Onus probandi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'onus probandi (càrrega de la prova) és una expressió llatina del principi jurídic que assenyala qui està obligat a provar un dret determinat davant dels tribunals.

El fonament de l'onus probandi radica en un vell aforisme de dret que expressa que "allò què és normal es presumeix, allò què és anormal es prova". Per tant, qui invoca quelcom que trenca l'estat de normalitat, ha de provar-ho ("affirmanti incumbit probatio": a qui afirma, incumbeix la prova).

Aplicacions de l'onus probandi[modifica | modifica el codi]

L'onus probandi es manifesta en diverses branques del Dret:

  • Al Dret civil: es manifesta principalment en la prova de l'existència d'una obligació (que correspon al creditor) i en la prova de l'extinció de l'obligació (que correspon al deutor).
  • Al Dret tributari: la càrrega de la prova recau exclusivament en el contribuent, ell és qui ha de provar davant del fisc que no deu cap mena de tribut.
  • Al Dret penal: l'onus probandi és la base de la presumpció d'innocència de qualsevol sistema jurídic que respecti els drets humans. Significa que per a tota persona es presumeix la seva innocència fins que es demostri la seva culpabilitat. És una presumpció que admet en prova del contrari, però en la qual allò rellevant és que qui acusa és qui ha de demostrar l'acusació, és a dir, l'acusat no ha de demostrar la seva innocència, ja que d'ella es parteix.
  • Al Dret laboral: en els casos d'acomiadament la càrrega de la prova recau sobre el treballador, què ha de provar que les causes de l'acomiadament lesionen els seus drets; i també en l'empleador, que ha d'acreditar que les causes de l'acomiadament van ser justes.
  • Al Dret processal: es parla de què qui té la titularitat de la càrrega de la prova és la part que persegueix els efectes jurídics en funció als fets que sustenten la seva pretensió (Teoria de Michelli - Teoria de la càrrega de la prova segons l'efecte jurídic perseguit per les parts), així mateix aquests pressupòsits han d'estar contemplats en la norma amb la finalitat de què siguin d'aplicació en el procés mateix, en cas contrari la mateixa no se li aplicarà quedant sense sustent la seva prestensió o defensa (Teoria de Rosemberg - Teoría Normativa).

Bibliografía bàsica[modifica | modifica el codi]

  • "La carga de la prueba" de Leo Rosemberg, Editorial BdeF
  • "La carga de la prueba" de Gian Antonio Michelli, Editorial Temis
  • "Cargas probatorias dinámicas" de Jorge W. Peyrano (Director), Editorial Rubinzal-Culzoni
  • "Cargas probatorias dinámicas. Inaplicabilidad" de Maximiliano García Grande, Editorial Juris

Determinació de la càrrega de la prova[modifica | modifica el codi]

Segons Percy Chocano Núñez, la càrrega de la prova, no pot ser predeterminada per la llei sinó que la seva distribució s'ha de basar en dos principis:

  • El principi ontològic
  • El principi lògic

El principi ontològic determina la càrrega de la prova sobre la naturalesa de les coses de forma tal que es presumeixen determinats fets sobre la base de les qualitats que generalment tenen les persones, coses o fenòmens i en consecuència ha de provar-se el contrari, per exemple si es presumeix la innocència de les persones, és perquè aquestes generalment no cometen delictes i en conseqüència allò extraordinari seria que si els cometessin, sent allò extraordinari el que ha de provar-se enfront de l'ordinari, que és el que es presumeix.

El principi lògic per la seva part, considera que és més fàcil provar les afirmacions positives que les afirmacions negatives, de forma tal que qui fa una afirmació positiva ha de provar enfront de qui fa una afirmació negativa (proposar el contrari és el que es denomina prova inquisitorial o prova diabòlica). Finalment, Chocano Núñez considera que, d'existir una contradicció entre el principi ontològic i el principi lògic, ha de preferir-se el primer.

Vegis també[modifica | modifica el codi]