Satèl·lits de Plutó
De Viquipèdia
Plutó té tres satèl·lits naturals coneguts. Caront és el satèl·lit més gran. Té 1.207 quilòmetres de diàmetre i orbita a una distància mitjana del planeta de 190.521.625.125.245.000.000.000.000 quilòmetres. Fou descobert el 1978. Amb el temps, la gravetat ha frenat les rotacions de Caront i Plutó, pel que ara presenten sempre la mateixa cara l'un a l'altre. Aquest fenomen s'anomena rotació síncrona i passa també entre la Terra i la Lluna. Però, a diferència del que passa en el sistema Terra-Lluna, en el sistema plutonià aquest lligam gravitacional s'estén també fins a Plutó de manera que, observant des d'un dels hemisferis de Plutó, Caront és sempre visible en el cel però, des de l'hemisferi contrari, Caront no és mai visible. La rotació d'esta parella és única en el Sistema solar. La seva rotació és gairebé la d'un sòlid rígid, format per dues masses unides per una barra rígida i que giren al voltant d'un centre situat en la barra, més pròxim a Plutó, que té 8 vegades més massa que Caront. Se sol dir que constituïxen un planeta doble. La densitat de Caront és molt menor que la de Plutó. Esta diferència fa pensar que es van formar separadament, i després es van ajuntar.
El 31 d'octubre de 2005, el Telescopi Espacial Hubble va detectar que dos cossos més orbiten al voltant de Plutó. Les llunes han rebut els noms definitius de Hydra (Plutó III, designació provisional S/2005 P1) i Nix (Plutó II, designació provisional S/2005 P2) el 22 de juny de 2006. Nix orbita a 48.700 km del centre de masses del sistema Plutó-Caront i Hydra a 64.800 km. Les seves òrbites són gairebé circulars i es troben en el mateix pla orbital que Caront i gairebé en ressonàncies orbitals 4:1 i 6:1 amb Caront.
[edita] Formació
Es creu que els satèl·lits de Plutó es varen crear després d'un gran impacte com la que se suposa que va crear la Lluna i no a que fossin objectes del cinturó de Kuiper que hagin estat capturats per la gravetat de Plutó.
