Tour de França de 1992

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Tour de França de 1992

Dades de la cursa
Nº Edició 79è
Països Espanya Espanya, França França,
Bèlgica Bèlgica, Alemanya Alemanya,
Països Baixos Països Baixos,
Luxemburg Luxemburg, Itàlia Itàlia
Data 4 de juliol - 26 de juliol
Nombre d'etapes 22 etapes + 1 pròleg
Velocitat mitjana 39,504 km/h
Quilòmetres 3.983 km
Palmarès
Mallot groc Guanyador Espanya Miguel Indurain (ESP)
Segon Itàlia Claudio Chiappucci (ITA)
Tercer Itàlia Gianni Bugno (ITA)
Classificacions secundàries
Mallot verd Punts França Laurent Jalabert (FRA)
Gran Premi de la Muntanya Muntanya Itàlia Claudio Chiappucci (ITA)
Mallot blanc Joves Països Baixos Eddy Bouwmans (PBA)
Classificació per equips Equips Itàlia Carrera Jeans-Tassoni

El 79è Tour de França es disputà del 4 al 26 de juliol del 1992 sobre un recorregut de 22 etapes i amb un total de 3.983 km que es cobriren a una velocitat mitjana de 39,504 km/h. La cursa començà a Sant Sebastià i acabà a París, en el clàssic final dels Camps Elisis, després de passar la frontera de set països diferents.

La cursa[modifica | modifica el codi]

Per primera vegada en molts anys, l'alta muntanya dels Pirineus estigué exempta de la prova.

Miguel Indurain, campió de l'edició anterior i recent guanyador del Giro d'Itàlia 1992, partia com favorit a la victòria final, juntament amb els italians Gianni Bugno i Claudio Chiappucci.

Ja en el pròleg, que tingué lloc a la ciutat espanyola de Sant Sebastià, el vigent campió demostrà el seu bon estat de forma guanyant l'etapa. El començament del Tour fou molt atípic, amb molt poques arribades a l'esprint. A la 2a etapa, l'espanyol Javier Murguialday i el jove francès Richard Virenque protagonitzaren una llarga escapada. L'espanyol guanyà l'etapa i el francès es posà el mallot groc, el qual no li donaria temps a gaudir car, l'endemà, en una altra llarga escapada, el seu compatriota i company d'equip, Pascal Lino, li prendria.

Les etapes amb recorregut fora de les fronteres franceses foren molt mogudes, amb continus intents de fuga. A Brussel·les, Greg LeMond i Claudio Chiappucci aconseguiren abandonar el pilot juntament amb Laurent Jalabert i Brian Holm, obtenint una mica més d'un minut a la línia d'arribada.

Tanmateix, el cop d'efecte el donaria Miguel Indurain a la contrarellotge individual de Luxemburg. El corredor navarrès volà sobre l'asfalt, relegant a tres minuts al segon en l'etapa, Armand De Las Cuevas, i deixant la majoria dels favorits a més de quatre minuts. El francès Pascal Lino, malgrat tot, aconseguí mantenir el mallot groc, cosa que donava esperances al públic francès de veure un paisà al podi final de París.

Les etapes que portaven fins als Alps serviren perquè el dues vegades campió del Tour, Laurent Fignon, aconseguís una victòria de etapa. L'endemà, també ho intentarien els guanyadors Stephen Roche i Pedro Delgado, però l'etapa fou pel suís Rolf Jaermann.

La 13a etapa, amb final en Sestriere fou la sentència definitiva del Tour de França, i una de les etapes més èpiques de la història de la ronda gal·la. Etapa maratoniana d'alta muntanya, de més de 250 km i amb final en alt; gairebé vuit hores de competició. L'italià Claudio Chiappucci protagonitzà una llarguíssima escapada des del començament del dia; més de 200 km, dels quals els últims 125 foren en solitari. Aquell dia, corredors com Greg LeMond (que es retiraria l'endemà) o Luc Leblanc desaparegueren per complet de la classificació general, perdent més de 40 minuts al cim italià.

A l'última ascensió, es veié un agressiu Miguel Indurain que deixà enrere tots els seus rivals, tret de Chiappucci, que anava per davant, tot i que arribà a estar a menys d'un minut de l'italià. Per desgràcia, en els dos últims quilòmetres, patí les conseqüències de l'esforç i acabà a gairebé dos minuts d'"El diable". Tot i això, el navarrès havia tornat a donar un duríssim cop a gairebé tots els seus rivals, a més de recuperar el mallot groc, que ja no abandonaria en el que quedava de competició.

La 14a etapa arribava a Aup d'Uès. En aquesta ocasió, Chiappucci, que s'havia convertit en el gran rival per Indurain, ja no anava a tenir tan fàcil destacar-se dels favorits. La victòria al mític cim se l'adjudicà el nord-americà Andrew Hampsten. Indurain i Chiappucci entraren junts, a una mica més de tres minuts del vencedor. Gianni Bugno, completament trencat, perdia nou minuts a la línia d'arribada.

A les etapes següents, tampoc no anava a veure's una arribada neta a l'esprint. El guanyador del Giro d'Itàlia 1991, Franco Chioccioli, i el guanyador del Tour de França de 1987, Stephen Roche, aconseguiren adjudicar-se sengles etapes. Tot i que durant aquests dies Claudio Chiappucci continuà molt actiu, no aconseguiria posar en perill ja el triomf final de Miguel Indurain, que a més comptava encara amb l'última contrarellotge. En aquesta, només fou capaç de resistir el seu ritme un renovat Gianni Bugno, tot i que al final acabaria cedint 40 segons. La resta de corredors perdé més de dos minuts a la línia d'arribada.

La victòria als Camps Elisis, una de les dues úniques arribades a l'esprint d'aquest Tour, se l'enduria el corredor alemany Olaf Ludwig. El jove Laurent Jalabert, que ja havia sigut segon l'any anterior, s'imposaria en la classificació per punts per davant del veterà Johan Museeuw.

Miguel Indurain es convertia així en el primer espanyol a guanyar dues vegades la prestigiosa cursa francesa, i ratificava el seu domini en el pilot mundial, després d'aconseguir el doblet Giro d'Itàlia-Tour de França el mateix any. De nou, fou acompanyat al podi pels italians Claudio Chiappucci i Gianni Bugno, tot i que amb els llocs canviats respecte a l'any anterior. Com nota curiosa, el primer a París fou un espanyol, però també ho fou l'últim, Fernando Quevedo, el fanalet vermell d'aquell any, a més de quatre hores d'Indurain.

Equips participants[modifica | modifica el codi]

Classificacions[modifica | modifica el codi]

Classificació general[modifica | modifica el codi]

Maillot groc Classificació General
Pos. Ciclista Equip Temps
1. Espanya Miguel Indurain (ESP) BAN 100h 49' 30"
2. Itàlia Claudio Chiappucci (ITA) CAR + 4' 35"
3. Itàlia Gianni Bugno (ITA) GAT + 10' 49"
4. Estats Units Andrew Hampsten (USA) MOT + 13' 40"
5. França Pascal Lino (FRA) RMO + 14' 37"
6. Espanya Pedro Delgado (ESP) BAN + 15' 16"
7. Països Baixos Erik Breukink (PBA) PDM + 18' 51"
8. Itàlia Giancarlo Perini (ITA) CAR + 19' 16"
9. Irlanda Stephen Roche (IRL) CAR + 20' 23"
10. Alemanya Jens Heppner (ALE) TEL + 25' 30"
198 participants, 130 acabaren la cursa

Classificació per punts[modifica | modifica el codi]

1r França Laurent Jalabert (FRA) Maillot verd ONC 293 pts
2n Bèlgica Johan Museeuw (BEL) LOT 262 pts
3r Itàlia Claudio Chiappucci (ITA) CAR 202 pts

Classificació de la Muntanya[modifica | modifica el codi]

1r Itàlia Claudio Chiappucci (ITA) Gran Premi de la Muntanya CAR 410 pts
2n França Richard Virenque (FRA) RMO 245 pts
3r Itàlia Franco Chioccioli (ITA) GBM 209 pts

Classificació dels joves[modifica | modifica el codi]

1. Països Baixos Eddy Bouwmans (PBA) Maillot blanc PAN 101h 18' 05"
2. França Richard Virenque (FRA) RMO + 17' 26"
3. Bèlgica Jim van de Laer (BEL) TUL + 31' 54"

Classificació per equips[modifica | modifica el codi]

1r Itàlia Carrera (ITA)
2n Espanya Banesto (ESP)
3r Espanya CLAS-Cajastur (ESP)

Etapes[modifica | modifica el codi]

Etapa Data Recorregut km Guanyador etapa Líder
Pr. 4 de juliol Sant Sebastià - Sant Sebastià contrarellotge individual 8,0 Espanya Miguel Indurain (ESP) Espanya Miguel Indurain (ESP)
1a 5 de juliol Sant Sebastià - Sant Sebastià Etapa de mitja muntanya 194,5 França Dominique Arnould (FRA) Suïssa Alex Zülle (SUI)
2a 6 de juliol Sant Sebastià - Pau Etapa de muntanya 255,0 Espanya Javier Murguialday (ESP) França Richard Virenque (FRA)
3a 7 de juliol Pau - Bordeus Etapa plana 218,0 Països Baixos Rob Harmeling (PBA) França Pascal Lino (FRA)
4a 8 de juliol Liborna - Liborna contrarellotge per equips 63,5 Països Baixos Panasonic - Sportlife (PBA) França Pascal Lino (FRA)
5a 9 de juliol Nogent-sur-Oise - Wasquehal Etapa plana 196,0 Itàlia Guido Bontempi (ITA) França Pascal Lino (FRA)
6a 10 de juliol Roubaix - Brussel·les Etapa plana 167,0 França Laurent Jalabert (FRA) França Pascal Lino (FRA)
7a 11 de juliol Brussel·les - Valkenburg Etapa plana 196,5 França Gilles Delion (FRA) França Pascal Lino (FRA)
8a 12 de juliol Valkenburg - Coblença Etapa plana 206,5 Bèlgica Jan Nevens (BEL) França Pascal Lino (FRA)
9a 13 de juliol Luxemburg - Luxemburg contrarellotge individual 65,0 Espanya Miguel Indurain (ESP) França Pascal Lino (FRA)
10a 14 de juliol Luxemburg - Estrasburg Etapa plana 217,0 Països Baixos Jean Paul van Poppel (PBA) França Pascal Lino (FRA)
11a 15 de juliol Estrasburg - Mulhouse Etapa de muntanya 249,5 França Laurent Fignon (FRA) França Pascal Lino (FRA)
12a 17 de juliol Dole - Saint-Gervais-Mont Blanc Etapa de muntanya 267,5 Suïssa Rolf Jaermann (SUI) França Pascal Lino (FRA)
13a 18 de juliol Saint-Gervais - Sestriere Etapa de muntanya 254,5 Itàlia Claudio Chiappucci (ITA) Espanya Miguel Indurain (ESP)
14a 19 de juliol Sestriere - Aup d'Uès Etapa de muntanya 186,5 Estats Units Andrew Hampsten (USA) Espanya Miguel Indurain (ESP)
15a 20 de juliol Le Bourg-d'Oisans - Saint-Étienne Etapa de mitja muntanya 198,0 Itàlia Franco Chioccioli (ITA) Espanya Miguel Indurain (ESP)
16ª 21 de juliol Saint-Étienne - La Bourboule Etapa de mitja muntanya 212,0 Irlanda Stephen Roche (IRL) Espanya Miguel Indurain (ESP)
17a 22 de juliol La Bourboule - Montluçon Etapa plana 189,0 França Jean Claude Colotti (FRA) Espanya Miguel Indurain (ESP)
18a 23 de juliol Montluçon - Tours Etapa plana 212,0 França Thierry Marie (FRA) Espanya Miguel Indurain (ESP)
19a 24 de juliol Tours - Blois contrarellotge individual 64,0 Espanya Miguel Indurain (ESP) Espanya Miguel Indurain (ESP)
20a 25 de juliol Blois - Nanterre Etapa plana 222,0 Bèlgica Peter de Clercq (BEL) Espanya Miguel Indurain (ESP)
21a 26 de juliol La Défense - París Etapa plana 175,0 Alemanya Olaf Ludwig (ALE) Espanya Miguel Indurain (ESP)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tour de França de 1992 Modifica l'enllaç a Wikidata