Plutó (planeta nan)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
(134340) PlutóPlutó
Plutó i Caront
85%
Descobriment
Descobert per Clyde Tombaugh
Data 18 de febrer de 1930
Característiques orbitals
Semieix major 39,482 UA
5.906,38·106 km
Periheli 29,658 UA
4.436,82·106 km
Afeli 49,304 UA
7.375,93·106 km
Excentricitat 0,2488
Període orbital sideral 90.465 dies
247,68 anys
Període sinòdic 366,73 dies
Velocitat orbital mitjana 4,72 km/s
Inclinació 17,16º
Període de rotació -153,2928 hores
Obliqüitat 122,53°
Nombre de satèl·lits 5
Sistema d'anells No
Característiques físiques
Diàmetre equatorial 2.320 km
Massa 0,0125·1024 kg
Volum 0,715·1010 km3
Densitat mitjana 2.030 kg/m3
Gravetat (eq.) 0,58 m/s2
Velocitat d'escapament 1,2 km/s
Albedo 0,5-0,7
Característiques atmosfèriques
Pressió atmosfèrica ~3·10-3 bars
Temperatura mitjana
~40 K[1] (-233°C)
Composició de l'atmosfera
Metà -
Nitrogen -

(134340) Plutó és el 9è planeta del sistema solar. Es el més petit i el més llunyà del Sol. Va ser descobert el 18 de febrer de 1930 per Clyde William Tombaugh (1906-1997) des de l'Observatori Lowell a Flagstaff (Arizona, EUA), però és tan lluny de la Terra que fins al moment se n'ha obtingut molt poca informació. Fins ara, no ha estat visitat per cap missió espacial: la missió New Horizons (llançada el 19 de gener del 2006) viatja a hores d'ara cap a Plutó, on és previst que arribi el juliol del 2015. Plutó té cinc satèl·lits.[2]

Característiques orbitals[modifica | modifica el codi]

Generalment, Plutó es troba més lluny del Sol que qualsevol planeta, però la seva òrbita és molt excèntrica, i durant 20 dels 249 anys que tarda a recórrer-la, és més a prop del Sol que Neptú. Va passar pel periheli, la màxima aproximació al Sol, per darrera vegada, el setembre de 1989 i va continuar a l'interior del cercle de l'òrbita de Neptú fins al mes de març de 1999. Ara se n'allunya i no tornarà a travessar l'òrbita neptuniana fins al mes de setembre del 2226.

L'òrbita de Plutó presenta una inclinació de 17º en relació al pla sobre el qual orbiten els planetes. Per això no hi ha perill que es trobi amb Neptú. A més, a causa d'una ressonància entre les òrbites, cada dues voltes de Plutó, Neptú en fa tres; per tant, quan Plutó és en el punt de la seva òrbita més proper a la de Neptú, Neptú és sempre molt allunyat, de tal manera que la distància mínima entre aquests dos cossos és superior a la distància mínima que separa Urà de Plutó en algunes ocasions, tot i que l'òrbita d'Urà és més interior que la de Neptú.

Característiques físiques[modifica | modifica el codi]

La composició de Plutó no és coneguda. Però mesures de la seva densitat (2.030 kg/m3) indiquen que és format per un 70% de roca i un 30 % de gel. És probable que la superfície estigui coberta de nitrogen congelat, amb petites quantitats de metà i monòxid de carboni, també congelats; i a l'interior deu tenir un nucli de roca.

Plutó té una fina atmosfera, formada per nitrogen, metà i monòxid de carboni, que es congela i cau sobre la superfície a mesura que el planeta nan s'allunya del Sol. El metà congelat indica que la temperatura a la superfície és menor de 70 K: deu estar al voltant dels 50 K (-223 °C), encara que quan és més lluny del Sol arriba a menys de 40 K (-233 °C). Per tant, la temperatura pot variar molt entre l'afeli i el periheli, ja que la distancia entre aquests dos punts és de més de 2.500 milions de km.

Formació[modifica | modifica el codi]

Abans del descobriment de Caront, alguns astrònoms tenien la teoria que Plutó podria haver estat un antic satèl·lit del planeta Neptú. Suposaven que durant la formació del Sistema Solar, amb la quantitat de xocs que hi havia, era probable que hagués estat llançat violentament a una òrbita diferent. Avui dia es postula que Plutó i els seus satèl·lits es van formar com a cossos independents a la perifèria de la nebulosa primigènia que va originar el Sistema Solar, conjuntament amb la resta d'objectes del Cinturó de Kuiper.

Satèl·lits[modifica | modifica el codi]

Té cinc satèl·lits naturals coneguts: Caront, el més gros, Nix, Hydra, Cèrber i Estix.

Caront (Plutó I) té 603 km de radi[3] (9,5% del radi de la Terra) i orbita a una distància mitjana del planeta de 19.600 quilòmetres. Fou descobert el 1978. Amb el temps, la gravetat ha frenat les rotacions de Caront i Plutó, de tal manera que ara presenten sempre la mateixa cara l'un a l'altre. Aquest fenomen s'anomena rotació síncrona i passa també entre la Terra i la Lluna. Però, a diferència del que passa en el sistema Terra-Lluna, en el sistema plutonià aquest lligam gravitacional s'estén també a Plutó, de manera que, mirant des d'un dels hemisferis de Plutó, Caront és sempre visible en el cel però, des de l'hemisferi oposat, Caront no és mai visible. Aquesta mena de rotació és única en el Sistema Solar. La seva rotació recorda la d'un sòlid rígid, com si els dos cossos estiguessin units per una barra rígida i giressin al voltant d'un centre situat en la barra, més pròxim a Plutó, ja que té 8 vegades més massa que Caront. Se sol dir que constituïxen un planeta doble.

La densitat de Caront és molt menor que la de Plutó. Aquesta diferència fa pensar que es van formar separadament i després es van ajuntar.

El 31 d'octubre de 2005, el Telescopi Espacial Hubble va detectar que dos cossos més orbiten al voltant de Plutó. El 22 de juny del 2006, les llunes reberen els noms definitius de Nix (Plutó II, designació provisional S/2005 P2) i Hydra (Plutó III, designació provisional S/2005 P1), escollits, en part, per les inicials (ena i hac) de la missió New Horizons.

Nix orbita a 48.700 km del centre de masses del sistema Plutó-Caront i Hydra a 64.800 km. Les órbites són gairebé circulars i es troben en el mateix pla orbital que Caront i gairebé en ressonàncies orbitals 4:1 i 6:1, respectivament, amb Caront.

El 28 de juny de 2011 el mateix telescopi va detectar un altre satèl·lit de nom provisional S/2011 P1, que va ser anunciat el 20 de juliol del mateix any, i que es va anomenar oficialment Cèrber. Orbita Plutó a 59.000 km de distància en la regió entre Nix i Hydra.

El S/2012 P 1, cinquè satèl·lit descobert també pel Telescopi Espacial Hubble, que en va ser anunciada la troballa el dia 11 de juliol de 2012, orbita a 42.000 km.[2] Aquest satèl·lit, anomenat informalment P5 rebé finalment el nom definitiu d'Estix.

Conflicte en la classificació[modifica | modifica el codi]

La reduïda grandària de Plutó sovint feia que molts científics no s'hi referissen com un autèntic planeta. Fins i tot es va arribar a plantejar la possibilitat d'incloure'l en la llista d'asteroides, tot assignant-li el número 10.000. Finalment es va abandonar la idea i fou l'asteroide 1951 SY que va rebre aquest número i va ser batejat amb el convenient nom de Myriostos.

Com que l'òrbita de Plutó es troba més enllà de la de Neptú, a vegades es considera Plutó com el primer objecte transneptunià descobert. Els objectes transneptunians estan dins de la categoria de planetes menors i, oficialment, Plutó no ho és. Però a causa de les peculiars característiques físiques i orbitals de Plutó, que el diferencien dels altres planetes del Sistema Solar, a vegades també se'l considera com a tal. Dins del grup dels objectes transneptunians, Plutó és un objecte del cinturó de Kuiper i més concretament, un plutí.

El 13 de setembre de 2006, Plutó va deixar de ser considerat oficialment un planeta, i se'l va incloure en la categoria de planeta nan, junt amb altres cossos de característiques semblants.

La reunió de la Unió Astronòmica Internacional de l'any 2006[modifica | modifica el codi]

A causa de les discussions sobre Plutó, uns dels punts de la reunió a Praga (República Txeca) de la Unió Astronòmica Internacional, l'agost de 2006, fou la deliberació sobre Plutó. Finalment es va votar, i la decisió final (24 d'agost) fou canviar la definició de planeta, de forma que Plutó ja no es considera un planeta. Sigui com sigui, Plutó passa a ser el paradigma de planeta nan transneptunià.

Segons la Unió Astronòmica Internacional, els planetes han de reunir tres condicions:

  • 1. Ser un objecte en òrbita al voltant d'una estrella, sempre que el mateix objecte no sigui una estrella.
  • 2. Ser prou massiu com per a esdevenir, per la seva pròpia força gravitacional, un cos agregat i per adquirir, gràcies a l'equilibri hidrostàtic, una configuració arrodonida, tendent a ser una esfera o quasi una esfera.
  • 3. Ser l'element principal de la seva òrbita, és a dir, no ser un satèl·lit.[4]

No obstant tot això, no queda clar ni tan sols si Plutó pot conservar la categoria de representant dels planetes nans, a causa del descobriment d'Eris. Eris no tan sols té un diàmetre lleugerament més gran que Plutó, sinó que a més té un 27% més de massa que aquest.[5]

Exploració de Plutó[modifica | modifica el codi]

Fins ara cap sonda espacial ha visitat Plutó. Ni tan sols les Voyager, que han recorregut milers de milions de quilòmetres i ara ja es troben als límits del Sistema solar, van poder passar a prop de Plutó. És per això que no tenim imatges d'alta resolució del planeta, com ara les d'Urà i Neptú. Totes les imatges obtingudes fins ara han estat fetes per telescopis terrestres o en òrbita terreste. No obstant això, el 19 de gener de 2006 la NASA va llançar la sonda espacial no tripulada New Horizons. Aquesta sonda viatjarà fins a Plutó, on es preveu que hi arribi el juliol del 2015. Un cop allà estudiarà les característiques de Plutó i els seus tres satèl·lits coneguts. També intentarà de descobrir-ne de nous.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «New Horizons, NASA's Pluto-Kuiper Belt Mission» (en anglès). NASA. [Consulta: 12 de gener de 2014].
  2. 2,0 2,1 «Hubble telescope spots new Pluto moon» (en anglès). CBC, 11 juliol 2012. [Consulta: 12 juliol 2012].
  3. B. Sicardy; Bellucci, A.; Gendron, E.; Lacombe, F.; Lacour, S.. «Charon's size and an upper limit on its atmosphere from a stellar occultation». Nature, 439, 7072, 2006, pàg. 52–4. Bibcode: 2006Natur.439...52S. DOI: 10.1038/nature04351. PMID: 16397493.
  4. Martínez, Vicent J.. «Plutó erràtic». Mètode [València], núm. 51, Tardor 2006. ISSN: 1133-3987 [Consulta: 01 d'abril de 2009].
  5. NASA. «APOD: 2007 June 19 - Eris: More Massive than Pluto» (en (anglès)), 19-06-2007. [Consulta: 1 d'abril de 2009].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Grans objectes transneptuniansmodifica
Cinturó de Kuiper: Plutó (Caront) | Orcus | 2003 AZ84 | Ixion | 2005 RN43 | 2002 UX25 | Varuna | 2002 TX300 | 2003 EL61 | Quaoar | Makemake | 2003 MW12 | 2002 AW197
Disc dispers: 2002 TC302 |2004 XR190 | Eris | Sedna* | 2012 VP113*
 Vegeu també Tritó (satèl·lit de Neptú
*Classificació actual segons el MPC. Alguns els consideren objectes del núvol d'Oort.