Manierisme
De Viquipèdia
El Manierisme,és l'art italià dels segle XVI, posterior als grans mestres de l'Alt Renaixement, correspon a un moment en què els valors renaixentistes (bellesa, harmonia, unitat) són desmitificats i deixen de ser la finalitat última de l'art, i tots els camins esdevenen vàlids. Fora d'Itàlia, en canvi, aquesta època és la de difusió dels ideals estètics del Renaixement
Taula de continguts |
[edita] Definició
El principi, el terme italià maniera, equivalent a estil o mode, te un cert caire pejoratiu, d'imitació, artificiós: els pintors pinten a la maniera de Rafael, Leonardo, Miquel Àngel, etc. Hem de notar, però, que la característica de l'època és més la varietat i la diversitat que no la imitació. En realitat, el Manierisme és una contibnuació lògica del procès de recerca i d'experimentació de noves solucions que caracteritza el Renaixement des dels seus inicis. El Manierisme representa un allunyament de la pintura respecte a la imitació de la realitat. Aquest és el motiu de la gran importància que se li ha donat al Manierisme durant el segle XX, moment en què la pintura ha assolit la seva autonomia respecte e la representació de la realitat.
[edita] Característiques generals
Les dos característiques més importants del Manierisme són el rebuig de les normes i llibertat en la composició, en els colors i en les formes que, per altra banda, presenta una extraordinària varietat de manifestacions que díficilment permeten definir-lo com un estil basat en una unitat de principis i normes.
[edita] Arquitectura
Al voltant de 1550 una nova generació d'arquitectes que, d'una banda continuen la línia individualista i ornamental de Miquel Àngel i, d'altra, intenten sintetitzar les experiències d'un segle de construccions basades en els principis del classicisme mitjançant obres teòriques que tindran una gran repercussió.
Sebastiano Serlio (1475-1554) va escriure un Tractat d'arquitectura (1537) que va ser un dels més llegits del moment, juntament amb Dels cincs ordres d'arquitectura de Jacopo Vignola (1507-1573).
Així mateix, Vignola és l'autor de l'Esglèsia d'Il Gesú, temple de la nova Companyia de Jesús a Roma, imatge de la Contrareforma catòlica i precursora d'un nou tipus de temple: de nau única i molt ampla, volta de canó amb llunetes, capelles laterals i creuer curt cobert amb una gran cúpula de mitja esfera que dóna molta il·luminació al presbiteri. Aquest esque,ma constructiu esdevindrà el tipus més comú de temple a l'època del Barroc. La façana, posterior i obra e Giacomo della Porta presenta també trets precursors del Barroc, com les volutes amb que s'uneixen el cos inferior i el superior, la superposició d'un frontó triangular i un altre curvilini, etc.
Giulio Romano segueix més clarament la línia de Miquel Àngel en quan a creativitat i reinterpretació individual dels elements clàssics. Els seus treballs a Màntua com per exemple el gran Palazzo del Té van canviar la fesonomia de la ciutat.
Andrea Palladio (1508-1580), arquitecte oficial de Venècia, és també l'autor de Els quatre llibres d'arquitectura, on estudia els materials, els ordres arquitectònics, les tipologíes dels edificis, etc.
Podem trobar les seves construccions més importants a la regió del Veneto. A Vicenza va realitzar diverses obres civils com palaus i vil.les. Les vil.les de Palladio responen a la necessitat de la burgesia veneciana de divrsificar els seus ingresos: són edificis pensats com a centre d'explotació agrícola i no com a casa de descans (Villa Barbaro, 1557).
L'única vil.la de Palladio destinada s l'esbarjo és la Villa Capra, també coneguda com La Rotonda (1566), on Palladio posa en pràctica la concepció de la vil.la clàssica com a construcció de planta central. El cos central és un cercle inserit en un quadrat, a cada costat s'afegeix un pòrtic a la manera dels temples romans.
També és seu el Teatre Olímpic de Vicenza on Palladio recupera un tipologia d'edifici clàssic: el teatre de càvea semicircular amb una escena espectacular a base de pòrtics sobre columnes i fons en perspectiva.
A Venecia les seves dues millors obres religioses, l'Esglèsia de Sant Giorgio Maggiore i lEsglèsia del Redentore que, en definitiva, suposen un intent de solució classicista al problema de les façanes d'església que tenen diferent alçada a la nau central i a les laterals i no admeten un simple pòrtic amb frontó.
La originalitat de les seves construccions va fer que la seva influència fos molt important els segles posteriors, especialment en el Neoclassicisme del segle XVIII, i de manera més intensa a Anglaterra i, conseqüentment, als Estats Units.
[edita] Escultura
Pel que fa al Manierisme, la característica més destacable és l'accentuació del moviment i del dinamisme en figures i grups. El recurs més utilitzat és la forma serpentinata: figura contorsionada de forma artificiosa amb una sinuositat exagerada.
L'autor més notable del període és Benvenuto Cellini (1500-1571), orfebre i escultor. En la seva obra Perseu, al·legoría del triomf dels Mèdici va demostrar el seu virtuosisme tècnic en fondre el complicat grup d'una sola peça mitjançant la tècnica de la cera perduda. Com orfebre, es famós el Saler de Francesc I, al.legoria mitològica en or, argent i esmalt concebuda com una fot en petita escala.
Altres escultors manieristes importants són Giambologna (1529-1608), que va fer el grup en marbre del Rapte de les Sabines i Bartolomeo Ammannati (1511-1592) autor de la Font de Neptú.
[edita] Pintura
Si em de trobar un tret definidor del Manierisme pictòric podem trobar-lo en la introducció de la llicència, entesa com la llibertat per a innovar: trobar un enquadre insòlit, estilitzar les figures, trair els colors de la realitat, barrejar proporcions, violentar la perspectiva, etc.
Si que és cert que s'abandona la coherència entre la natura i la seva representació pictòrica.S'estilitzen els cossos fins a deformar-los, s'utilitza la forma serpentinata, s'elaboren composicions inversemblants o s'utilitzen de forma arbitrària els colors.
En general, es tracta d'una pintura refinada i intel·lectualitzada, que gaudeix de força acceptació en medis aristocràtics i cortesans.
Molts dels pintors de la segona meitat del segle XVI es consideren continuadors del classicisme, com és el cas de Giorgio Vasari. En aquesta línia està l'Academia Fiorentina del Disegno, fundada en 1563 amb l'objecte de formar els artistes en el coneixement de l'Antiguitat i de la pintura dels mestres del Cinquecento.
Els nuclis de la pintura manierista són Florència, Roma i Venècia.
A Florència, destaquen Jacopo Pontormo (1494-1556) i Rosso Fiorentino (1495-1540) que faran ervir les juxtaposició de colors complementaris per accentuar els contrastos.
Il Bronzino (1503-1572) i Giorgio Vasari (1511-1574), impulsors de l'Accademia Fiorentina, són els millors exponents del vessant classicista.
A Roma destaquen Sebastiano del Piombo (1485-1547) i Parmigiano (1503-1540) representants molt clars del Manierisme: estilització del cos exagerada, línia serpentinata, sensualitat, desequilibri en la composició, etc.
A Venècia l'escola iniciada per Giorgione i Tiziano és continuada per Tintoretto (1518-1594) i Paolo Veronese (1528-1588), amb unes composicions dinàmiques, perspectives forçades i espectaculars, colors vius i sensuals i arquitectures monumentals.
