Permià

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
PALEOZOIC
Blakey 430moll.jpg
Mapa de la Terra a mitjans del Paleozoic
Era Període EGL
Fanerozoic Paleozoic Permià
(298,9 ± 0,15 Ma)
Estratotip Global de Límit: Aidalaraix (Urals, Kazakhstan)
Carbonífer
(358,9 ± 0,4 Ma)
Estratotip Global de Límit: La Sèrra (Muntanya Negra, França)
Devonià
(419,2 ± 3,2 Ma)
Estratotip Global de Límit: Klonk (Praga, República Txeca)
Silurià
(443,4 ± 1,5 Ma)
Estratotip Global de Límit: Dob's Linn (Moffat, Regne Unit)
Ordovicià
(485,4 ± 1,9 Ma)
Estratotip Global de Límit: Secció de Green Point (Terranova, Canadà)
Cambrià
(541 ± 1 Ma)
Estratotip Global de Límit: Secció de Fortune Head (Terranova, Canadà)

El Permià és un període geològic que va començar fa 298,9 ± 0,15 milions d'anys i va acabar fa 251,0 ± 0.4 milions d'anys.[1] És l'últim període del Paleozoic. Com amb molts dels períodes geològics més antics, els estrats que defineixen el Permià estan ben identificats, però la data exacta del principi i el final del període és incerta per uns quants milions d'anys. El Permià segueix el Carbonífer i està seguit pel Triàsic. El final del període està marcat per una extinció en massa, anomenada extinció permiana, que és l'extinció massiva més gran de la història de la Terra. Fou el geòleg escocès Roderick Murchison qui li donà el nom el 1841 a partir del Territori de Perm, a Rússia, pels extensos jaciments existents en aquesta zona. Els jaciments permians consisteixen majoritàriament de plataformes continentals i jaciments d'aigües marines someres.

Existeix el terme Permotriàsic que s'usa en les àrees on es fa molt difícil la separació del Permià i del Triàsic, per a englobar els terrenys que pertanyen a aquests dos sistemes (o períodes). Ordinàriament, es tracta de materials detrítics roigs, en els quals hom ha trobat fòssils del Permià i del Triàsic, o que, contràriament, són mal datats i per això hom no pot eliminar la hipòtesi que aquests terrenys s'hagin dipositat durant l'un o l'altre d'aquests períodes o bé en ambdós. Els Pirineus presenten una franja pràcticament contínua d'aquests materials.[2]

Subdivisions[modifica | modifica el codi]

Període Sèrie Estage Edat (Ma)
Triassic Inferior Induà més recent
Permià Lopingià Txangsingià 251,0–253,8
Wujiapingià 253,8–260,4
Guadalupià Capitanià 260,4–265,8
Wordià 265,8–268,0
Roadià 268,0–270,6
Cisuralià Kungurià 270,6–275,6
Artinskià 275,6–284,4
Sakmarià 284,4–294,6
Asselià 294,6–299,0
Carbonífer Pennsilvanià Gzhelià més antic
Subdivisió del sistema permià segons IUGS, el juliol del 2009.

El Permià es divideix normalment en Inferior i Superior. Els estatges faunístics del més recent al més antic són:

  1. Txangxingià (Zechstein)
  2. Wujiapingià (Zechstein)
  3. Capitanià (Zechstein)
  4. Wordià (Zechstein)
  5. Roadià (Zechstein)
  6. Kungurià (Rotliegendes)
  7. Artinskià (Rotliegendes)
  8. Sakmarià (Rotliegendes)
  9. Asselià (Rotliegendes)

Oceans[modifica | modifica el codi]

Els nivells del mar en el Permià van romandre generalment baixos, i els hàbitats costaners estaven limitats per l'agrupament de quasi totes les masses de terra importants en un únic supercontinent: Pangea. Un continent, fins i tot un de molt gran, té menys línia de costa que entre sis i vuit de petits. Això podria, en part, haver causat les extenses extincions d'espècies marines cap al final del període a causa de la reducció de les àrees costaneres someres preferides per molts organismes marins.

Extinció del Permià-Triàsic[modifica | modifica el codi]

El Permià va acabar amb l'extinció més extensa que ha conegut la paleontologia: entre el 90 i el 95 per cent de les espècies marines s'extingiren, així com el 70 per cent dels organismes terrestres.

Hi ha una evidència molt modesta de què l'extinció podria haver estat causada per canvis climàtics causats per l'impacte d'un gran bòlid.

També hi ha evidència significativa que basalts inundants massius provinents de l'expulsió de magma van contribuir a la pressió ambiental, portant després a l'extinció en massa. Els pocs hàbitats costaners i l'alta aridesa probablement també van contribuir-hi.

Una altra teoria té a veure amb la ventilació oceànica de sulfur d'hidrogen. Algunes parts de l'oceà profund perden periòdicament tot l'oxigen que hi ha dissolt, permetent als bacteris que viuen sense oxigen prosperar i produir sulfur d'hidrogen. Si s'acumula prou sulfur d'hidrogen en una zona anòxica, el gas pot pujar fins a l'atmosfera.

Els gasos oxidants a l'atmosfera destruirien el gas tòxic però el sulfur d'hidrogen aviat consumiria tot el gas atmosfèric que hi hagués per convertir-lo. Els nivells de sulfur d'hidrogen pujarien dramàticament en uns quants segles. La recreació d'aquest fet indica que el gas destruiria l'ozó en l'alta atmosfera, permetent que la radiació ultraviolada exterminés les espècies que haguessin sobreviscut el gas tòxic.

Els trilobits, que havien prosperat des de temps cambrians, s'extingiren finalment abans del final del Permià.

Vida[modifica | modifica el codi]

La vida terrestre durant el Permià incloïa diversos vegetals, artròpodes, amfibis i rèptils. Aquests últims eren en la seva majoria sinàpsids (pelicosaures i teràpsids). Aquest període va veure el desenvolupament de fauna totalment terrestre i l'aparició dels primers herbívors i carnívors de grans dimensions, però l'ecosistema encara era relativament inestable. Cap al final del Permià els primers arcosaures van aparèixer (tecodonts proterosúquids); durant el Triàsic, aquests evolucionarien en tipus més avançats, fins a arribar als dinosaures. Els dipòsits marins permians són rics en mol·luscs fòssils, equinoderms i braquiòpodes. Les closques fossilitzades de dos tipus d'invertebrats són usades per identificar estrats permians i relacionar-los entre diferents localitzacions: els fusulínids, un tipus de protist semblant a l'ameba que és un dels foraminífers, i els ammonites, cefalòpodes amb closca que són parents distants del nàutil d'avui en dia.

Paleogeografia[modifica | modifica el codi]

Durant el Permià, totes les grans masses terrestres de la Terra excepte algunes porcions de l'Àsia oriental estaven agrupades en un supercontinent conegut com a Pangea. Pangea vorejava l'equador i arribava fins als pols, amb el corresponent efecte sobre els corrents oceànics en l'únic i enorme oceà ("Panthalassa"). Grans masses de terra continentals creen climes amb variacions extremes de fred i calor ("clima continental") i condicions de monsó amb patrons de pluges altament estacionals. Sembla que els deserts eren molt comuns a Pangea. Aquestes condicions seques afavorien les gimnospermes, plantes amb les llavors dins una coberta protectora, sobre plantes com les falgueres que dispersen espores. Els primers arbres conífers moderns, el ginkgo i les ciques, van aparèixer al Permià.

Hi ha tres zones especialment notables pels seus dipòsits permians: els Urals (on hi ha la ciutat de Perm), la Xina, i el sud-oest d'Amèrica del Nord.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. International Stratigraphic Chart, 2004
  2. «Permotriàsic» (en català). l'Enciclopèdia. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 12 de setembre de 2010].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Permià