Ètica a Nicòmac

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Detall de L'escola d'Atenes de Rafael. S'hi observa Aristòtil sostenint la seva Ètica a Nicòmac.

L'Ètica a Nicòmac, sovint anomenada simplement l'Ètica (grec: Ta Ethika), és un tractat d'Aristòtil sobre la virtut i la moral que defineix l'ètica aristotèlica. Els deu llibres que comprèn estan basats en apunts de les seves lectures al Liceu, i van ser o bé editats pel seu fill Nicòmac o bé dedicats a ell.

L'Ètica se centra en la importància d'obrar virtuosament de forma habitual i la necessitat de desenvolupar una personalitat virtuosa. Aristòtil va emfatitzar la importància del context en el comportament ètic, i la capacitat d'un virtuós per reconèixer la millor opció a escollir. Aristòtil defensa que si una persona persegueix la felicitat (eudaimonia) ben entesa, la millor línia d'acció és una conducta virtuosa.

Antecedents i col·locació de l'obra[modifica | modifica el codi]

L'Ètica a Nicòmac és el primer tractat sistemàtic sobre l'ètica. Plató havia escrit el Protàgores, un diàleg sobre la virtut, i diverses de les seues altres obres també tracten la felicitat i l'ètica, però cap no ho fa d'una manera sistemàtica. En la present obra s'esmenten altres filòsofs contemporanis a Aristòtil, com per exemple Espeusip i Èudox, de qui Aristòtil pren la seua definició del bé.

Com Plató i Sòcrates, Aristòtil sosté que la virtut ens ajuda a cercar la felicitat, i aqueixa és la base de l'ètica. A diferència de Plató i Sòcrates, Aristòtil ensenya que la virtut no ve directament del coneixement, sinó que requereix l'hàbit, que la felicitat no és un estat sinó una activitat, i que el plaer no és la felicitat sinó una conseqüència de la virtut, i especialment que l'home té un fi en si mateix que prové de la seva naturalesa racional i que no és absorbit del tot pels fins de l'Estat. Ací està la clau de lectura de l'ètica d'Aristòtil: la finalitat de l'acte humà. Tot acte té un fi, que és la felicitat, però es pot cercar aquest fi en diverses coses. Aristòtil mostra que el fi ha de ser específic de l'home, i açò és la contemplació, a la qual la virtut ajuda necessàriament, ja que la virtut cerca el mitjà que li dóna la recta raó de l'individu. La contemplació és l'acte més autosuficient i estable, i per a la plena felicitat requereix també el plaer.[1] Un aspecte que entra en joc i que no es resol del tot directament en el capítol 7 del llibre X és la immortalitat, a la qual Aristòtil també al·ludeix diverses vegades en altres parts de l'obra.[2]

El mètode d'Aristòtil també difereix del de Plató, perquè defineix clarament des de l'inici què vol fer, hi proposa arguments en contra, mostra algunes dificultats i després les resol. És important recordar que les obres d'Aristòtil no eren llibres destinats a la publicació sinó més aviat manuals o apunts destinats a l'ensenyament.

Dins de les obres d'Aristòtil, l'Ètica a Nicòmac és de les últimes. Com Plató, quan era jove havia escrit molts diàlegs però tots s'han perdut. Se sap del cert que lÈtica va després dels tractats de lògica, ja que esmenta els Analítics en VI, 3. Així mateix, Sobre l'ànima mostra un pensament menys precís de l'ànima que la present obra, i per això es creu que és anterior. La Política ve després, perquè X,9 la prepara directament, en base VIII-IX, que versen sobre l'amistat. Hi ha una altra obra espúria sobre l'ètica, la Magna Moralia i una obra semblant però probablement prèvia, lÈtica a Eudemi.

Sobre el títol de l'obra[modifica | modifica el codi]

La consideració que fos el mateix Aristòtil qui donés nom a les seves obres està desfasada. Note's que Aristòtil es refereix a la temàtica de la qual està tractant com a "política" i l'estudi de la política, però no parla mai d'"ètica".

Pel que es fa al nom de Nicòmac, durant molt temps s'ha interpretat com a possessiu, referit al destinatari o a l'autor o l'editor. Avui dia, aquestes hipòtesis estan completament descartades i, pel que fa a Nicòmac, és impensable fos el fill d'Aristòtil, sinó que podria tractar-se d'un supòsat destinatari o conegut a qui va dedicar l'obra. L'opció més probable és la que indica que tant el nom d'ètica com els adjectius provenen d'un tercer, probablement Andrònic de Rodes o potser algú posterior, encara que és probable que el seu valor no vagi més enllà que el d'unes meres etiquetes la finalitat de les quals no sembla que fos cap altra que la de distingir escrits pertanyents a èpoques i concepcions diferents.

Continguts[modifica | modifica el codi]

Aristòtil comença la seva obra definint el que és essencial de l'ètica: el bé. Amb el seu habitual mètode inductiu, recull les opinions recollides fins aleshores, que la relacionen amb la felicitat, perquè tal cosa és "el que tots busquen". En un paral·lelisme amb les arts i els coneixements pràctics, Aristòtil diu que el bé per a l'home, la felicitat, consisteix en l'exercici de la seva funció com a home. Així, basant-se en les tres disposicions de l'ànima aristotèlica, establix que aquesta funció ha d'estar relacionada amb l'ànima racional, en la mesura que és el que caracteritza l'home. Per a això introduix el concepte de virtut, que és identificat amb el costum dobrar bé. L'estagirita establix que les virtuts han de ser de dues menes: les virtuts dites ètiques, morals o de personalitat; especialment la justícia, que ve de l'ànima desiderativa en la mesura que aquesta obeïx la raó; i les virtuts anomenades dianoètiques, intel·lectuals o racionals, que són les que permeten arribar a la felicitat i vénen de l'ànima racional mateixa. Després mostra com el plaer també té a veure amb la felicitat, i pel mateix motiu amb l'ètica. Com que l'home és social, necessita amics per a arribar a la felicitat completa. Això el duu a una descripció final de la felicitat, aquella amb què s'arribe a una activitat d'acord amb la virtut més excelsa.

Els llibres que integren l'Ètica a Nicòmac són: Ètica general:

  • Llibre 1: L'estudi del bé
  • Llibre 2: Virtut moral
  • Llibre 3: Coratge i temperança
  • Llibre 4: Altres virtuts

Ètica en la societat:

  • Llibre 5: Justícia
  • Llibre 6: Virtut intel·lectual
  • Llibre 7: Maldat i plaer
  • Llibres 8 i 9: Amistat
  • Llibre 10: Plaer i política

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ètica a Nicòmac X, 7.
  2. Vegeu-ne per exemple I,10-11.