Safo de Lesbos

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bust grec (còpia romana) de "Safo l'eresiana".

Safo, en llatí Sappho (Mitilene a l'illa de Lesbos; o bé Eresos; (a l'actual Grècia), ca. 650 aC - 580 aC), escrit Σαπφώ en grec àtic i Ψάπφω en l'eòlic (el dialecte del grec que usa en els seus escrits) va ser una poetessa grega.

Residí quasi sempre a l'illa de Lesbos llevat d'un temps d'exili a Sicília per a escapar d'un perill desconegut (vers 604 aC), d'on tornà el 581 aC. Formà un grup de dones dedicades al culte a Afrodita en el qual es conreava la poesia i la música. Morí ja en edat avançada.

Només se'n conserva una oda completa i fragments d'altres obres. D'un estil senzill i clar, descriu una passió amorosa física i intimista adreçada a les dones del seu grup o als déus, en particular a Afrodita. Presentà el desig com una potència irracional poderosa i exposà les oscil·lacions de l'ànim i la supremacia de la bellesa i el sentiment.

La seva fama va ser enorme, ja en el seu temps, i Plató la considerà com una musa més. De l'illa on va néixer en deriva la paraula lesbianisme i del seu nom el sinònim "safisme".

Família[modifica | modifica el codi]

El nom del pare és esmentat de maneres diferents segons els autors, sent el més probable Escamandrònim, que va morir quan ella tenia sis anys; la seva mare es deia Cleis; el seu marit fou Cercoles o Cerciles i tenia tres germans, Carax, Làric i Eurigi.

Obra[modifica | modifica el codi]

No existeixen gaires dades biogràfiques sobre ella, i només es coneixen alguns poemes i fragments extrets de citacions tardanes (tradició indirecta) i de papirs. De fet, pràcticament tot el que sabem de la seva vida ho deduïm dels seus poemes. El contingut amorós dels seus poemes va propiciar tota classe d'enraonies i rumors sobre la seva vida. Els seus poemes es recitaven i coneixien a l'Atenes del segle V aC. Més tard, a Roma, els poetes llatins lloen els seus poemes. Allà hi havia busts de la poetessa (cf. el discurs de Ciceró contra Verres, acusat de robar un bust de Safo). Ha estat probablement la poetessa més traduïda i més imitada de l'antiguitat clàssica.

Safo i el seu compatriota Alceu són considerats els poetes més excel·lents de la poesia lírica grega arcaica, de la qual Terpandre i Arió són precedents. Són, a més, els únics representants d'una producció literària lèsbica. De la seva obra, que pel que sembla constava de nou llibres d'extensió variada, s'han conservat també exemples de lírica popular en alguns epitalamis, cants nupcials -adaptacions de cançons populars pròpies dels amics del nuvi i de la núvia que s'improvisava en els casaments. Aquestes cançons es diferenciaven de la resta dels seus poemes, més intimistes i cultes, per als quals va crear un ritme propi i una mètrica nova, que va passar a denominar-se l'estrofa sàfica.

Safo parla en els seus poemes de la passió amorosa que s'apodera del ser humà i que es manifesta en diverses formes, com la gelosia, el desig o una intangible nostàlgia. Exemple d'això es troba en l'Himne en honor a Afrodita l'únic poema que ens ha arribat complet de tota la seva obra. Podria considerar-se com una oració, una súplica dirigida a la deessa de l'amor per aconseguir la seva ajuda i aconseguir així l'amor de la seva enamorada. Sembla que no és la primera vegada que Safo invocava a la deessa per a això mateix, en el poema Afrodita parla directament a Safo i li pregunta pels motius pels quals la flama de nou. La descripció de la deessa baixant del cel al seu carro envoltada d'alegres pardals, somrient respon a una de les imatges més evocadores de la deessa.

La seva poesia va servir de font d'inspiració a poetes, com els llatins Catul i Horaci. A partir de l'època alexandrina es va intentar conservar la seva obra i descobrir noves parts. El 2004 van ser trobats nous fragments de Safo,[1] que amplien i en milloren substancialment un dels que ja s'existien d'ella. En aquest nou fragment ampliat, Safo es lamenta del pas del temps i plasma de forma magistral els efectes de la vellesa al seu cos i caràcter utilitzant el mite de Tito, l'enamorat d'Eos, l'Aurora, la deessa de dits rosats, qui va demanar als déus que convertissin a Titó en immortal, però oblidant demanar per a ell l'eterna joventut. Com a conseqüència d'això, Titó és l'etern vell, no es mor mai, però sempre es va fent més vell. Es tracta d'un símil amb el que Safo s'identifica, ja que en la seva qualitat d'educadora es veu com a Titó davant les seves alumnes sempre de la mateixa edat, sempre immortals d'alguna forma.

Els seus poemes més coneguts són gairebé tots els que ens han arribat lamentablement de forma fragmentària per via indirecta, és a dir, gràcies al testimoni d'altres autors que ho esmenten. Un d'entre ells és aquell en el que descriu el que podrien considerar-se "símptomes de la malaltia de l'enamorament", aplicable a tot enamorat, del que es compta amb una destacable versió del poeta llatí Gai Valeri Catul, i el fragment en el qual diu que no hi ha al món res més meravellós que l'ésser a qui un estima.

Safo ha adquirit el nom de “la desena musa” dins del món de la poesia. De la seva producció literària són pocs els fragments que han pogut perviure; entre ells, l'“Himne en honor a Afrodita”. Al 2014 es van trobar dos nous poemes de l'autora.[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. García Gual, Carlos. «El último poema de Safo». Letras Libres, núm.: 58, 2006, pàg. 43-45. ISSN: 1578-4312.
  2. COMAS, Eva, ''La desena musa sona de nou'', Nuvol, (en línia) 30/1/2014 http://www.nuvol.com/opinio/la-desena-musa-sona-de-nou/

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Safo de Lesbos Modifica l'enllaç a Wikidata