Tour de França
 |
|
| Detalls de la cursa | |
|---|---|
| Data | juliol |
| Regió | França |
| Nom local | Le Tour de France |
| Disciplina | Carretera |
| Tipus | Cursa per etapes |
| Organitzador | Amaury Sport Organisation |
| Director de la cursa |  Christian Prudhomme |
| Història | |
| Primera edició | 1903 |
| Edicions | 99 (fins el 2012) |
| Primer vencedor |  Maurice Garin (FRA) |
| Més triomfs |  Miguel Induráin (5) (ESP) Jacques Anquetil (5) (FRA) Eddy Merckx (5) (BEL) Bernard Hinault (5) (FRA) |
| Darrer vencedor |  Bradley Wiggins (GBR) |
 Tour de França de 2012 |
|
El Tour de França és una competició ciclista per etapes disputada al llarg de la geografia francesa i d'altres països durant tres setmanes del mes de juliol. S'ha celebrat anualment des de 1903, només interrompuda des de 1915 a 1918 a causa de la Primera Guerra Mundial i des de 1940 fins a 1946 per culpa de la Segona Guerra Mundial. L'any 2003 fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries dels Esports.
Taula de continguts |
Descripció [modifica]
El Tour de França és una cursa ciclista coneguda arreu del món. Sol tenir 21 dies o etapes amb un recorregut màxim de 3.500 kilòmetres.[1] El Tour més curt va ser el 1904 amb 2.420 kilòmetres (1.503,7 milles), i el més llarg el 1926 amb 5.745 kilòmetres (3.569,8 milles).[2]
Les tres setmanes normalment inclouen dos dies de descans, a vegades són utilitzats per portar els ciclistes d'una ciutat a una altra.[3]. La cursa recorre França en el sentit de les agulles del rellotge o en sentit contrari en anys alternatius. El primer circuit en el sentit contrari de les agulles del rellotge va ser el 1913. [4]
El The New York Times deia el "El Tour de França és probablement el més exigent dels esdeveniments atlètics". L'esforç es comparava a "córrer una marató uns quants dies a la setmana durant tres setmanes", i l'elevació total de les pujades es va comparar amb "pujar tres Everest". [5]
El nombre d'equips normalment varia entre 20 a 22, amb nou ciclistes en cada un. L'entrada és per invitació a equips escollits per l'organitzador de cursa, l'Amaury Sport Organisation. Els companys d'equip s'ajuden entre ells i són seguits pel director i mecànics en cotxes.
Els ciclistes es classifiquen segons el temps que cadascun ha fet durant la cursa, una ordenació coneguda com la classificació general. Hi pot haver bonificacions d'hora per acabar bé en una etapa o ser primer per aprovar un punt intermedi. És possible vèncer sense guanyar una etapa, com Greg LeMond que va guanyar el 1990. Hi ha classificacions subsidiàries (veieu més avall), algunes amb jerseis distintius per al millor ciclista.
Els ciclistes normalment comencen junts cada dia, amb el primer sobre la línia de sortida, però alguns dies es fan contra-rellotges individuals o per equips. El guanyador de la general sol dominar la muntanya i la contra rellotge. La majoria dels escenaris són a França, encara que des del 1960 s'ha fet comú visitar països pròxims. [6] Les etapes poden ser planes, ondulants o muntanyoses. Des del 1975 l'última etapa ha sigut el recorregut per l'Avinguda dels Camps Elisis a París; des del 1903 al 1967 la cursa acabava a l'estadi al Parc des Princes a París i des del 1968 al 1974 al Velòdrom de Vincennes. [7]
Història [modifica]
Creació del Tour [modifica]
A finals del segle XIX a França, hi havia un diari esportiu anomenat Le Vélo. El seu director, Pierre Giffard,[8] que utilitzava les seves columnes per donar suport a Alfred Dreyfus, aquest fet va desagradar al cercle industrial i automobilístic (en la seva majoria anti-Dreyfus). El 1900, el seu representant, el Comte de Dion, Henri Desgrange va decidir crear un diari per fer la competència, aquest nou diari s'anomenà l'Auto-Vélo. Mentre que Le Vélo es publica en paper verd, Desgrange decideix que la publicació en l'Auto-Vélo sigui en paper groc (un any més tard, aquest color donarà lloc a la samarreta groga).[9] El Director de Le Vélo, Paul Rousseau, posa una demanda i el 16 de gener de 1903, Dion perd i es veu obligat a canviar el nom d'Auto-Vélo a Auto, com que el ciclisme és tan important en termes econòmics la pèrdua de la designació podria afectar les vendes del diari.[9] Desgrange va trobar una solució gràcies al seu col·lega, el periodista Geo Lefevre que li va proposar organitzar una cursa de bicicletes que podrien augmentar el seu nombre de lectors: el Tour de França. El 19 de gener de 1903, l'Auto va anunciar la creació "del major esdeveniment ciclista que es celebra" el Tour de França.[9]
La carrera es va iniciar al juliol i les vendes de l'Auto van anar en augment en detriment de Le Vélo. Continua la seva publicació l'any següent.[9] Desgrange va ser l'organitzador del Tour fins al 1939, any de la segona guerra mundial. El 1936, malalt, va abandonar el Tour a Charleville, i va passar el testimoni de la cursa a Jacques Goddet.[10]
El primer Tour [modifica]
El primer Tour de França es va celebrar entre l'1 de juliol i el 19 de juliol de 1903 tot i tenir només 6 etapes. Va ser un recurs publicitari del diari francès L'auto-Vélo i el seu recorregut fou dissenyat pel director del mateix, Henri Desgrange.
En aquest Tour els ciclistes que abandonen en una de les etapes els és permès de continuar prenent-hi part, tot i que, a partir d'aquell moment, no competeixen per a la classificació general. Això fa que Hippolyte Aucouturier pugui guanyar dues etapes, tot i haver abandonat durant la primera etapa del Tour.
El primer guanyador fou el francès Maurice Garin qui va treure gairebé 3 hores al seu perseguidor a la general, el també francès Lucien Pothier.
Últimes edicions (1996-2009) [modifica]
El 1996 Bjarne Riis guanyà el Tour de França, acabant amb el domini de Miguel Indurain. Tot i això, Riis, qui més tard seria el director de l'equip CSC confessà haver-se dopat amb EPO en el període 1993-1998. Això propicià que el Tour, en principi, le retirés la seva victòria el 1996 i el seu tercer lloc el 1995. Essent d'aquesta manera la victòria per a Jan Ullrich, un ciclista alemany que acabà segon a 1' 01" de Riis tot i la seva joventut (22 anys); finalment, però, el Tour no li retirà les victòries a Riis.[11] La carrera d'Ullrich, tot i semblar prometedora, es veié truncada tant per la mala sort com per l'aparició d'un altre gran ciclista, Lance Armstrong, qui el relegà a un segon lloc.
El 1997 Riis partia com a favorit, però a causa de la força del jove alemany Jan Ullrich, l'equip li va treure el "títol" de corredor principal de les files a meitat de Tour. Ullrich aconseguí un gran avantatge respecte de Richard Virenque, qui finalment seria el segon classificat, guanyant per tant de manera clara i contundent. Riis, va perdre 2' respecte d'Ullrich en una contra-rellotge, d'aquí que l'equip decidís escudar a Ullrich. Riis acabà a 26' 34" del líder, en setena posició.
El 1998 s'esperava una gran victòria d'Ullrich. No obstant, l'escalador Marco Pantani li va esgarrapar vuit minuts en una etapa de muntanya en què es passava el Col du Galibier i s'arribava a la meta al cim de Les Deux Alpes enfundant-se el maillot groc. Pantani va mantenir el mallot fins al final del Tour, tot i els intents d'Ullrich de recuperar-lo. Acabà primer, a 3' de Jan Ullrich, que tornava la segona posició de nou. A més en aquest any sortí a la llum el Cas Festina, en el qual es veieren implicats diversos corredors de gran importància com Richard Virenque.
El 2007 Alberto Contador s'imposà en un Tour clarament marcat pel dopatge, que deixà fora a Alexandre Vinokourov i al seu equip, l'Astana. També es veié forçat a retirar-se Michael Rasmussen, quan faltaven quatre etapes per al final del Tour i essent líder de la classificació general.
El Tour de 2008 va estar marcat per l'absència de l'equip Astana, on figurava el que, a priori, era el gran favorit, Alberto Contador. L'organització castigà d'aquesta forma el positiu del kazakh Alexandre Vinokourov de l'anterior edició. A pesar d'aquesta absència, un altre espanyol, Carlos Sastre, s'adjudicà una victòria forjada en la muntanya, especialment amb un atac espectacular a l'Alpe d'Huez que li va servir per a treure més de dos minuts a Cadel Evans, segon classificat.
Amb aquesta victòria, el ciclisme espanyol en sumà tres de consecutives amb tres ciclistes diferents (fet aconseguit també per ciclistes de França i Bèlgica), ja que a les de Contador (2007) i Sastre (2008) s'ha de sumar la de Óscar Pereiro (2006), que aconseguí entrar en el palmarès de la ronda per etapes més important del ciclisme després de la desqualificació per dopatge de l'estatunidenc Floyd Landis.
A aquestes tres victòries espanyoles s'ha de sumar la realitzada per Alberto Contador en el Tour 2009, conjuntament amb la de l'equip Astana. Un Tour marcat per la supremacia realitzada per Contador en les etapes de muntanya com Arcalís i Verbier i la contra-rellotge d'Annecy (victòria en les dos últimes), i pel retorn de Lance Armstrong als 38 anys i per la tensió viscuda en l'equip Astana entre els dos suposats líders. El Tour de 2009 passà per Barcelona i moltes altres poblacions catalanes. L'any 2012 l'UCI desposeeix i desqualifica Lance Armstrong de tots els seus títols aconseguits des de l'1 d'agost de 1998 i el sanciona de per vida a causa de l'acusació de l'USADA i de diversos ciclistes del seu dopatge continuat[12]
Directors del Tour de França [modifica]
- 1903-1939: Henri Desgrange
- 1947-1961: Jacques Goddet
- 1962-1986: Jacques Goddet i Félix Lévitan
- 1987: Jean-François Naquet-Radiguet i Xavier Louy
- 1988: Jean-Pierre Courcol i Xavier Louy
- 1989-1993: Jean-Pierre Carenso i Jean-Marie Leblanc
- 1994-2000: Jean-Claude Killy i Jean-Marie Leblanc
- 2001-2004: Patrice Clerc i Jean-Marie Leblanc
- 2005-2006: Jean-Marie Leblanc i Christian Prudhomme
- des de 2006: Christian Prudhomme
Vagues, exclusions i desqualificacions [modifica]
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per verificabilitat. Us animem a millorar-lo afegint referències a fonts fiables i independents. Tota informació no verificable pot ser posada en dubte o eliminada.{{subst:AvísFR|Tour de França}}--~~~~ |
Al 1904 Maurice Garin fou desqualificat com a guanyador del tour per haver utilitzat un tren.
Al 1907 Emile Georget fou penalitzat amb el temps de l'últim en arribar després d'haver canviat la bicicleta fora de l'àrea permesa. Edmond Gentil, sponsor de l'equip rival Alcyon, retirà tots els seus corredors com a símbol de protesta ja que considerava que la penalització no havia estat prou forta. Això incloïa a Louis Trousselier, el guanyador de 1905.
Al 1912 i 1913 Octave Lapize retirà tot el seu eqip La Française per protestar per el que ell veia com una col·lusió entre els corredors belgues.
També al 1913, Odile Defraye es retirà de la carrera amb forts dolors a les cames i s'endugué tot l'equip Alcyon amb ell.
Al 1920 la meitat dels participants es retiraren a Les Sables d'Olonne per protestar sobre la direcció de Desgrange.
Al 1925 l'amenaça de vaga acabà amb els plans de Desgrange de que tots els corredors poguessin menjar exactament la mateixa quantitat de menjar cada dia.
Al 1937 el belga Sylvère Maes retirà tot el l'equip nacional al considerar que el rival francès, Roger Lapébie, havia rebut una penalització mínima per haver fet un tram de pujada en cotxe.
Al 1950 els dos equips italians tornaren a casa quan el líder del primer equip, Gino Bartali considerà que un espectador l'havia amenaçat amb un ganivet.
Al 1950 gran part dels participants baixaren de la seva bicicleta per a banyar-se a la Mediterrània a Ste-Maxime. L'estiu havia estat especialment calorós i es diu que alguns corredors van pedalar fins a dins del mar sense pedalar. Tots els participants involucrats foren penalitzats.
Al 1966 els participants feren vaga prop de Bordeus després que hi haguessin hagut proves anti-doping el vespre anterior.
Al 1978 els participants circularen lentament durant tota l'etapa i caminaren al passar la línia de meta a Valence d'Agen per a protestar sobre el fet d'haver-se de llevar aviat per a haver de córrer més d'una etapa el mateix dia.
Al 1982 treballadors de les metal·lúrgiques en vaga aturaren la contrarellotge per equips.
Al 1987 els fotògrafs feren vaga, argumentant que els vehicles portant invitats del Tour no els deixaven treballar adequadament.
Al 1988 la carrera es paralitzà degut a un test anti-doping de Pedro Delgado.
Al 1990 els organitzadors es veieren obligats a modificar el traçat de la ruta, ja que alguns grangers havien tallat el camí prop de Llemotges.
Al 1991 els participants rebutjaren correr durant 40 minuts ja que un corredor, Urs Zimmerman, havia estat penalitzat per anar en cotxe del final d'una etapa a l'inici de l'altra en lloc de fer-ho en avió.
Al 1991 l'equip PDM se'n tornà cap a casa després de que tots els seus corredors es posessin malalts un per un en menys de 48 hores.
Al 1992 activistes del moviment separatista basc van bombardejar cotxes dels seguidors a mitjanit.
Al 1998 la carrerà s'atura com a protesta per el que els corredors consideraven investigació anti-doping desmesurada.
Al 1998 l'equip Festina fou desqualificat després de trobar proves de doping que involucraven l'equip.
Al 1999 una manifestació de bombers aturà la carrera.
Morts [modifica]
Ciclistes que han mort durant el Tour de França:
- 1910: El ciclista francès Adolphe Helière morí ofegat durant el dia de descans.
- 1935: El ciclista espanyol Francisco Cepeda es va despenyar per un barranc a la Col du Galibier.
- 1967: 13 de juliol, etapa 13: Tom Simpson morí a causa d'una insuficiència cardíaca durant l'ascens del Ventor. Es trobaren amfetamines al jersei i la sang de Simpson.
- 1995: 18 de juliol, etapa 15: Fabio Casartelli xocà a 88 km/h baixant el coll del Portet d'Aspet.
També han succeït altres set accidents:
- 1934: Un motociclista morí durant una exhibició al velòdrom de La Roche Sur Yon xocant a gran velocitat mentre entretenia la multitud abans de que els ciclistes arribessin.[13]
- 1957: 14 de juliol: El motociclista Rene Wagter i el passatger Alex Virot, un periodista de Ràdio Luxemburg, es despenyaren en la carretera de muntanya d'Ax-les-Thermes.
- 1958: Constant Wouters, morí després de tindre un accident amb l'sprinter André Darrigade al Parc des Princes.[14]
- 1964: Vint persones moriren quan una furgoneta de subministraments xocà amb un pont a la regió de Dordogne, resultant en l'accident més important de la història del tour.[15]
- 2000: Un nen de 12 anys de Ginasservis, Phillippe, fou atropellat per un cotxe de la caravana publicitària del Tour de França.[16]
- 2002: Un nen de 7 anys, Melvin Pompele, morí prop de Retjons després de córrer davant la caravana.[16]
- 2009: 18 de juliol, 14ena etapa: Un espectador d'uns 60 anys fou atropellat per una motocicleta de la policia mentre creuava la carretera prop de Wittelsheim.[15]
Palmarès [modifica]
Palmarès per països [modifica]
| País | Victòries |
|---|---|
| França |
36 (21) |
 Bèlgica |
18 (10) |
 Espanya |
12 (7) |
 Itàlia |
9 (6) |
 Luxemburg |
5 (4) |
 Estats Units |
3 (1) |
 Suïssa |
2 (2) |
 Països Baixos |
2 (2) |
 Irlanda |
1 |
 Dinamarca |
1 |
 Alemanya |
1 |
 Austràlia |
1 |
 Regne Unit |
1 |
- Entre parèntesis el nombre de ciclistes diferents que han aconseguit victòries per a cada país.
Estadístiques [modifica]
Més victòries generals [modifica]
| Ciclista | País | Victòries | Anys |
|---|---|---|---|
| Miguel Indurain | Espanya |
5 | 1991, 1992, 1993, 1994, 1995 |
| Jacques Anquetil | França |
5 | 1957, 1961, 1962, 1963, 1964 |
| Eddy Merckx | Bèlgica |
5 | 1969, 1970, 1971, 1972, 1974 |
| Bernard Hinault | França |
5 | 1978, 1979, 1981, 1982, 1985 |
| Philippe Thijs | Bèlgica |
3 | 1913, 1914, 1920 |
| Louison Bobet | França |
3 | 1953, 1954, 1955 |
| Greg LeMond | Estats Units |
3 | 1986, 1989, 1990 |
Altres dades [modifica]
- Major diferència d'anys entre victòries
-
- Gino Bartali guanyà el seu primer Tour el 1938 i el seu segon i últim Tour, deu anys més tard, el 1948.
- Més dies vestit de groc
-
- Eddy Merckx encara ostenta aquesta rècord, amb un total de 96 dies com a líder de la volta francesa.
- Més victòries d'etapa
-
- Eddy Merckx té en total 34 victòries d'etapa.
- Més victòries en la classificació per punts
-
- Erik Zabel ha guanyat el mallot verd en sis ocasions consecutives (1996-2001).
- Més victòries en la classificació de la muntanya
-
- Richard Virenque ha guanyat el mallot blanc amb topos vermells en 7 ocasions (1994-1997, 1999, 2003, 2004).
- En 6 ocasions, Lucien Van Impe (1971, 1972, 1975, 1977, 1981 y 1983) i Federico Martín Bahamontes (1954, 1958, 1959, 1962, 1963 y 1964) foren els millors escaladors de la ronda francesa.
- Més victòries en la classificació dels joves
-
- Jan Ullrich (1996, 1997 i 1998) i Andy Schleck (2008, 2009 i 2010) han guanyat el mallot blanc en tres ocasions.
- Més podis
-
- Miguel Indurain,Jacques Anquetil,Eddy Merckx,Bernard Hinault (5 vegades guanyadors)[12] i Raymond Poulidor (segon en tres ocasions i tercer en cinc).
- Menor diferència entre el guanyador i el segon
-
- 8 segons de Greg Lemond sobre Laurent Fignon (1989).
- Altres diferències inferiors al minut: Jacques Anquetil sobre Raymond Poulidor (1964), Jan Janssen sobre Herman Van Springel (1968), Bernard Thévenet sobre Hennie Kuiper (1977), Stephen Roche sobre Pedro Delgado (1987), Óscar Pereiro sobre Andreas Klöden (2006), Alberto Contador sobre Cadel Evans (2007), Carlos Sastre sobre Cadel Evans (2008) i Alberto Contador sobre Andy Schleck (2010).
- Major diferència entre el guanyador i el segon
-
- 2 hores 59 minuts i 21 segons de Maurice Garin sobre Lucien Pothier (en la primera edició de 1903).
- Altres diferències per sobre de l'hora: Henri Cornet sobre Jean-Baptiste Dortignacq (1904), Firmin Lambot sobre Jean Alavoine (1919), Lucien Buysse sobre Nicolas Frantz (1936) i Nicolas Frantz sobre Maurice Dewaele (1927).
- Més participacions
-
- George Hincapie: amb 17 participacions.
- Guanyador més jove
-
- Henri Cornet amb 19 anys.
- Guanyador més veterà
-
- Firmin Lambot amb 36 anys, 4 mesos i 9 dies.
Vegeu també [modifica]
- Rècords del Tour de França
- Llista de guanyadors del Tour de França
- Hardi les gars !.
- Giro d'Itàlia
- Volta a Catalunya
- Volta a Espanya
- Volta a Tarragona
Referències [modifica]
- ↑ «UCI Regulations». [Consulta: 21 July 2009].
- ↑ . «Tour Honour Roll». Ride Media 2007 Official Tour de France Guide, Australian Edition, 2007, p. 172, 200–201.
- ↑ . El primer Tour en la qual la cursa acabava en una ciutat i començava en un altre era 1906, quan viatjaven els participants entre Lilla fins al pròxim començament a Douai.
- ↑ . Augendre, Jacques (1996), de de Gira Le França: Panorama d'un siècle, de de Gira de Société du França, cap Isbn, p17
- ↑ . Coyle, Daniel. «What He's Been Pedaling». , 16 July 2006.
- ↑ . Dauncey, Hugh and Hare, Geoff (2003), Tour de France: 1903–2003, Routledge, USA, ISBN 978-0-7146-5362-4, p149
- ↑ . Augendre, Jacques (1996), Le Tour de France: Panorama d'un siècle, Société du Tour de France, no ISBN, p61
- ↑ Jacques Seray. Pierre Giffard, précurseur du journalisme moderne. Le Pas d'oiseau, 2008.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 Coll., Tour de France, 100 ans, 1903-2003, Paris, L’Équipe, 2003, p. 16-17
- ↑ Coll., Tour de France, 100 ans, 1903-2003, Paris, L’Équipe, 2003, p. 227
- ↑ «Anuario del Tour de Francia-Le Tour en chiffres Les podiums». letour.fr. [Consulta: 3 de noviembre de 2009].
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 12,6 12,7 12,8 12,9 «Comunicat UCI referent a Lance Armstrong». [Consulta: 23 d'octubre de 2012].
- ↑ «Ultimas Informaciones - La XXVIII Vuelta a Francia» (en Spanish). El Mundo Deportivo, 28 July 1934, p. 2.
- ↑ Woodland, Les. The Yellow Jersey Companion to the Tour de France. London: Yellow Jersey Press, 2003, p. 105. ISBN 0224080164.
- ↑ 15,0 15,1 «Europe | Tour de France spectator killed». BBC News, 18 July 2009 [Consulta: 18 juliol 2009].
- ↑ 16,0 16,1 Woodland, Les. The Yellow Jersey Companion to the Tour de France. London: Yellow Jersey Press, 2003, p. 80. ISBN 0224080164.
- ↑ Es van dur a terme una sèrie de desqualificacions i penalitzacions per les que el guanyador, Maurice Garin, juntament amb els tres següents, foren esborrats de la classificació general. Finalment, es va elaborar una polèmica llista que situava vencedor el jove Henri Cornet, que havia acabat cinquè. També les victòries d'etapa de Garin foren eliminades.
- ↑ Riis va admetre que s'havia dopat, però no li han tret la victòria.
- ↑ «Óscar Pereiro és el guanyador del Tour de França de 2006, el doping de Floyd Landis ha sigut confirmat per la UCI». [Consulta: 21 de setembre de 2007].
- ↑ 20,0 20,1 20,2 Amb la desqualificació de Floyd Landis (acabà i guanyà la carrera però fou esborrat de les classificacions) per assumptes de doping. Per tant, tots els altres corredors que van acabar la prova van pujar una posició: Pereiro passà del 2º al 1º, Kloden del 3º al 2º, Sastre del 4º al 3º... .
Bibliografia [modifica]
- GONZÁLEZ, Luís Miguel. 100 años del Tour de Francia. Ed.Everest, 2003 ISBN 84-241-9302-4
- Delanzy, Eric. Inside the Tour de France: The Pictures, the Legends, and the Untold Stories. Rodale Books, 2006. ISBN 1594862303.
- McGann, Bill; McGann, Carol [2006]. The Story of the Tour De France. Dog Ear Publishing, 2006. ISBN 1598581805.
- Wheatcroft, Geoffrey [2005]. Le Tour: A History of the Tour de France, 1903–2003. Simon & Schuster UK, 2004. ISBN 0684028794.
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tour de França |
- Lloc web oficial del Tour de França (francès)
- Fundació Príncep d'Astúries, Príncep d'Astúries dels Esports 2003 (castellà)
- Informació sobre el Tour (anglès)
|
||||||||||||
|
|||||
