Fanerozoic
| Eó | Era | Període | Sèrie | Edat (Ma) |
|---|---|---|---|---|
| Fanerozoic | Cenozoic | Quaternari | Holocè | 0,0117 |
| Plistocè | 2,58 | |||
| Neogen | Pliocè | 5,333 | ||
| Miocè | 23,03 | |||
| Paleogen | Oligocè | 33,9 | ||
| Eocè | 56,0 | |||
| Paleocè | 66,0 | |||
| Mesozoic | Cretaci | Superior | 100,5 | |
| Inferior | ~ 145,0 | |||
| Juràssic | Superior | 163,5 ± 1,0 | ||
| Mitjà | 174,1 ± 1,0 | |||
| Inferior | 201,3 ± 0,2 | |||
| Triàsic | Superior | ~ 237 | ||
| Mitjà | 247,2 | |||
| Inferior | 251,902 ± 0,024 | |||
| Paleozoic | Permià | Lopingià | 259,1 ± 0,5 | |
| Guadalupià | 272,95 ± 0,11 | |||
| Cisuralià | 298,9 ± 0,15 | |||
| Carbonífer | Pennsylvanià | 323,2 ± 0,4 | ||
| Mississippià | 358,9 ± 0,4 | |||
| Devonià | Superior | 382,7 ± 1,6 | ||
| Mitjà | 393,3 ± 1,2 | |||
| Inferior | 419,2 ± 3,2 | |||
| Silurià | Pridolià | 423,0 ± 2,3 | ||
| Ludlowià | 427,4 ± 0,5 | |||
| Wenlockià | 433,4 ± 0,8 | |||
| Llandoverià | 443,8 ± 1,5 | |||
| Ordovicià | Superior | 458,4 ± 0,9 | ||
| Mitjà | 470,0 ± 1,4 | |||
| Inferior | 485,4 ± 1,9 | |||
| Cambrià | Furongià | ~ 497 | ||
| Miaolingià | ~ 509 | |||
| Segona sèrie | ~ 521 | |||
| Terranovià | 541,0 ± 1,0 |
El Fanerozoic[1] és un dels eons en els quals es divideix el temps geològic. S'estén des del final de l'eó Proterozoic, fa 541 ± 1,0 milions d'anys (Ma), fins a l'actualitat. Es tracta de l'únic eó de la història de la Terra en el qual hi ha hagut vida animal i vegetal abundant. El seu nom deriva de les paraules gregues φανερός (fanerós) i ζωή (zoí), que juntes signifiquen 'vida visible', car anteriorment es creia que la vida havia sorgit durant el Cambrià, el primer període d'aquest eó. El Fanerozoic se subdivideix en tres eres diferents: el Paleozoic, el Mesozoic i el Cenozoic.
El temps que abasta el Fanerozoic comença amb el sorgiment aparentment ràpid de molts fílums d'animals, seguit successivament per la seva evolució en una gran diversitat de formes, l'aparició i el desenvolupament de plantes complexes, l'evolució dels peixos, el sorgiment dels insectes i els tetràpodes i el desenvolupament de la fauna i flora actuals. Les plantes terrestres aparegueren cap al principi del Fanerozoic. Durant aquest eó, els continents, impulsats per forces tectòniques, s'ajuntaren en un únic supercontinent conegut com a «Pangea», que posteriorment es fragmentà en els continents actuals.
Recerca[modifica]
Al segle xix es dugueren a terme els primers estudis per a conèixer la història de la Terra a partir de les roques i els fòssils que contenen els estrats. Havent investigat formacions properes a Oxford, el geòleg britànic William Smith s'adonà que cada estrat tenia fòssils diferents.[2] Cap a aquella època, Georges Cuvier arribà a la mateixa conclusió basant-se en les seves observacions de la conca de París. La presència de fòssils diferents a cada estrat convencé Cuvier que amb el pas del temps s'extingeixen organismes i en sorgeixen de nous. La teoria del catastrofisme, postulada per Cuvier, defensava que en el passat s'havien produït grans canvis en els organismes que vivien a la Terra a conseqüència de catàstrofes, en contrast amb la teoria de l'actualisme, avançada per Charles Lyell, que sostenia que els processos naturals que actuaven en el passat són els mateixos que actuen en el present. Aquesta última teoria és àmpliament acceptada avui en dia, mentre que el catastrofisme ha quedat marginat.[3]
Durant el segle xix, els científics anaren ampliant els seus coneixements sobre el passat geològic gràcies al descobriment de nombrosos fòssils. El 1840, el britànic John Phillips el dividí en tres eres: Paleozoic, Mesozoic i Cenozoic. A grans trets, aquesta divisió encara es fa servir avui en dia.[1] Al seu torn, les eres es poden subdividir en períodes, èpoques i estatges. A cada unitat cronoestratigràfica se li assigna un fòssil director, que es pot substituir per un altre si hi ha nous descobriments que ho justifiquin.
El 1912, l'alemany Alfred Wegener, inspirat per la coincidència en la línia de costes de Sud-amèrica i Àfrica, formulà la teoria de la deriva dels continents. El descobriment de fòssils dels mateixos animals a banda i banda de l'oceà Atlàntic reforçà la hipòtesi de Wegener. Tot i que la teoria de la deriva continental tenia un fonament sòlid, en un primer moment fou rebutjada per la majoria dels científics i no fou acceptada fins que es demostrà la realitat de la tectònica de plaques a mitjans del segle xx. La tectònica de plaques serveix per estudiar la història de la Terra durant el Fanerozoic i per donar resposta a nombroses qüestions geològiques, com ara l'edat geològica diferent dels oceans i els continents, la formació i fragmentació dels supercontinents i l'orogènesi. El 1989, Jack Sepkoski dugué a terme un estudi exhaustiu de les extincions massives dels últims 250 milions d'anys basant-se en el registre fòssil.[4] A la dècada del 1980 començà a aplicar-se la datació radiomètrica.
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Riba i Arderiu i Reguant i Serra, 1986, p. 51.
- ↑ Christiansen i Hamblin, 2014, p. 208.
- ↑ Christiansen i Hamblin, 2014, p. 203.
- ↑ Sepkoski, 1989, p. 7.
Bibliografia[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fanerozoic |
- Christiansen, E. H.; Hamblin, W. K. Dynamic Earth: An Introduction to Physical Geology (en anglès). Jones & Bartlett, 2014. ISBN 9781449659028.
- Riba i Arderiu, O.; Reguant i Serra, S. Una taula dels temps geològics. Institut d'Estudis Catalans, 1986. ISBN 9788472830776.
- Jack Sepkoski, J «Periodicity in extinction and the problem of catastrophism in the history of life» (en anglès). Journal of the Geological Society, 146, 1989, pàg. 7-19. DOI: 10.1144/gsjgs.146.1.0007.