Zita de Borbó-Parma

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Serventa de Déu Zita de Borbó-Parma

Fotografia de l'emperadriu
emperadriu
Nom secular Zita di Borbone-Parma
Naixement 9 de maig de 1892
Lucca (Toscana, Itàlia)
Defunció 14 de març de 1989
Monestir de Zizers (Graubünden, Suïssa)
Enterrament Cripta dels Caputxins (Viena, Àustria); cor a Muri Abtei (Suïssa, prop de Basilea)
Commemoració en Església Catòlica Romana
Beatificació Proclamada serventa de Déu el 10 de desembre de 2009, per Yves Le Saux, bisbe de Le Mans
Fets destacables Emperadriu d'Àustria, consort de Carles I d'Àustria i IV d'Hongria

Zita de Borbó-Parma, emperadriu d'Àustria (Lucca, la Toscana, Itàlia, 9 de maig de 1892 - Monestir franciscà de Zizers, Graubünden, Suïssa, 14 de març de 1989) fou princesa de Borbó-Parma amb el grau d'altesa reial que contragué matrimoni amb l'últim emperador austrohongarès, Carles I d'Àustria i IV d'Hongria, esdevenint així l'última emperadriu consort de la casa d'Habsburg. Ha estat proclamada serventa de Déu per l'Església catòlica.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Infantesa[modifica | modifica el codi]

Nascuda el 9 de maig de 1892 a Vil·la Pianore, situada prop de Lucca, a la Toscana, era filla del duc Robert I de Parma, últim duc de Parma, i de la infanta Maria Antònia de Portugal. La jove princesa era néta del duc Carles III de Parma i de la princesa Lluïsa de França per part de pare, mentre que per part de mare ho era del rei Miquel I de Portugal i de la princesa Adelaida de Löwenstein-Wertheim-Rosenberg.

Educada en les més estrictes normes cortesanes de l'antiga casa ducal i en unes profundes creences catòliques, la princesa semblava destinada, com farien altres de les seves germanes, a emprendre la vida monàstica. Malgrat tot, l'any 1911 fou compromesa amb l'arxiduc que esdevindria l'emperador Carles I d'Àustria.

Núpcies i descendents[modifica | modifica el codi]

Zita de Borbó-Parma

Carles d'Àustria era fill de l'arxiduc Otó Francesc d'Àustria i de la princesa Maria Josepa d'Àustria. La parella que es casà a Viena, tingué des del primer moment el suport de l'emperador Francesc Josep I d'Àustria el qual, cansat dels molts matrimonis morganàtics de la família Habsburg, el casament de Carles amb la princesa de Parma el complaia extremadament. La parella tingué vuit fills:

L'arxiduc Carles i la princesa Zita.

L'any 1916, després de la mort de l'emperador Francesc Josep I d'Àustria, la princesa i el seu marit assoliren el títol d'emperadors d'Àustria i un any després foren coronats com als últims reis d'Hongria. La coronació, en el context de la Primera Guerra Mundial, fou un símbol de pretesa continuïtat de la mil·lenària casa dels Habsburg.

Emperadriu consort de la casa d'Habsburg[modifica | modifica el codi]

Al llarg dels dos anys que regnaren es produïren, a través dels germans de la princesa de Parma, intents d'arribar a la signatura d'un armistici entre Àustria i les potències de l'Entesa, principalment de França. L'armistici pretenia ser aconseguit sense el beneplàcit d'Alemanya ni del kàiser Guillem II. Malgrat tot, els intents no fructificaren i el mes de novembre de 1918, Àustria es constituïa com una república i els altres territoris de l'imperi dels Àustria quedaven també reconeguts com una república.

Els anys d'exili[modifica | modifica el codi]

La nova república d'Àustria expulsà els Habsburg del país, alhora que prohibia utilitzar els seus títols de reialesa a l'interior del país. Carles I i la seva muller emprengueren el camí de l'exili, primer a Suïssa i després a Madeira. L'exili de la família imperial fou especialment dur, car desproveïts de recursos econòmics perquè l'emperador s'havia negat a treure la seva fortuna personal d'Àustria, es veieren obligats a confiar en la generositat d'altres famílies reials i molt especialment de l'espanyola.

La princesa Zita de Parma i els seus fills l'any 1923.

Al llarg del bienni 1920 - 1922, Carles I féu dues temptatives de recuperar la corona hongaresa de la qual no havia abdicat i on l'almirall Miklós Horthy havia instaurat una regència en nom d'un pretès monarca. Malgrat tot, mai no ho aconseguí i, en part, es culpà a Zita de no haver donat suport al seu espòs en l'intent de recuperació de la corona hongaresa.

L'any 1922, la princesa Zita quedà viuda. Des de 1922 fins a la seva mort, el 1989, l'emperadriu vestí sempre de color negre. A la mort de Carles, el rei Alfons XIII d'Espanya decidí enviar un vaixell de l'armada espanyola a Madeira per tal de treure a Zita i la seva família de l'illa on vivien en una mena de confinament imposat per la resta de països europeus. Alfons XIII els acollí a Espanya i posà a la seva disposició un palau a Zarautz.

Darrers anys i mort[modifica | modifica el codi]

Després d'Espanya, la família imperial visqué a Bèlgica, Suïssa i els Estats Units. La princesa morí el 1989 a Suïssa i fou enterrada amb tots els honors d'estat a Viena, a l'antiquíssima Cripta del Caputxins on descansen la resta de tots els Habsburg des de 1633, tret del seu propi marit Carles. El funeral fou presenciat per representants de moltes cases reials i líders polítics austríacs; també hi assistí un representant personal del papa Joan Pau II.

Abans de la seva mort, l'emperadriu escrigué un llibret sobre la seva veritat del cas de Mayerling. A Mayerling, l'any 1889, segons tots els indicis, s'hi suïcidà l'arxiduc Rodolf d'Àustria, hereu imperial, i la seva amant la baronessa Maria Vetsera. Segons l'emperadriu la mort de l'arxiduc fou conseqüència d'un atemptat d'agents secrets francesos. La mort de l'arxiduc ha despertat nombroses versions més o menys romàntiques sobre l'afer de Mayerling.

Veneració i procés de beatificació[modifica | modifica el codi]

El desembre de 2009, Yves Le Saux, bisbe catòlic de Le Mans, incoà el procés de beatificació de l'emperadriu.[1] Tot i que habitualment aquests processos s'incoen a la diòcesi on la persona va morir, el bisbe de Le Mans argumentà les estades que Zita feia cada anys a l'abadia de Sainte-Cecile de Solesmes, depenent de la diòcesi esmentada, i on tenia tres germanes monges.

Proclamada serventa de Déu, la documentació recollida s'envià a Roma, on continua el procés.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Ouverture du Proces de Beatification de l'Imperatrice Zita
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Zita de Borbó-Parma