Jesús de Natzaret

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Jesucrist)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«Jesús» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Jesús (desambiguació)».
Jesús de Natzaret
Pintura en vitrall de Jesús com un home blanc amb el cabell llarg i castany, la barba i la creu cristiana característica inscrita en l'aurèola darrere del cap. La figura vestida amb una túnica coberta interna blanca per un mantell d'escarlata més curt. Representat com un pastor, està sostenit un pal a la mà esquerra i un anyell a la dreta. Les ovelles estan situades als costats de la figura.
Jesus representat com el Bon Pastor
(sant Joan Ashfield)
Messies, Fill de Déu
Nom secular En arameu ישוע (Jeixua); grec Ἰησοῦς (Iēsoûs), equivalent a Josuè.[cal citació]
Naixement 7-2 aC[nota 1]
Judea (Imperi Romà)[5]
Defunció 30-33 dC[nota 2] Fou crucificat.[nota 3]
Judea (Imperi Romà)
Fets destacables Fundador del cristianisme

Jesús (en grec Ἰησοῦς; 7-2 aC – 30-33 dC), també anomenat Jesús de Natzaret, és la figura central del Cristianisme, on també se l'anomena Fill de Déu. El cristianisme sosté que Jesús fou el Messies anunciat a l'Antic Testament i s'hi refereix com a Jesucrist, nom que també s'utilitza en contexts no cristians com a sinònim de Jesús de Natzaret.

Pràcticament tots els actuals estudiosos de l'antiguitat estan d'acord que el Jesús històric va existir[nota 4] encara que les investigacions sobre la recerca del Jesús històric han evidenciat que no hi ha consens en la fiabilitat històrica dels relats evangèlics i que el grau de seguiment que va tenir el Jesús bíblic fos el mateix que el que tingué el Jesús històric.[17] La majoria dels estudiosos estan d'acord que Jesús era un predicador jueu de Galilea, que fou batejat per Joan el Baptista, i fou crucificat a Jerusalem sota les ordres del governador romà, Ponç Pilat.[18] Els erudits han construït diversos retrats literaris del Jesús històric que sovint el representen com el líder d'un moviment apocalíptic, el Messies, un sanador carismàtic, un filòsof savi o un igualitarista que volia impulsar reformes socials.[19] Per elaborar la cronologia de la vida de Jesús, els erudits han relacionat les dades del Nou Testament amb les fonts històriques no cristianes.

Els cristians creuen que Jesús va ser concebut per l'Esperit Sant, va tenir un naixement virginal, va fer miracles, va fundar l'Església Cristiana, va morir crucificat com un sacrifici d'expiació, va ressuscitar després de la mort, i va ascendir al cel, des d'on tornarà a venir.[20] La gran majoria dels cristians adoren a Jesús com l'encarnació del Fill de Déu, la segona de les Persones de la Santíssima Trinitat.

A l'islam, Jesús (normalment transcrit com a Isa), és considerat un dels profetes de Déu més importants i el Masih o Messies.[21] Per als musulmans, Jesús és un profeta i missatger de l'islam que va néixer d'una verge, però a diferència dels cristians no el consideren Déu ni sostenen que fos víctima d'una crucifixió. Els jueus rebutgen que Jesús fos el Messies esperat, al·legant que no complia les profecies messiàniques de la Tanakh.

Introducció[modifica | modifica el codi]

Nom[modifica | modifica el codi]

Els jueus en temps de Jesús tenien un únic nom, de vegades complementat amb el cognom del pare o de la ciutat natal de l'individu. Per això el Nou Testament es refereix a "Jesús de Natzaret","[22]el fill de Josep"[23] i "Jesús, fill de Josep, de Natzaret".[24] No obstant això, també és anomenat "el fill de Maria i germà de Jaume, Joset, de Judes i de Simó".[25] El nom de Jesús, tal com es troba en diversos idiomes moderns, es deriva del llatí Iesus, una transcripció del grec "Ἰησοῦς" (Iesous).[26] La forma grega és una interpretació del terme de l'arameu "ישוע" (Yeshua), que al seu torn es deriva del terme hebreu "יהושע" (Yehoshua),[27] és a dir Josuè.[cal citació] El nom de Yeshua s'utilitzava a Judea en l'època del naixement de Jesús.[28] Les obres de l'historiador del segle I Flavi Josep es refereixen a almenys vint persones diferents amb aquest nom.[29] L'etimologia del nom de Jesús en el context del Nou Testament generalment conclou que "Yahweh és la salvació".[30]

Des del cristianisme primitiu, els cristians s'han referit a Jesús com a "Jesucrist".[31] La paraula Crist prové del grec Χριστός (Christos),[26][32] que és una traducció de l'hebreu מָשִׁיחַ (Masiah), que significa l'ungit i en català es tradueix com a Messies.[33][34] Els cristians anomenen a Jesús com el Crist perquè creuen que és el Messies esperat o profetitzat a l'Antic Testament. En l'ús posterior a la Bíblia, Crist es va convertir en un nom comú o la part del nom comú Jesucrist, però originalment era un títol.[35][36] El terme "Cristià" per a referir-se a un seguidor de Jesucrist s'utilitza des del primer segle.[37][38]

Fonts[modifica | modifica el codi]

La Pedra de Pilat de Cesarea actualment s'exposa al Museu d'Israel

Les fonts de la historicitat de Jesús són principalment cristianes, però també n'hi ha d'altres de rellevants. Les fonts cristianes, com els llibres del Nou Testament, inclouen històries detallades sobre Jesús de Natzaret, però hi ha qui discuteix la seva historicitat.[39] Els dos únics esdeveniments que reben un assentiment gairebé universal són el baptisme de Jesús per Joan Baptista i la crucifixió de Jesús pel governador romà Ponç Pilat.[40][41][42][42][43][44][45][46][47]

Entre les fonts no cristianes utilitzades per estudiar i establir la historicitat de Jesús hi ha les fonts jueves, com Flavi Josep, i les romanes, com Tàcit. Aquestes fonts es comparen i contrasten amb les fonts cristianes com les Cartes paulines i els evangelis sinòptics. Són fonts que acostumen a ser independents entre si (per exemple, les fonts jueves no es basen en fonts romanes) i les semblances i diferències entre elles s'utilitzen en el procés d'autenticació.[48][49] Després de valorar els estudis recents més rellevants, Amy-Jill Levine va afirmar que "no hi ha ni una imatge de Jesús que convenci a tots o a la majoria dels estudiosos", ja que tots els retrats de Jesús són objecte de crítiques per part d'algun grup d'erudits més o menys nombrós.[40]

Cronologia[modifica | modifica el codi]

Judea, Galilea i les àrees veïnes en època de Jesús

La majoria dels estudiosos estan d'acord que Jesús era un galileu jueu nascut a principis del segle I que va morir a Judea entre l'any 30 i el 36 dC.[50][51] El consens acadèmic general és que Jesús era contemporani a Joan Baptista i va ser crucificat pel governador romà Ponç Pilat, que va regnar de l'any 26 al 36 dC.[18] La majoria dels estudiosos sostenen que Jesús va viure a Galilea i Judea, i no va predicar o estudiar a cap altre lloc.[52]

Els evangelis ofereixen diverses pistes sobre l'any del naixement de Jesús. Mt 2:1 l'associa amb el regnat d'Herodes el gran, que va morir al voltant de l'any 4 aC, i Lc 1:5 menciona que Herodes era al tron poc abans del naixement de Jesús.[53][54] Tot i que aquest evangeli també associa el naixement amb el cens de Publi Sulpici Quirí, que va ser deu anys més tard.[55][56] Lc 3:23 afirma que Jesús tenia "uns trenta anys" al principi del seu ministeri, que d'acord amb Ac 10:37-38 va ser precedit pel ministeri de Joan el Baptista, tal com mostra també Lc 3:1 que havia començat l'any 15 de Tiberi, que va regnar el 28 o 29 dC.[54][57] En confrontar els relats de l'evangeli amb les dades històriques i l'ús d'altres mètodes, la majoria dels estudiosos conclouen que Jesús va néixer entre l'any 6 i 4 aC,[57][58] però d'altres proposen estimacions que engrandeixen el marge d'error. Per exemple, John P. Meier assegura que Jesús podria haver nascut també l'any 7 aC,[1] mentre que Finegan diu que podria haver nascut fins i tot l'any 2 aC.[4]

Els anys del ministeri de Jesús s'han calculat utilitzant diversos enfocaments.[59][60] Un d'aquests s'ha centrat en Lc 3:1-2, Ac 10:37-38 i les dates del regnat de Tiberi, que són ben conegudes, per a concloure que Jesús va començar el ministeri l'any 28 o 29 dC.[61] Un altre enfocament utilitza la declaració sobre el temple de Jn 2:13-20, que afirma que el temple de Jerusalem estava en el seu any número 46 de la construcció a principis del ministeri de Jesús, juntament amb els texts de Flavi Josep que diuen que la reconstrucció del temple va ser iniciat per Herodes l'any 18 del seu regnat, per estimar una data entre el 27 i el 29 dC.[59][62] Un altre mètode utilitza la data de la mort de Joan Baptista i el matrimoni d'Herodes Antipas amb Heròdies, basada en els escrits de Flavi Josep, i relaciona les dates amb Mt 14:4 i Mc 6:18.[63][64] Com que la majoria dels erudits daten el matrimoni d'Herodes i Heròdies entre els anys 28 i 35 dC, la data resulta al voltant dels anys 28 i 29 dC.[60]

També hi ha diversos enfocaments per a determinar l'any de la Crucifixió de Jesús. La majoria dels estudiosos coincideixen que va morir entre l'any 30 i el 33 dC.[6][65] Els evangelis indiquen que l'esdeveniment va succeir durant la prefectura de Pilat, el governador romà de Judea entre el 26 i el 36 dC.[66][67][68] La data de la Conversió de Pau (estimada entre el 33 i el 36 dC) actua com un límit superior de la data de la crucifixió. Les dates de la conversió i el ministeri de Pau es poden determinar mitjançant l'anàlisi de les epístoles de Pau i el Llibre dels Fets.[69][70] Els astrònoms des d'Isaac Newton han intentat esbrinar amb precisió la data de la crucifixió mitjançant l'anàlisi del moviment lunar i el càlcul de les dates històriques de la Pasqua jueva,[nota 5] una festivitat basada en el calendari hebreu, que era un calendari lunisolar. Les dates més acceptades derivades d'aquest mètode són el 7 d'abril de l'any 30 dC i el 3 d'abril de l'any 33 dC (ambdós del calendari Julià).[71]

Interpretació als evangelis[modifica | modifica el codi]

L'adoració dels pastors, per Bronzino
Article principal: Jesús al Nou Testament

Els quatre evangelis canònics (Mateu, Marc, Lluc i Joan) són les principals fonts de la biografia de Jesús, però hi ha altres parts del Nou Testament, com les Epístoles Paulines, que probablement foren escrites dècades abans que els evangelis i que també inclouen episodis de la seva vida, com el Sant Sopar a 1 Co 11:23-26.[72][73] Els Ac 10:37-38 i Ac 19:4 es refereixen als principis del ministeri de Jesús i l'anunci que en va fer Joan el Baptista abans del seu ministeri.[74][75] Ac 1:1-11 expliquen més coses sobre l'Ascensió de Jesús (també mencionada a 1 Tm 3:16) que el que mostren els evangelis canònics.[76] Alguns dels primers cristians i dels grups gnòstics tenien altres descripcions de la vida i els ensenyaments de Jesús que no formen part del Nou Testament com l'Evangeli de Tomàs, l'Evangeli de Pere i l'Apòcrif de Jaume entre d'altres. La majoria dels estudiosos consideren que aquests són més tardans i menys fiables que els evangelis canònics.[77][78]

Validesa dels evangelis[modifica | modifica el codi]

Fragment d'un papir grec del segle III de l'Evangeli segons Lluc que es discuteix

Els evangelis canònics són quatre relats, cadascun escrit per un autor diferent. El de Marc va ser escrit el 60-75 dC, el de Mateu el 65-85 dC, el de Lluc el 65-95 dC i el de Joan el 75-100 dC).[79] Es diferencien en el seu contingut i en l'ordenament que fan dels esdeveniments.[80]

Els de Mateu, Marc i Lluc es coneixen com els Evangelis sinòptics perquè del grec σύν (syn "tots junts") and ὄψις (opsis "s'han de mirar").[81][82] Són similars pel que fa al contingut, la disposició narrativa, el llenguatge i l'estructura dels paràgrafs.[81][82] Els estudiosos estan d'acord que no és possible trobar una relació directa entre els Evangelis sinòptics i l'Evangeli de Joan.[83] Mentre que el flux d'alguns esdeveniments, com el Baptisme de Jesús, la Transfiguració de Jesús, la Crucifixió de Jesús i la interacció amb els apòstols tenen similituds entre els sinòptics, esdeveniments com la Transfiguració de Jesús no apareixen a l'Evangeli segons Joan, que també difereix en altres coses, com la Purificació del Temple.[84]

La majoria dels estudiosos coincideixen que Mateu i Lluc es van inspirar en l'Evangeli segons Marc, tot i que també expliquen algunes coses que no apareixen a l'Evangeli segons Marc. Per explicar això molts estudiosos creuen que a més de Marc hi havia una altra font, habitualment anomenada Font Q, que va ser utilitzada per ambdós autors.[85]

Segons el punt de vista majoritari, els evangelis sinòptics són les principals fonts d'informació històrica de Jesús.[86] Tanmateix, no tot el que figura al Nou Testament es considera històricament fiable.[87] Els elements d'autenticitat històrica que es discuteixen inclouen la Nativitat de Jesús, la Resurrecció de Jesús, l'Ascensió de Jesús, alguns Miracles de Jesús i el judici del Sanedrí, entre d'altres.[88][89][90] Les opinions sobre els evangelis van des dels qui els consideren infal·libles per explicar la vida de Jesús[91] fins als qui consideren que no tenen cap credibilitat històrica.[92]

Els autors del Nou Testament mostren poc interès per elaborar una cronologia detallada de Jesús o en buscar la manera de lligar els episodis de la seva vida amb els esdeveniments històrics del seu temps.[93] Com s'indica a Jn 21:25, els evangelis no pretenen proporcionar una llista exhaustiva dels esdeveniments de la vida de Jesús.[94] Es van escriure principalment per a ser documents teològics en el context del cristianisme primitiu, amb la incorporació d'elements cronològics de manera secundària.[95] Una manifestació dels evangelis com a documents teològics més que com a cròniques històriques és que dediquen aproximadament una tercera part del seu contingut a tan sols set dies, és a dir, a l'última setmana de la vida de Jesús a Jerusalem, el període anomenat la Passió de Jesús.[96] Encara que els evangelis no proporcionen detalls suficients per satisfer les demandes dels historiadors moderns, és possible extreure'n un quadre general de la història de la vida de Jesús.[87][93][95]

Els evangelis són una sèrie de discursos de Jesús en determinades ocasions, com el Sermó de la muntanya o el discurs de comiat. També inclou més de 30 paràboles incorporades en diversos moments del relat, sovint per a tractar temes relacionats amb els sermons.[97] Els miracles realitzats per Jesús constitueixen una gran part dels evangelis. En Marc, el 31 per cent del text està dedicat als miracles de Jesús.[98] Les descripcions dels evangelis sobre els miracles de Jesús sovint estan acompanyades dels records sobre els seus ensenyaments.[99][100]

Vida familiar[modifica | modifica el codi]

L'Anunciació del Retaule de Vallmoll de Jaume Huguet (99 x 77,5 cm). L'arcàngel Gabriel anuncia a la Verge Maria que serà mare de Jesús sense tenir relacions sexuals, sinó per obra de l'Esperit Sant

Naixement[modifica | modifica el codi]

Els relats de la Genealogia de Jesús i la Nativitat de Jesús només apareixen als evangelis de Lluc i Mateu, el que els fa, per tant, principals fonts d'informació sobre aquests esdeveniments. Fora del Nou Testament, hi ha documents que són més o menys contemporanis de Jesús i els evangelis, però n'hi ha pocs que aportin dades sobre els detalls biogràfics de la seva vida.[87]

Mateu comença el seu evangeli amb la Genealogia de Jesús (Mt 1:1) que inicia amb David i Abraham.Lc 3:22-24 explica que quan la veu del Cel s'adreça a Jesús l'identifica com el Fill de Déu. Lluc traça l'ascendència de Jesús a través d'Adam.[101]

La Nativitat és un element important a l'Evangeli de Lluc, ja que comprèn més del 10 per cent del text i el text és tres vegades més llarg que el text de la Nativitat de Mateu.[102] El text de Lluc explica esdeveniments anteriors al naixement de Jesús i se centra en Maria, mentre que Mateu se centra en Josep.[103][104][105] Tots dos textos diuen que Jesús va néixer de Maria i de Josep, que es van prometre a Betlem, i parlen del naixement virginal de Jesús, segons el que Jesús hauria estat miraculosament concebut per l'Esperit Sant en el ventre de Maria que no va deixar de ser verge.[106][107][108]

A Lc 1:31 Maria coneig per les paraules de l'àngel Gabriel que concebrà i donarà a llum un nen anomenat Jesús a través de l'acció de l'Esperit Sant.[104][106] Com que Maria està embarassada, Josep té dubtes del seu compromís amb Maria,(Mt 1:19-20) però en el primer somni un àngel li demana que no tingui por de prendre a Maria per esposa perquè és l'Esperit Sant qui ha concebut Maria.[109] Quan Maria està a punt de donar a llum, va anar amb Josep fins a Natzaret per a inscriure al nen al cens ordenat per Cèsar August. Quan Maria ha de donar a llum no troben lloc a l'hostal i decideixen anar a un pessebre (Lc 2:1-7). Els pastors van a Betlem a veure a Jesús després de ser-ne informats pels àngels i la notícia s'estén a l'estranger.(Lc 2:8-20). Després de la Presentació de Jesús al Temple, Josep, Maria i Jesús tornen a Natzaret.[104][106] A Mt 1:1-12, els Reis Mags o els Mags arriben d'Orient amb regals al jove Jesús, anomenat Rei dels Jueus. Herodes sent a parlar del naixement de Jesús i, volent matar-lo, ordena la massacre dels nens de Betlem. Però un àngel adverteix a Josep en el seu segon somni, i la família fuig a Egipte. Després tornen i s'instal·len a Natzaret.[109][110][111]

Infant Jesús[modifica | modifica el codi]

La casa de Jesús s'identifica en els evangelis de Lluc i Mateu com la ciutat de Natzaret, a Galilea. Josep, espòs de Maria, apareix en la descripció de la infància de Jesús, però després ja no se'n parla més.[112] Els textos de Mateu, de Marc i l'Epístola als Gàlates mencionen els germans i les germanes de Jesús, però la paraula grega adelphos en aquests versos també es pot traduir com a "parents".[113]

Escrit en grec, l'evangeli de Marc diu (Mc 6:3) que Jesús era un τέκτων (tekton), un terme que s'acostuma a traduir com a fuster, i Mateu (Mt 13:55) afirma que era el fill d'un tekton.[114] Encara que tradicionalment s'ha traduït "tekton" com a "fuster", és una paraula força general que també podria traduir-se en fabricant d'objectes o fins i tot constructor.[115][116] Més enllà dels relats del Nou Testament, l'associació de Jesús amb la fusta és una constant en les tradicions del segle I i II. Justí el Màrtir, al segle II, escriu que Jesús va fer jous i arades.[117] Els evangelis indiquen que Jesús sabia llegir, parafrasejar i debatre els textos de la Bíblia, però això no implica que rebés classes formals d'escriptura.[118]

Baptisme i temptació[modifica | modifica el codi]

Representació del baptisme de Jesús per part de Joan Baptista
Representació del 1723 de l'escena del baptisme de Jesús, per part de Francesco Trevisani, amb el cel obrint-se i l'Esperit Sant descendint.[119]

Els relats evangèlics del baptisme de Jesús estan precedits per informació sobre Joan Baptista i el seu ministeri.[120][121][122] Mostren a Joan predicant de la penitència i el penediment per a la remissió dels pecats i fomentant la donació d'almoines als pobres (Lc 3:11). Mostren a Joan batejant a la gent de l'àrea del riu Jordà, aproximadament en el moment que Jesús va començar el seu ministeri. L'evangeli de Joan (Jn 1:28) inicialment especifica que batejava on hi havia aigua abundant (Jn 3:23).[123][124]

En els evangelis, Joan havia predit (Lc 3:16) que arribaria algú "més potent" que ell,[125][126] i Pau de Tars també s'hi refereix (Ac 19:4).[74] A Mt 3:14, quan troba a Jesús, Joan Baptista diu que en comptes de batejar-lo, ell necessita ser batejat per Jesús, però Jesús el convenç que el bategi.[127] Després ho fa i Jesús surt de l'aigua, el cel s'obre i una veu del cel declara: "Aquest és el meu estimat, en qui m'he complagut" (Mt 3:17). Llavors l'Esperit Sant descendeix sobre Jesús com un colom.[125][126][127] Aquest és un dels dos esdeveniments descrits en els evangelis on una veu del cel anomena Fill a Jesús, una denominació que no tornarà a utilitzar fins a la Transfiguració.[128]

Després del baptisme, els evangelis sinòptics descriuen com Jesús resisteix les temptacions del diable durant un dejuni de quaranta dies i quaranta nits al desert de Judea.[129][130] El baptisme i la temptació de Jesús serveixen com a preparació a Jesús pel seu ministeri públic.[131] L'evangeli de Joan no menciona cap altre esdeveniment, però sí que inclou un testimoni del Baptista, que afirma que va veure com l'Esperit baixava sobre Jesús (Jn 1:32).[126][132]

Vida adulta[modifica | modifica el codi]

Ministeri públic[modifica | modifica el codi]

Jesús seu a dalt la muntanya i predica a la multitud
Una pintura del segle XIX sobre el Sermó de la muntanya, de Carl Bloch

Els evangelis presenten a Joan Baptista com el precursor de Jesús. A partir del seu baptisme, Jesús comença el seu ministeri a Judea, a prop del riu Jordà, quan tenia "uns trenta anys" (Lc 3:23). Després viatja, predica i fa miracles i amb el temps acaba el seu ministeri amb el Sant Sopar.[122]

Al començament del seu ministeri, Jesús designa els dotze apòstols. Els evangelis de Marc i Mateu coincideixen que Jesús demana als quatre primers apòstols, pescadors, que el segueixin, i de seguida abandonen les seves xarxes i embarcacions (Mt 4:18-20, Mc 1:16-20). En l'Evangeli segons Joan s'exposa que quan Joan Baptista veu a Jesús l'anomena Anyell de Déu, i això fa que dos seguidors seus esdevinguin els primers dos primers deixebles de Jesús.[133][102] A més dels Dotze Apòstols, després del Sermó de la Muntanya s'identifica un grup molt més gran de persones com a deixebles (Lc 6:17). A més, a Lc 19:1-16 Jesús envia setanta deixebles en parelles per a preparar les ciutats per la seva futura visita. Se'ls instrueix a acceptar l'hospitalitat, curar els malalts i anunciar que el Regne de Déu està arribant.[134]

Els estudiosos divideixen el ministeri de Jesús en diverses etapes. Comença quan Jesús torna a Galilea des del desert de Judea després de rebutjar la temptació de Satanàs. Jesús predica al voltant de Galilea Mt 4:18-20, on forma els seus primers deixebles que finalment formaran el nucli de l'Església primitiva.[122][135] Aquest període inclou el Sermó de la Muntanya, un dels discursos més importants de Jesús,[135][136] l'aturada de la tempesta, l'alimentació dels 5.000 homes, la caminada de Jesús sobre l'aigua i diversos altres miracles i paràboles.[137] Acaba amb la Confessió de Pere i la Transfiguració.[138][139]

Després del seu ministeri per la regió de Perea, situada a l'est del Jordà entre el llac Tiberíades i la mar Morta, torna a l'àrea on va ser batejat (Jn 10:40-42).[140][141] El ministeri final de Jesús a Jerusalem comença amb l'entrada triomfal a Jerusalem el Diumenge de Rams.[142] Als evangelis sinòptics, durant aquesta setmana Jesús expulsa els mercaders del Temple i pateix la traïció de Judes. Aquest període culminarà amb el Sant Sopar i el Discurs de Comiat.[120][142][143]

Predicació i miracles[modifica | modifica el codi]

"Jesús i el jove ric" de Heinrich Hofmann, 1889

Entre els ensenyaments de Jesús hi ha "paraules i obres".[99][144] Les paraules inclouen una sèrie de sermons, així com paràboles que apareixen durant la narració dels evangelis sinòptics (al de Joan no hi ha paràboles). Les obres inclouen els miracles i altres actes realitzats durant el ministeri de Jesús.[99] Tot i que els evangelis canònics són la principal font dels ensenyaments de Jesús, les epístoles paulines ofereixen alguns dels relats més primerencs.[72]

L'evangeli de Joan presenta els ensenyaments de Jesús, no només com la seva pròpia predicació, sinó com a revelació divina. Joan Baptista, per exemple, afirma a Jn 3:34: "Aquell que ha estat enviat per Déu diu les paraules de Déu, perquè té l'Esperit sense mesura." A Jn 7:16 Jesús diu, "La meva doctrina no és meva, sinó del qui m'ha enviat." Afirma el mateix a Jn 14:10: "No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi. Les paraules que us dic no surten de mi, sinó del Pare que és el pare que habita en mi qui fa les obres."[145][146]

El Regne de Déu (també anomenat el Regne dels Cels en Mateu) és un dels elements clau dels ensenyaments de Jesús al Nou Testament.[147] Jesús promet que els qui accepten el seu missatge entraran al Regne de Déu. Demana a la gent que es penedeixi dels pecats per a dedicar-se completament a Déu.[148] Jesús diu als seus seguidors que s'adhereixin estrictament a la llei jueva, tot i que alguns el perceben com el qui vol trencar aquesta llei, per exemple pel que fa al dissabte.[148] Quan se li pregunta quin és el manament més important Jesús diu: "Estima al Senyor el teu Déu amb tota l'ànima i amb tot el pensament... i el segon és semblant: Estima els altres com a tu mateix (Mt 22:37-39). Altres ensenyaments ètics de Jesús inclouen estimar els enemics, abstenir-se de l'odi i la luxúria, i parar l'altra galta (Mt 5:21-44).[149]

Als evangelis hi ha unes trenta paràboles que signifiquen una tercera part dels ensenyaments de Jesús.[145][150] Les paràboles apareixen dins dels sermons més llargs i en altres llocs de la narració.[151] Sovint contenen simbolisme, i en general es refereixen al món físic per a parlar de l'espiritual.[152][153] Els temes més habituals de les paràboles són la bondat i la generositat de Déu i els perills de la transgressió.[154] Algunes de les paràboles, com la Paràbola del fill pròdig (Lc 15:11-32), són relativament simples, però d'altres, com la Paràbola de la llavor que creix tota sola (Mc 4:26-29), són més difícils d'entendre.[155]

En els relats evangèlics, Jesús dedica gran part del seu ministeri fent miracles, especialment curacions.[156] Els quatre relats sumen 35 o 36 miracles.[157] Els miracles poden ser classificats en dues categories principals: miracles de sanació i miracles de la natura.[158] Els miracles de curació inclouen cures de malalties físiques, exorcismes i resurrecció dels morts.[159] Els altres miracles mostren el poder de Jesús sobre la natura i inclouen la conversió de l'aigua en vi, caminar sobre l'aigua i calmar la tempesta, entre d'altres. Jesús afirma que els miracles provenen de Déu. Quan els seus rivals l'acusen de fer exorcismes amb el poder de Belzebú, el príncep dels dimonis, Jesús replica que els fa per l'"Esperit de Déu". (Mt 12:28) o amb el "dit de Déu" (Lc 11:20).[148][160]

En Joan, els miracles de Jesús són descrits com a "signes" per a provar la seva missió i divinitat.[161][162] No obstant això, en els Sinòptics, quan li pregunten que faci miracles per a provar la seva autoritat, Jesús s'hi nega.[161] A més, en els evangelis sinòptics la multitud respon regularment als miracles de Jesús amb sorpresa i el pressiona per a curar malalts. En l'evangeli de Joan, Jesús no rep pressions per la multitud, que respon als seus miracles amb confiança i fe.[163] Una característica compartida entre tots els miracles de Jesús en els relats dels evangelis és que ell els realitza lliurement i mai demana ni accepta cap forma de pagament.[164] Els episodis evangèlics que inclouen descripcions dels miracles de Jesús també solen incloure els ensenyaments, i els miracles per si sols sempre s'utilitzen per a ensenyar.[99][100] Molts dels miracles mostren la importància de la fe. En la curació dels deu leprosos i la Resurrecció de la filla de Jaire, per exemple, als que se'n beneficien se'ls diu que el motiu de la seva curació és que han tingut fe.[165][166]

Transfiguració[modifica | modifica el codi]

Jesús, vestit de blanc, al costat de Moisès i Elies. Tres apòstols, sorpresos, miren l'escena.
Representació de Lodovico Carracci del 1594 sobre la Transfiguració de Jesús

Aproximadament en la meitat de cadascun dels tres evangelis sinòptics hi ha dos episodis relacionats que marquen un punt d'inflexió en la narrativa: la confessió de Sant Pere i la Transfiguració de Jesús.[139][167] Es produeixen a prop de Banias, al nord del Mar de Galilea, al començament del viatge final a Jerusalem que acabarà en la Passió i Resurrecció de Jesús.[168] Aquests esdeveniments marquen el començament de la revelació gradual de la identitat de Jesús als seus deixebles i la seva predicció del seu propi sofriment i de la mort.[128][169][139]

La confessió de Pere comença com un diàleg entre Jesús i els seus deixebles a Mt 16:13, Mc 8:27 i Lc 9:18. En Mateu, Jesús pregunta als seus deixebles, "qui dieu que són jo?" Simó Pere respon, "Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu."[168][170][171] Jesús replica, "Feliç de tu, Simó de Jonàs! Perquè això no t'ho ha revelat ningú de carn i sang, sinó el Pare que està al cel." Amb aquesta benedicció Jesús afirma que els títols que Pere li ha posat són una revelació divina, i per tant declara inequívocament que ell és tant Crist com el Fill de Déu.[172][173]

El relat de la Transfiguració apareix a Mt 17:1-9, Mc 9:2-8, i Lc 9:28-36.[128][169][139] Jesús pren a Pere i a dos apòstols més fins a una muntanya sense nom on "es transfigurà davant d'ells: la seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits es van convertir en un blanc enlluernador."[174] Un núvol brillant va aparèixer al seu voltant i una veu des del núvol va dir: "Aquest és el meu fill, l'estimat, amb qui m'ha complagut, escolteu-lo" (Mt 17:1-9).[128] La Transfiguració reafirma que Jesús és el Fill de Déu (com en el baptisme) i l'ordre "escolteu" l'identifica com a missatger i portaveu de Déu.[175]

Mort i resurrecció[modifica | modifica el codi]

L'últim sopar, per Leonardo da Vinci

La descripció de l'última setmana de la vida de Jesús (sovint anomenada Setmana de la Passió) ocupa al voltant d'una tercera part dels evangelis canònics,[96] començant amb la descripció de l'entrada triomfal a Jerusalem fins a la seva Crucifixió.[120][142] L'última setmana a Jerusalem és la conclusió del viatge a través de Perea i Judea que Jesús començà a Galilea.[142] Just abans de l'entrada a Jerusalem, l'evangeli de Joan inclou la Resurrecció de Llàtzer, que fa augmentar la tensió entre Jesús i les autoritats.[142]

Entrada final a Jerusalem[modifica | modifica el codi]

Jesús munta un ase a Jersualem i una gran multitud el rep.
La pintura sobre Jesús 'Entrada triomfal a Jerusalem' de Jean-Léon Gérôme, 1897

En els quatre evangelis canònics, l'última entrada de Jesús a Jerusalem és al començament de l'última setmana de la seva vida, uns dies abans del Sant Sopar, que marca el començament de la narració de la Passió.[176][177] El dia de l'entrada a Jerusalem s'identifica com a diumenge segons Marc i Joan i com a dilluns segons Mateu, mentre que Lluc no l'identifica.[102][178][179] Després de sortir de Betània Jesús munta un pollí a Jerusalem i la gent del camí posen capes i petites branques dels arbres al davant seu com una estora mentre canten part dels Sl 1118:25-26.[102][178][179] Les multituds aclamen la seva entrada a Jerusalem, el que afegeix tensió entre ell i el poder establert.[142]

En els tres evangelis sinòptics l'entrada a Jerusalem és seguida per la purificació del Temple; en ella, Jesús expulsa els mercaders, acusant-los de convertir el temple en una cova de lladres per les seves activitats comercials. Aquesta és l'única causa que porta a Jesús a utilitzar la força física al llarg de tots els relats evangèlics.[180][181] Jn 2:13-16 inclou una narració similar molt abans, però entre els erudits no hi ha consens sobre si es refereix al mateix episodi.[180][181] Els sinòptics inclouen paràboles i sermons que ja apareixen en altres parts dels evangelis com la Paràbola de l'ofrena de la vídua al temple (Marc 12:41-44 i Lluc 21:1-4) i la Profecia de la Parusia o segona vinguda de Crist (Mateu 24:1-31, Marc 13:1-27 i Lluc 21:5-36), però les situen una setmana més tard de l'entrada a Jerusalem.[102][179]

Els sinòptics expliquen els conflictes entre Jesús i els ancians dels jueus que van tenir lloc durant la Setmana de Passió com els jueus qüestionant l'autoritat de Jesús, o les crítiques als fariseus, on Jesús els critica i els anomena hipòcrites.[102][179] Judes Iscariot, un dels dotze apòstols, comparteix part dels ensenyaments dels ancians jueus i arriba a un acord amb ells quan es compromet a lliurar-los a Jesús per trenta monedes de plata.[182][183]

L'últim sopar[modifica | modifica el codi]

Representació de l'Últim Sopar. Jesús seu al centre, els seus apòstols estan al seu voltant.
El Sant Sopar, representat en aquesta pintura de Juan de Juanes del segle XVI

L'Últim Sopar és l'últim àpat que Jesús comparteix amb els dotze apòstols a Jerusalem abans de la crucifixió. L'Últim sopar és mencionat als quatre evangelis canònics, i per Pau a la Primera Epístola als Corintis (1 Co 11:23-26).[184][73][185] Durant l'àpat, Jesús prediu que un dels seus apòstols el trairà.[186] Malgrat la negació de tots els apòstols, Jesús reitera que el traïdor seria un dels presents. Mt 26:23-25 i Jn 13:26-27 identifiquen específicament a Judes com al traïdor.[184][73][186]

Als sinòptics, Jesús pren el pa, el parteix i el dóna als deixebles dient: "Aquest és el meu cos entregat per vosaltres". A continuació va prendre d'una copa i els va dir: "Aquesta copa és vessada per vosaltres per a ser la nova aliança amb la meva sang" (Lc 22:19-20).[184][187] El sagrament cristià de l'Eucaristia es basa en aquest fet.[188] Tot i que l'Evangeli de Joan no inclou una descripció del ritual del pa i el vi en l'últim sopar, la majoria dels estudiosos coincideixen que les paraules de Joan (Joan 6:58-59) al discurs del Pa de Vida tenen un caràcter eucarístic i estan relacionades amb l'origen de l'Eucaristia que hi ha als evangelis sinòptics i als escrits de Pau sobre l'Últim Sopar.[189]

En els quatre evangelis Jesús prediu que Pere el negarà tres vegades abans que el gall canti tres vegades el matí de l'endemà.[190][191] En Lluc i Joan, la predicció es fa durant l'Últim Sopar (Lc 22:34, Jn 22:33-34). En Mateu i Marc, la predicció es fa després del Sopar, i Jesús també prediu que tots els seus deixebles l'abandonaran (Mt 26:31-34, Mc 14:27-30).[192] L'evangeli de Joan ofereix l'únic relat de Jesús rentant els peus als seus deixebles abans del menjar.[110] Joan també inclou un llarg sermó de Jesús preparant els deixebles (ara sense Judes) per a la seva partida.Jn 14:17 es coneixen com el Discurs de Comiat i són significatius per a la Cristologia.[193][194]

Arrest a Getsemaní[modifica | modifica el codi]

El bes de Judes a Jesús, i els soldats el detenen.
Una representació del bes de Judes i l'arrest de Jesús del segle XVII, de Caravaggio

Després de l'Últim Sopar, Jesús, acompanyat dels seus deixebles, se'n va a pregar. Mateu i Marc identifiquen el lloc com l'Hort de Getsemaní, mentre que Lluc diu que és la Mont de les Oliveres.[192][195] Judes apareix al jardí acompanyat per una multitud que inclou els sacerdots jueus, els ancians i persones armades. El bes de Judes serveix als soldats per identificar a Jesús entre la multitud, i de seguida el van a detenir.[192][196] En un intent d'aturar-los, un dels deixebles de Jesús utilitza una espasa per a tallar l'orella d'un home.[192][196] Lluc diu que Jesús cura miraculosament la ferida, i Joan diu que Jesús critica la violència dels seus, ordenant als seus deixebles a no impedir que sigui arrestat. A Mt 26:52 Jesús diu, "Qui viu amb l'espasa, mor amb l'espasa".[192][196] Després de l'arrest de Jesús, els seus deixebles van a la clandestinitat i Pere, quan és qüestionat, nega tres vegades conèixer a Jesús.[192] Després de la tercera negació escolta el cant del gall, recorda la predicció de Jesús i el busca amb la mirada. Pere llavors plora amargament.[190]

Judici[modifica | modifica el codi]

La Flagel·lació, predel·la pintada per Jaume Huguet per a un retaule dedicat a Sant Marc (1436). Museu de Louvre

Després de la seva detenció, Jesús és portat al Sanedrí, a l'òrgan judicial jueu.[197] Els evangelis difereixen en els detalls dels judicis.[198] En Mt 26:57, Mc 14:53 i Lc 22:54, Jesús és portat a la casa del gran sacerdot Caifàs, on és burlat i colpejat. L'endemà al matí els caps dels sacerdots i dels escribes el porten al consell.[196][199][200] Jn 18:12-14 afirma que Jesús primer és portat a Annàs, que està per sobre de Caifàs, i després al gran sacerdot.[196][199][200]

Durant els judicis orals Jesús parla molt poc, gairebé no es defensa i dóna respostes molt poc freqüents i indirectes a les pregunets dels sacerdots, propiciant que el colpegin. En Mt 26:62 Caifàs li pregunta: "No tens resposta?"[196][199][200] En Mc 14:61 el gran sacerdot li pregunta: "Ets tu el Messies, el Fill de Déu Viu?". Jesús replica "Jo sóc" i després prediu la vinguda del "Fill de l'home".[148] Això provoca que Caifàs s'estripi la túnica amb ira i l'acusi de blasfèmia. En Mateu i Lluc, la resposta de Jesús és més ambigua:[148][201] A Mt 26:64 ell respon "Tu ho has dit", i a Lc 22:70 ell diu, "Tu dius que jo sóc".[202][203]

Prenent a Jesús a la cort de Pilat, els ancians jueus demanen al governador romà Ponç Pilat que jutgi i condemni a Jesús, acusant-lo d'afirmar ser el Rei dels Jueus.[200] L'ús de la paraula "rei" és central per entendre la discussió entre Jesús i Pilat. En Jn 18:36 Jesús diu: "El meu regne no és d'aquest món", però no nega ser Rei dels Jueus.[204][205] En Lc 23:7-15 Pilat s'adona que Jesús és galileu, i per tant està sota la jurisdicció d'Herodes.[206][207] Pilat envia a Jesús a Herodes per a ser jutjat,[208] però Jesús no respon a les preguntes d'Herodes. Herodes i els seus soldats es burlen de Jesús, li posen un vestit car per disfressar-lo de rei i li retorna a Pilat,[206] que llavors convoca els ancians jueus i anuncia: "No trobo cap culpa en aquest home".[208]

Observant el costum de la Pasqua en aquell moment, Pilat permet que un presoner escollit pels ciutadans sigui alliberat. Per això demana a la gent que escullin entre Jesús i un assassí anomenat Barrabàs. Persuadit pels ancians (Mt 27:29), la multitud decideix deixar anar a Barrabàs i crucificar a Jesús.[209] Pilat escriu un rètol amb la inscripció "Jesús de Natzaret, el Rei dels Jueus" (abreujat com INRI en les representacions) per a ser col·locat a la creu de Jesús, (Jn 19:19),[210] després ordena que el flagel·lin i que el crucifiquin. Els soldats li posen una corona d'espines al cap i el ridiculitzen. Després el colpegen i se'n mofen abans de portar-lo al Calvari,[211] també anomenat Gòlgota, on el crucifiquen.[196][200][212]

Crucifixió[modifica | modifica el codi]

Representació de Jesús a la creu
Representació de Pietro Perugino de la Crucifixió de Jesús, 1482

La crucifixió de Jesús es descriu als quatre evangelis canònics. Després dels judicis, Jesús és portat al Calvari carregant la seva creu en un recorregut que la tradició cristiana anomena el Via Crucis. Els tres evangelis sinòptics indiquen que Simó de Cirene l'ajuda després d'haver estat obligat a fer-ho per part dels romans.[213][214] A Lc 23:27-28 Jesús els diu a les dones de la multitud que no plorin per ell, sinó per ells mateixos i pels seus fills.[213] Al Calvari, ofereixen a Jesús un analgèsic. Segons Mateu i Marc, el rebutja.[213][214]

Després de crucificar a Jesús els soldats es van jugar a sorts la seva roba i tant els soldats com els qui passen per davant de Jesús se'n burlen. Jesús és crucificat entre dos lladres condemnats, un dels quals reprèn a Jesús, mentre que l'altre el defensa.[213][215] Els soldats romans trenquen les cames dels dos lladres per accelerar la mort, però no trenquen les de Jesús perquè ja està mort. A Jn 19:34, un soldat clava una llança al costat de Jesús, i surt sang i aigua.[215] A Mateu 27:51-54, quan Jesús mor, les cortines del Temple s'esquincen i un terratrèmol esquerda el terra. Atemorit pels esdeveniments, un centurió romà afirma que Jesús era el Fill de Déu.[213][216]

El mateix dia Josep d'Arimatea, amb el permís de Ponç Pilat, amb l'ajuda de sant Nicodem, treuen el cos de Jesús de la creu, l'emboliquen en un drap net i posen el cos en un nou sepulcre excavat a la roca.[213] L'endemà els jueus demanen permís a Pilat per a segellar el sepulcre amb una pedra i col·locar vigilància per assegurar-se que ningú s'endurà el cos.(Mateu 27:62-66)[213][105]

Resurrecció[modifica | modifica el codi]

Jesús ascendeix al Cel.
L'ascenssió de Jesús al Cel, representat per John Singleton Copley, 1775

Els relats del Nou Testament expliquen que el primer dia de la setmana després de la crucifixió (generalment interpretat com a diumenge), el sepulcre es descobreix que està buit i els seus seguidors es troben amb Jesús ressuscitat. Els seguidors arriben al sepulcre a primera hora del matí i troben un o dos homes o àngels vestits amb robes brillants.Mc 16:9 i Jn 20:15 indiquen que Jesús s'apareix primer a Maria Magdalena, i a Lc 24:1 s'afirma que ella és una de les santes dones.[76][217]

Després de descobrir la tomba buida, Jesús fa una sèrie d'aparicions als deixebles.[76] Inclouen l'episodi dels dubtes de Tomàs i els deixebles d'Emaús, on Jesús va trobar-se amb dos deixebles. La pesca miraculosa és un miracle al Mar de galilea, després que Jesús animi a Pere a servir els seus seguidors.[76][217]

Abans de pujar la cel, Jesús anima els deixebles a difondre els seus ensenyaments a totes les nacions del món.Lc 24:51 afirma que Jesús després és "portat a dalt del cel". L'Ascensió té lloc a Ac 1:1-11 i es menciona a 1 Tm 3:16. A 1 Pe 3:22 afirma que "havent pujat al cel, àngels, autoritats i potestats se sotmetran a ell".[76]

Els Fets dels Apòstols descriuen diverses aparicions de Jesús després de la seva Ascensió.Ac 7:55 descriu una visió de Sant Esteve just abans de la seva mort.[218] En el camí a Damasc, l'apòstol Pau de Tars es converteix al cristianisme després de veure una llum encegadora i sentir una veu que deia: "Jo sóc Jesús, aquell qui persegueixes" (Ac 9:5).[219][220] A Ac 9:10-18, Jesús instrueix Ananies de Damasc per a curar a Pau. Aquesta és l'última conversa amb Jesús explicada a la Bíblia segons el Llibre de l'Apocalipsi,[219][220] on un home anomenat Joan rep la revelació de Jesús respecte a l'escatologia cristiana.[221]

Interpretació històrica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Jesús històric

Els evangelis van ser considerats relats històrics precisos fins al Segle de les llums, quan se'n va qüestionar la fiabilitat i es va establir una distinció entre el Jesús descrit pels Evangelis i el Jesús de la història que es coneix a través també d'altres fonts.[222] Des del segle XVIII es van dur a terme tres estudis científics independents sobre el Jesús històric, cadascun amb característiques diferents i segons diversos criteris de recerca.[223][224] Els erudits han estudiat i debatut diverses qüestions relacionades amb el Jesús històric, com la seva existència, l'orígen i fiabilitat històrica dels Evangelis i les altres fonts i el retrat exacte de la figura històrica.

Existència[modifica | modifica el codi]

Portada del "Famós i memorable treball de Flavi Josep"
L'edició del 1640 dels escrits del segle I de Flavi Josep, on parla de Jesús[225]

La teoria del Mite de Jesús, que va aparèixer al segle XVIII, qüestiona l'existència de Jesús. Els seus defensors sostenen que Jesús és un mite inventat pels primers Cristians.[226][227][228] Els partidaris de la teoria diuen que hi ha una manca de referències conegudes escrites sobre Jesús durant la seva vida i poques referències no cristianes durant el segle I, i per això qüestionen la veracitat dels textos existents.[229] Al principi del segle XX, estudiosos com G. A. Wells, Robert M. Price, Thomas Brodie i Dollar van presentar diversos arguments a favor de la teoria del Mite de Jesús.[230] [231][232][233] No obstant això, avui en dia pràcticament tots els estudiosos de l'antiguitat estan d'acord en la historicitat de Jesús i consideren plenament històrics esdeveniments com el seu bateig o la seva crucifixió.[7][234][235] Tant Robert E. Van Voorst com Michael Grant sostenen que hi ha consens entre els historiadors que actualment totes les teories sobre la no-existència de Jesús estan refutades.[16]

Per a respondre si la manca de referències contemporànies implica que Jesús no va existir, Van Voorst ha escrit que "com tot bon estudiant d'història sap, l'argument per silenci és especialment perillós"[236] i generalment fracassen si no és que el fet és conegut per l'autor i és suficientment important i rellevant per a ser mencionat en el context d'un determinat document.[237][238] Bart D. Ehrman argumenta que, si bé Jesús tingué un gran impacte en les generacions futures, en la societat de la seva època l'impacte va ser "pràcticament nul". Per tant seria erroni esperar relats de l'època del que va fer.[239]

Per Ehrman els arguments que es basen en la falta d'evidència física o arqueològics de Jesús i dels escrits sobre ell són pobres, ja que no hi ha evidència de "gairebé ningú" que hagi viscut al segle I".[240] Teresa Okure escriu que l'existència de figures històriques s'estableix amb l'anàlisi de referències posteriors a ells, i no de relíquies o restes contemporànies.[241]

Diversos estudiosos adverteixen contra l'ús dels arguments de la ignorància, que consideren poc concloents o fal·laços.[242][243][244] Douglas Walton afirma que els arguments de la ignorància només poden conduir a conclusions sòlides en els casos que es pot suposar que la nostra "base de coneixements és total".[245]

Les fonts no cristianes utilitzades per establir l'existència històrica de Jesús inclouen les obres dels historiadors del segle I Flavi Josep i Tàcit.[246][225][247] Louis H. Feldman ha considerat que "pocs han dubtat de l'autenticitat" de les referències de Flavi Josep sobre Jesús a book 20 de les Antiguitats judaiques, molt pocs estudiosos posen en dubte.[248][249] Tàcit parla de Crist i de la seva execució per Pilat a book 15 de la seva obra anomenada Annals. En general els estudiosos consideren que la referència a Tàcit sobre l'execució de Jesús és autèntica i se li concedeix un valor històric com a font romana independent.[250]

Historicitat dels fets[modifica | modifica el codi]

Wien- Parlament-Tacitus.jpg
MII.png
El senador romà i historiador Tàcit escrigué sobre la crucifixió de Jesús als Annals, una història de l'Imperi Romà durant el segle I.

Els treballs per a la reconstrucció històrica de la vida de Jesús han canviat l'enfocament maximalista del segle XIX, en el qual els relats dels evangelis eren acceptats com una evidència fiable, a l'enfocament "minimalista" de principis del segle XX, que gairebé no accepta res com a històric.[251] A la dècada del 1950, en una segona fase de la recerca del Jesús històric, les aproximacions minimalistes es van esvair, i al segle XXI, minimalistes com Price són minoria.[252][253] Tot i que la creença en la infal·libilitat dels evangelis no pot ser recolzada històricament, molts estudiosos des dels anys 1980 han sostingut que més enllà dels pocs fets que es consideren històricament certs alguns altres elements de la vida de Jesús són "històricament probables".[252][254][255] La investigació científica moderna sobre el Jesús històric se centra també en la identificació dels elements probables.[256][257]

La majoria dels estudiosos moderns consideren que el baptisme i crucifixió de Jesús van ser fets clarament històrics James D.G. Dunn afirma que "generen un assentiment gairebé universal" i aquesta certesa és tan gran que "és gairebé impossible dubtar o negar" la seva historicitat tenint en compte a més que sovint són els punts de partida per a l'estudi del Jesús històric.[7] Els estudiosos fan servir també el criteri de la vergonya, segons el que als primers cristians no se'ls hauria acudit inventar la dolorosa mort del seu líder,[258] o un baptisme que podria implicar que Jesús hauria comès pecats i se n'hauria volgut penedir.[259][260]

Els estudiosos utilitzen una sèrie de criteris, com el criteri de certificació múltiple, la coherència bíblica o el criteri de discontinuïtat per jutjar la historicitat dels esdeveniments.[261] La historicitat d'un esdeveniment també depèn de la fiabilitat de la font. L'Evangeli segons Marc, el més antic, generalment és considerat el més fiable des d'un punt de vista històric.[262] L'Evangeli segons Joan, l'últim en ser escrit, difereix considerablement dels evangelis sinòptics, i per tant generalment es considera menys fiable. Per exemple, molts experts no consideren que la resurrecció de Llàtzer fos un esdeveniment històric, en part perquè només apareix en Joan.[263] Amy-Jill Levine considera que hi ha un consens en la trajectòria bàsica de la vida de Jesús, ja que la majoria d'estudiosos estan d'acord que Jesús va ser batejat per Joan Baptista, jutjat per les autoritats jueves acusat de voler-se fer passar per Déu, va fer algunes curacions, va ensenyar paràboles, tenia seguidors que anaven amb ell i va ser crucificat per ordre de Ponç Pilat.[18]

Retrats de Jesús[modifica | modifica el codi]

La investigació moderna sobre el Jesús històric no ha donat lloc a una imatge unificada de la figura històrica, en part a causa de la varietat de les tradicions acadèmiques representades pels estudiosos.[264] Ben Witherington afirma que "ara hi ha tants retrats del Jesús històric com pintors acadèmics".[265] Tant Bart Ehrman com Andreas Köstenberger sostenen que donada l'escassetat de fonts històriques, en general és difícil per a qualsevol estudiós de construir un retrat de Jesús que es pugui considerar vàlid històricament més enllà dels elements bàsics de la seva vida.[266][267] Els retrats de Jesús construïts en aquests estudis sovint difereixen entre si, i tampoc coincideixen del tot amb la imatge retratada als evangelis.[268][269]

Els perfils principals del tercer intent de trobar un retrat de Jesús es poden agrupar en funció de si prepresenten a Jesús principalment com un profeta apocalíptic, un sanador carismàtic, un filòsof cínic, el veritable Messies o un profeta igualitari del canvi social.[270][19] Cadascun d'aquests tipus presenta una sèrie de variants, i alguns erudits rebutgen els elements bàsics d'alguns retrats.[271] No obstant això, els atributs que es descriuen en els retrats de vegades se superposen, i els estudiosos que difereixen en alguns atributs a vegades estan d'acord amb d'altres.[272]

Llenguatge i aparença[modifica | modifica el codi]

Twelve depictions of Jesus from around the world
Les representacions de l'etnicitat de Jesús han estat influenciades per motius culturals.[273][274]

Jesús va créixer a Galilea, on va tenir lloc gran part del seu ministeri.[275] Els idiomes que es parlaven a Galilea i Judea al segle I inclouen l'arameu, que era la llengua predominant, l'hebreu i el grec.[276][277] La majoria dels estudiosos coincideixen que a principis del segle I l'arameu era la llengua materna de gairebé totes les dones de Galilea i Judea.[278] La majoria dels erudits recolzen la teoria que Jesús va parlar tant arameu com hebreu i grec.[276][277][279] Dunn afirma que hi ha un "consens substancial" que Jesús va fer-la transmetre la major part dels seus ensenyaments en arameu.[280]

Els erudits moderns estan d'acord que Jesús era jueu.[281] No obstant això, en una revisió de l'estat dels estudis moderns, Levine escriu que tota la qüestió de l'etnicitat és "plena de dificultats" i que "més enllà de reconèixer que Jesús era jueu" poques vegades els investigadors tenen en compte què vol dir que fos jueu.[282]

El Nou Testament no dóna cap descripció de l'aparença física de Jesús abans de la seva mort, en general és indiferent a les aparences racials i no es refereix a les característiques de les persones que esmenta.[283][284][285] El llibre de l'Apocalipsi descriu les característiques d'un Jesús glorificat en una visió(Ap 1:13-16), però es refereix a Jesús en forma celestial després de la seva mort i resurrecció.[286][287] Jesús probablement semblava un jueu típic del seu temps i d'acord amb alguns estudiosos és probable que hagués tingut una aparença vigorosa a causa de la seva ascètica i l'estil de vida itinerant.[288] James H. Charlesworth indica que és "molt probable" que el rostre de Jesús fos "marró fosc i bronzejat del sol", i la seva estatura "hauria estat d'entre 1,65m i 1,70m".[289]

Arqueologia[modifica | modifica el codi]

L'antiga sinagoga, al costat del Mar de Galilea
Article principal: Jesús i l'arqueologia

Malgrat l'absència de restes arqueològiques específiques associades inequívocament amb Jesús, al segle XXI ha crescut l'interès dels estudiosos en l'arqueologia com a font per comprendre millor la situació socioeconòmica i política de l'època i la vida de Jesús.[290][291][292] Charlesworth afirma que alguns erudits moderns volen ignorar els descobriments arqueològics que aporten llum sobre la vida a Galilea i Judea en l'època de Jesús.[292] Jonathan Reed indica que la principal aportació de l'arqueologia a l'estudi del Jesús històric és la reconstrucció del seu món social.[293]

David Gowler estableix que un estudi acadèmic interdisciplinari de l'arqueologia, l'anàlisi textual i el context històric pot aportar llum sobre Jesús i els seus ensenyaments.[294] Un exemple són els estudis arqueològics a Cafarnaüm. Malgrat les freqüents referències a Cafanaüm en el Nou Testament, se'n diu poc.[295] Tanmateix, l'evidència arqueològica recent mostra que, contràriament a les creences anteriors, Cafarnaüm era pobre i petita, sense ni tan sols un fòrum romà o una àgora.[294][296] Aquest descobriment arqueològic té sentit a la llum de la visió acadèmica que considera que Jesús defensava que les persones que vivien en aquesta zona de Galilea es poguessin moure lliurement.[294]

Relíquies de Jesús[modifica | modifica el codi]

Diverses relíquies s'han atribuït a Jesús durant la història del cristianisme. Tot i que algunes persones creuen en l'autenticitat d'algunes relíquies, altres la posen en dubte. Per exemple, el teòleg catòlic del segle XVI Erasme va escriure sarcàsticament sobre la proliferació de les relíquies i el nombre d'edificis on se'n guarden de la fusta de la creu utilitzada en la crucifixió.[297] De la mateixa manera, mentre que els experts debaten sobre si Jesús va ser crucificat amb tres claus o amb quatre, n'hi ha trenta que continuen essent venerats com a relíquies a tot Europa.[298] Algunes relíquies, com les suposades restes de la corona d'espines, només reben la visita d'un modest nombre de pelegrins, mentre que d'altres com el Sant sudari, associat amb la devoció catòlica a la Santa Faç de Jesús, han rebut milions de persones[299] incloent els papes Joan Pau II i Benet XVI.[300][301] Les investigacions no han trobat proves definitives de l'autenticitat de les restes atribuïdes a Jesús.[302]

Interpretació religiosa[modifica | modifica el codi]

A més dels seus propis deixebles i seguidors, els jueus de l'època de Jesús generalment el van rebutjar com a Messies, igual que la majoria de jueus fan actualment. Els teòlegs cristians, els que participaren en els concilis ecumènics, els reformadors i altres han escrit molt sobre Jesús. L'anomenada secta cristiana o els cismes sovint s'han definit o es caracteritzen per tenir una manera particular de descriure Jesús. Mentrestant, els maniqueus, els gnòstics, els musulmans, els bahá'ís i altres han situat a Jesús en un lloc destacat de les seves religions.[303][304][305][306]

El Jesús cristià[modifica | modifica el codi]

Crist crucificat de Diego Velázquez, (segle XVII).
Article principal: Cristologia

Jesús és la figura central del cristianisme[307], on s'anomena Crist. Tot i que les opinions sobre Jesús no són unànimes, es poden resumir les creences fonamentals compartides entre les principals branques, com indiquen els seus catecismes o textos confessionals.[308][309][306] Les opinions cristianes sobre Jesús deriven de diverses fonts, inclosos els evangelis canònics i les cartes del Nou Testament, com les epístoles paulines i els escrits joànics. Aquests documents descriuen les creences fonamentals dels cristians sobre Jesús, inclosa la seva divinitat, la humanitat i la vida terrenal, i que ell és el Crist, l'anomenat Fill de Déu.[310] Malgrat que comparteixen moltes creences, no tots els cristians estan d'acord en totes les doctrines, i tant els cristians ortodoxos com els catòlics mantenen diferències sobre els ensenyaments i creences que han perdurat a través del cristianisme.[311]

El Nou Testament sosté que la resurrecció de Jesús és el fonament de la fe cristiana. (1 Co 15:12-20)[312] Els cristians creuen que a través de la seva mort i resurrecció, els éssers humans poden ser reconciliats amb Déu i participen d'aquesta manera en la salvació i la promesa de la vida eterna.[313] Recordant les paraules de Joan el Baptista l'endemà del baptisme de Jesús, aquestes doctrines de vegades es refereixen a Jesús com l'Anyell de Déu, que va ser crucificat per a complir amb el seu paper com a servent de Déu.[314][315] Jesús és vist també com el nou Adam, amb una obediència que contrasta amb la desobediència d'Adam.[316] Els cristians veuen a Jesús com un model a seguir, i se'ls encoratja a imitar-lo.[307]

La majoria dels cristians creuen que Jesús era humà de veritat i fou el Fill de Déu. Hi ha hagut controvèrsies teològiques sobre la seva naturalesa des del debat a l'Església primitiva. La cristologia va ser un focus important d'aquests debats que es va tractar a cadascun dels primers set concilis ecumènics, on es va tractar la Trinitat. Els cristians en general creuen que Jesús és el Logos que s'ha encarnat essent el Fill de Déu, i que és tant diví com humà. No obstant això, la doctrina de la Trinitat no és universalment acceptada entre els cristians.[317][318] Al principi del cristianisme no només es venerava a Jesús sinó també el seu nom amb devocions[319][320] que actualment existeixen tant al cristianisme oriental com a l'occidental.[320]

El Jesús jueu[modifica | modifica el codi]

Article principal: Jesús en el judaisme

El corrent principal del judaisme rebutja que Jesús sigui Déu o una part d'una Trinitat.[321] Sosté que Jesús no és el messies jueu, argumentant que no va complir amb les profecies messiàniques del Tanakh ni es va encarnar amb les característiques personals del messies.[322] Segons la tradició jueva, el darrer profeta va ser Malaquies[323] al segle V abans de Crist.[324] Un grup conegut com els jueus messiànics consideren que Jesús fou el messsies, però es discuteix si aquesta comunitat és una secta del judaisme.[325]

La crítica jueva de Jesús és molt antiga. El Nou Testament va establir que Jesús fou criticat per les autoritats jueves del seu temps. Els fariseus i els escribes van criticar Jesús i els seus deixebles per no observar la llei de Moisès, per no rentar-se les mans abans de dinar (Marc 7:1-23, Mt 15:1-20), i per la recol·lecció del gra en dissabte (Marc 2:23-3:6).[326] El Talmud, escrit i compilat des del segle III al V,[327] inclou històries que alguns consideren relats de Jesús. En una d'aquestes històries, Jeixu ha-nozri o Jesús el cristià, descrit com un apòstata lasciu, és executat pel poder jueu perquè pretenia estendre la idolatria i la pràctica de la màgia.[328] Hi ha moltes opinions entre els estudiosos sobre aquestes històries.[329] Diversos historiadors contemporanis consideren que aquest material no proporciona informació sobre el Jesús històric.[330] La Torà Mixné, una obra del segle XII de la llei jueva escrita per Moisès Maimònides, afirma que Jesús és un obstacle que fa errar a la major part del món i servir a un déu diferent de Déu.[331]

El Jesús de l'islam[modifica | modifica el codi]

Article principal: Jesús a l'islam
Muhammad lidera la pregària de Jesús, Abraham, Moisès i altres. Miniatura persa medieval

Jesús, anomenat en àrab Issa en un context musulmà o bé Yasu,[332] en un context cristià, és un dels principals missatgers de Déu (Al·là) o profetes de l'islam. Segons l'Alcorà, fou un dels profetes més estimats per Déu, un messies enviat per a guiar els israelites.[21][333] Els musulmans consideren que el Nou Testament no és autèntic i creuen que el missatge original de Jesús es va perdre i que Muhàmmad va venir després per a recuperar-lo.[334] La fe en Jesús i la resta de missatgers de Déu és un requisit per a ser musulmà.[335] L'Alcorà esmenta a Jesús pel seu nom 25 vegades, més sovint que Muhàmmad[336][337] i remarca que Jesús era un home mortal que com els altres profetes havia estat escollit per Déu per a difondre el seu missatge.[338] L'islam considera que Jesús no va ser el Fill de Déu encarnat. Els texts islàmics emfatitzen la noció de monoteisme i prohibeixen associar res a Déu, el que consideren una idolatria.[339] L'Alcorà diu que el mateix Jesús mai va afirmar la seva divinitat,[340] i prediu que al Judici final Jesús negarà haver fet mai tal afirmació (Alcorà 5:116).[341] Com tots els profetes de l'islam, Jesús és considerat un 'musulmà' i es creu que els seus seguidors haurien d'adoptar el camí recte ordenat per Déu.[342][343]

L'Alcorà no esmenta Josep, però sí que descriu l'anunciació a Maria per un àngel. La virginitat de Maria abans i després del naixement de Jesús està plenament reconeguda i s'atribueix a la voluntat de Déu (Alcorà, 3,41; 5,19; 19,22 i ss).[344][345][346] L'Alcorà exposa que Déu va infondre l'Esperit Sant a Maria mantenint-la verge.[344][345][346] Per a l'islam, Jesús s'anomena l'Esperit de Déu perquè va néixer a través de l'acció de l'Esperit,[344] però aquesta creença no inclou la doctrina de la seva preexistència, tal com passa en el cristianisme.[347][348]

Els musulmans creuen que Jesús va ser l'últim profeta enviat per Déu per guiar els israelites.[349] Per ajudar en el seu ministeri al poble jueu a Jesús se li va donar la possibilitat de fer miracles amb el permís de Déu, i no per al seu propi poder.[340][350] Jesús és vist per l'islam com a un precursor de Mahoma.[338][351] Els musulmans neguen que Jesús fos crucificat, que ressuscités d'entre els morts i que expiés els pecats de la humanitat.[340] D'acord amb les tradicions musulmanes, Jesús no va ser crucificat, però va ressuscitar físicament al cel.[340][351] El moviment musulmà dels ahmadiyya considera que Jesús va un home mortal que va sobreviure a la seva crucifixió i va morir de mort natural a 120 anys al Caixmir.[352][353] La majoria dels musulmans creuen que Jesús retornarà a la terra poc abans del Dia del Judici Final i derrotarà l'Anticrist.[21][351]

Altres interpretacions religioses[modifica | modifica el codi]

  • Els ensenyaments del bahaisme consideren Jesús com una manifestació de Déu, com un profeta[354] que serveix d'intermediari entre Déu i la humanitat, que serveix com a missatger i reflecteix les qualitats i atributs de Déu.[355] Aquest concepte emfatitza les qualitats que simultàniament es consideren pròpies de la humanitat i la divinitat;[355] Per tant, és similar a la concepció cristiana de l'encarnació.[354] El bahaisme també accepta que Jesús fou el Fill de Déu[356] i l'encarnació perfecta dels atributs de Déu. Aquests ensenyaments, però, rebutgen la idea que la divinitat es manifestés en un cos humà perquè argumenta que Déu sosté la realitat física.[354] El fundador del bahaisme, Bahà'u'llàh, va escriure que cada manifestació de Déu té els mateixos atributs divins, que es poden veure com el retorn espiritual de totes les manifestacions anteriors de Déu i l'aparició de cada nova manifestació de Déu inaugura una religió que substitueix les anteriors, un concepte conegut com la revelació progressiva.[355] Aquestes creences consideren que el pla de Déu es desenvolupa gradualment a través d'aquest procés de maduració de la humanitat i que algunes de les manifestacions arriben quan es completen missions anteriors. Per tant, creuen que Bahà'u'llàh és el promès retorn de Jesús.[357] Aquests ensenyaments coincideixen amb els evangelis en gran part, però en tot. Creuen en el naixement virginal i en la crucifixió,[358][359] però veuen la Resurrecció i els miracles de Jesús com a simbòlics.[356][359]
  • Segons els gnòstics, una religió que es considera extingida,[360] Jesús va ser enviat des del reialme diví per donar a conèixer que el secret del coneixement gnòstic és necessari per a salvar-se. La majoria dels gnòstics creien que Jesús era un home que va arribar a ser posseït per l'esperit de Crist en el baptisme. L'esperit deixà el cos de Jesús durant la crucifixió però després va aixecar el cos d'entre els morts. Per alguns gnòstics, anomenats docètics, Jesús no tenia un cos físic, sinó que semblava físic.[361] Els maniqueus, una secta gnòstica, acceptaven que Jesús era un profeta, al costat del Buda Gautama i Zoroastre.[362][363]
  • Alguns hindús consideren a Jesús com un avatar o un sadhu i troben similituds entre els ensenyaments hindús i els de Jesús.[364][365] El gurú hindú Paramahansa Yogananda considera que Jesús era la reencarnació d'Eliseu i un estudiant de Sant Joan Baptista, la reencarnació d'Elies.[366] Alguns budistes, incloent-hi Tenzin Gyatso, el catorzè Dalai Lama, Jesús va dedicar la seva vida al benestar de les persones.[367] La teoria New Age té una àmplia varietat de punts de vista sobre Jesús.[368][369] L'ateisme rebutja la divinitat de Jesús, però alguns ateus com Richard Dawkins en tenen una valoració positiva; aquest el considera "un gran mestre moral".[370]
  • Entre les interpretacions religioses crítiques cal anomenar Cels, del segle II, i Porfiri, que va escriure un atac de quinze volums sobre el cristianisme en el seu conjunt.[371][372] Al segle XIX el filòsof i escriptor Nietzsche va fer una dura crítica dels ensenyaments de Jesús, que va titllar d'antinaturals.[373] Al segle XX Bertrand Russell va escriure Per què no sóc cristià, on exposa que Jesús no ha estat la persona amb més saviesa.[374]

Interpretació artística[modifica | modifica el codi]

Article principal: Representacions de Jesús
Pantocràtor envoltat per la màndorla, a l'església romànica de Sant Climent de Taüll

Jesús en la pintura[modifica | modifica el codi]

Tot i la manca de referències bíbliques o registres històrics, han aparegut una gran varietat de representacions de Jesús durant els darrers dos mil·lennis, sovint influenciades pels valors culturals, circumstàncies polítiques i contexts teològics[273][274][284][375] Tal com passa també en altres mostres de l'art cristià, les representacions més antigues daten de finals del segon o principis del tercer, i les imatges que es conserven es troben sobretot en les Catacumbes romanes.[375] En un primer moment, l'art cristià va preferir evocar la seva figura mitjançant símbols, tals com el monograma format per les lletres gregues X i P, inicials del nom grec Χριστός (Crist), en unió de vegades de A i Ω, primera i última lletra, respectivament, de l'alfabet grec, per indicar que Crist és el principi i el fi; el símbol del peix ΙΧΘΥΣ «ikhtus», en grec acròstic de Ἰησοῦς Χριστός, Θεοῦ Υἱός, Σωτήρ, (Iesous Khristos Theos uios Soter; Jesucrist fill de Déu Salvador"); l’anyell de Déu ; o fins i tot mitjançant símbols antropomòrfics, com el del Bon Pastor.

La iconoclàstia bizantina va actuar com una barrera a l'evolució a l'est, però al segle novè, l'art es va tornar a permetre.[273] La Transfiguració va ser un tema important en l'art cristià oriental, i els monjos ortodoxos que s'havien format per a fer icones havien de demostrar la seva vàlua pintant-ne icones per a representar-ho.[376] El Renaixement va comportar que diversos artistes se centressin a pintar representacions de Jesús. Fra Angelico i altres seguidors com Giotto di Bondone van fer de manera sistemàtica representacions clares.[273] La Reforma Protestant va comportar un renaixement en contra de les icones, però la prohibició total era atípica, i les objeccions dels protestants a les imatges es van reduir al segle XVI. Tot i que s'evitaven imatges grans, hi ha protestants que actualment s'oposen a les il·lustracions que representen a Jesús als llibres.[377][378] D'altra banda, l'ús de les representacions de Jesús es veuen bé pels anglicans i els catòlics[379][380][381] i és un element clau en la tradició ortodoxa oriental.[382][383]

Jesús en la literatura[modifica | modifica el codi]

Des de finals del segle XIX, són nombrosos els autors literaris que han donat la seva interpretació personal de la vida de Jesús. Entre les obres més destacades que han tractat el tema es pot citar:

Jesús en el cinema[modifica | modifica el codi]

La Passió de Crist és una pel·lícula sobre Jesús del director Mel Gibson

La vida de Jesús segons els relats del Nou Testament, i generalment des d'una perspectiva cristiana, ha estat un tema freqüent en el cinema gairebé des de la seva mateixa aparició. De fet, Jesús de Natzaret és un dels personatges més interpretats en el cinema. Ja el 1898 la vida de Jesús va ser portada a la pantalla per Georges Hatot i Louis Lumière, en un film titulat La vie et la passion de Jésus-Christ. En el cinema mut destaca la superproducció Rei de reis, de Cecil B. DeMille.

El tema va ser abordat després en diverses ocasions, i des de punts de vista molt diversos:[384] des de les superproduccions de Hollywood, com Rei de reis (Nicholas Ray, 1961) i The Greatest Story Ever Told (George Stevens, 1965), fins a les visions més austeres de cineastes com Pier Paolo Pasolini (L'evangeli segons sant Mateu, 1964), la molt clàssica Jesus of Nazareth de Franco Zeffirelli o més intel·lectuals com la de The Man from Earth, on va conèixer a Buda. També van donar la seva personal interpretació de la figura de Jesús autors com Buñuel (Nazarín, 1958) o Dreyer (Ordet, 1954).

Algunes de les pel·lícules més recents sobre la vida de Jesús no han estat exemptes de polèmica: és el cas de L'última temptació de Crist (Martin Scorsese, 1988) basada en la novel·la homònima de Nikos Kazantzakis, molt criticada en general per la seva interpretació de Jesús, bastant apartada del punt de vista cristià tradicional. El film La Passió de Crist (Mel Gibson, 2004) va suscitar en canvi l'aprovació d'amplis sectors cristians, però va ser titllada d'antisemita per alguns membres de la comunitat jueva.

Tampoc falten aproximacions paròdiques a la figura de l'iniciador del cristianisme, com La vida de Brian (Terry Jones, 1979), musicals com el cèlebre Jesus Christ Superstar (Norman Jewison, 1973), i fins i tot films d'animació, com The Miracle Maker (Derek W. Hayes i Stanislav Sokolov, 2000).

Jesús al teatre musical[modifica | modifica el codi]

La vida de Jesús també ha estat convertida en musical i portada als escenaris en llocs com Broadway. Entre les aproximacions líriques a la vida i obra de Jesús destaquen Jesus Christ Superstar, òpera-rock amb música d'Andrew Lloyd Webber i llibret de Tim Rice, representada per primera vegada el 1970. Molt més alternativa és l'obra Godspell, amb música de Stephen Schartz i llibret de John-Michael Tebelak, representada per primera vegada el 1971.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. John P. Meier escriu que Jesús va néixer entre l'any 7 i 6 aC.[1] Rahner sosté que hi ha consens entre els historiadors que va néixer al 4 aC.[2] Sanders assegura que va ser el 4 aC, i ho justifica per el consens general.[3] Finegan diu que podria haver nascut l'any 3 o 2 aC, i ho defensa basant-se en les primerenques tradicions cristianes.[4]
  2. La majoria dels estudiosos estimen que la Crucifixió de Jesús va ser entre l'any 30 i el 33 dC.[6]
  3. James D.G. Dunn escriu que el baptisme i la crucifixió de Jesús "tenen l'assentiment universal" i "entre tots els fets històrics formen part dels més impossibles de dubtar o negar".[7] Bart Ehrman diu que la crucifixió de Jesús a les ordres de Ponç Pilat és l'element més cert que hi ha sobre ell.[8] John Dominic Crossan i Richard G. Watts defensen que la crucifixió de Jesús és el fet històric més fiablement cert que hi pot haver.[9] Paul R. Eddy i Gregory A. Boyd diuen que la confirmació del fet per part dels no cristians "estableixen de manera ferma" la historicitat de la crucifixió.[10]
  4. En una revisió de l'estat dels estudis moderns del 2011, Bart Ehrman va escriure que "Ell certament va existir, pràcticament tots els erudits competents de l'antiguitat, cristians o no cristians, hi estan d'acord".[11] Richard A. Burridge afirma: "N'hi ha que sostenen que Jesús és un producte de la imaginació de l'Església, que segur que mai hi va haver un Jesús. He de dir que jo no conec a cap erudit crític respectable que digui mai".[12] Robert M. Price no creu que Jesús existís, però està d'acord que aquesta perspectiva va en contra de l'opinió de la majoria dels erudits.[13] James D.G. Dunn considera que les teories de la no existència de Jesús són "una tesi morta".[14] Michael Grant va escriure el 1977, "En els últims anys, cap erudit seriós s'ha aventurat a postular la no historicitat de Jesús, o almenys molt pocs, i no han tingut èxit quan han intentat eliminar els arguments més forts, molt abundants, que proven el contrari".[15] Robert E. Van Voorst afirma que els erudits bíblics i els historiadors clàssics consideren que les teories de la no existència de Jesús estan totalment refutades.[16]
  5. Els Evangelis sinòptics i l'Evangeli de Joan difereixen de si Jesús va ser crucificat abans o després del sopar de la Pasqua, que marca l'inici de la Pasqua.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Meier, John P. A Marginal Jew: The roots of the problem and the person. Yale University Press, 1991, p. 407. ISBN 978-0-300-14018-7. 
  2. Rahner 2004, p. 732.
  3. Sanders 1993, p. 10–11.
  4. 4,0 4,1 Finegan, Jack. Handbook of Biblical Chronology, rev. ed.. Hendrickson Publishers, 1998, p. 319. ISBN 978-1-56563-143-4. 
  5. Brown, Raymond E. The birth of the Messiah: a commentary on the infancy narratives in Matthew and Luke. Doubleday, 1977, p. 513. ISBN 978-0-385-05907-7. 
  6. 6,0 6,1 Humphreys, Colin J.; Waddington, W.G. «The Jewish Calendar, a Lunar Eclipse and the Date of Christ's Crucifixion». Tyndale Bulletin, 43, 2, 1992, pàg. 340.
  7. 7,0 7,1 7,2 Dunn 2003, p. 339.
  8. Ehrman 1999, p. 101.
  9. Crossan & Watts 1999, p. 96.
  10. Eddy & Boyd 2007, p. 173.
  11. Ehrman, Bart. Forged: writing in the name of God – Why the Bible's Authors Are Not Who We Think They Are. HarperCollins, 2011, p. 285. ISBN 978-0-06-207863-6. 
  12. Burridge, Richard A.; Gould, Graham Jesus Now and Then. Wm. B. Eerdmans Publishing, 2004, p. 34. ISBN 978-0-8028-0977-3. 
  13. Price, Robert M. «Jesus at the Vanishing Point». A: James K. The Historical Jesus: Five Views. InterVarsity, 2009, p. 55, 61. ISBN 978-0-8308-7853-6. 
  14. Sykes, Stephen W. «Paul's understanding of the death of Jesus». A: Sacrifice and Redemption. Cambridge University Press, 2007, p. 35–36. ISBN 978-0-521-04460-8. 
  15. Grant, Michael. Jesus: An Historian's Review of the Gospels. Scribner's, 1977, p. 200. ISBN 978-0-684-14889-2. 
  16. 16,0 16,1 Van Voorst 2000, p. 16.
  17. Powell 1998, p. 168–173.
  18. 18,0 18,1 18,2 Levine 2006, p. 4.
  19. 19,0 19,1 Köstenberger, Kellum & Quarles 2009, p. 124–125.
  20. Grudem 1994, p. 568–603.
  21. 21,0 21,1 21,2 Glassé, Cyril. Concise Encyclopedia of Islam. Rowman & Littlefield, 2008, p. 270–271. ISBN 978-0-7425-6296-7. 
  22. «Evangeli segons Mateu». Nou Testament. Bíblia catalana. [Consulta: 6 novembre 2013].
  23. «Evangeli segons Lluc 4,22». Nou Testament. Bíblia catalana. [Consulta: 6 novembre 2013].
  24. «Evangeli segons Joan 1,45». Nou Testament. Bíblia catalana. [Consulta: 6 novembre 2013].
  25. «Evangeli segons Marc 6,3». Nou Testament. Bíblia catalana. [Consulta: 6 novembre 2013].
  26. 26,0 26,1   «Origin of the Name of Jesus Christ». A: Catholic Encyclopedia (en anglès). Nova York: Robert Appleton Company, 1913. 
  27. «Joshua». Merriam-Webster. [Consulta: 4 agost 2013].
  28. Hare, Douglas. Westminster John Knox Press. Matthew, 2009, p. 11. ISBN 978-0-664-23433-1. 
  29. Eddy & Boyd 2007, p. 129.
  30. France 2007, p. 53.
  31. Doninger 1999, p. 212.
  32. Heil, John P. Philippians: Let Us Rejoice in Being Conformed to Christ. Society of Biblical Lit, 2010, p. 66. ISBN 978-1-58983-482-8. 
  33. Gwynn, Murl E. Conflict: Christianity's Love Vs. Islam's Submission. iUniverse, 2011, p. 92. ISBN 978-1-4620-3484-0. 
  34. Vine 1940, p. 274–275.
  35. Pannenberg 1968, p. 30–31.
  36. Bultmann, Rudolf K. Theology of the New Testament. Baylor University Press, 2007, p. 80. ISBN 1-932792-93-7. 
  37. Mills & Bullard 1998, p. 142.
  38. «G5546 Χριστιανός». Strong's Greek Lexicon. [Consulta: 22 juliol 2013].
  39. Jesus as a Figure in History: How Modern Historians View the Man from Galilee by Mark Allan Powell 1998 ISBN 0-664-25703-8 page 181
  40. 40,0 40,1 Amy-Jill Levine in the The Historical Jesus in Context edited by Amy-Jill Levine et al. 2006 Princeton Univ Press ISBN 978-0-691-00992-6 pages 1-2
  41. Jesus Remembered by James D. G. Dunn 2003 ISBN 0-8028-3931-2 page 339 states of baptism and crucifixion that these "two facts in the life of Jesus command almost universal assent".
  42. 42,0 42,1 Prophet and Teacher: An Introduction to the Historical Jesus by William R. Herzog (4 Juliol 2005) ISBN 0-664-22528-4 pages 1-6
  43. Crossan, John Dominic. Jesus: A Revolutionary Biography. HarperOne, 1995, p. 145. ISBN 0-06-061662-8. «Que va ser crucificat és tant segur com qualsevol fet històric ho pot ser, ja que tant Josep com Tàcit (...) estan d'acord amb els relats cristians almenys en els fets bàsics que expliquen.» 
  44. Jesus and His Contemporaries: Comparative Studies by Craig A. Evans 2001 ISBN 0-391-04118-5 pages 2-5
  45. Christopher M. Tuckett In The Cambridge Companion to Jesus edited by Markus N. A. Bockmuehl 2001 ISBN 0-521-79678-4 pages 122-126
  46. Jesus: Apocalyptic Prophet of the New Millennium by Bart D. Ehrman (23 Sep 1999) ISBN 0-19-512473-1 Oxford Univ Press pages ix-xi
  47. Authenticating the Activities of Jesus by Bruce Chilton and Craig A. Evans 2002 ISBN 0-391-04164-9 pages 3-7
  48. Bockmuehl, Markus N. A.. The Cambridge Companion to Jesus (en anglès), 2001, p. 121-125. ISBN 0521796784. 
  49. Chilton, Bruce; Evans, Craig A. Studying the Historical Jesus: Evaluations of the State of Current Research (en anglès), 1998, p. 460-470. ISBN 9004111425. 
  50. Köstenberger, Kellum & Quarles 2009, p. 114.
  51. Maier 1989, p. 124.
  52. Borg, Marcus J. The Spirit-Filled Experience of Jesus. Eisenbrauns, 2006, p. 303. ISBN 978-1-57506-100-9. 
  53. Maier 1989, p. 115–118.
  54. 54,0 54,1 Niswonger 1992, p. 121–122.
  55. Köstenberger, Kellum & Quarles 2009, p. 137–138.
  56. Niswonger 1992, p. 122–124.
  57. 57,0 57,1 Vermes, Géza. The Nativity: History and Legend. Random House Digital, 2010, p. 81–82. ISBN 978-0-307-49918-9. 
  58. Dunn 2003, p. 324.
  59. 59,0 59,1 Köstenberger, Kellum & Quarles 2009, p. 140.
  60. 60,0 60,1 Freedman 2000, p. 249.
  61. Maier 1989, p. 120–121.
  62. Maier 1989, p. 123.
  63. Evans, Craig. The Historical Jesus in Context. Princeton University Press, 2006, p. 55–58. ISBN 978-0-691-00992-6. 
  64. Gillman, Florence M. Herodias: at home in that fox's den. Liturgical Press, 2003, p. 25–30. ISBN 978-0-8146-5108-7. 
  65. Köstenberger, Kellum & Quarles 2009, p. 398.
  66. Theissen & Merz 1998, p. 81–83.
  67. Green, Joel B. The gospel of Luke: New International Commentary on the New Testament Series (en anglès). Wm. B. Eerdmans Publishing, 1997, p. 168. ISBN 978-0-8028-2315-1. 
  68. Carter 2003, p. 44–45.
  69. Köstenberger, Kellum & Quarles 2009, p. 398–400.
  70. Barnett, Paul. Jesus & the Rise of Early Christianity: A History of New Testament Times. InterVarsity Press, 2002, p. 21. ISBN 978-0-8308-2699-5. 
  71. Pratt, J. P.. «Newton's Date for the Crucifixion» (en anglès). Journal of the Royal Astronomical Society, 32, 1991, pàg. 301–304.
  72. 72,0 72,1 Blomberg 2009, p. 441–442.
  73. 73,0 73,1 73,2 Evans 2003, p. 465–477.
  74. 74,0 74,1 Bruce, Frederick F. The Book of the Acts. Wm. B. Eerdmans Publishing, 1988, p. 362. ISBN 978-0-8028-2505-6. 
  75. Rausch 2003, p. 77.
  76. 76,0 76,1 76,2 76,3 76,4 Evans 2003, p. 521–530.
  77. Brown 1997, p. 835–840.
  78. Chilton & Evans 1998, p. 482.
  79. Roberts, Mark D. Can We Trust the Gospels?: Investigating the Reliability of Matthew, Mark, Luke, and John. Crossway, 2007, p. 58. ISBN 978-1-4335-1978-9. 
  80. Humphreys, Colin J. The Mystery of the Last Supper: Reconstructing the Final Days of Jesus. Cambridge University Press, 2011, p. 7–8. ISBN 978-1-139-49631-5. 
  81. 81,0 81,1 Haffner, Paul. New Testament Theology, 2008, p. 135. ISBN 978-88-902268-0-9. 
  82. 82,0 82,1 Scroggie, W. Graham. A Guide to the Gospels. Kregel Publications, 1995, p. 128. ISBN 978-0-8254-9571-7. 
  83. Moloney, Francis J.; Harrington, Daniel J. The Gospel of John. Liturgical Press, 1998, p. 3. ISBN 978-0-8146-5806-2. 
  84. Ladd, George E. A Theology of the New Testament. Wm. B. Eerdmans Publishing, 1993, p. 251. ISBN 978-0-8028-0680-2. 
  85. Licona, Michael R. The Resurrection of Jesus: A New Historiographical Approach (en anglès). InterVarsity Press, 2010, p. 210–212. ISBN 978-0-8308-2719-0. 
  86. Sanders 1993, p. 73.
  87. 87,0 87,1 87,2 Sanders 1993, p. 3.
  88. Crossan & Watts 1999, p. 108.
  89. Dunn 2003, p. 779–781.
  90. Funk, Robert W. The acts of Jesus: the search for the authentic deeds of Jesus. Harper, 1998, p. 449–495. ISBN 978-0-06-062979-3. 
  91. Grudem 1994, p. 90–91.
  92. Teeple, Howard M.. «The Oral Tradition That Never Existed». Journal of Biblical Literature, 89, 1, 1970, pàg. 56–68.
  93. 93,0 93,1 Rahner 2004, p. 730–731.
  94. O'Collins, Gerald. Christology: A Biblical, Historical, and Systematic Study of Jesus. OUP Oxford, 2009, p. 1–3. ISBN 978-0-19-955787-5. 
  95. 95,0 95,1 Wiarda, Timothy. Interpreting Gospel Narratives: Scenes, People, and Theology. B&H Publishing Group, 2010, p. 75–78. ISBN 978-0-8054-4843-6. 
  96. 96,0 96,1 Turner, David L. Matthew. Baker Academic, 2008, p. 613. ISBN 978-0-8010-2684-3. 
  97. Lockyer, Herbert. All the Parables of the Bible. Zondervan, 1988, p. 174. ISBN 978-0-310-28111-5. 
  98. Green, McKnight & Marshall 1992, p. 302.
  99. 99,0 99,1 99,2 99,3 Pentecost, J. Dwight. The words and works of Jesus Christ (en anglès). Zondervan, 1981, p. 212. ISBN 978-0-310-30940-6. 
  100. 100,0 100,1 Twelftree 1999, p. 95.
  101. Brown, Raymond E. Mary in the New Testament (en anglès). Paulist Press, 1978, p. 163. ISBN 978-0-8091-2168-7. 
  102. 102,0 102,1 102,2 102,3 102,4 102,5 Boring & Craddock 2004.
  103. Mills & Bullard 1998, p. 556.
  104. 104,0 104,1 104,2 Marsh, Clive; Moyise, Steve. Jesus and the Gospels (en anglès). Clark International, 2006, p. 37. ISBN 978-0-567-04073-2. 
  105. 105,0 105,1 Morris 1992.
  106. 106,0 106,1 106,2 Jeffrey, David L. A Dictionary of biblical tradition in English literature. Wm. B. Eerdmans Publishing, 1992, p. 538–540. ISBN 978-0-85244-224-1. 
  107. Cox & Easley 2007, p. 30–37.
  108. Brownrigg, Ronald. Who's Who in the New Testament. Taylor & Francis, 2002, p. 96–100. ISBN 978-0-415-26036-7. 
  109. 109,0 109,1 Talbert, Charles H. Matthew. Baker Academic, 2010, p. 29–30. ISBN 978-0-8010-3192-2. 
  110. 110,0 110,1 Harris, Stephen L. Understanding the Bible. Mayfield, 1985, p. 272–85. ISBN 978-0-07-296548-3. 
  111. Schnackenburg, Rudolf. The Gospel of Matthew. Wm.B. Eerdmans Publishing, 2002, p. 9–11. ISBN 978-0-8028-4438-5. 
  112. Perrotta, Louise B. Saint Joseph: His Life and His Role in the Church Today (en anglès). Our Sunday Visitor Publishing, 2000, p. 21, 110–112. ISBN 978-0-87973-573-9. 
  113. Bromiley, Geoffrey W. International Standard Bible Encyclopedia: A–D. Wm. B. Eerdmans Publishing, 1995, p. 551. ISBN 978-0-8028-3781-3. 
  114. Vine 1940, p. 170.
  115. Liddell, Henry G.; Scott, Robert An Intermediate Greek–English Lexicon: The Seventh Edition of Liddell and Scott's Greek–English Lexicon. Clarendon Press, 1889, p. 797. 
  116. Dickson 2008, p. 68–69.
  117. Fiensy, David. Jesus the Galilean. Gorgias Press, 2007, p. 74. ISBN 978-1-59333-313-3. 
  118. Evans, Craig A. «Context, family and formation». A: Markus N. A. Bockmuehl. Cambridge companion to Jesus. Cambridge University Press, 2001, p. 14, 21. ISBN 978-0-521-79678-1. 
  119. Ross, Leslie. Medieval art: a topical dictionary. Greenwood Publishing Group, 1996, p. 30. ISBN 978-0-313-29329-0. 
  120. 120,0 120,1 120,2 Blomberg 2009, p. 224–229.
  121. Köstenberger, Kellum & Quarles 2009, p. 141–143.
  122. 122,0 122,1 122,2 McGrath 2006, p. 16–22.
  123. Nichols, Lorna D. Big Picture of the Bible – New Testament. WinePress Publishing, 2009, p. 12. ISBN 978-1-57921-928-4. 
  124. Sloyan, Gerard S. John. Westminster John Knox Press, 1987, p. 11. ISBN 978-0-664-23436-2. 
  125. 125,0 125,1 Dunn, James D.G.; Rogerson, John W. Eerdmans commentary on the Bible. Wm. B. Eerdmans Publishing, 2003, p. 1010. ISBN 978-0-8028-3711-0. 
  126. 126,0 126,1 126,2 Zanzig, Thomas. Jesus of history, Christ of faith (en anglès). Saint Mary's Press, 2000, p. 118. ISBN 978-0-88489-530-5. 
  127. 127,0 127,1 Majerník, Ponessa & Manhardt 2005, p. 27–31.
  128. 128,0 128,1 128,2 128,3 Lee 2004, p. 21–30.
  129. Niswonger 1992, p. 143–146.
  130. Redford 2007, p. 95–98.
  131. Sheen, Fulton J. Life of Christ. Random House, 2008, p. 65. ISBN 978-0-385-52699-9. 
  132. Boring & Craddock 2004, p. 292.
  133. Brown 1988, p. 25–27.
  134. Patella, Michael F. «The Gospel According to Luke». A: Daniel Durken. New Collegeville Bible Commentary: New Testament. Liturgical Press, 2009. ISBN 978-0-8146-3260-4. 
  135. 135,0 135,1 Redford 2007, p. 117–130.
  136. Vaught, Carl G. The Sermon on the mount: a theological investigation. Baylor University Press, 2001, p. xi–xiv. ISBN 978-0-918954-76-3. 
  137. Redford 2007, p. 143–160.
  138. Nash, Henry S. «Transfiguration, The». A: Samuel M. Jackson. The New Schaff-Herzog Encyclopedia of Religious Thought: Son of Man-Tremellius V11. Funk & Wagnalls Company, 1909. ISBN 978-1-4286-3189-2. 
  139. 139,0 139,1 139,2 139,3 Barton, Stephen C. The Cambridge companion to the Gospels. Cambridge University Press, p. 132–133. ISBN 978-0-521-80766-1. 
  140. Cox & Easley 2007, p. 137.
  141. Redford 2007, p. 211–229.
  142. 142,0 142,1 142,2 142,3 142,4 142,5 Cox & Easley 2007, p. 155–170.
  143. Redford 2007, p. 257–274.
  144. Walvoord & Zuck 1983, p. 346.
  145. 145,0 145,1 Osborn, Eric F. The emergence of Christian theology. Cambridge University Press, 1993, p. 98. ISBN 978-0-521-43078-4. 
  146. Köstenberger, Andreas J. The missions of Jesus and the disciples according to the Fourth Gospel. Wm. B. Eerdmans Publishing, 1998, p. 108–109. ISBN 978-0-8028-4255-8. 
  147. France 2007, p. 102.
  148. 148,0 148,1 148,2 148,3 148,4 «Jesus Christ». A: Encyclopædia Britannica [Consulta: 13 abril 2013]. 
  149. Stassen, Glen H.; Gushee, David P. Kingdom Ethics: Following Jesus in Contemporary Context. InterVarsity Press, 2003, p. 102–103, 138–140, 197–198, 295–298. ISBN 978-0-8308-2668-1. 
  150. Pentecost, J. Dwight. The parables of Jesus: lessons in life from the Master Teacher. Kregel Publications, 1998, p. 10. ISBN 978-0-8254-9715-5. 
  151. Howick, E. Keith. The Sermons of Jesus the Messiah. WindRiver Publishing, 2003, p. 7–9. ISBN 978-1-886249-02-8. 
  152. Lisco, Friedrich G. The Parables of Jesus (en anglès). Daniels and Smith Publishers, 1850, p. 9–11. 
  153. Oxenden, Ashton. The parables of our Lord?. William Macintosh Publishers, 1864, p. 6. 
  154. Blomberg, Craig L. Interpreting the Parables. InterVarsity Press, 2012, p. 448. ISBN 978-0-8308-3967-4. 
  155. Boucher, Madeleine I. «The Parables». BBC. [Consulta: 3 juny 2013].
  156. Green, McKnight & Marshall 1992, p. 299.
  157. Phillips, John. Jesus Our Lord: 24 Portraits of Christ Throughout Scripture. Kregel Publications, 2007, p. 102. ISBN 978-0-8254-9617-2. 
  158. Twelftree 1999, p. 350.
  159. Green, McKnight & Marshall 1992, p. 300.
  160. Hindson, Edward E.; Mitchell, Daniel R. Zondervan King James Version Commentary: New Testament. Zondervan, 2010, p. 100. ISBN 978-0-310-25150-7. 
  161. 161,0 161,1 Achtemeier, Paul J.; Green, Joel B.; Thompson, Marianne M. Introducing the New Testament: Its Literature and Theology (en anglès). Wm. B. Eerdmans Publishing, 2001, p. 198. ISBN 978-0-8028-3717-2. 
  162. Ehrman, Bart D. Jesus, Interrupted: Revealing the Hidden Contradictions in the Bible (And Why We Don't Know About Them). HarperCollins, 2009, p. 84. ISBN 978-0-06-186328-8. 
  163. Twelftree 1999, p. 236.
  164. van der Loos, Hendrik. The Miracles Of Jesus. Brill, 1965, p. 197. 
  165. Donahue & Harrington 2002, p. 182.
  166. Lockyer, Herbert. All the Miracles of the Bible. Zondervan, 1988, p. 235. ISBN 978-0-310-28101-6. 
  167. Kingsbury, Jack D. The Christology of Mark's Gospel. Fortress Press, 1983, p. 91–95. ISBN 978-1-4514-1007-5. 
  168. 168,0 168,1 Karris, Robert J. The Collegeville Bible Commentary: New Testament. Liturgical Press, 1992, p. 885–886. ISBN 978-0-8146-2211-7. 
  169. 169,0 169,1 Harding, Mark; Nobbs, Alanna The Content and the Setting of the Gospel Tradition. Wm. B. Eerdmans Publishing, 2010, p. 281–282. ISBN 978-0-8028-3318-1. 
  170. Kingsbury, Jack D.; Powell, Mark A.; Bauer, David R. Who do you say that I am? Essays on Christology. Westminster John Knox Press, 1999, p. xvi. ISBN 978-0-664-25752-1. 
  171. Donahue & Harrington 2002, p. 336.
  172. Yieh, John Y. H.. One teacher: Jesus' teaching role in Matthew's gospel. Walter de Gruyter, 2004, p. 240–241. ISBN 978-3-11-018151-7. 
  173. Pannenberg 1968, p. 53–54.
  174. Lee 2004, p. 72–76.
  175. Andreopoulos, Andreas. Metamorphosis: the Transfiguration in Byzantine theology and iconography. St Vladimir's Seminary Press, 2005, p. 47–49. ISBN 978-0-88141-295-6. 
  176. Boring & Craddock 2004, p. 256–258.
  177. Evans 2005, p. 114–118.
  178. 178,0 178,1 Majerník, Ponessa & Manhardt 2005, p. 133–134.
  179. 179,0 179,1 179,2 179,3 Evans 2003, p. 381–395.
  180. 180,0 180,1 Evans 2005, p. 49.
  181. 181,0 181,1 Anderson, Paul N. The Fourth Gospel And the Quest for Jesus. Continuum, 2006, p. 158. ISBN 978-0-567-04394-8. 
  182. Lockyer, Herbert. All the Apostles of the Bible. Zondervan, 1988, p. 106–111. ISBN 978-0-310-28011-8. 
  183. Hayes, Doremus A. The Synoptic Gospels and the Book of Acts. HardPress, 2009, p. 88. ISBN 978-1-313-53490-1. 
  184. 184,0 184,1 184,2 Fahlbusch, Erwin. The Encyclopedia of Christianity. 4 (en anglès). Wm. B. Eerdmans Publishing, 2005, p. 53–56. ISBN 978-0-8028-2416-5. 
  185. Cox & Easley 2007, p. 180–191.
  186. 186,0 186,1 Cox & Easley 2007, p. 182.
  187. Cross, F. L.; Livingstone, E. A. «Eucharist». A: Oxford Dictionary of the Christian Church. Oxford University Press, 2005. ISBN 978-0-19-280290-3. 
  188.   «The Blessed Eucharist as a Sacrament». A: Catholic Encyclopedia (en anglès). Nova York: Robert Appleton Company, 1913. 
  189. Freedman 2000, p. 792.
  190. 190,0 190,1 Perkins, Pheme. Peter: apostle for the whole church. Fortress Press, 2000, p. 85. ISBN 978-1-4514-1598-8. 
  191. Lange, Johann P. The Gospel according to Matthew, Volume 1. Charles Scribner Co, 1865, p. 499. 
  192. 192,0 192,1 192,2 192,3 192,4 192,5 Walvoord & Zuck 1983, p. 83–85.
  193. O'Day, Gail R.; Hylen, Susan John. Westminster John Knox Press, 2006, p. 142–168. ISBN 978-0-664-25260-1. 
  194. Ridderbos, Herman. The Gospel according to John. Wm. B. Eerdmans Publishing, 1997, p. 546–576. ISBN 978-0-8028-0453-2. 
  195. Majerník, Ponessa & Manhardt 2005, p. 169.
  196. 196,0 196,1 196,2 196,3 196,4 196,5 196,6 Evans 2003, p. 487–500.
  197. Brown 1997, p. 146.
  198. Bromiley, Geoffrey W. International Standard Bible Encyclopedia: E–J (en anglès). Wm. B. Eerdmans Publishing, 1988, p. 1050–1052. ISBN 978-0-8028-3782-0. 
  199. 199,0 199,1 199,2 Blomberg 2009, p. 396–400.
  200. 200,0 200,1 200,2 200,3 200,4 Holman Concise Bible Dictionary. B&H Publishing Group, 2011, p. 608–609. ISBN 978-0-8054-9548-5. 
  201. Evans 2003, p. 495.
  202. Blomberg 2009, p. 396–398.
  203. O'Toole, Robert F. Luke's presentation of Jesus: a christology. Editrice Pontificio Istituto Biblico, 2004, p. 166. ISBN 978-88-7653-625-0. 
  204. Binz, Stephen J. The Names of Jesus. Twenty-Third Publications, 2004, p. 81–82. ISBN 978-1-58595-315-8. 
  205. Ironside, H. A.. John. Kregel Academic, 2006, p. 454. ISBN 978-0-8254-9619-6. 
  206. 206,0 206,1 Niswonger 1992, p. 172.
  207. Majerník, Ponessa & Manhardt 2005, p. 181.
  208. 208,0 208,1 Carter 2003, p. 120–121.
  209. Blomberg 2009, p. 400–401.
  210. Brown 1988, p. 93.
  211. Senior, Donald. The Passion of Jesus in the Gospel of Matthew. Liturgical Press, 1985, p. 124. ISBN 978-0-8146-5460-6. 
  212. Blomberg 2009, p. 402.
  213. 213,0 213,1 213,2 213,3 213,4 213,5 213,6 Evans 2003, p. 509–520.
  214. 214,0 214,1 Köstenberger, Kellum & Quarles 2009, p. 211–214.
  215. 215,0 215,1 Doninger 1999, p. 271.
  216. Köstenberger, Kellum & Quarles 2009, p. 213–214.
  217. 217,0 217,1 Cox & Easley 2007, p. 216–226.
  218. Frederick F., Bruce. The Acts of the Apostles. Wm. B. Eerdmans Publishing, 1990, p. 210. ISBN 978-0-8028-0966-7. 
  219. 219,0 219,1 Wiersbe, Warren W. The Wiersbe Bible Commentary: The Complete New Testament. David C Cook, 2007, p. 350–352. ISBN 978-0-7814-4539-9. 
  220. 220,0 220,1 Johnson, Luke T.; Harrington, Daniel J. The Acts of the Apostles. Liturgical Press, 1992, p. 164–167. ISBN 978-0-8146-5807-9. 
  221.   «Apocalypse». A: Catholic Encyclopedia (en anglès). Nova York: Robert Appleton Company, 1913. 
  222. Levine 2006, p. 5.
  223. Witherington 1997, p. 9–13.
  224. Powell 1998, p. 19–23.
  225. 225,0 225,1 Blomberg 2009, p. 431–436.
  226. Theissen, Gerd. A theory of primitive Christian religion. SCM Press, 2003, p. 23–27. ISBN 978-0-334-02913-7. 
  227. Habermas, Gary. The historical Jesus: ancient evidence for the life of Christ. College Press, 1996, p. 27–31, 47–51. ISBN 978-0-89900-732-8. 
  228. Van Voorst 2000, p. 7–8.
  229. Eddy & Boyd 2007, p. 162.
  230. Dollar, Jason; Pinkerton, Bradley. Contend: A Survey of Christian Apologetics on a High School Level (en anglès). Jason Dollar, 2009, p. 49-50. ISBN 1593305834. 
  231. Wells, G. A.. The New Encyclopedia of Disbelief. Prometheus Books, 2007, p. 446. ISBN 978-1-59102-391-3. 
  232. Stanton 2002, p. 143.
  233. Eddy & Boyd 2007, p. 24–27.
  234. Brown, Raymond E. The Death of the Messiah: from Gethsemane to the Grave: A Commentary on the Passion Narratives in the Four Gospels. Doubleday, 1994, p. 964. ISBN 978-0-385-19397-9. 
  235. Stanton 2002, p. 145.
  236. Van Voorst 2000, p. 14.
  237. Howell, Martha C.; Prevenier, Walter From Reliable Sources: An Introduction to Historical Methods. Cornell University Press, 2001, p. 73–74. ISBN 978-0-8014-8560-2. 
  238. Chitnis, Krishnaji. Research Methodology in History. Atlantic Publishers & Dist, 2006, p. 56. ISBN 978-81-7156-121-6. 
  239. Ehrman 1999, p. 56.
  240. Ehrman, Bart D. Did Jesus Exist?: The Historical Argument for Jesus of Nazareth. HarperOne, 2012, p. 29. ISBN 978-0-06-208994-6. 
  241. Teresa, Okure. Handbook for the Study of the Historical Jesus. Brill, 2011, p. 953–954. ISBN 978-90-04-16372-0. 
  242. van Eemeren, Frans H.; Grootendorst, Rob A Systematic Theory of Argumentation. Cambridge University Press, 2003, p. 182. ISBN 978-0-521-53772-8. 
  243. Bunnin, Nicholas; Yu, Jiyuan The Blackwell Dictionary of Western Philosophy. John Wiley & Sons, 2009, p. 48. ISBN 978-0-470-99721-5. 
  244. Walton, Douglas. Arguments from Ignorance. Pennsylvania State University Press, 2009, p. 1–4. ISBN 978-0-271-01474-6. 
  245. Walton, Douglas. «Nonfallacious arguments from ignorance». American Philosophical Quarterly, 29, 4, 1992, pàg. 381–387.
  246. Tuckett, Christopher. Cambridge Companion to Jesus. Cambridge University Press, 2001, p. 123–4. ISBN 978-0-521-79678-1. «Tot això fa que les teories sobre que l'existència de Jesús va ser una invencó cristiana és, almenys, altament inversemblant i absurda. El fet que Jesús va existir, que va ser crucivicat sota Ponç Pilat (per alguna raó) i que tenia un grup de seguidors que van continuar donant suport a la seva causa, sembla ser part de la base segura de la tradició històrica. Si no hi ha res més, l'evidència de les fonts no cristianes ens pot donar la certesa de la realitat dels fets.» 
  247. Van Voorst 2000, p. 39–53.
  248. Van Voorst 2000, p. 83.
  249. Maier, Paul L. Josephus, the essential works: a condensation of Jewish antiquities and The Jewish war, 1995, p. 285. ISBN 978-0-8254-3260-6. 
  250. Evans, Craig A. Jesus and His Contemporaries: Comparative Studies. Brill, 2001, p. 42. ISBN 978-0-391-04118-9. 
  251. Keener, Craig S. The Historical Jesus of the Gospels. William B. Eerdmans Publishing, 2012, p. 163. ISBN 978-0-8028-6292-1. 
  252. 252,0 252,1 Chilton & Evans 1998, p. 27.
  253. Evans 2012, p. 4–5.
  254. Borg, Marcus J. Jesus in Contemporary Scholarship. Continuum, 1994, p. 4–6. ISBN 978-1-56338-094-5. 
  255. Theissen & Winter 2002, p. 142–143.
  256. Anderson, Paul N.; Just, Felix; Thatcher, Tom John, Jesus, and History, Volume 1: Critical Appraisals of Critical Views. Society of Biblical Lit, 2007, p. 131. ISBN 978-1-58983-293-0. 
  257. Meier 2006, p. 124.
  258. Meier 2006, p. 126–128.
  259. Powell 1998, p. 47.
  260. Murphy, Catherine. John the Baptist: Prophet of Purity for a New Age. Liturgical Press, 2003, p. 29–30. ISBN 978-0-8146-5933-5. 
  261. Rausch 2003, p. 36–37.
  262. Anderson, Paul N.; Just, Felix; Thatcher, Tom John, Jesus, and History, Volume 2. Society of Biblical Lit, 2007, p. 291. ISBN 978-1-58983-293-0. 
  263. Bauckham, Richard. Jesus and the Eyewitnesses: The Gospels as Eyewitness Testimony. Wm. B. Eerdmans Publishing, 2006, p. 196. ISBN 978-0-8028-3162-0. 
  264. Theissen & Winter 2002, p. 4–5.
  265. Witherington 1997, p. 77.
  266. Köstenberger, Kellum & Quarles 2009, p. 117–125.
  267. Ehrman 1999, p. 22–23.
  268. Theissen & Winter 2002, p. 5.
  269. Oxford Dictionary of the Christian Church. Oxford University Press, p. 775. ISBN 978-0-19-280290-3. 
  270. Mitchell, Margaret M.; Young, Frances M. The Cambridge History of Christianity. 1 (en anglès). Cambridge University Press, 2006, p. 23. ISBN 978-0-521-81239-9. 
  271. Rausch 2003, p. 127.
  272. Brown, Colin. Handbook for the Study of the Historical Jesus (en anglès). Brill, 2011, p. 1416. ISBN 978-90-04-16372-0. 
  273. 273,0 273,1 273,2 273,3 Houlden 2006, p. 63–99.
  274. 274,0 274,1 Erricker, Clive. Teaching Christianity: a world religions approach. James Clarke & Co, 1987, p. 44. ISBN 978-0-7188-2634-5. 
  275. Green, McKnight & Marshall 1992, p. 442.
  276. 276,0 276,1 Barr, James. «Which language did Jesus speak». Bulletin of the John Rylands University Library of Manchester, 53, 1, 1970, pàg. 9–29.
  277. 277,0 277,1 Porter, Stanley E. Handbook to exegesis of the New Testament. Brill, 1997, p. 110–112. ISBN 978-90-04-09921-0. 
  278. Hamp, Douglas. Discovering the language of Jesus. Calvary Chapel Publishing, 2005, p. 3–4. ISBN 978-1-59751-017-2. 
  279. Hoffmann, R. Joseph. Jesus in history and myth. Prometheus Books, 1986, p. 98. ISBN 978-0-87975-332-0. 
  280. Dunn 2003, p. 313–315.
  281. Holmen, Tom. The Jewishness of Jesus in the 'Third Quest'. Continuum, 2004, p. 146. ISBN 978-0-567-04200-2. 
  282. Levine 2006, p. 10.
  283. Jensen, Robin M. The Blackwell Companion to Jesus. John Wiley & Sons, 2010, p. 477–502. ISBN 978-1-4443-5175-0. 
  284. 284,0 284,1 Perkinson, Stephen. The likeness of the king: a prehistory of portraiture in late medieval France. University of Chicago Press, 2009, p. 30. ISBN 978-0-226-65879-7. 
  285. Kidd, Colin. The forging of races: race and scripture in the Protestant Atlantic world. Cambridge University Press, 2006, p. 48–51. ISBN 978-1-139-45753-8. 
  286. Pender, William C. Revelation. Westminster John Knox Press, 1998, p. 14–16. ISBN 978-0-664-22858-3. 
  287. MacArthur, John. Revelation 1–11. Moody Publishers, 1999, p. 37–39. ISBN 978-1-57567-613-5. 
  288. Gibson, David. «What Did Jesus Really Look Like?». New York Times, 21 febrer 2004.
  289. Charlesworth, James H. The Historical Jesus: An Essential Guide. Abingdon Press, 2008, p. 72. ISBN 978-0-687-02167-3. 
  290. Reed, Jonathan L. The Historical Jesus in Context. Princeton University Press, 2006, p. 40–47. ISBN 978-0-691-00992-6. 
  291. Evans 2012, p. 1.
  292. 292,0 292,1 Charlesworth, James H. Jesus and archaeology. Wm. B. Eerdmans Publishing, 2006, p. 11–15. ISBN 978-0-8028-4880-2. 
  293. Reed 2002, p. 18.
  294. 294,0 294,1 294,2 Gowler, David B. What are they saying about the historical Jesus?. Paulist Press, 2007, p. 102. ISBN 978-0-8091-4445-7. 
  295. Reed 2002, p. 139–156.
  296. Jesus and archaeology (en anglès). Wm. B. Eerdmans Publishing, 2006, p. 127. ISBN 978-0-8028-4880-2. 
  297. Dillenberger 1999, p. 5.
  298.   «Holy Nails». A: Catholic Encyclopedia (en anglès). Nova York: Robert Appleton Company, 1913. 
  299. Delaney, Sarah. «Shroud exposition closes with more than 2 million visits». Catholic News Service, 24 maig 2010.
  300. Wojtyła, Karol J. «Pope John Paul II's address in Turin Cathedral». Vatican Publishing House, 24 maig 1998.
  301. Squires, Nick. «Pope Benedict says Shroud of Turin authentic burial robe of Jesus». Christian Science Monitor, 3 maig 2010.
  302. Nickell, Joe. University Press of Kentucky. Relics of the Christ, 2007, p. 191. ISBN 978-0-8131-3731-5. 
  303. Watson, Francis. Cambridge companion to Jesus. Cambridge University Press, 2001, p. 156–157. ISBN 978-0-521-79678-1. 
  304. Evans, C. Stephen. The historical Christ and the Jesus of faith. Oxford University Press, 1996, p. v. ISBN 978-0-19-152042-6. 
  305. Delbert, Burkett. The Blackwell Companion to Jesus. John Wiley & Sons, 2010, p. 1. ISBN 978-1-4443-5175-0. 
  306. 306,0 306,1 Leith, John H. Basic Christian doctrine. Westminster John Knox Press, 1993, p. 1–2. ISBN 978-0-664-25192-5. 
  307. 307,0 307,1 McGrath 2006, p. 4–6.
  308. Jackson, Gregory L. Catholic, Lutheran, Protestant: a doctrinal comparison. Christian News, 1993, p. 11–17. ISBN 978-0-615-16635-3. 
  309. McGuckin, John A. The Orthodox Church: An Introduction to Its History, Doctrine (en anglès). John Wiley & Sons, 2010, p. 6–7. ISBN 978-1-4443-9383-5. 
  310. Schreiner, Thomas R. New Testament Theology: Magnifying God in Christ. Baker Academic, 2008, p. 23–37. ISBN 978-0-8010-2680-5. 
  311. Oxford Dictionary of the Christian Church. Oxford University Press, 2005. ISBN 978-0-19-280290-3. 
  312. Encyclopædia Britannica [Consulta: 27 juny 2014]. 
  313. Metzger, Bruce M.; Coogan, Michael D. Oxford Companion to the Bible. Oxford University Press, 1993, p. 649. ISBN 978-0-19-974391-9. 
  314. Cullmann, Oscar. The Christology of the New Testament. Westminster John Knox Press, 1959, p. 79. ISBN 978-0-664-24351-7. 
  315. Deme, Dániel. The Christology of Anselm of Canterbury. Ashgate Publishing, 2004, p. 199–200. ISBN 978-0-7546-3779-0. 
  316. Pannenberg, Wolfhart. Systematic Theology. 2. Continuum, 2004, p. 297–303. ISBN 978-0-567-08466-8. 
  317. Friedmann, Robert. Global Anabaptist Mennonite Encyclopedia [Consulta: 24 octubre 2012]. 
  318.   «Blessed Trinity». A: Catholic Encyclopedia (en anglès). Nova York: Robert Appleton Company, 1913. 
  319. Hunter, Sylvester. Outlines of dogmatic theology. 2. Nabu Press, 2010, p. 443. ISBN 978-1-177-95809-7. 
  320. 320,0 320,1 Houlden 2006, p. 426.
  321. Kessler, Ed. «Jesus the Jew». BBC. [Consulta: 18 juny 2013].
  322. Norman, Asher. Feldheim Publishers. Twenty-six reasons why Jews don't believe in Jesus, 2007, p. 59–70. ISBN 978-0-9771937-0-7. 
  323. Simmons, Shraga. «Why Jews Do not Believe in Jesus». Aish.com, 6 març 2004.
  324. Jewish Encyclopedia [Consulta: 3 juliol 2013]. 
  325. Haberman, Clyde. «Jerusalem Journal; Jews Who Call Jesus Messiah: Get Out, Says Israel». New York Times, 11 febrer 1993.
  326. Baggett, John. Seeing Through the Eyes of Jesus. Wm. B. Eerdmans Publishing, 2008, p. 145. ISBN 978-0-8028-6340-9. 
  327. Jewish Encyclopedia [Consulta: 3 juliol 2013]. 
  328. Kessler, Edward; Wenborn, Neil A Dictionary of Jewish-Christian Relations. Cambridge University Press, 2005, p. 416. ISBN 978-1-139-44750-8. 
  329. Van Voorst 2000, p. 108.
  330. Theissen & Merz 1998, p. 74–75.
  331. Jeffrey, Grant R. Heaven: The Mystery of Angels. Random House Digital, 2009, p. 108. ISBN 978-0-307-50940-6. 
  332. Agwan, A. R.; Singh, N. K.. Encyclopaedia of the Holy Qurʼân. 1a ed. (en anglès). Delhi: Global Vision Pub. House, 2000, pàg. 669. ISBN 9788187746003 [Consulta: 15 desembre 2013]. 
  333. Esposito, John L. The Oxford Dictionary of Islam. Oxford University Press, 2003, p. 158. ISBN 978-0-19-975726-8. 
  334. Paget, James C. Cambridge companion to Jesus. Cambridge University Press, 2001, p. 183. ISBN 978-0-521-79678-1. 
  335. The Muslim Jesus. ITV Productions, 19 agost 2007. 
  336. «Jesus, Son of Mary». Oxford Islamic Studies Online. [Consulta: 3 juliol 2013].
  337. Aboul-Enein, Youssef H. Militant Islamist Ideology: Understanding the Global Threat. Naval Institute Press, 2010, p. 20. ISBN 978-1-61251-015-6. 
  338. 338,0 338,1 Fasching, Darrell J.; deChant, Dell Comparative Religious Ethics: A Narrative Approach (en anglès). John Wiley & Sons, 2001, p. 241, 274–275. ISBN 978-0-631-20125-0. 
  339. George, Timothy. Is the Father of Jesus the God of Muhammad?: Understanding the Differences Between Christianity and Islam. Zondervan, 2002, p. 150–151. ISBN 978-0-310-24748-7. 
  340. 340,0 340,1 340,2 340,3 Morgan, Diane. Essential Islam: A Comprehensive Guide to Belief and Practice. ABC-CLIO, 2010, p. 45–46. ISBN 978-0-313-36025-1. 
  341. Understanding Islam: Basic Principles. Garnet & Ithaca Press, 2000, p. 71–73. ISBN 978-1-85964-134-7. 
  342. Shedinger, Robert F. Fortress Press. Was Jesus a Muslim?: Questioning Categories in the Study of Religion, 2009, p. ix. ISBN 978-1-4514-1727-2. 
  343. Caner, Emir F.; Caner, Ergun M. Kregel Publications. More Than a Prophet: An Insider's Response to Muslim Beliefs About Jesus and Christianity, 2003, p. 114. ISBN 978-0-8254-9682-0. 
  344. 344,0 344,1 344,2 Burns, Robert A. Christianity, Islam, and the West. University Press of America, 2011, p. 32. ISBN 978-0-7618-5560-6. 
  345. 345,0 345,1 Peters, F. E.. Islam: A Guide for Jews and Christians (en anglès). Princeton University Press, 2003, p. 23. ISBN 978-0-691-11553-5. 
  346. 346,0 346,1 Jestice, Phyllis G. Holy people of the world: a cross-cultural encyclopedia. ABC-CLIO, 2004, p. 558–559. ISBN 978-1-57607-355-1. 
  347. Ankerberg & Caner 2009, p. 32.
  348. Cooper, Anne; Maxwell, Elsie A. Ishmael My Brother: A Christian Introduction To Islam. Monarch Books, 2003, p. 59. ISBN 978-0-8254-6223-8. 
  349. Wheeler, Brannon. «Isra'iliyyat». A: Oliver Leaman. The Qurʼan: An Encyclopedia. Routledge, 2006. ISBN 978-0-203-17644-3. 
  350. Ankerberg & Caner 2009, p. 19.
  351. 351,0 351,1 351,2 Campo, Juan E. Encyclopedia of Islam. Infobase Publishing, 2009, p. 397. ISBN 978-1-4381-2696-8. 
  352. Religions of the World: A Comprehensive Encyclopedia of Beliefs and Practices. ABC-CLIO, p. 55. ISBN 978-1-59884-203-6. 
  353. O'Collins, Gerald; Kendall, Daniel Focus on Jesus (en anglès). Mercer University Press, 1998, p. 169. ISBN 978-0-85244-360-6. 
  354. 354,0 354,1 354,2 Stockman, Robert. «Jesus Christ in the Bahá'í Writings». Bahá'í Studies Review, 2, 1, 1992.
  355. 355,0 355,1 355,2 Cole, Juan. «The Concept of Manifestation in the Bahá'í Writings». Bahá'í Studies, 9, 1982, pàg. 1–38.
  356. 356,0 356,1 Smith, Peter. «peace». A: A concise encyclopedia of the Bahá'í Faith. Oneworld Publications, 2000. ISBN 978-1-85168-184-6. 
  357. Smith, Peter. An Introduction to the Baha'i Faith. Cambridge University Press, 2008, p. 128. ISBN 978-0-521-86251-6. 
  358. Lepard, Brian D. In the Glory of the Father: The Bahai Faith and Christianity (en anglès). Bahai Publishing, 2008, p. 118. ISBN 978-1-931847-34-6. 
  359. 359,0 359,1 Cole, Juan R. I.. «Behold the Man: Baha'u'llah on the Life of Jesus». Journal of the American Academy of Religion, 65, 1, 1997, pàg. 51, 56, 60.
  360. McManners, John. The Oxford Illustrated History of Christianity. Oxford University Press, 2001, p. 27. ISBN 978-0-19-285439-1. 
  361. Ehrman, Bart D. Lost Christianities: The Battles For Scripture And The Faiths We Never Knew. Oxford University Press, 2003, p. 124–125. ISBN 978-0-19-518249-1. 
  362. Bevan, A. A.. Manichaeism. 8. Kessinger Publishing, 1930. ISBN 978-0-7661-3666-3. 
  363. Brown, Peter R. L.. Augustine of Hippo: A Biography. University of California Press, 2000, p. 43. ISBN 978-0-520-22757-6. 
  364. Rishi Das, Shaunaka. «Jesus in Hinduism». BBC, 24 març 2009.
  365. Lal Goel, Madan. «RELIGIOUS TOLERANCE AND HINDUISM». University of West Florida. [Consulta: 4 juny 2013].
  366. Yogananda, Paramahansa. Autobiography of a Yogi. Diamond Pocket Books, 2008. ISBN 978-81-902562-0-9. 
  367. Beverley, James A. «Hollywood's Idol». Christianity Today, 11 juny 2011.
  368. Pike, Sarah M. New Age and neopagan religions in America. Columbia University Press, 2004, p. 56. ISBN 978-0-231-12402-7. 
  369. Bailey, Alice; Khul, Djwhal Lucis Publishing Company. A Treatise on Cosmic Fire, 2005, p. 678, 1150, 1193. ISBN 978-0-85330-117-2. 
  370. Hallowell, Billy. «Richard Dawkins: 'Jesus Would Have Been an Atheist if He Had Known What We Know Today'». TheBlaze, 25 octubre 2011.
  371. Contra Celsum. Cambridge University Press, 1980, p. xxviii. ISBN 978-0-521-29576-5. 
  372. Stevenson, J. A New Eusebius: Documents illustrating the history of the Church to AD 337. SPCK, 1987, p. 257. ISBN 978-0-281-04268-5. 
  373. Nietzsche, Friedrich. Twilight of the Idols, Morality as Anti-nature. Digireads.com Publishing, 2010. ISBN 978-1-4209-3717-6. 
  374. Russell, Bertrand. Why I am Not a Christian: And Other Essays on Religion and Related Subjects. Routledge Classics, 2004, p. 13. ISBN 978-0-671-20323-8. 
  375. 375,0 375,1 Benedetto, Robert. The New Westminster Dictionary of Church History. Westminster John Knox Press, 2006, p. 51–53. ISBN 978-0-664-22416-5. 
  376. Bigham, Steven. The image of God the Father in Orthodox theology and iconography. St Vladimir's Seminary Press, 1995, p. 226–227. ISBN 978-1-879038-15-8. 
  377. Michalski, Sergiusz. Reformation and the Visual Arts. Routledge, 1993, p. 195. ISBN 978-1-134-92102-7. 
  378. Payton, James R. Light from the Christian East: An Introduction to the Orthodox Tradition. InterVarsity Press, 2007, p. 178–179. ISBN 978-0-8308-2594-3. 
  379. Williams, Rowan. The Dwelling of the Light: Praying with Icons of Christ. Wm. B. Eerdmans Publishing, 2003, p. 83. ISBN 978-0-8028-2778-4. 
  380. Wojtyła, Karol J. «General audience 29 October 1997». Vatican Publishing House. [Consulta: 20 abril 2013].
  381. Ratzinger, Joseph A. «General audience 6 May 2009». Vatican Publishing House. [Consulta: 20 abril 2013].
  382. Doninger 1999, p. 231.
  383. Casiday, Augustine. Routledge. The Orthodox Christian World, 2012, p. 447. ISBN 978-0-415-45516-9. 
  384. Claveras Pérez, Montserrat. La Pasión de Cristo en el cine. Encuentro, 2010. ISBN 9788499200323. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]