Tour de França de 1930

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Tour de França de 1930

Recorregut del Tour de França de 1930
Recorregut del Tour de França de 1930, amb inici i final a París, seguint el sentit contrari de les agulles del rellotge
Dades de la cursa
Edició XXIV
Països França França
Data 2 al 27 de juliol de 1930
Nombre d'etapes 21 etapes
Distància 4.822 km[1]
Temps del vencedor 172h 12' 16" (28,002 km/h)[2]
Palmarès
Guanyador Flag of France.svg André Leducq (FRA) (França)
Segon Itàlia Learco Guerra (ITA) (Itàlia)
Tercer Flag of France.svg Antonin Magne (FRA) (França)

El Tour de França de 1930 fou la vint-i-quatrena edició del Tour de França i es disputà entre el 2 i el 27 de juliol de 1930, sobre un recorregut de 4.822 km, distribuïts en 21 etapes.[1] La cursa fou guanyada pel francès André Leducq, a una velocitat mitjana de 28,002 km/h,[2] amb quasi un quart d'hora sobre el segon classificat, l'italià Learco Guerra.

En aquesta edició es va introduir un nou format en els equips ciclistes: els equips foren organitzats per països i cadascun tenia 10 ciclistes a les seves files. Aquest sistema va demostrar ser molt bo pels francesos, ja que col·locaren a sis ciclistes entre els deu primers classificats. A més André Leducq va guanyar la classificació general, mentre Charles Pélissier aconseguí vuit victòries d'etapa.[1]

Com a novetat, en aquesta edició es va introduir la caravana publicitària.[2]

Canvis respecte l'edició anterior[modifica | modifica el codi]

El director del Tour, Henri Desgrange, havia fet nombrosos intents per acabar amb les tàctiques d'equip al Tour de França, ja que ell volia que la victòria fos conseqüència de l'esforç individual. El 1929 s'havien eliminat els patrocinadors, però això no havia tingut cap efecte real en la cursa, ja que els membres de l'equip Alcyon van cooperar entre ells, permetent que un malalt Maurice de Waele guanyés la cursa. El 1930 Desgrange va substituir els equips comercials per equips nacionals. Amb aquest canvi acceptava la importància dels equips a l'hora de lluitar per la victòria, però alhora limitava els interessos comercials dels patrocinadors en afavorir un o altra ciclista.[3] La cursa va començar amb cinc equips nacionals integrats per vuit ciclistes cadascun i 60 touriste-routiers.[3][4] A més tots els ciclistes van competir en bicicletes idèntiques, de color groc.[5]

Als equips comercials no els agradà la imposició dels equips nacionals, ja que perdien la publicitat durant la carrera més important de la temporada, mentre havien de continuar pagant el sou dels ciclistes. Fins aleshores els equips comercials es feien càrrec del menjar, transport i allotjament als ciclistes durant la carrera, però a partir d'aquest moment és l'organització del Tour qui se'n fa càrrec. Per aquest motiu es va introduir la caravana publicitària.[5] El 1930 només tres empreses van prendre part en aquesta caravana publicitària, però des d'aleshores no ha parat de créixer.[5] El patrocinador més popular era xocolates Menier. Fins a 500.000 aficionats que es van acostar a veure les primeres etapes del Tour de França van rebre porcions de xocolata. [6]

El 1929 tots els ciclistes havien de reparar els desperfectes patits a la bicicleta i acabar l'etapa amb la bicicleta amb què l'havien començat. Això va fer que Victor Fontan hagués d'abandonar mentre era líder. El 1930 aquesta norma fou eliminada i es va permetre que els ciclistes rebessin ajuda si tenien problemes mecànics.[5]

Entre 1927 i 1929 algunes etapes s'havien disputar com a contrarellotges per equip. Aquesta modalitat d'etapes fou totalment abandonat en aquesta edició..[5]

En aquesta edició tingué lloc la primera retransmissió en directe del Tour de França per ràdio.[2]

Es van introduir dos premis econòmics extres és aquesta edició, donats pels germans Soors de Grand Sport. El ciclista que liderava la classificació general, i per tant portava el mallot groc, va rebre el Maillot d'or, i 1.000 francs per cada etapa. El millor touriste-routier en la classificació general rebia el 'Maillot d'argent, i 500 francs per etapa. Tot i el nom no hi havia cap mallot de plata pel millor touriste-Routier.[7]

Participants[modifica | modifica el codi]

Per primera vegada el Tour es va córrer amb equips nacionals. Bèlgica, Itàlia, Espanya, Alemanya i França van enviar equips composts per vuit ciclistes. A banda, van prendre part 60 ciclistes com a touriste-routiers, la majoria dels quals eren francesos. Alguns d'ells estaven agrupats en equips regionals.[4][8]

Un dels més destacats ciclistes que va prendre part en aquesta edició va ser Alfredo Binda, que va córrer per l'equip nacional italià. Binda havia dominat el Giro d'Itàlia en les darreres edicions, guanyant el 1925, 1927, 1928 i 1929, any en què guanyà vuit etapes consecutives. El 1930 va rebre diners per no participar al Giro d'Itàlia, per la qual cosa decidí participar al Tour de França.[5] Amb tot no s'esperava que acceptés el patiment del Tour, amb gent atacant en tot moment, quan a Itàlia ho controlava tot.[8]

L'equip francès estava liderat per Victor Fontan, el qual s'havia hagut de retirar en el Tour de França de 1929 quan liderava la cursa per problemes mecànics, i André Leducq.[8] A l'equip belga el principal favorit era Jef Demuysere.[9][8]

A l'equip espanyol estava liderat pel valencià Salvador Cardona, vencedor d'una etapa i quart classificat en l'edició anterior.[8]

Recorregut[modifica | modifica el codi]

El recorregut és similar al dels anys precedents, tot i que per primera vegada des de 1910 el quilometratge baixa dels 5.000 km[1] i es redueix una etapa, passant de 22 a 21 les etapes disputades. En aquesta edició encara hi ha 4 etapes amb més de 300 quilòmetre.[2] Es tornà a recórrer tot el perímetre de França en el sentit contrari a les agulles del rellotge. La tradicional etapa entre la costa atlàntica i Luishon és escurçada en distància, amb la creació d'una etapa pont, amb final a Pau. Les principals dificultats muntanyoses que els ciclistes han de superar són l'Aubisca i el Tourmalet, als Pirineus i el coll de Vars, el Galibier i el coll del Ballon d'Alsace als Alps .

Sols la vila de Montpeller acull el Tour per primera vegada.[1]

Desenvolupament de la cursa[modifica | modifica el codi]

Fent el manteniment de les bicicletes durant la jornada de descans a Belfort.

La primera etapa va ser guanyada per Charles Pélissier, el qual passà a liderar la cursa,[10] sent el tercer dels germans Pélissier en fer-ho.[5] Durant les primeres etapes, abans dels Pirineus, els esprintadors lluitaren per les victòries d'etapa. L'italià Learco Guerra va passar a liderar la cursa després de guanyar la segona etapa.[11] Entre els favorits a la victòria final destaca la caiguda patida per Alfredo Binda en la setena etapa, que li va fer perdre més d'una hora i tota esperança a la victòria final.[5][12] Amb tot, Binda va guanyar la vuitena[13] i novena etapa,[14] abans d'abandonar durant la desena etapa.[6][15] En la novena etapa el liderat passà a mans del francès André Leducq, que arribà a meta amb el mateix temps que Binda. En aquesta mateixa etapa el veritable protagonista del dia fou el "touriste-routier" Benoît Fauré, que passà en primer lloc pel cim de l'Aubisca i el Tourmalet, tot i que en els darrers quilòmetres fou superat per Binda, Leducq, Pierre Magne i Antonin Magne.[14]

En la setzena etapa, baixant del Galibier, el lider de la cursa, André Leducq va caure,[3] perdent el coneixement. Quan es va despertar Pierre Magne el va pujar a la bicicleta, i amb l'ajuda dels seus companys d'equip el van ajudar a reintegrar-se al grup dels favorits. Learco Guerra, segon classificat a la general amb poc més de 16 minuts, va veure una oportunitat i junt amb Jef Demuysere va accelerar el ritme. Just abans d'iniciar l'ascensió al coll del Télégraphe Leducq va trencar un pedal de la bicicleta. El seu company d'equip Marcel Bidot agafà un pedal de la bicicleta d'un espectador. Leducq va pensar en abandonar, però fou convençut pels seus companys perquè tornés a pujar a la bicicleta. Amb 60 quilòmetres per l'arribada van aconseguir reintegrar-se al grup de Guerra i fins i tot disputar i guanyar l'esprint a Évian-les-Bains.[5][16]

Sense cap més etapa de muntanya fins el final la victòria de Leducq estava assegurada. Charles Pélissier va fer més gloriosa la victòria de l'equip francès, en guanyar les darreres quatre etapes. Fins a sis francesos acabaren entre els deu primers de la general.

Resultats[modifica | modifica el codi]

Etapes[modifica | modifica el codi]

Charles Pélissier guanyà vuit etapes, quatre d'elles de manera consecutiva. Va ser el darrer ciclista en fer-jo fins que Mario Cipollini ho repetí el 1999.[3] Pélissier també creuà en primera posició la sisena etapa, però fou desqualificat per haver agafat de la samarreta a Binda.[4] Alhora finalitzà en segona posició set vegades i entre els tres primers de l'etapa en 18 de les 21 etapes.[2] Pélissier dominà les etapes, però va perdre temps en les etapes de muntanya. En la novena etapa acabà quinzè, perdent més de 23 minuts,[17] en la catorzena va perdre 75 segons amb Leducq,[18] i en la quinzena perdé més de 50 minuts, acabant en 31a posició.[19] Les vuit victòries d'etapa de Pélissier en una mateixa edició del Tour és un rècord que es manté vigent en l'actualitat. Aquest rècord fou igualat per Eddy Merckx el 1970 i 1974 i Freddy Maertens el 1976.[1]

Resultat de les etapes[4][20]
Etapa Data[8] Recorregut Km Vencedor d'etapa Líder de la general
1a 2 de juliol París - Caen Etapa plana 206 Flag of France.svg Charles Pélissier (FRA) Flag of France.svg Charles Pélissier (FRA)
2a 3 de juliol Caen - Dinan Etapa plana 203 Itàlia Learco Guerra (ITA) Itàlia Learco Guerra (ITA)
3a 4 de juliol Dinan - Brest Etapa plana 206 Flag of France.svg Charles Pélissier (FRA) Itàlia Learco Guerra (ITA)
4a 5 de juliol Brest - Gwened Etapa plana 210 Flag of Belgium.svg Omer Taverne (BEL) Itàlia Learco Guerra (ITA)
5a 6 de juliol Gwened - Les Sables-d'Olonne Etapa plana 202 Flag of France.svg André Leducq (FRA) Itàlia Learco Guerra (ITA)
6a 7 de juliol Les Sables-d'Olonne - Bordeus Etapa plana 285 Flag of Belgium.svg Jean Aerts (BEL) Itàlia Learco Guerra (ITA)
7a 8 de juliol Bordeus - Hendaia Etapa plana 222 Flag of France.svg Jules Merviel (FRA) Itàlia Learco Guerra (ITA)
8a 9 de juliol Hendaia - Pau Etapa plana 146 Itàlia Alfredo Binda (ITA) Itàlia Learco Guerra (ITA)
9a 10 de juliol Pau - Luishon Etapa de muntanya 231 Itàlia Alfredo Binda (ITA) Flag of France.svg André Leducq (FRA)
10a 12 de juliol Luishon - Perpinyà Etapa de muntanya 322 Flag of France.svg Charles Pélissier (FRA) Flag of France.svg André Leducq (FRA)
11a 14 de juliol Perpinyà - Montpeller Etapa plana 164 Flag of France.svg Charles Pélissier (FRA) Flag of France.svg André Leducq (FRA)
12a 15 de juliol Montpeller - Marsella Etapa plana 209 Flag of France.svg Antonin Magne (FRA) Flag of France.svg André Leducq (FRA)
13a 16 de juliol Marsella - Canes Etapa plana 181 Itàlia Learco Guerra (ITA) Flag of France.svg André Leducq (FRA)
14a 17 de juliol Canes - Niça Etapa de mitja muntanya 132 Flag of France.svg Louis Peglion (FRA) Flag of France.svg André Leducq (FRA)
15a 19 de juliol Niça - Grenoble Etapa de muntanya 333 Itàlia Learco Guerra (ITA) Flag of France.svg André Leducq (FRA)
16a 21 de juliol Grenoble - Évian-les-Bains Etapa de muntanya 331 Flag of France.svg André Leducq (FRA) Flag of France.svg André Leducq (FRA)
17a 23 de juliol Évian-les-Bains - Belfort Etapa de muntanya 282 Flag of Belgium.svg Frans Bonduel (BEL) Flag of France.svg André Leducq (FRA)
18a 24 de juliol Belfort - Metz Etapa plana 223 Flag of France.svg Charles Pélissier (FRA) Flag of France.svg André Leducq (FRA)
19a 25 de juliol Metz - Charleville Etapa plana 159 Flag of France.svg Charles Pélissier (FRA) Flag of France.svg André Leducq (FRA)
20a 26 de juliol Charleville - Malo-les-Bains Etapa plana 271 Flag of France.svg Charles Pélissier (FRA) Flag of France.svg André Leducq (FRA)
21a 27 de juliol Malo-les-Bains - París Etapa plana 300 Flag of France.svg Charles Pélissier (FRA) Flag of France.svg André Leducq (FRA)

Classificació General[modifica | modifica el codi]

Classificació general (1–10)[4]
Mallot groc Classificació General
Pos. Ciclista Patrocinador Temps
1 Flag of France.svg André Leducq (FRA) França 172h 12' 16"
2 Itàlia Learco Guerra (ITA) Itàlia + 14' 13"
3 Flag of France.svg Antonin Magne (FRA) França + 16' 03"
4 Flag of Belgium.svg Jef Demuysere (BEL) Bèlgica + 21' 34"
5 Flag of France.svg Marcel Bidot (FRA) França + 41' 18"
6 Flag of France.svg Pierre Magne (FRA) França + 45' 42"
7 Flag of Belgium.svg Frans Bonduel (BEL) Bèlgica + 56' 19"
8 Flag of France.svg Benoît Fauré (FRA) Touriste-routier
(equip regional Sud-est)
+ 58' 34"
9 Flag of France.svg Charles Pélissier (FRA) França + 1h 04' 37"
10 Flag of Germany.svg Adolf Schön (GER) Alemanya + 1h 21' 39"

Classificació per equips[modifica | modifica el codi]

La classificació per equips nacionals fou guanyada per l'equip francès.[4]

Classificació per equips nacionals[3][21]
Pos. Equip Temps
1 França França 517h 34' 09"
2 Bèlgica Bèlgica + 1h 48' 55"
3 Alemanya Alemanya + 5h 09' 59"
4 Itàlia Itàlia + 6h 32' 42"
5 Espanya Espanya + 6h 42' 50"

Els touriste-routiers foren dividits en equips regionals, per la qual cosa es va realitzar una classificació per equips diferenciada. L'equip del Sud-est en fou el guanyador.[4]

Classificació per equips regionals [22]
Pos. Equip Temps
1 Sud-est 524h 07' 15"
2 Xampanya + 13h 21' 50"
3 Illa de França + 15h 45' 56"
4 Costa Blava + 17h 13' 29"
5 Midi + 18h 12' 41"
6 Provença + 20h 47' 29"
7 Normandia + 25h 46' 13"
8 Nord + 33h 00' 52"
9 Alsàcia-Lorena + 35h 11' 08"

Altres classificacions[modifica | modifica el codi]

El diari organitzador de la cursa, L'Auto anomenà Benoît Fauré el meilleur grimpeur, el millor escalador. Aquest títol no oficial és el predecessor de la classificació de la muntanya.[23]

Evolució de les classificacions[modifica | modifica el codi]

En totes les etapes els ciclistes van prendre la sortida plegats. El primer en arribar a meta era el vencedor d'etapa. Els diferents temps de cada etapa eren sumats per aconseguir la classificació general, guanyada pel ciclista amb menor temps acumulat i identificat amb un mallot groc.

Per primera vegada es va introduir una classificació per equips oficial en què se sumaven els temps dels tres millors ciclistes. L'equip amb un menor temps era proclamat vencedor.

Pels touriste-routiers, ciclistes que no formaven part dels equips nacionals, hi va haver premis addicionals. El touriste-routier millor classificat va rebre un premi, però no s'identificà amb cap mallot. Alguns dels touriste-routiers estaven agrupats en equips regionals i també es va fer una classificació per equips regionals, amb les mateixes regles que la classificació per equips nacionals.

Etapa Vencedor Classificació general Millor touriste-routier Classificació per equips nacionals Classificació per equips regional
1 Charles Pélissier Charles Pélissier Diversos ciclistes
amb el mateix temps
França Nord França
2 Learco Guerra Learco Guerra Itàlia
3 Charles Pélissier
4 Omer Taverne França
5 André Leducq
6 Jean Aerts
7 Jules Merviel Jean Gouleme Sud-est França
8 Alfredo Binda
9 Alfredo Binda André Leducq Benoît Faure
10 Charles Pélissier
11 Charles Pélissier
12 Antonin Magne
13 Learco Guerra
14 Louis Peglion
15 Learco Guerra
16 André Leducq
17 Frans Bonduel
18 Charles Pélissier
19 Charles Pélissier
20 Charles Pélissier
21 Charles Pélissier
Final André Leducq Benoît Faure França Sud-est França

A posteriori[modifica | modifica el codi]

El format amb equips nacionals fou ben acollit per l'organització del Tour. Va ajudar el fet que fos un ciclista francès el vencedor final de la cursa, cosa que va fer augmentar el número de vendes del diari L'Auto. [5] Aquest format, amb equips nacionals, es va mantenir fins el 1962, quan reaparegueren els equips comercials, amb una pausa el 1967 i 1968 en què tornaren a participar els equips nacionals.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Augendre, Jacques. «Guide Historique» (PDF) (en francès), 2012. [Consulta: 16 desembre 2013].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 «The history of the Tour de France. Year 1930» (en anglès). www.letour.fr. ASO. [Consulta: 16 desembre 2013].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Tom James. «1930: The coming of national teams», 15 agost 2003. [Consulta: 29 setembre 2009].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 «24ème Tour de France 1930» (en francès). [Consulta: 29 setembre 2009].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 5,8 5,9 McGann, Bill. The Story of the Tour De France Volume 1:1903-1964. Dog Ear Publishing, 2006, p. 94–100. ISBN 1-59858-180-5 [Consulta: 30 setembre 2009]. 
  6. 6,0 6,1 Barry Boyce. «New ideas! Bold Initiatives!», 2004. [Consulta: 30 setembre 2009].
  7. Viollet, Sandrine. «Le mystère du maillot argent résolu» (en French), 5 juliol 2005. [Consulta: 18 juliol 2013].
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 «Hoy empieza la XXIV Vuelta a Francia com la nueva fórmula de equipos nacionales». El Mundo Deportivo, 2 juliol 1930, p. 1,2 [Consulta: 18 desembre 2013].
  9. «1930: André Leducq wint de eerste Tour voor landenploegen» (en neerlandès), 19 març 2003. [Consulta: 30 setembre 2009].
  10. «Char1es Pelissier batiendo al sprint a Binda, ganó la primera etapa de la Vuelta a Francia». El Mundo Deportivo, 3 juliol 1930, p. 1,2 [Consulta: 18 desembre 2013].
  11. «El italiano Guerro llegó primero y destacado a Dinant, pasando al frente de la clasificación general com medio minuto de ventaja». El Mundo Deportivo, 4 juliol 1930, p. 1,2 [Consulta: 18 desembre 2013].
  12. «La etapa Bayona-Hendaya produjo una hecatombe: Merviel venció destacadao, ya no hubo pelotones y se hundió el equipo italiano». El Mundo Deportivo, 9 juliol 1930, p. 1,2 [Consulta: 18 desembre 2013].
  13. «Binda no abandonó y gana al sprint la etapa Burdeos-Pau, en la que fué general la reserva, ante el asalto, que hoy se inicia a los Pirineos». El Mundo Deportivo, 10 juliol 1930, p. 1,2 [Consulta: 18 desembre 2013].
  14. 14,0 14,1 «El italiano Binda venció en la Pau-Luchon, primera eetapa de los Pirineos, batiendo al sprint a Leducq i Pierre Magne». El Mundo Deportivo, 11 juliol 1930, p. 1,2 [Consulta: 18 desembre 2013].
  15. «La segunda etapa pirenaica de la Vuelta a Francia ha sido de confirmación para los "grimpeurs" españoles». El Mundo Deportivo, 13 juliol 1930, p. 1,2 [Consulta: 18 desembre 2013].
  16. «André Leducq a pesar de vencer al sprint en la etapa Grenoble-Evian, sigue seriemente amenazado por Learco Guerra». El Mundo Deportivo, 23 juliol 1930, p. 1,2 [Consulta: 18 desembre 2013].
  17. «24ème Tour de France 1930 - 9ème étape» (en francès). [Consulta: 30 setembre 2009].
  18. «24ème Tour de France 1930 - 14ème étape» (en francès). [Consulta: 30 setembre 2009].
  19. «24ème Tour de France 1930 - 15ème étape» (en francès). [Consulta: 30 setembre 2009].
  20. Arian Zwegers. «Tour de France GC Top Ten». [Consulta: 20 abril 2009].
  21. «En la general por Andres Léducq por equipos, Francia triunfa ¡¡por fin!! en su gran prueba ciclista». El Mundo Deportive, 28 juliol 1930 [Consulta: 18 desembre 2013].
  22. «Le 24e Tour de France» (en French). l'Ouest-Eclair, 29 juliol 1930 [Consulta: 18 agost 2010].
  23. Lonkhuyzen, Michiel van. «Tour-Giro-Vuelta». [Consulta: 29 setembre 2009].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tour de França de 1930