Berbers

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article és sobre el poble amazic o berber, per altres significats vegeu Berber (desambiguació).
Amazics
Símbol berber
Població total c. 38 milions
Regions amb poblacions significatives

Marroc Marroc:
19,000,000
Algèria Algèria:
13,200,000
Tunísia Tunísia:
   200,000
Líbia Líbia:
   720,000+
Mauritània Mauritània:
   150,000
Egipte Egipte:
   50,000
França França:
   1,500,000
Espanya Espanya:
   500,000
Països Baixos Països Baixos:
   200,000
Bèlgica Bèlgica:
   200,000

Israel Israel:
   100,000
Llengua Amazigh (Tamazight)
Religió islam (la gran majoria), ateisme, cristianisme, judaisme, altres
Grups humans relacionats

Llengües afroasiàtiques

  Llengües semítiques

Els amazics o berbers[1] (en cabil i altres dialectes amazics: imaziγen) són un poble del nord de l'Àfrica. Tradicionalment han parlat les llengües de la branca berber de la família afroasiàtica. La paraula berber que sovint s'usa per a referir-se a aquest poble prové de la paraula llatina barbarus (bàrbar), mentre que el poble mateix s'autoanomena amazigh (persona lliure, en plural imazighen).

Origen[modifica | modifica el codi]

Malgrat que històricament han circulat moltes teories sobre el seu origen, actualment, gràcies al fet que les restes arqueològiques del nord d'Àfrica són abundants i de gran qualitat, es pot afirmar que els amazics estan presents en el territori on es troben avui des de la més remota antiguitat. Per tant, se'ls considera la població autòctona del nord d'Àfrica. Hi han diverses teories que afirmen l'origen Eurasiàtic dels [[Berbers]] per exemple en regions com el [[Rif]] del [[Marroc]] hi han poblacions d'aspecte Europeu (ulls blaus o verds i cabell ros o pelroig) com els [[Rifenys]].[2]

Territori[modifica | modifica el codi]

Habiten en grups compactes, generalment a la muntanya, al Marroc (Rif, Atles i Sus) i a Algèria (Cabília, Aurès, Mzab i Ahaggar), però també a Tunísia (illa de Jerba, Matmata i altres zones del sud), Líbia (majoritàriament al djebel Nefussa), Egipte (oasi de Siwa), Mali (nord-oest), Níger (nord-oest), i algunes tribus molt limitades a Mauritània (rodalies de Nouakchott), el Txad i Burkina Faso.[2]

Costums[modifica | modifica el codi]

Rarament són nòmades —llevat de grups com els tuareg—, habiten generalment en cases de tipus mediterrani amb terrassa i, els de l'interior, en tendes de planta quadrangular. L'estructura social es basa en la família patriarcal; organitzats en cabiles, són governats per un consell d'ancians (gama'a) i regits per una llei pròpia (qanun) o conjunt de tradicions orals. Són de religió musulmana, deformada sovint per supersticions locals o barrejada amb restes de paganisme. La poligàmia hi és poc corrent.

La majoria de berbers són musulmans sunnites, per bé que hi ha hagut tradicionalment minories jueves, i sedentaris, excepte els tuaregs. Estan presents a la regió des de la prehistòria. A partir del segle XI van començar a assimilar-se als àrabs.

Organització[modifica | modifica el codi]

Es divideixen en pobles (karuba), cadascun dels quals és administrat per una Djamaa, assemblea de ciutadans encapçalada per un amin (cap d'assemblea) i un temman (inspector). Els berbers no han demanat mai autonomia política, però sí el reconeixement de la seva cultura com a part integrant dels estats que la formen.

Ni al Marroc ni a l'Algèria hi ha autonomia interna, tot i que el 28 de maig del 1995 es va crear al Marroc un Haut-Commissariat à l'amazighité amb competències per a desenvolupar l'ensenyament en amazigh, però es tracta d'una mesura politicoadministrativa i no pas un reconeixement de iure, de manera que la seva existència és precària. A Algèria reclamen autonomia política i cultural. Els tuareg han recorregut sovint a la lluita armada per tal d'aconseguir reconeixement tant a Níger com a Mali.

Història[modifica | modifica el codi]

Origen[modifica | modifica el codi]

El seu origen resta de moment desconegut però és molt antic. El fet de trobar amazics de cabell ros pot suggerir que hi va haver una barreja de les poblacions de la costa sud del Mediterrà amb poblacions de la costa nord, però en una època tan antiga que no es pot determinar. De moment es treballa la llengua amazic com a font per avaluar el seu possible origen.

Temps històrics[modifica | modifica el codi]

Els berbers ja són esmentats als textos egipcis. Els libis (libu) o tehenu eren berbers; una dinastia (la Dinastia XXII) d'origen libi va governar Egipte al segle X aC. Els berbers poblaren totes les terres a l'oest del Nil. Records de la població berber a tot el nord d'Àfrica s'han trobat pel desert del Sàhara. Les fonts gregues i romanes també en fan referència. Els geògrafs grecs utilitzen noms que segurament no es donaven a si mateixos: nasamons i psil·les a Cirenaica i Tripolitana, garamants al Sàhara, màculs (machyles) i maxyes al Sàhel tunisià, númides al Magrib oriental, gètuls als confins del desert i l'altiplà; maures al Magrib central i occidental. Entre aquestos pobles es van establir colònies, primer fenícies i després cartagineses i gregues, que van tenir poc efecte en la població excepte a la rodalia de Cartago i Cirene. La seva unitat fou tardana però finalment es van constituir els regnes dels Massyles i dels massesyles, després regne de Numídia, i el regne de Mauritània. Els dos regnes van desaparèixer absorbits per Roma en províncies a la primera meitat del segle I.

Domini romà[modifica | modifica el codi]

El domini roma va durar fins al segle V. En tot aquest temps la romanització fou superficial a les muntanyes i al desert, i l'administració de les tribus corresponia als seus propis caps. Algunes revoltes foren dirigits per berbers romanitzats com Tacfarines (17 a 29) i altres per tribus del interior. Les principals revoltes foren les dels nasamons en temps d'August, dels garamants en temps de Domicià, dels maures sota Adrià, Antoní Pius i Còmmode, dels gètuls a la meitat del segle III i dels cabilencs al final del segle III. A mesura que l'autoritat romana es diluïa els berbers es manifestaven més i més autònoms i adoptaven posicions diferenciades, per exemple el donatisme a la província d'Àfrica. Al segle IV la revolta del circumcel·lions fou una mena de bagauda berbers; revoltes com les de Firm (372-375) i Gildó (398) donen fe del particularisme berber; però aquesta hostilitat als romans no va portar a la creació d'un estat berber, sinó que va facilitar la conquesta del vàndals al segle V. Els berbers es van fer independents a Mauretània, la Cabília, l'Aurès, i la Tripolitana, però desorganitzats, mentre una part cooperava amb els vàndals i formava part dels seus exèrcits.

Domini bizantí[modifica | modifica el codi]

La conquesta bizantina del regne vàndal (531) va donar el poder als grecs fins al 642. Els berbers es van oposar als bizantins localment, com Antales a la Bizacena, i Yabdas a l'Aurès. El governador de Justinià I, Salomó va poder vèncer la resistència amb força facilitat. Després de la mort de Salomó (643) en una expedició contra la tribu berber dels levates (Lawata) de Tripolitana, aquestos estaven a punt d'envair Àfrica, però foren precisament els berbers de l'Aurès els que ho van evitar ajudant al governador Joan Troglita (546-552). En aquest moment els berbers estaven dividits en tres grups principals i altres tribus independents:

  • Lawata (amb els Hawwara, Awrigha, Nafzawa i Awraba) a Tripolitana, Cirenaica el Djerid i l'Aurès
  • Sanhadja (amb els Kutama, Zwawa, Zanata, Ifren, Ghumara, Masmuda, Gezula, Lemta i Sanhadja) al Magrib occidental i central
  • Zanata a Tunísia i part d'Algèria.

Governadors bizantins[modifica | modifica el codi]

  • Arquelau 534 (governador militar)
  • Belisauri 534 (tribú militar)
  • Salomó 534-536 (tribú militar 534-535, prefecte 535-536)
  • Simac 536 (prefecte)
  • Germà 536-539 (tribú militar)
  • Salomó (segona vegada, prefecte) 539-643
  • Areobinde 544-545 (prefecte)
  • Gunteri 545 (prefecte)
  • Anatasi 545-546 (prefecte)
  • Artabà 546 (tribú militar)
  • Joan Troglita 546-552 (tribú militar)
  • Pau 552-555
  • Boeci 555-558
  • Joan Troglita (segona vegada) 558-562
  • Joan Rogatí 562-563
  • Areobinde 563
  • Marcià 563-565
  • Tomàs 565
  • Luci Mappi 565-569
  • Teodor 569-570
  • Teoctist 570-571
  • Amabilis 571-574
  • Desconegut/s 574-578
  • Tomas 578
  • Gennadi 578
  • Vitali 578-582
  • Teodor 582-590
  • Joan 590-591
  • Gennadi 591-594
  • Pantaleó 594-598
  • Gennadi (tercera vegada) 598-600
  • Innocenci 600-602
  • Heracli Crisp 602-611
  • Desconegut 611-614
  • Cesari 614-617
  • Desconegut 617-619
  • Nicetes 619-627
  • Gregori (patrici) 627-633
  • Pere 633-641
  • Gregori (segona vegada) 641-648 (independent 642-648)

Conquesta àrab musulmana[modifica | modifica el codi]

Els primers atacs musulmans foren simples expedicions de saqueig que difícilment podien portar a un domini permanent. Fins al 670 amb la fundació de Kayrawan aquest domini no es va establir de manera sòlida però encara les ciutats de la costa seguien en mans dels bizantins igual que les zones muntanyoses. Els berbers organitzats sota la direcció d'un dels caps tribals, Kosayla, van matar a Uca ibn Nafi a Tahudha i es va formar el primer gran regne berber (687-690) abraçant la major part de Tunísia. Koysala no va poder resistir gaire però la seva torxa fou recollida per la reina Kahina a l'Aurès que finalment fou derrotada el 703.

Durant el segle VIII els berbers es van convertir a l'islam. Els berbers van formar el nucli de l'exèrcit que va conquerir Hispània, fins i tot el conqueridor Tarik. Però aviat van renéixer els particularismes i la major part dels berbers va adoptar les doctrines kharigites.

Estats berbers musulmans[modifica | modifica el codi]

Els pobles berbers d'Àfrica del Nord

Repartició dels Berbers a l'Àfrica del Nord.

         Xluh          Brabers (Berbers de l'Atlas)
         Rifenys          Chenoui
         Cabília          Chaoui
         Tuareg          Saharians (Zenaga, Mzabits, Siwi)

El 740 es va iniciar la revolta contra els àrabs a l'oest del Magrib, dirigida per Maysara; quan aquest fou mort pels seus propis seguidors, la revolta va seguir i es va estendre per tot el Magrib i cap a Hispània. Els àrabs van patir diverses derrotes entre les quals la de Khultum ibn Iyad el 741, que els va fer perdre Kairouan, saquejat pels Warfadjdjuma, sufrites (756); després els hawwara ibadites van derrotar els Warfadjdjuma i van formar un estat ibadita per Tripolitana i Tunísia i part d'Algèria. La divisió interna dels berbers no els va permetre aprofitar les seves victòries i el cap Abul Khattab fou derrotat per tropes àrabs vingudes de Síria, que van recuperar Ifriquiya (761). La guerra encara va seguir vint anys, al final dels quals els àrabs havien restablert el seu domini a Ifriquiya, però el que avui es Algèria central, occidental i el Marroc, ja no el van recuperar. Així van sorgir estats sovint governat per àrabs que tenien el suport dels berbers com l'imamat de Tahart (761-908) dirigit per la dinastia rustamites (o rustàmides); l'emirat de Sidjilmasa (Sigilmasa) governat pels Midrarites o Banu Midrar (772-977); l'emirat de Tlemcen fundat per Abu Kurra del grup Banu Ifren; l'emirat de Nakur fundat pels Ghumara; l'estat dels Barghawata, a la costa atlàntica, i ja al segle IX l'emirat idrissita (o dels idríssides) de Fes amb el suport del berbers miknasa, Sadrata, i Zwagha. Només els aglàbides (800-909), de fet independents van reconèixer la sobirania abbàssida, i es va haver d'enfrontar sovint als berbers del sud dels seus dominis.

Al segle X els Kutama van aportar els soldats necessaris al dai xiïta Abu Abd Allah per derrotar els aglàbides (909) i fundar l'estat fatimita. Els fatimites van poder eliminar l'imamat de Tahart (908) però no van poder dominar el Marroc on principalment es van mantenir els idríssides amb el suport dels Maghrawa i els Zanata, que per oposició als fatimites van ser clients dels omeies de Còrdova. El fatimites van tenir una forta oposició dirigida per Abu Yazid Makhlad ben Kaydad al-Nukkari, l'home de l'ase (943-947) que per un temps va dominar Ifriquiya, però el van poder derrotar amb l'ajut dels Sanhadja del Magrib central. A partir del 973 amb els fatimites establerts a Egipte, es van desinteressar del Magrib.

Altre cop les tribus berbers es van disputar el poder: a l'est els sanhadja van suplantar als kutama i van donar suport als zírides (973-1167); a l'oest, desapareguts els idríssides, el poder va passar als Zanata, primer com a governadors del país per compte dels califes omeies de Còrdova i després com a emirs independents a Fes on van romandre fins a l'arribada dels almoràvits (1063). Al començament del segle XI l'estat zírida es va dividir i al Magrib central va sorgir el regne hammadita o dels Banu Hammad amb capital a Kalat Bani Hamad i després a Bugia (1014-1152).

A meitat del segle XII la invasió dels nòmades Banu Hilal enviats pel califa fatimita, va suposar la devastació d'Ifriquiya i l'establiment d'un domini àrab sobre la població berber. Els berbers es van barrejar a les planes i altiplans amb els àrabs i van abandonar progressivament la seva llengua i costums, i es van arabitzar. Només els que vivien en zones de més difícil accés es van escapar a aquesta tendència (Aurès, Cabília, Atles, Rif).

Però d'altra banda les dinastia dels almoràvits o dels almohades foren dinasties bàsicament berbers i per un temps van establir el seu domini al Magrib. Els almoràvits tenien el suport dels berbers Lamtuna del Marroc del sud, convertits a l'islam al segle IX. Abu Bakr va fundar Marràqueix (1070) i Yusuf ibn Tashfin va dominar tot Marroc, el Magrib central i part d'Hispània, aturant als cristians de la península a la Abd Allah ben Buluggin (1086). Però els califes almoràvits no podien comptar amb els berbers per imposar-se a civilitzacions més desenvolupades i van entrar ràpidament en decadència. Llavors fou el torn dels Masmuda de l'Atles, que van donar suport a les doctrines unitàries dels almohades, i dirigits per Abd al-Mumin ben Ali van suplantar als almoràvits (1147). Va dominar tot el Magrib, incloent l'emirat hammadita de Bugia i l'emirat zírida d'Ifriquiya, i també part d'Hispània. Igualment van entrar en decadència força rapida. Els Banu Ghaniya de Mallorca, lleials als almoràvits, van rebre el suport dels berbers del Magrib central que d'altra banda es decantaven cap a la independència. El darrer almohade Abu Dabbus va morir el 1269 sense cap poder, quan ja els marínides s'havien instal·lat a Fes, els abdalwadites a Tlemcen i els hàfsides a Tunis. Aquestes dinasties exercien un control molt feble sobre els berbers de les muntanyes on els Banu Wamannu a la regió d'Ouarsenis, els Zwawa a Djurdjura, els Cabiles al Constantinès, i les poblacions del Zab i el Djerid, eren de fet independents; també els berbers de l'Aurès i els del Djebel Nafusa es mantingueren independents. En aquest temps però les poblacions berbers ja estaven tan disperses i en grups relativament petits que ja no era possible un gran estat berber al nord d'Àfrica. La seva història posterior és la de cada grup.

Referències bibliogràfiques[modifica | modifica el codi]

  • AKIOUD, Hassan; CASTELLANOS, Eva Els amazics : una història silenciada, una llengua viva, 2007, Cossetània Edicions ISBN 978-84-9791-254-9. Enllaç a Google Llibres
  • Brett, Michael; & Fentress, Elizabeth (1997). The Berbers (The Peoples of Africa). ISBN 0-631-16852-4. ISBN 0-631-20767-8 (Pbk).
  • The Civilizations of Africa: A History to 1800 by Christopher Ehret
  • Egypt In Africa by Celenko
  • Stone Age Races of Northwest Africa by L. Cabot-Briggs
  • The people of Africa (People of the world series) by Jean Hiernaux
  • Britannica 2004
  • Encarta 2005
  • Blanc, S. H., Grammaire de la Langue Basque (d'apres celle de Larramendi), Lyons & Paris, 1854.
  • Entwhistle, W. J. "The Spanish Language," (as cited in Michael Harrison's work, 1974.) London, 1936
  • Gans Eric Lawrence, "The Origin of Language," Univ. of California Press, Berkeley, 1981.
  • Geze, L., Elements de Grammaire Basque, Beyonne, 1873.
  • Hachid, Malika, "Les Premiers Berberes" EdiSud, 2001
  • Hagan, Helene E., "The Shining Ones: an Etymological Essay on the Amazigh Roots of Ancient Egyptian Civilisation." (XLibris, 2001)
  • Hagan, Helene E. "Tuareg Jewelry: Traditional Patterns and Symbols," (XLibris, 2006)
  • Harrison, Michael, "The Roots of Witchcraft," Citadel Press, Secaucus, N.J., 1974.
  • Hualde, J. I., "Basque Phonology," Routledge, London & New York, 1991.
  • Martins, J. P. de Oliveira, "A History of Iberian Civilization," Oxford University Press, 1930.
  • Osborn, Henry Fairfield, "Men of the Old Stone Age," New York, 1915-1923.
  • Renan, Ernest, De l'Origine du Langage, Paris, 1858; La Societe' Berbere, Paris, 1873.
  • Ripley, W. Z., "The Races of Europe," D. Appleton & Co., New York, 1899.
  • Ryan, William & Pitman, Walter, "Noah's Flood: The new scientific discoveries about the event that changed history," Simon & Schuster, New York, 1998.
  • Saltarelli, M., "Basque," Croom Helm, New York, 1988.
  • Silverstein, Paul A. "Algeria in France: Transpolitics, Race, and Nation," Indiana University Press, Bloomington, 2004.
Família berber, segons una visió externa de 1890

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Berbers

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Malgrat que històricament sempre s'ha emprat la forma "berber" per a referir-se a aquest poble, recollida en els principals diccionaris de referència (DIEC2, s.v. "berber", GDLC i GEC), poc a poc es va imposant el neologisme "amazic" (f. "amaziga", m. pl. "amazics", f. pl. "amazigues") derivat del nom que es dóna a si mateix aquest poble, que ja recull el Termcat (vegeu Termcat, s.v. "amazic"). Es poden posar com a exemples d'ús del mot "amazic" en català els llibres: Carles Castellanos i Llorenç, amb la col·laboració de: Associació Catalano-amaziga ITRAN/ESTELS, Els Amazic, Barcelona : CIEMEN, DL 2003, sense ISBN (s'empra "amazic" en forma invariable); Tamazight-Takatalant : Amalal usiwel Asdawan = Guia de conversa universitària : amazic-català, 2006, ISBN 84-475-3114-7 o Hassan Akioud, Els Amazics : una història silenciada, una llengua viva, 2007, ISBN 978-84-9791-254-9. En l'entretemps s'havia emprat la forma "amazigh", més fidel a l'original amazic (amaziγ, amazigh), com per exemple a La Llengua rifenya = Tutlayt tarifiyt, 1995, ISBN 84-490-0475-6, on la segona part és anomenada: Diccionari amazigh-català-francès = Amawal tamazight-takatalant-tafransist. La forma "amazigh" segueix sent comuna, per exemple, en la indexació per matèries a les principals universitats de llengua catalana, tot i que poc a poc sembla que s'imposa la forma "amazic", al mateix temps que "berber" va caiguent en desús entre els filòlegs i "berberòlegs". Per acabar, l'article sobre Abdelaziz Bouteflika de la GEC ja recull la forma "amazic", mentre que l'entrada per a Marroc empra la forma "amazigh", tot i que és "berber" la forma més comuna (vegeu GEC i GEC)
  2. 2,0 2,1 AKIOUD, Hassan; CASTELLANOS, Eva Els Amazics : una història silenciada, una llengua viva, Cossetània Edicions, 2007 ISBN 978-84-9791-254-9