Paulicianisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El paulicianisme fou una secta o heretgia cristiana desenvolupada a l'Àsia Menor al segle III quan Pau de Samosata el miseriós, va predicar la doctrina adopcionista. Aquestes tesis van trobar ressò a Armènia, on van sorgir característiques pròpies: baptisme a l'aigua, iconoclàstia i concepció adopcionista de la divinitat de Crist (adoptat per Déu a causa dels seus mèrits en el moment de batejar-se). Aviat es van estendre a l'oest cap a terres bizantines afavorits pels emperadors iconoclastes; quan la iconoclàstia fou eliminada els paulicians van començar a ser perseguits i a mitjan segle IX un cap dels heretges, Sergi, es va aliar amb els àrabs.

Karbeas, antic funcionari imperial cap de la guàrdia del magistros militium de l'orient, fugit de la persecució del 843, el pare del qual havia estat empalat pels inquisidors oficials, es va posar al front dels paulicians. Va unir les seves forces a les de l'emir de Melitene[1] i junt amb cinc mil soldats va fundar i fortificar Tefricia, a les muntanyes, on tots els paulicians fugitius se li van unir, i va formar a la zona un verdader estat independent. Van aconseguir moltes victòries, entre elles la batalla de Samòstata però fou derrotat el 863.

El seu successor Chrysoxeir, però, va continuar mantenint la independència i encara va fer incursions a Efes i Nicea i altres ciutats. Basili I el va derrotar i matar el 871 i va destruir la seva capital poc després.

Molts paulicians van fugir a Armènia (tondrakians) i a Tràcia (on durant segles anteriors s'havien establert molts paulicians i on van derivar en els bogomils). Refugiats a les muntanyes alguns paulicians encara van resistir gairebé un segle.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Runciman, Steven. The Medieval Manichee: A Study of the Christian Dualist Heresy (en anglès). Cambridge University Press, 1982, p. 41. ISBN 0521289262. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]