Supergegant vermella

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Evolució d'estrelles de diferents masses representades en el diagrama de Hertzsprung-Russell. La fase de supergegant vermella apareix marcada com SGV per al cas de la traça evolutiva de l'estrella de 15 masses solars

Les Supergegants Vermelles, són les estrelles més grans que de moment s'han trobat a l'univers, i com el seu nom indica, la seva superfície posseeix un color vermellós i lleugerament fosc.

Paradoxalment al seu color, no són les estrelles més calentes, sinó, relativament, les més fredes o menys caloroses. A diferència de les gegants blaves, que són de temperatures superficials més elevades (varien entre 28000 i 50000 K), la d'aquests astres normalment oscil·la entre 3000 i 4000 K. Així mateix, pel que fa a la seva grandària, són les més grans i alhora les més lleugeres atès que la seva massa és petita pel que fa al gran volum que ocupen, és a dir que la seva densitat és menor que la de les Gegants blaves, les quals són més petites però més calentes en la seva superfície.

No obstant això, les seves temperatures internes, en la zona nuclear, arriben a almenys els 600 milions de kelvin en comparació de les poques desenes de milions de kelvin presents en el cor d'una estrella gegant blava. Això es deu al fet que mentre les primeres fusionen carboni o fases ulteriors en la combustió estel·lar les gegants blaves fusionen tan sols hidrogen. (Veure nucleosíntesi estel·lar.)

La baixa temperatura efectiva d'aquestes estrelles comparades a la de les gegants blaves, com es va expressar anteriorment, és a causa de la densitat, és a dir, que la quantitat de massa en relació al volum que ocupen, és molt baixa, pel que es pot dir també, que la densitat de les estrelles vermelles és molt menor que la de les gegants blaves; el diàmetre d'aquests astres és en conseqüència molt major, de centenars de vegades el del Sol o fins i tot en unes poques encara més.

Segons la primera llei de la Fisicoquímica, l'energia (indiferentment de com tipus sigui la que estiguem estudiant) en un sistema tancat, sempre es conserva i es distribuirà uniformement dintre del sistema a estudiar. Dintre d'aquest sistema, la superfície i la intensitat d'energia, es comportaran inversament proporcionals. Anàlogament a aquesta llei, mentre la grandària de l'estrella sigui menor, la intensitat d'energia calòrica, procedent de la fusió d'àtoms d'hidrogen (H), serà major i sí la grandària és major, la seva intensitat serà menor.

Actualment es coneixen diverses estrelles d'aquest tipus, sent les més brillants Betelgeuse i Antares que es troben respectivament en les constel·lacions d'Orió i d'Escorpió. També existeixen supergegants vermelles a tal distància de la terra, que la seva magnitud aparent és molt menor a la seva magnitud real, aquest és el cas de Mi Cephey i W Cephey, en la constel·lació de Cefeu. Segons astrònoms d'EUA i Anglaterra, Betelgeuse, està en la seva etapa final de vida com estrella vermella i segons la seva grandària podria convertir-se en una supernova.

Les supergegants vermelles procedeixen de les gegants blaves i depenent de la massa de l'estrella progenitora, poden: o convertir-se directament en una supernova, o fer-lo passant després d'una forta pèrdua de massa de nou com una gegant blava o fins i tot com una estrella Wolf-Rayet, donant lloc a una estrella de neutrons o en un Forat negre

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Supergegant vermella Modifica l'enllaç a Wikidata