Tour de França de 1931

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Tour de França de 1931

Recorregut del Tour de França de 1931
Recorregut del Tour de França de 1931, amb inici i final a París, seguint el sentit contrari de les agulles del rellotge
Dades de la cursa
Edició XXV
Països França França
Data 30 de juny al 26 de juliol de 1931
Nombre d'etapes 24 etapes
Distància 5.091 km[1]
Temps del vencedor 177h 10' 03" (28,735 km/h)[2]
Palmarès
Guanyador Flag of France.svg Antonin Magne (FRA) (França)
Segon Flag of Belgium.svg Jef Demuysere (BEL) (Bèlgica)
Tercer Itàlia Antonio Pesenti (ITA) (Itàlia)

El Tour de França de 1931 fou la vint-i-cinquena edició del Tour de França i es disputà entre el 30 de juny i el 26 de juliol de 1931, sobre un recorregut de 5.091 km, distribuïts en 24 etapes.[1] La cursa fou guanyada pel francès Antonin Magne, a una velocitat mitjana de 28,735 km/h,[2] amb gairebé tretze minuts sobre el segon classificat, el belga Jef Demuysere.

Els esprintadors Charles Pélissier i Rafaele di Paco guanyaren cinc etapes cadascun.[2] Els ciclistes foren separats en equips nacionals i touriste-routiers, els quals s'agruparen en equips regionals. En algunes etapes (2, 3, 4, 6, 7 i 12), els equips nacionals prenen la sortida 10 minuts abans que els touriste-routiers.[3]

Un d'aquests touriste-routiers era Max Bulla. En la segona etapa, en què els touriste-routiers van començar l'etapa 10 minuts més tard que els equips nacionals, Bulla va superar als equips nacionals, guanyant l'etapa i agafant el liderat, sent l'única vegada en la història que un touriste-routier ha liderat el Tour de França.[4]

Canvis respecte l'edició anterior[modifica | modifica el codi]

El 1931 els touriste-routiers inicien l'etapa 10 minuts més tard que els equips nacionals en algunes etapes (2, 3, 4, 6 i 12),[3] tot i que en algunes etapes la sortida es va fer a l'inrevés, primer els touriste-routiers i després els equips nacionals. [5] Els dies de descans es redueixen a tres, Luishon, Perpinyà i Niça.[2]

Es recuperen les bonificacions pel vencedor d'etapa, que s'havien deixat d'emprar el 1924, amb tres minuts pel vencedor de l'etapa si acabava amb més de tres minuts per davant del segon classificat de l'etapa.[3]

Participants[modifica | modifica el codi]

Per segon any la cursa es va córrer en equips nacionals. Fins a sis equips van prendre la sortida. Bèlgica, Itàlia, Alemanya i França van formar equips amb vuit ciclistes cadascun. Austràlia i Suïssa amb un equip combinat amb quatre ciclistes cadascun, mentre el darrer equip, Espanya, sols disposava d'un únic ciclista, Francisco Cepeda. Es limita la presència dels touriste-routiers a 40 unitats, els quals, a més, són repartits en equips regionals .[3] En total són 81 el número de ciclistes que prenen la sortida.[6]

L'equip francès era el favorit després del domini que havia exercit en l'edició de 1930. El principal rival era previst que fos l'equip belga, seguit per l'equip italià.[4]

Recorregut[modifica | modifica el codi]

Recorregut molt similar al d'anys precedents, però que en aquesta ocasió torna a superar els 5.000 km de llargada, després que en l'edició anterior no s'hi hagués arribat per primera vegada des de 1910. El motiu es deu a l'increment de tres etapes respecte el 1930. Colmar, Aix les Bains i Gap acullen una etapa per primera vegada en la història del Tour.[1]

Les principals dificultats muntanyoses a superar seran l'Aubisca i el Tourmalet als Pirineus i el coll d'Allos, el Galibier i l'Aravis, als Alps. Les etapes alpines se suavitzen respecte edicions passades, escurçant-les en el quilometratge i situant una única dificultat muntanyosa per etapa.[3]

Desenvolupament de la cursa[modifica | modifica el codi]

Antonin Magne, vencedor de l'edició del Tour de França de 1931.

En les primeres etapes planes els esprintadors dominen la cursa.[2] El primer líder fou Alfred Haemerlinck, vencedor a Caen.[7] En la segona etapa, l'austríac Max Bulla guanya l'etapa.[8] Ell era un touriste-routier i va començar l'etapa deu minuts després que els ciclistes pertanyents a equips nacionals. Amb aquesta victòria es convertí en el primer, i únic, touriste-routier en liderar el Tour de França, i únic austríac en liderar la cursa.[4][9] Bulla també fou l'únic austríac en guanyar una etapa del Tour de França fins el 2005, quan Georg Totschnig guanyà la 14a etapa.[10]

Després de la cinquena etapa Charles Pélissier i Rafaele di Paco comparteixen el liderat gràcies a les bonificacions.[9] Després de la setena etapa la cursa quedà oberta: els primers 30 ciclistes es trobaven separats per tan sols 10 minuts.[11]

El vigent campió, André Leducq, no estava en bona forma.[12] El seu company d'equip, Antonin Magne, va assumir el paper de líder dins l'equip francès.[13] En la primera etapa de muntanya el belga Jef Demuysere s'escapà, amb Antonin Magne intentant seguir-o, fins que un defalliment de Demuysere va fer que Magne el superés. Magne no havia vist Demuysere, i encara es pensava que el tenia per davant.[4] Magne continuà a fort ritme, arribant a meta amb quatre minuts sobre Antonio Pesenti. En la següent etapa, amb final a Perpinyà, no es produïren canvis significatius en la classificació general, sent Pesenti en segon en la general.[4][14]

En la catorzena etapa Pesenti s'escapà amb dos companys d'equip. L'equip francès va intentar neutralitzar-los, però no ho van aconseguir, tot i la col·laboració del mateix Magne. En acabar l'etapa la diferència entre Pesenti i Magne s'havia reduït en quatre minuts i mig, quedant en poc més de cinc minuts.[4][15] En la quinzena etapa els italians ho van intentar de nou, però foren neutralitzats per l'esforç de Charles Pélissier. Jef Demuysere es va aprofitar de la situació per guanyar l'etapa amb un marge de dos minuts sobre Magne.[4][16]

Abans de la penúltima etapa, Magne seguia liderant la cursa, seguit de prop per Pesenti. Magne no les tenia totes a l'hora de guanyar la cursa, ja que aquesta etapa es disputava sobre llambordes, en què els belgues es trobaven més còmodes. La nit abans de l'etapa, Magne no podia dormir, i el seu company d'habitació Leducq li suggerí que podia llegir algunes cartes d'admiradors. Magne creia que això li portaria mala sort, però una carta de grans dimensions el va encuriosir.[13] Magne la va obrir i va llegir una carta d'un fan que afirmava que el ciclista belga Gaston Rebry, que havia guanyat la París-Roubaix de 1931 sobre les mateixes llambordes, havia escrit a la seva mare dient-li que estava planejant atacar en la penúltima etapa, juntament amb Jef Demuysere. Leducq va pensar que la carta era una broma, però Magne la va tenir ben present i va demanar als seus companys que controlessin a Rebry i Demuysere en tot moment.[4] Després de 60 km Rebry i Demuysere van atacar, amb Magne al seu darrere. Els belgues van intentar deixar enrere Magne en diverses ocasions, però sense sort.[4] Finalment acabaren l'etapa amb més de disset minuts per davant de Pesenti, cosa que permetia a Magne assegurar-se la victòria final i que Demuysere passés a la segona posició en la classificació general.[9][17][18]

Resultats[modifica | modifica el codi]

En les etapes 2, 3, 4, 6, 7 i 12 els equips nacionals van prendre la sortida 10 minuts abans que els touriste-routiers. En totes les altres etapes la sortida fou conjunta. El ciclista que arribava a la meta en el menor temps era proclamat el vencedor d'etapa. Els diferents temps de cada etapa eren sumats per aconseguir la classificació general, guanyada pel ciclista amb menor temps acumulat. Si un ciclista havia rebut alguna bonificació de temps es restava del total, de la mateixa manera que les penalitzacions de temps s'afegien al total. El líder de la cursa era identificat pel mallot groc.

La classificació per equips era calculada a partir de la suma dels tres millors ciclistes en la classificació general, sent el millor classificat l'equip amb menor temps.

Etapes[modifica | modifica el codi]

Cinc etapes foren guanyades per touriste-routiers: la 2, 4, 7, 12 i 17, el número més gran d'etapes mai guanyat per touriste-routiers al Tour.[4]

Fabio Battesini, el vencedor de la tercera etapa.
Jean Maréchal, membre de l'equip francès que aconseguí la segona posició en la classificació general per equips.
Resultat de les etapes[3][19]
Etapa Data[1] Recorregut Km Vencedor d'etapa Líder de la general
1 30 de juny ParísCaen Etapa plana 208 Flag of Belgium.svg Alfred Haemerlinck (BEL) Flag of Belgium.svg Alfred Haemerlinck (BEL)
2 1 de juliol CaenDinan Etapa plana 212 Flag of Austria.svg Max Bulla (AUT) Flag of Austria.svg Max Bulla (AUT)
3 2 de juliol DinanBrest Etapa plana 206 Itàlia Fabio Battesini (ITA) Flag of France.svg Léon Le Calvez (FRA)
4 3 de juliol BrestGwened Etapa plana 211 Flag of France.svg André Godinat (FRA) Itàlia Rafaele di Paco (ITA)
5 4 de juliol GwenedLes Sables d'Olonne Etapa plana 202 Flag of France.svg Charles Pélissier (FRA) Flag of France.svg Charles Pélissier (FRA)
Itàlia Rafaele di Paco (ITA) [Etapes notes 1]
6 5 de juliol Les Sables d'OlonneBordeus Etapa plana 338 Flag of Belgium.svg Alfred Haemerlinck (BEL) Itàlia Rafaele di Paco (ITA)
7 6 de juliol BordeusBaiona Etapa plana 180 Flag of Belgium.svg Gérard Loncke (BEL) Itàlia Rafaele di Paco (ITA)
8 7 de juliol BaionaPau Etapa plana 106 Flag of France.svg Charles Pélissier (FRA) Flag of France.svg Charles Pélissier (FRA)
9 8 de juliol PauLuishon Etapa de muntanya 231 Flag of France.svg Antonin Magne (FRA) Flag of France.svg Antonin Magne (FRA)
10 10 de juliol LuishonPerpinyà Etapa de muntanya 322 Itàlia Rafaele di Paco (ITA) Flag of France.svg Antonin Magne (FRA)
11 12 de juliol PerpinyàMontpeller Etapa plana 164 Itàlia Rafaele di Paco (ITA) Flag of France.svg Antonin Magne (FRA)
12 13 de juliol MontpellerMarsella Etapa plana 207 Flag of Austria.svg Max Bulla (AUT) Flag of France.svg Antonin Magne (FRA)
13 14 de juliol MarsellaCanes Etapa plana 181 Flag of France.svg Charles Pélissier (FRA) Flag of France.svg Antonin Magne (FRA)
14 15 de juliol CanesNiça Etapa de mitja muntanya 132 Itàlia Eugenio Gestri (ITA) Flag of France.svg Antonin Magne (FRA)
15 17 de juliol NiçaGap Etapa de muntanya 233 Flag of Belgium.svg Jef Demuysere (BEL) Flag of France.svg Antonin Magne (FRA)
16 18 de juliol GapGrenoble Etapa de muntanya 102 Flag of France.svg Charles Pélissier (FRA) Flag of France.svg Antonin Magne (FRA)
17 19 de juliol GrenobleAix-les-Bains Etapa de muntanya 230 Flag of Austria.svg Max Bulla (AUT) Flag of France.svg Antonin Magne (FRA)
18 20 de juliol Aix-les-BainsEvian Etapa de mitja muntanya 204 Flag of Belgium.svg Jef Demuysere (BEL) Flag of France.svg Antonin Magne (FRA)
19 21 de juliol EvianBelfort Etapa de mitja muntanya 282 Itàlia Rafaele di Paco (ITA) Flag of France.svg Antonin Magne (FRA)
20 22 de juliol BelfortColmar Etapa de mitja muntanya 209 Flag of France.svg André Leducq (FRA) Flag of France.svg Antonin Magne (FRA)
21 23 de juliol ColmarMetz Etapa plana 192 Itàlia Rafaele di Paco (ITA) Flag of France.svg Antonin Magne (FRA)
22 24 de juliol MetzCharleville Etapa plana 159 Itàlia Raffaele di Paco (ITA) Flag of France.svg Antonin Magne (FRA)
23 25 de juliol CharlevilleMalo-les-Bains Etapa plana 271 Flag of Belgium.svg Gaston Rebry (BEL) Flag of France.svg Antonin Magne (FRA)
24 26 de juliol Malo-les-BainsParís Etapa plana 313 Flag of France.svg Charles Pélissier (FRA) Flag of France.svg Antonin Magne (FRA)
Notes
  1. Després de la 5a etapa Pélissier i Di Paco tenien el mateix temps en la classificació general. En no haver-hi cap norma per desfer l'empat ambdós reberen el mallot groc.

Classificació General[modifica | modifica el codi]

A man holding flowers
Louis Peglion, setè en la classificació general.
Classificació general (1–10)[3]
Mallot groc Classificació General
Pos. Ciclista Equip Temps
1 Flag of France.svg Antonin Magne (FRA) França 177h 10' 03"
2 Flag of Belgium.svg Jef Demuysere (BEL) Bèlgica + 12' 56"
3 Itàlia Antonio Pesenti(ITA) Itàlia + 22' 51"
4 Flag of Belgium.svg Gaston Rebry (BEL) Bèlgica + 46' 40"
5 Flag of Belgium.svg Maurice De Waele (BEL) Bèlgica + 49' 46"
6 Flag of Belgium.svg Julien Vervaecke (BEL) Bèlgica + 1h 10' 11"
7 Flag of France.svg Louis Peglion (FRA) França + 1h 18' 33"
8 Flag of Germany.svg Erich Metze (GER) Alemanya + 1h 20' 59"
9 Flag of Switzerland.svg Albert Büchi (SUI) Austràlia/Suïssa + 1h 29' 29"
10 Flag of France.svg André Leducq (FRA) França +1h 30' 08"

Classifiació per equips[modifica | modifica el codi]

Classificació final per equips [9][20]
Pos. Equip Temps
1 Bèlgica Bèlgica 533h 19' 31"
2 França França + 57' 19"
3 Alemanya Alemanya + 3h 11' 38"
4 Austràlia Austràlia / Suïssa Suïssa + 3h 53' 54"
5 Itàlia Itàlia + 4h 00' 06"

Altres classificacions[modifica | modifica el codi]

El diari organitzador de la cursa, L'Auto anomenà Jef Demuysere el meilleur grimpeur, el millor escalador. Aquest títol no oficial és el predecessor de la classificació de la muntanya.[21]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Augendre, Jacques. «Guide Historique» (PDF) (en francès). Amaury Sport Organisation, 2012. Arxivat de l'original el 2012. [Consulta: 19 desembre 2013].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «The history of the Tour de France. Year 1931» (en anglès). www.letour.fr. ASO. [Consulta: 19 desembre 2013].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 «25ème Tour de France 1931» (en francès). Memoire du cyclisme. [Consulta: 29 setembre 2009].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 4,8 4,9 McGann, Bill. The Story of the Tour De France Volume 1:1903-1964. Dog Ear Publishing, 2006, p. 100–103. ISBN 1-59858-180-5 [Consulta: 30 setembre 2009]. 
  5. «En la cuarta etapa Brest-Vannes, ya no hay pelotón, gana, destacado, el turista francés André Godinat». El Mundo Deportivo, 4 juliol 1931, p. 1 [Consulta: 22 desembre 2013].
  6. «Mañana empieza la XXV Vuelta Ciclista a Francia». El Mundo Deportivo, 29 juny 1931, p. 1,2 [Consulta: 22 desembre 2013].
  7. «El belga Hamerlinck triunfa al “sprint” en la primera etapa París-Caen». El Mundo Deportivo, 1 juliol 1931, p. 1 [Consulta: 22 desembre 2013].
  8. «En la segunda etapa Caen-Dinan entran todos detrás de Bulla». El Mundo Deportivo, 2 juliol 1931, p. 1 [Consulta: 22 desembre 2013].
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 Tom James. «1931: Magne makes his mark», 15 agost 2003. Arxivat de l'original el 2009-10-02. [Consulta: 30 setembre 2009].
  10. «An interview with Georg Totschnig, July 16, 2005 - His greatest sporting moment». Cyclingnews, 16 juliol 2005. [Consulta: 30 setembre 2009].
  11. «1931: Antonin Magne rijdt zich in zijn eerste Tour helemaal leeg» (en neerlandès). Tourdefrance.nl, 19 març 2003. [Consulta: 30 setembre 2009].
  12. «La primera dificultad Pau-Luchon ha derrumbado a los ases». El Mundo Deportivo, 10 juliol 1931, p. 1 [Consulta: 22 desembre 2013].
  13. 13,0 13,1 Barry Boyce. «Two Victories in a Row for Team France». Cycling revealed, 2004. [Consulta: 30 setembre 2009].
  14. «En la etapa Luchon-Perpignan el Puymaurens no logró impedir la llegada en pelotón de 49 corredores». El Mundo Deportivo, 11 juliol 1931, p. 1,2 [Consulta: 22 desembre 2013].
  15. «Tres italianos con Gestrí por delante ganan la breve etapa Cannes-Niza». El Mundo Deportivo, 16 juliol 1931, p. 1 [Consulta: 22 desembre 2013].
  16. «Antonin Magne sigui leader despues de la XV etapa. La hora de los italianos». El Mundo Deportivo, 18 juliol 1931, p. 1,2 [Consulta: 22 desembre 2013].
  17. «Rebry vence en la penúltima etapa Charleville-Malo». El Mundo Deportivo, 26 juliol 1931, p. 2 [Consulta: 22 desembre 2013].
  18. «Antonín Magne ha triunfado definitivament en la Vuelta a Francia». El Mundo Deportivo, 27 juliol 1931, p. 1 [Consulta: 22 desembre 2013].
  19. Arian Zwegers. «Tour de France GC Top Ten». CVCC. Arxivat de l'original el 4 maigl 2009. [Consulta: 20 abril 2009].
  20. «La challenge international par équipes» (en francès). Le Figaro. Gallica Bibliothèque Numérique, 27 juliol 1931, p. 7 [Consulta: 15 abril 2012].
  21. Lonkhuyzen, Michiel van. «Tour-Giro-Vuelta». Tour-giro-vuelta. [Consulta: 29 setembre 2009].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tour de França de 1931