Corona solar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La corona solar a una fotografia d'un eclipsi solar total el dia 11 d'agost del 1999 a França.

La corona solar és la part exterior de l'atmosfera del Sol. Està situada entre la regió de transició i l'heliosfera. Mesura més d'un milió de quilòmetres i pot observar-se durant els eclipsis solars o utilitzant un dispositiu capaç d'ocultar la llum del Sol i denominat coronògraf. La densitat de la corona solar és un bilió de vegades inferior a la de l'atmosfera terrestre i la seua temperatura aconseguix els dos milions de graus (mentre que la fotosfera té una temperatura aproximada de 6000 °C).

Descripció[modifica | modifica el codi]

Es presenta com una o diverses sèries, normalment no més de tres, d’anells acolorits centrats sobre el Sol o la Lluna i de radi relativament petit. En cada sèrie d’anells, l’interior és de color violeta o blau i l’exterior vermell. Poden arribar a distingir-se, de vegades, tots els colors de l’espectre. Generalment, aquests colors són més fàcilment visibles a les corones lunars. Molt sovint és reduïda a una primera sèrie pròxima a l’astre i de menys de 5º de radi, l’aurèola és de color blanc blavenc amb vores rogenques.[1]

El fenomen és causat per la difracció o la dispersió de la llum en núvols prims o en la boira. Els raigs lluminosos de l’astre es trenquen en topar amb les gotes d’aigua i surten desviats. L’angle de desviació augmenta quan disminueix el diàmetre de la gota d’aigua. Si el diàmetre de les gotes és força homogeni, els contorns dels anells seran molt més nítids. Els núvols que generen corona estan formats per gotes d’aigua, no per cristalls de glaç. En la major part dels casos, es tracta d’altocúmuls, tot i que també es poden observar en quedar el disc solar matisat per l’obstacle d’un altostrat, un estrat o molt rarament, d’un cirrocúmul.[1]

Per a observar la corona solar convé no confondre-la amb l'halo; una corona mai no arriba a ser ni la meitat de gran que l’halo. La corona sovint és difusa, el contorn de l’halo sempre està ben definit. Les corones són de grandària variable. Els halos són sempre iguals. Popularment es diu que la corona, en deixar veure menys llum solar, es pot mirar directament sense protecció als ulls i amb els halos això no és possible. No s’aconsella refiar-se d’aquest sistema d’identificació.[1]

Estudi de la corona solar[modifica | modifica el codi]

  • Durant un eclipsi, en 1870, Charles Young observant l'espectre de llum de la corona va identificar un traç verd l'origen del qual no va poder ser explicat. Entre les hipòtesis que van circular en l'època es va parlar d'un suposat element químic desconegut que no estaria disponible en la Terra.
  • Fins a 1930, l'única forma d'observar la corona era durant els eclipsis totals de Sol.
  • Gràcies a la invenció, en 1930, d'un enginyós dispositiu per a produir eclipsis artificials, els anomenats coronògrafs, es va poder estudiar de forma més accessible el fenomen de la corona solar.
  • En 1940 Edlen i de Grotrian van demostrar que les ratlles verdes no eren produïdes per l'espectre de materials desconeguts sinó d'àtoms altament ionitzats d'elements disponibles en la Terra com el ferro.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Corona solar i lunar». Meteocat. Gencat. [Consulta: 24 febrer 2015].