5, 7 i 5 mores respectivament.[3] Cada una d'aquestes frases pot acabar en kireji.[4] En les traduccions a les llengües occidentals sovint es tradueixen les mores com a síl·labes i es considera que els haikus tenen 17 síl·labes[5] la qual cosa no és del tot acurat, ja que les mores no corresponen exactament amb síl·labes.
  • Els haiku també presenten una referència estacional anomenada kigo i normalment extreta d'una llista extensa de paraules relacionades amb les estacions anomenada saijiki.

En el haiku japonés modern (現代俳句 , gendai-haiku?) cada cop és menys habitual seguir la tradició de les 17 mores o incloure la referència estacional en les composicions, però l'ús de la juxtaposició continua sent important tant en els haikus tradicionals com en els més moderns.[6] Hi ha una percepció força comuna, tot i que relativament recent, que les imatges juxtaposades han de ser objectes o successos quotidians observats directament.[7]

Els haiku japonesos s'imprimeixen tradicionalment en una línia vertical simple mentre que els haikus catalans i en general en llengües occidentals se solen escriure en tres línies paral·leles.[8]

A la fi del segle XIX, Masaoka Shiki (1867-1902) va separar l'hokku, nom amb què es coneixien aquestes composicions abans, i va crear l'haiku. Així, el primer escriptor d'haikus és Shiki, reformador de l'hokku. Els escriptors anteriors a Shiki usaren sempre la denominació d'haikai.

Història[modifica | modifica el codi]

Haiku, zen i sintoisme[modifica | modifica el codi]

És comú relacionar l'haiku amb el zen. No obstant això, encara que el zen va utilitzar l'haiku per a la difusió de la seva filosofia, dista molt de ser el seu origen. Al Man'yōshū (obra clàssica de recopilació de poesia del segle VIII) hi ha molts poemes de 31 mores on ja apareix l'actitud característica del haiku: la natura no és excusa dels sentiments humans, sinó objecte poètic en si mateix. O, el poema sorgeix «de la sorpresa del japonès primitiu pel que passava a la Natura».[9] Es tracta d'una espiritualitat típicament japonesa, anterior al zen i al mateix budisme, i vinculada al sintoisme.

La vinculació amb el zen es va produir quan al segle XVII Matsuo Bashō, monjo budista, va llançar l'haiku a la popularitat. Al segle XX Daisetsu Teitaro Suzuki, gran mestre budista zen, enfoca l'haiku com a expressió poètica del zen en la seva obra El zen i la cultura japonesa. Això només és vàlid per a alguns haikus, però a través de l'obra de Reginald Horace Blyth, difusor del haiku al món anglosaxó, l'enfocament de Suzuki s'ha donat a conèixer àmpliament.

Del katauta a l'haiku[modifica | modifica el codi]

L'haiku forma part d'una família de formes poètiques japoneses en què es combinen versos de cinc i set mores. La forma mètrica característica de l'haiku (1 tercetet els versos tenen 5, 7 i 5 mores, respectivament) apareix ja al segle VIII amb el nom de katauta.[10] Dos katauta formaven un mondoo, un diàleg entre dos personatges, en què el primer katauta és una pregunta i el segon la resposta a la mateixa.

Des de finals del segle VIII, la forma poètica més comuna és el tanka: es tracta d'una cançó curta formada per dues estrofes desiguals. La primera anomenada Hokku, és l'estrofa d'obertura d'un poema col·laboratiu ortodox, el renga, i del de la seva derivació posterior, el renku (també conegut com a haikai no renga). El hokku, segueix el patró característic del katauta (i del haiku): un tercetet 5-7-5, mentre que la segona està formada per dos versos de 7 mores. Donat el seu predomini, al tanka se li coneix també com waka: és la «cançó» per antonomàsia.

Els tanka apareixien sovint encadenats en una forma superior, el renga: a un tanka inicial li succeïen diverses respostes, que podien ser obra de diversos poetes. Quan el renga tenia un to humorístic, se l'anomenava haikai renga (haikai vol dir «divertit»).

El haikai renga es considerava una forma popular, sense massa pretensions artístiques. A l'època de Matsuo Bashō (1644–1694), el hokku havia començat a aparèixer com un poema independent, encara que també fou incorporat al haibun (una combinació de prosa i hokku), i al haiga (una combinació de pintura i hokku).

Al segle XVII Matsuo Bashō, alhora que compon haikai renga, conrea el hokku com una forma autònoma, i li dóna una poètica nova, influïda pel budisme zen i hereva de l'actitud de sorpresa i embadaliment davant la naturalesa que apareix ja en les primeres manifestacions de la lírica japonesa.

A aquests hokku que no formen part d'una sèrie (renga) ni d'un tanka i que tenen un elevat valor poètic el poeta i crític Shiki (1867-1902) els bateja amb el neologisme haiku, a través de la seva revista literària hototogisu el terme es popularitza dins i fora del Japó. A partir de llavors, l'haiku es consolida com una forma poètica autònoma amb les seves pròpies convencions i regles.[11] La denominació haiku és la més utilitzada actualment, inclús per a fer referència a tots els hokku que apereixen independentment del renku o el renga, independentment de quan foren escrits, i la denominació de hokku ha esdevingut obsoleta.[12]

Haiga[modifica | modifica el codi]

Era una pintura sense massa perfecció, realitzada en l'antiguitat per l'autor de l'haikai o haiku per a acompanyar al seu poema. Matsuo Basho va ser el primer poeta a adoptar aquesta forma de l'haiku que avui domina en les grans esferes poètiques.

Haijin[modifica | modifica el codi]

És el nom amb què es denomina l'autor d'un haikai o haiku. Els haijin més importants de la història del Japó són Matsuo Basho, Yosa Buson, Kobayashi Issa, Usuda Aro, Masaoka Shiki, Uejima Onitsura, Ritsurin Issekiro, Arakida Morikate i Yamasaki Sokan, entre d'altres.

L'haiku a la literatura catalana[modifica | modifica el codi]

Entre els primers introductors de haikus en català hi ha el mallorquí Llorenç Vidal amb els seus Apunts en ritme de haikai i Haikais 69, inclosos al seu recull Talaiot del vent, 2ª edició, de 1972 i tres anys abans (1969) publicats a les revistes mallorquines Lluc i Ponent. També hi ha Agustí Bartra, que en va traduir uns quants i en va escriure un recull anomenat Haikús d'Arinsal, de 1981. Posteriorment Llorenç Vidal ha publicat els aplecs d'haikus Estels filants, 1991, i Petits poemes, 1999, si bé ell prefereix usar la denominació primitiva d'haikai com a sinònim de la posterior d'haiku, tal com l'usaren, amb anterioritat a Shiki, els haijin Arakida, Basho, Buson, Issa, etc. i, entre els contemporanis occidentals, l'italià Mario Chini als seus Attimi i el francès Pierre Seghers a la seva antologia Le Livre d'Or du Haïkaï, per exemple.

L’any 2003, al I Simpòsium Internacional sobre el poeta, foren presentats seixanta haikus inèdits de Salvador Espriu escrits en rebuts datats de 1970 i descoberts entre els papers pòstums pel seu nebot Sebastià Bonet.

Exemples d'haiku[modifica | modifica el codi]

Camí de sol.

Per les rutes amigues,

unes formigues.

Joan Salvat-Papasseit


RECORD DELS ANYS SETANTA

Fulard a lloure.

Un cos d'imatge grega.

París. Montmatre.

Llorenç Vidal


maig―no voldria

més mortalla que aquesta

llum d’on vaig néixer

Abraham Mohino i Balet

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Yamada-Bochynek, Yoriko. «Haiku East and West». Universitatsverlag Brockmeyer [Bochum], 1985, pàg. 255.(anglès)
  2. Hiraga, Masako K.. «"Rough Sea and the Milky Way: 'Blending' in a Haiku Text," in Computation for Metaphors, Analogy, and Agents, ed. Chrystopher L. Nehaniv». Springer [Berlín], 1999, pàg. 27.(anglès)
  3. Lanoue, David G. Issa, Cup-of-tea Poems: Selected Haiku of Kobayashi Issa, Asian Humanities Press, 1991, ISBN 0-89581-874-4 p.8
  4. Shirane, Haruo. Traces of dreams: landscape, cultural memory, and the poetry of Bashō. Stanford University Press, 1998. ISBN 978-0-8047-3099-0 p100
  5. e.g. in Haiku for People Toyomasu, Kei Grieg. Retrieved 2010-04-27.
  6. Sterba, Carmen. «Thoughts on Juxtaposition».(anglès)
  7. Haruo Shirane Beyond the Haiku Moment
  8. Van den Heuvel, Cor. The Haiku Anthology, 2nd edition, Simon & Schuster, 1986, ISBN 0-671-62837-2 p.11
  9. Vicente Haya Segovia. «El alma del Haiku».(castellà).
  10. El tercer vers d'un katauta podia tenir cinc o set mores; només la primera variant coincideix, doncs, amb l'haiku.
  11. Rodríguez Izquierdonom= Fernando. «El haiku japonés, historia y traducción». Hiperion, 1999.(castellà)
  12. van den Heuvel, 1986, p.357

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Haiku Modifica l'enllaç a Wikidata