Procés de combustió del neó

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El procés de combustió del neó és un conjunt de reaccions de fusió nuclear que tenen lloc a estels massius (de com a mínim 8 masses solars). La combustió del neó requereix altes temperatures i altes densitats ( al voltant de 1,2x109 K o 100 KeV i 4x109 kg/m3).

A aquestes temperatures tan altes, la fotodesintegració esdevé un efecte significatiu, per tant alguns nuclis de neó es descomponen, alliberant partícules alfa:[1]

2010Ne + γ168O + 42He
2010Ne + 24He2412Mg + γ

De forma alternativa:

2010Ne + n2110Ne + γ
2010Ne +24He2412Mg + n

On el neutró consumit en el primer pas es regenera en el segon.

La combustió del neó té lloc després que el procés de combustió del carboni hagi consumit tot el carboni del nucli i hagi construït un nou nucli d'oxigen/neó/magnesi. El nucli deixa de produir fusió i es contreu. Aquesta contracció incrementa la densitat i la temperatura fins al punt d'ignició de la combustió del neó.

Durant la combustió del neó, l'oxigen i el magnesi s'acumulen en el nucli mentre es consumeix el neó. Després d'uns quants anys l'estel consumeix tot el seu neó i el nucli deixa de produir energia de fusió i es contreu. Una altra vegada, la pressió gravitatòria comprimeix el nucli central, incrementant la seva densitat i temperatura fins a iniciar el procés de combustió de l'oxigen.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Clayton, Donald. Principles of Stellar Evolution and Nucleosynthesis, (1983)(anglès)