Moammar al-Gaddafi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Moammar al-Gaddafi
معمر القذافي
Moammar al-Gaddafi

1 de setembre de 1969 – 23 d'agost de 2011
Precedit per Idris I (com a rei de Líbia)
Succeït per Mustafa Abdul Jalil
Dades biogràfiques
Naixement 7 de juliol de 1942
Sirte, Itàlia 1861-1946 Líbia italiana
Defunció 20 d'octubre de 2011 (als 69 anys)[1]
Sirte, Líbia Líbia
Cònjuge
  • Fatiha al-Nuri (divorciat al 1970)
  • Safia Farkash (1970-2011)
Professió Militar i Advocat
Religió Sunnisme (Islam)
Signatura Signatura de Moammar al-Gaddafi

Muàmmar Muhàmmad Abd-as-Salam Abu-Minyar al-Qaddhafí[2][3] (en àrab معمر القذافي Muʿammar al-Qaḏḏāfī escolteu-ho escolteu-ho (pàg.)), usualment transcrit en català com a Moammar al-Gaddafi[4][5] i sovint anomenat coronel Gaddafi (desert de Sirte, 7 de juliol de 1942[6]-20 d'octubre de 2011[7]), fou un militar i home polític libi, dirigent d'aquest país des del 1969 fins al 2011, any de la revolució líbia.[5]

Líder polèmic, va obtenir el poder a través d'un cop d'estat contra el rei Idris I,[8] poder que va abandonar teòricament més endavant tot i conservar-lo de facto sota el títol de cap i guia de la Gran Revolució de l'u de setembre de la jamahíriyya àrab líbia popular i socialista.[3] Des dels seus inicis, el seu ideari, plasmat en el Llibre verd, és una barreja de socialisme, islamisme, panarabisme i culte a la personalitat.[5] Aferrissadament en contra de l'imperialisme occidental, va convertir-se durant els anys 1970 en un dels líder mundials d'aquesta lluita, sent l'artífex de la Unió Africana. Durant aquest període va ser acusat de recolzar diferents moviments revolucionaris d'arreu del món, com l'IRA irlandès, els terroristes palestins o els Black Panthers dels Estats Units.[9][5] A causa d'això va rebre diferents intents de derrocament de part de governs dels Estats Units, com per exemple un bombardeig el 1986,[5] del què va sortir il·lès però en el qual va morir la seva filla Jana.

Durant els anys 1990, les tensions entre el règim libi i el món occidental van atènyer el punt àlgid, sobretot arran de la seva aparent implicació en l'anomenat afer Lockerbie, i el país va acabar sent sotmès a un dur embargament per part de l'ONU.[5] Arran d'això i de la nova conjuntura geopolítica eixida dels atemptats de l'11 de setembre del 2001, Gaddafi va dur a terme un gir radical de la seva política exterior; va erigir-se en garant del control del terrorisme islamista el que li va permetre restablir les relacions amb França i la Gran Bretanya l'any 2004, i amb els EUA el 2006.[5] Aquest canvi d'orientació li va permetre sobretot donar un nou impuls a les exportacions petrolieres i tancar contractes d'explotació amb multinacionals del sector.[5]

El febrer del 2011, amb l'èxit de les revoltes populars àrabs de Tunísia i Egipte, van encetar-se manifestacions de protesta contra el seu règim que ràpidament es van convertir en una sublevació general. Segons la cadena Al-Jazeera, les manifestacions van ser reprimides amb bombardeigs des d'avions contra la població i amb franctiradors, causant centenars morts. Davant la situació de repressió van dimitir alguns ministres del govern libi i representants diplomàtics libis a l'estranger. El dia 22 de febrer Gaddafi va fer unes declaracions acusant els manifestants de terroristes i anunciant que no abandonaria el seu país fins a convertir-se en un màrtir.[10] Amb la intervenció internacional desencadenada per l'ONU, Gaddafi va declarar la Mediterrània "zona de guerra" i va amenaçar d'atacar "objectius civils i militars dels països costaners enemics" i que "Occident acabarà a l'abocador de la història".[11]

Origen i formació[modifica | modifica el codi]

Va néixer al desert de Sirte a Líbia, sense que es conegui amb certesa la data (presumptament va ser el 1942). La seva família era beduïna, i durant la seva infància va rebre una formació tradicional islàmica.[3] El seu avi havia mort lluitant contra la invasió italiana de 1911 i el seu pare havia estat empresonat diverses vegades.[3] Essent un bon estudiant a l'institut, a l'adolescència va quedar impressionat per la ideologia de Gamal Abdel Nasser, que amb Muhammad Naguib havia aconseguit enderrocar la monarquia egípcia; es va interessar així a la lluita per la justícia social, el panarabisme i la defensa de l'islam, començant a participar en activitats antireialistes. Als 21 anys es graduà en Dret, però no va exercir cap professió relacionada preferint ingressar a l'escola militar de Bengasi. Allà, a imatge del què Nasser havia fet a Egipte, va organitzar secretament una "unió de militars lliures" amb l'objectiu d'enderrocar el règim.[3] El 1965 viatjà a Gran Bretanya per assistir a cursos de perfeccionament militar i, quan va reintegrar l'exèrcit libi, va obtenir el rang de capità.[3]

Cop d'estat[modifica | modifica el codi]

L'1 de setembre de 1969 va participar en el cop d'estat que derrocà el rei Idris I de Líbia i amb menys de 30 anys es va posar al capdavant de la junta militar i del Consell de la revolució, proclamant els seus principis programàtics:

  1. Neutralitat exterior
  2. Unitat nacional (primera passa per a la unió àrab)
  3. Prohibició dels partits polítics
  4. Evacuació de les bases militars britàniques i nord-americanes
  5. Explotació de la riquesa petroliera en benefici del poble

Durant els dies que seguiren al cop d'estat va desaparèixer de l'escena pública. Oficialment va ser operat d'apendicitis i a l'hospital va conèixer una infermera, que es va convertir en la seva segona muller.

Anys 1970: símbol de l'antiimperialisme[modifica | modifica el codi]

El 1970 va exigir i obtenir la retirada de les bases estrangeres i la nacionalització d'algunes empreses petrolieres, també es van iniciar els plans agrícoles a la costa del país, es va prohibir el consum d'alcohol i es va impulsar la igualtat de la dona en la societat. El nivell de vida de la població va augmentar ràpidament amb els beneficis del petroli, convertint a Líbia en la nació africana amb major PIB.

El 1973 va sintetitzar les seves aspiracions polítiques en l'anomenat Llibre verd, on exposava una "tercera via" més enllà del socialisme i del capitalisme (la "tercera teoria universal"), una combinació de democràcia directa, islamisme i panarabisme, i la proposava com a projecte d'expansió per a l'Àfrica i l'Àsia. Així, Gaddafi va impulsar projectes frustrats d'unificació política entre el seu país i l'Egipte, (1970, 1972), Tunísia (1974), el Txad (1981) i el Marroc, i va proposar la creació d'una Unió del Màgrib Àrab (1989). Durant aquest període va també fer créixer el seu prestigi com a líder antiimperialista en recolzar la causa palestina contra Israel i intervenint a la guerra del Txad contra la presència francesa (1977-88); el seu renom entre els caps radicals del Tercer Món el van dur a presidir l'organització per la Unió Africana durant els anys 1982-83.[12]

Rebel·lió de Líbia del 2011[modifica | modifica el codi]

Article principal: Revolució líbia de 2011

A principis de l'any 2011, i de manera posterior al derrocament dels règims a Tunísia i Egipte (dos països fronterers amb Líbia), va començar una sèrie de disturbis a la capital, Trípoli, que es va estendre per la resta de ciutats del país. Dins del territori dels manifestants destacava l'exigència que Muammar al-Gaddafi deixés el poder i s'iniciés una sèrie de reformes pel que fa als drets humans i el dret a la lliure expressió dins del país. Gaddafi va prometre no deixar el poder i que si fos necessari, moriria com un màrtir del seu poble. L'ex ministre de l'interior Abdul Fatah Younis, va confirmar als mitjans de premsa que un dels assistents de Gaddafi el va intentar assassinar.

El 22 d'agost les tropes rebels entren a Trípoli amb el suport de les forces aèries de l'OTAN acorralant el líder libi, que fuig a Sirte, que cau el 20 d'octubre. L'OTAN va bombardejar la caravana en què al-Gaddafi intentava fugir, però aquest va sobreviure a l'atac, sent linxat pels rebels i mort per un tret al cap.[13]

El seu cos va ser enterrat en un lloc secret al desert de Líbia.[14]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. http://www.elperiodico.com/es/noticias/internacional/los-rebeldes-anuncian-que-han-capturado-gadafi-1189967
  2. Transcripció segons la pronunciació de l'àrab estàndard i seguint la Proposició sobre els sistemes de transliteració i transcripció dels mots àrabs al català de l'IEC (vegeu explicacions a la pàgina de discussió)
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «Muammar al-Gaddafi» (en castellà). Centre d'estudis i documentació internacionals a Barcelona. [Consulta: 19 de març 2011].
  4. Entrada Líbia a Ésadir
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 «Moammar al-Gaddafi». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  6. «Mouammar Kadhafi, dirigeant fantasque et politicien avisé» (en francès). France 24. [Consulta: 18 de febrer 2011].
  7. [enllaç sense format]http://www.elperiodico.com/es/noticias/internacional/los-rebeldes-anuncian-que-han-capturado-gadafi-1189967
  8. Salak, Kira. «National Geographic article about Libya». National Geographic Adventure.
  9. «Muammar al-Gaddafi» (en castellà). Reportages.org. [Consulta: 19 de març 2011].
  10. «Gadafi: "No dejaré Libia. Moriré como un mártir"» (en castellà). La Vanguardia, 25 de febrer de 2011. [Consulta: 25 febrer 2011].
  11. Avui
  12. «Gaddafi» (en castellà). Biografías y Vidas. [Consulta: 19 de març 2011].
  13. «El govern de Líbia retarda l'enterrament de Gaddafi». El Punt Avui, 22/10/2011. [Consulta: 22/10/2011].
  14. «Enterren a Gaddafi en un lloc secret al desert de Líbia». Ara [Barcelona], núm., 26/10/2011, p.17. ISSN: 2014-010X.


Vegeu també[modifica | modifica el codi]