Llengües de França

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Distribució geogràfica de les llengües parlades a la França continental europea.

Les llengües de França és una expressió emprada per certs corrents de pensament per a designar el conjunt de llengües parlades al territori francès, a més del francès, que és l'única llengua oficial de l'estat i, conseqüentment, la més parlada. A França se les anomena habitualment "llengües regionals", i de vegades se les considera dialectes, per tal d'insistir en el seu caràcter local, o fins i tot patuès (francès patois), que pot tenir un significat pejoratiu i en tot cas posa en relleu llur situació de diglòssia i substitució.[1]

Al dia d'avui hi ha tretze llengües que són objecte d'ensenyament públic a França, i són aquestes a què hom es refereix normalment en parlar de "llengües regionals":

A l'Oficina europea per a les llengües minoritàries, la branca francesa agrupa 10 comunitats lingüístiques: bretó, català, cors, llengües criolles, alemany/alsacià, basc, luxemburguès/mosel·lès, neerlandès/flamenc occidental, occità i llengües d'oïl.[2]

Des de la fi del segle XX, alguns comentaristes francesos amb intenció de confondre la gent i no fer cap política lingüística en favor d'aquestes llengües parlen de diverses desenes de llengües regionals a França.[3] Aquesta xifra prové d'un report ordenat pel govern de Lionel Jospin el 1999 i realitzat per Bernard Cerquiglini, de la Délégation générale à la langue française et aux langues de France, qui va confeccionar un recull de llengües regionals franceses a les quals s'hauria pogut aplicar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.[4] Aquest report inclou llengües no territorials ni patrimonials com per exemple l'armeni occidental, el judeocastellà i la llengua dels signes per a sords a la categoria de llengües de França.[3]

Situació oficial[modifica | modifica el codi]

Segons l'article 2 de la Constitució francesa de 1958, modificat per la llei constitucional del 25 de juny de 1992:[5]

« La llengua de la República és el francès. »
— República francesa, Constitució del 4 d'octubre de 1958, art. 2

Per tant, a França cap llengua regional o minoritària no té l'estatut de llengua oficial. França ha signat 39 dels 98 articles de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, però sense ratificar-los; el procés de ratificació es va interrompre el juny de 1999 quan el Consell constitucional francès estimà que aquesta carta contenia clàusules inconstitucionals, incompatibles concretament amb l'article 2 de la Constitució, que caldria, doncs, modificar per a permetre aquesta ratificació. L'Acadèmia Francesa, però, s'oposà a qualsevol menció de les llengües regionals dins la Constitució, segons una declaració feta pública el 12 de juny de 2008.[6]

El 2001, la Delegació General per a la llengua francesa va adoptar el nom de Delegació General per a l'idioma francès i les llengües de França i va afegir als seus objectius el de promoure les més de setanta-cinc (segons ells) llengües de França. Posteriorment, la llei constitucional del 23 de juliol de 2008 introduïa una menció del valor patrimonial de les llengües regionals:[5]

« Les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França. »
— República francesa, Constitució del 4 d'octubre de 1958, art. 75-1

L'Acadèmia Francesa va demanar la retirada de la menció, que considerava un atemptat a la identitat nacional francesa.[7] Malgrat això, segons l'Atles interactiu UNESCO de les llengües del món en perill, 34 llengües de França són actualment en diversos graus de perill d'extinció, 26 d'elles a la França europea i les altres 8 a la dels altres continents (antigues colònies).[8]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llengües de França