Civilització ciclàdica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La civilització ciclàdica (també coneguda com a cultura ciclàdica o període ciclàdic) és una cultura de l'edat del bronze de les Cíclades al mar Egeu, incloent-hi aproximadament el període del 3000 aC al 2000 aC Enmig de l'Egeu, entre les Espòrades i Creta, entre la península hel·lènica i Anatòlia, es troba l'arxipèlag de les Cíclades. Aquestes illes tenen aquest nom per la seva disposició aproximadament circular (kyklos en grec significa cercle) al voltant de Delos, l'illa sagrada que va veure néixer Apol·lo. Són Mikonos, Paros, Milos o Milos, Sifnos, Amorgos, Tinos, Serifos o Serfanto i Santorini. En aquests illots de l'Egeu, va florir una civilització anterior en gairebé 2.000 anys a la grega, que va deixar després de si centenars de figures de marbre, la majoria figures femenines.

Història[modifica | modifica el codi]

Figura de dona embarassada (III mil·lenni aC).

La significativa cultura ciclàdica de l'època neolítica final i edat del bronze antic és millor coneguda pels ídols femenins llisos tallats, fora de les illes, en marbre blanc pur, segles abans de la gran cultura minoica de l'edat del bronze mitjà sorgida a Creta, al sud. Aquestes figures han estat saquejades dels enterraments per satisfer el creixent mercat d'antiguitats ciclàdica des d'inicis del segle XX.

Una característica cultura neolítica que amalgama elements d'Anatòlia i del continent grec a l'Egeu occidental abans del 4000 aC, basada en el blat (Triticum dicoccum) i ordi silvestre, ovelles i cabres, porcs i tonyines, que arponaven des de petits vaixells (Rutter). Llocs excavats com Saliagos i Cefalees (en Kea) mostren signes de treball del coure. Cadascuna de les petites illes Cíclades mantenen uns pocs milers d'habitants, encara que els models de vaixells del Ciclàdic Final mostren que cinquanta remers van poder ser reunits de comunitats disperses (Rutter).

Sabem que, per la seva posició geogràfica que les situa com una mena de pont entre Europa i Àsia, per la riquesa del subsòl i per la relativa suavitat del clima, les Cíclades van ser bressol d'una notable civilització.

Ens consta que, en el període del bronze antic, aproximadament entre el 3000 aC i el 2000 aC, aquella civilització es va expressar amb notable originalitat. I això malgrat que la facilitat de comunicació amb les zones riberenques de la Mediterrània oferia als habitants d'aquestes illes la possibilitat d'absorbir tota classe d'influxos culturals forans.

Sabem que la civilització ciclàdica es va mantenir durant diversos segles després del 2000 aC, si bé, quan l'altament organitzada cultura palatina de Creta sorgeix, les illes declinen, amb l'excepció de Delos, que va conservar la seva arcaica reputació com a santuari durant el període de la civilització clàssica grega (vegeu lliga de Delos). I més tard cau sota la cada vegada més predominant influència política i artística del continent grec.

La cronologia de la civilització ciclàdica es divideix en tres principals seqüències: Ciclàdic Inicial, Mitjà i Final. Al període inicial (ca. 3000 aC), li va seguir el arqueològicament fosc Ciclàdic Mitjà (ca. 2500 aC). A la fi del Ciclàdic Final (ca. 2000 aC), hi va haver una convergència essencial entre el Ciclàdic i la civilització minoica.

Però el Ciclàdic enfonsa les arrels en temps encara més remots, potser en el 7000 aC. Prova d'això és la difusió de l'obsidiana de Milos. D'aquesta illa, provenen nombrosos objectes tallants d'obsidiana trobats en diferents assentaments prehistòrics de la Mediterrània oriental, especialment a la costa turca i a Tessàlia (Grècia).< br/> És ben cert que això només demostra una freqüentació de la zona, que no hi suposa necessàriament l'existència d'una base ben definida de civilització. De fet, els primers indicis de comunitats organitzades a les Cíclades no van més enllà del 5000 aC.
I encara en el neolític final, és a dir, en la segona meitat del mil·lenni IV aC, el grau de desenvolupament d'aquestes comunitats ciclàdiques sembla limitat, sobretot si el comparem amb el dels centres de l'Orient més immediat: Anatòlia, Síria, Canaan. Es tractaria, segons les dades que tenim, de petites aldees de pescadors o d'agricultors molt pobres.

En iniciar-se l'edat del bronze, tot comença a cobrar relleu a les Cíclades. El desenvolupament de les activitats marineres i el cultiu de la vinya són el ressort que dispara la transformació de les estructures econòmiques, socials i culturals dels illencs.
Els seus productes arriben a Grècia i a diverses regions de la Mediterrània oriental. Parlaríem d'un veritable enlairament econòmic, que origina diferències socials.
I tot això en pau, ja que els assentaments, situats majoritàriament a les costes, no estan fortificats. Ho seran més tard, quan les Cíclades caiguin en l'òrbita de Creta, més poderosa i organitzada. Estarem llavors cap al final del bronze antic, és a dir, entorn de l'any 2000 aC.

Hi ha certa tensió entre els sistemes de datació emprats per a la civilització ciclàdica, un de "cultural" i un altre de "cronològic." Els intents d'unir-los condueixen a diverses combinacions, la més comuna és resumida a sota.

Figureta ciclàdica de marbre de la cultura Keros.
Cronologia ciclàdica[1]
Fase Data Cultura Cultura
contemporània
del continent
Notes
Ciclàdic Inicial I Grotta-Pèls
Ciclàdic Inicial II Keros-Siros
Ciclàdic Inicial III Kastri
Ciclàdic Mitjà I (CMI) Filacopí
Ciclàdic Mitjà II (CMII)
Ciclàdic Mitjà III (MCIII)
Ciclàdic Final I
Ciclàdic Final II
Ciclàdic Final II

Arqueologia[modifica | modifica el codi]

Escultura de cabra d'or (segle XVII aC).

Cal advertir, d'entrada, que encara queden molts punts foscos, moltes dades per codificar, moltes hipòtesis no provades.
L'estudi del ciclàdic ha estat laboriós, complex i encara no pot donar-se per conclòs.

L'historiador grec Tucídides havia escrit en el segle V aC: "Minos (...) va dominar les Cíclades i va ser el colonitzador de gran part d'aquestes, després d'haver-ne expulsat els caris".

Van ser aquestes paraules les que van cridar l'atenció de l'arqueòleg Ludwig Ross, que en el segon terç del segle XIX, aventurà la hipòtesi que en les sepultures prehistòriques visitades per ell a Paros, Naxos, Amorgos i Tera (Santorini), on s'havien trobat ídols i gots de marbre, hi havia la confirmació de la presència dels caris a l'arxipèlag: un poble de pirates originari de la regió costanera de l'Àsia Menor entre les antigues Lídia, Lícia i Frígia. Cap al 1860, comença l'exploració dels assentaments prehistòrics de l'illa de Santorini. Però encara no es pot parlar d'investigacions científiques, susceptibles de configurar un quadre fiable de la civilització que les troballes van delineant.

En els últims anys del segle, l'activitat exploratòria hi és molt intensa, rica en observacions que encara tenen validesa. En gran part, la duu a terme Christos Tsountas, que va investigar llocs d'enterrament en diverses illes el 1898-99, sobretot a Amorgos, Paros, Andíparos, Sifnos i Siros, i va encunyar el terme de civilització ciclàdica.

Però les primeres excavacions veritables són les que, el 1896, dirigeix l'Escola Britànica d'Atenes, a Filacopí, a l'illa de Milo. Les excavacions van incloure l'anàlisi estratigràfic del terreny i en proporcionaren resultats fiables. En concret, a l'illa de Milo va poder reconèixer la presència de tres ciutats superposades, precedides per una fase encara més antiga (preurbana) i, sobretot, es va comprovar que aquestes diverses fases podien ser relacionades amb els estils de ceràmica.

A partir de llavors, l'interès hi va disminuir, però es va reanimar a mitjans del segle XX, quan alguns col·leccionistes van començar a pujar per les talles de tall modernista que se semblaven tant a l'escultura de Jean Arp o Constantin Brancusi. Els llocs arqueològics van ser saquejats i va sorgir-ne un actiu comerç de falsificacions. El context de moltes d'aquestes figuretes ciclàdiques ha estat, així, destruït; el seu significat mai podrà ser entès. Altres intrigants i misteriosos objectes són les paelles ciclàdiques. L'arqueologia ha revelat les línies generals de la cultura agrícola i marinera que van haver immigrat d'Àsia Menor cap al 5000 aC. El Ciclàdic Inicial evolucionà en tres fases, entre el 3300 aC-2000 aC, quan va ser cada vegada més envaït per la creixent influència de la Creta minoica.

La cultura de Grècia continental contemporània de la cultura ciclàdica és qualificada d'hel·làdica.

Origen dels habitants de les Cíclades[modifica | modifica el codi]

Ídol ciclàdic conservat al Museu Arqueològic Nacional d'Atenes.

Un altre tema d'encesos debats va ser el de l'origen dels primers habitants de les Cíclades.

Fins als anys 1950, l'absència d'empremtes d'assentaments neolítics a les illes donava peu a suposar que aquestes no estaven habitades en aquell període, per tant, el seu poblament se situava al voltant del 2600 aC. Però, d'on procedien aquells primers habitants de les Cíclades?
Gairebé tots els investigadors coincidien a afirmar que es tractava de grups heterogenis arribats d'Anatòlia en el curs de migracions successives, i molts assenyalaven que un dels centres de procedència, entre el 2800 aC i el 2300 aC, en va ser Troia.
En qualsevol cas, semblava cert que, en el moment d'arribar a les illes, aquells grups tenien ja una civilització pròpia i definida, que després va evolucionar de manera autònoma.

Era l'única hipòtesi possible, atès que les altres no tenien base. Faltaven per complet les informacions històriques, i les breus notícies de Tucídides, que cal repetir, va viure al segle V aC, feien referència a una època més avançada, concretament a l'expansió cretenca per l'arxipèlag. < br/> Segons esmenta l'historiador, en aquell temps les illes estaven habitades pels caris, les armes dels quals van trobar els atenencs en més de la meitat de les tombes que van descobrir en el curs de la purificació de l'illa de Delos.

Però les excavacions efectuades en els anys 1960 subministraren nous elements que van tirar per terra gran part de les precedents hipòtesis.

Va ser possible determinar que les Cíclades estaven ja habitades, almenys, en els últims temps del neolític mitjà i en el neolític final, és a dir, cap al 5000 aC.
Així ho demostraven les troballes de Saliagos, un illot entre les illes de Paros i Andíparos, entre 1964 i 1965, així com les excavacions que el 1963 es van dur a terme a Cefalees, a l'illa de Cea.

Els descobriments de Saliagos van ser molt interessants. Eren restes d'habitacions de planta rectangular, sobre fonaments de pedra, tancades per un mur perimetral. En aquestes, van aparèixer ceràmiques de formes geomètriques, la superfície fosca estava decorada amb motius en blanc opac, rectilinis o corbs. Aquests elements configuraven el que, a partir de llavors, es va anomenar cultura de Saliagos, que englobava altres troballes de les mateixes característiques a Vouni (illa de Andíparos), Agrilia (Milo) i Mavrispilia (Mýkonos).
Els materials van ser sotmesos a proves de datació mitjançant el carboni 14 ( 14 C), basant-se en les quals, i en relació amb les excavacions d'Emporio X a l'illa de Quios, va poder determinar-se que aquesta cultura va florir al voltant del 4900 aC.
S'hi van associar també puntes d'obsidiana i petites figures, tant esquemàtiques com naturalistes.

Per les mateixes dates, l'arqueòleg Caskey va trobar a Cefalà una necròpolis amb tombes rodones, ovalades i rectangulars. En general, estaven realitzades amb petits murs de pedra inclinats cap al centre, encara que algunes s'havien excavat parcialment a la roca; n'hi havia d'individuals i múltiples.
Entre la runa, van sortir a la llum nombroses ceràmiques de color fosc, algunes vermelloses i altres de color vermell brillant. Hi havia gerres de coll llarg i fi, tasses, una mena de cassó de forma extravagant, una estatueta obscena de terracota, etc. Atès que aquests objectes, i especialment la ceràmica fosca, mostraven característiques afins a la d'altres troballes produïtdes a l'Àtica i a les Cíclades nord-occidentals, es va assignar a aquesta cultura la denominació de Àtica-cefalees. Sabem que es va desenvolupar cap al 3500 aC.

Tots aquests descobriments van ser importantíssims, perquè obligaren a revisar les conclusions dels que atribuïen un origen exclusivament anatòlic a la civilització ciclàdica.
Un dels principals arguments en què es recolzaven era la presència de tombes de cista, però el fet que aquest tipus de tombes aparegui ja en la necròpolis de Cefalees suggereix una continuïtat local.
Sens dubte, hi ha certes analogies entre la civilització ciclàdica i la d'Anatòlia, però això no demostra que hagi estat Anatòlia la llar originària d'aquella. Algunes de les seves formes semblen d'origen local; d'altres podrien estar lligades al continent grec.

Sobre la base dels coneixements que proporcionen les excavacions, resulta més senzill pensar en una evolució paral·lela de cultures anàlogues, sense que amb això es pretengui rebutjar l'existència de contactes més o menys ocasionals entre aquestes.

Les ciutats dels vius[modifica | modifica el codi]

Grup de tres figures ciclàdiques.

Disposem de dades procedents d'excavacions d'assentaments i habitatges aïllats, però no sempre són del tot fiables per les dificultats que en comporta la datació.

Les excavacions que va realitzar Tsountas a Paros, el 1898, van treure a la llum cases de planta rectangular, dividides en dues habitacions comunicades i la més interior rematada en absis. El detall de l'absis sembla suggerir un record de la cabana rodona que, en el neolític, es va difondre per gran part de l'àrea mediterrània.

Filacopí, Santorini i Tirasia han proporcionat dades útils sobre les cases de les Cíclades. El geòleg Fouqué va estudiar les situades sobre l'escullera septentrional de Tirasia. Són de planta rectangular, amb murs de pedra de lava, irregulars, unides per argamassa. S'han trobat altres murs que segurament es van fer mitjançant una carcassa de fusta. Els seus murs angulars es componen de carreus perfectament tallats i gairebé sempre de grans dimensions, superposats en filades horitzontals.

Els murs defensius[modifica | modifica el codi]

Hi ha fortificiacions a Chalandriani (Siros), Panormos (Naxos), Hàgios Andreas (Sifnos) i Filacopí. Són fortificacions que es remunten al moment de la influència cretenca i semblen confirmar el que va escriure Tucídides sobre la seva construcció després que l'armada de Minos n'expulsés els pirates caris.

A Filacopí II hi ha una doble muralla. Els murs que la formen estan a una distància de tres metres l'un de l'altre. La part baixa de la muralla interior és una massa de terra i pedres petites, sobre la qual recolzen grans blocs ciclopis. L'exterior, molt més feble, és de terra, reforçada amb algunes files de pedra. A intervals més o menys regulars, les dues muralles es van unir mitjançant petits murs transversals, i els espais buits es van omplir amb grava. El conjunt té un gruix d'aproximadament sis metres.
El sector més curiós de la fortificació és aquell en què es va practicar una porta secreta, defensada per un mur. D'aquesta manera, els assetjadors havien de recórrer un llarg tros en els bastions i, per això mateix, posar-se a l'abast dels que defensaven la ciutat.

El Chalandriani és pròpiament una acròpolis, tres dels costats estan defensats per un precipici. N'hi va haver prou a fortificar el quart costat mitjançant una muralla doble, semieel·líptica, de prop de 60 m. Del mur extern, el més feble, queden un parell de fileres de pedres. Al centre, s'obre una porta disposada obliquament respecte al mur. La muralla interior, de carreus petits, està reforçada per 5 torres. Els accessos n'eren dos, situats al costat de la segona torre i entre la tercera i la quarta, i obligaven també els agressors a un llarg recorregut al descobert.

Hàgios Andrea, a Sifnos, presenta sorprenents analogies amb Chalandriani, amb una tècnica de construcció perfeccionada.

Les ciutats dels morts[modifica | modifica el codi]

Reconstrucció d'una tomba de cista.

A excepció de l'illa de Siros, les tombes ciclàdiques són del tipus de cista. S'excaven a poca profunditat als pendents dels turons, de vegades fins a la vora del mar i tenen forma trapezoïdal, amb els costats revestits de pedres planes. La cobertura és també de pedres sense tallar, mentre que el pis és de pedra, còdols o senzillament terra piconada. Les seves dimensions són reduïdes. No més 1,20 m de longitud.

Una altra característica és que hi abunden les tombes múltiples, probablement de membres d'una mateixa família, en què se superposen les sepultures.

Les tombes de Siros són molt diferents. Es tracta de petites tombes amb cambra, amb parets de pedra seca; les filades van aproximant-se cap a l'interior fins a formar una falsa volta, que en la part superior es tanca amb una gran llasta amb un pes que dóna solidesa al conjunt. Com a detall curiós, cal observar que aquestes tombes tenen una obertura que comunica amb l'exterior i no n'imaginem la funció. Les seves dimensions no permeten el pas d'un cos. Possiblement, es destinava a certs ritus funeraris.

A propòsit d'aquests ritus, recordem que, a les tombes de cista, el cos del difunt, o els cossos quan eren diversos, es disposava recolzat sobre el costat dret, els genolls doblegats cap al pit i l'avantbraç portat cap al cap; és per això que són enterraments reduïts.

Pràctiques religioses[modifica | modifica el codi]

L'escassetat de troballes arqueològiques fa que sapiguem molt poc de les pràctiques religioses dels pobles cicládics. Mentre que a Creta s'han trobat nombrosos llocs de culte, a les Cíclades només en coneixem un. Al port de Minoa, a l'illa d'Amorgós, sota una gran penya, s'han trobat fragments de ceràmica i alguns vasos sencers. Sembla que en temps remots va existir-hi una gruta o balma.
A prop, en una altra balma, s'han trobat també moltes restes ceràmiques. Les excavacions dirigides per Tsountas en aquesta mateixa zona van revelar l'existència de fosses semblants plenes de miques. En una d'aquestes, el mateix arqueòleg va descobrir, a més a més, cert nombre de vasos més o menys complets, alguna peça en forma de fus i trossos d'obsidiana. Molts gots contenien estelles d'os, sovint ennegrides i calcinades, dents d'ovella, cabra o bou.

El descobriment d'aquests dipòsits de gots sota les roques o en anfractuositats del terreny, d'una banda, i la completa absència de necròpolis als voltants, de l'altra, suggereixen que ens trobem davant d'un lloc sagrat a l'aire lliure. Potser es tracti d'un d'aquells llocs sagrats, on durant les cerimònies d'ofrena s'encenien grans fogueres. Després d'una invocació màgica s'hi llançaven animals immolats, potser vius encara. I després, quan el foc començava a llanguir, s'hi llançaven objectes votius. Les cendres, barrejades amb els ossos i els exvots, eren dipositats finalment en la balma de manera que quedessin en estret contacte amb la roca, la qual, al seu torn, no era sinó una part del cos de la Dea Gran Mare, la divinitat més important dels pobles ciclàdics.

Experts navegants[modifica | modifica el codi]

Peix volador, cultura de Filacopí.

Del fet que la major part d'objectes provinguin d'un nombre reduït de tombes, mentre que en la majoria d'aquestes només n'hagin aparegut un o dos de mitjana, es pot deduir que el poble ciclàdic havia passat a una societat diferenciada, en la qual destacaven determinats grups i persones. Hi havia rics o notables que es podien permetre un aixovar funerari d'acord amb el seu rang, mentre que els "pobres" havien d'acontentar-se amb un ídol, un atuell o un senzill adorn.
Aquesta hipòtesi ve corroborada per un altre indici, com és el de l'aparició a les tombes d'objectes ja usats: atuells amb evidents empremtes de compostures, píxides amb tapadores que no els corresponen, etc. D'això han deduït alguns estudiosos que les famílies pobres compraven per als seus difunts un aixovar literalment de segona mà.

Això és, en suma, el que revelen les necessitats sobre l'estructura social d'aquella gent.
Algunes altres troballes es refereixen a la vida econòmica. És possible afirmar que es tractava d'un poble d'agricultors, pastors i artesans, però així mateix que tenia la mirada posada en el mar: en la pesca i en la navegació.
Que practicaven la primera ho proven tant el descobriment d'alguns hams de bronze, com la decoració de certs gots de terracota en què apareixen homes portant un peix a cada mà.

I pel que fa a la navegació, només cal citar altres decoracions ceràmiques en què veiem representades naus d'alçada, capaços de servir per a les més audaces exploracions. De fet, sembla que els marins de les Cíclades no es van limitar a comerciar amb la veïna Creta, el Peloponès i Anatòlia, sinó que van arribar fins a la costa dàlmata, Sardenya i, almenys durant el Bronze Mitjà, a partir del 2000 aC, fins a les Balears i el sud de França, ja que en tots aquests llocs han aparegut objectes de elaboració ciclàdica.

Per desgràcia, aquell poble que tenia nocions de numeració no va deixar documents escrits que permetin caracteritzar-lo amb més precisió.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. # 8 Cronologia i Terminologia de The Prehistoric Archaeology of the Aegean access May 23 2006

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Civilització ciclàdica Modifica l'enllaç a Wikidata