Francisco de Orellana

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Francisco de Orellana

Estàtua de Francisco de Orellana a Guayaquil, Equador.
Naixement 1511
Trujillo, Corona de Castella
Defunció novembre de 1546 (34 o 35 anys)
delta del riu Amazones, Brasil
Nacionalitat Espanyol
Ocupació Adelantado, Conquistador, Governador
Conegut per Primer home conegut en navegar per tot el riu Amazones
Religió Catolicisme
Orellana potser va ser el primer europeu a trobar aquestes dones salvatges, en el transcurs de la seva travessa per l'Amazones

Francisco de Orellana[1] (Trujillo, Corona de Castella, 1511 - delta del riu Amazones, Brasil, novembre de 1546) fou un explorador, conquistador i adelantado espanyol. Participà en la conquesta de l'Imperi inca i posteriorment fou nomenat governador de diverses poblacions. El 1542 va completar la primera navegació sencera del riu Amazones.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Se'n sap molt poc dels primers anys d'Orellana, doncs la primera vegada que surt el seu nom és en la conquesta del Perú, en la prengué part al costat de Francisco Pizarro, el seu amic de la infància. A finals de 1538 Pizarro organitzà una expedició composta per 300 espanyols i 4.000 indígenes, al comandament del seu germà Gonzalo, i poc després de la seva sortida de Quito se li uní Orellana amb 50 genets, i fou nomenat per aquell, segon de les seves tropes.

Per espai de molts dies seguiren el curs del riu Coca, en el que recolliren una bona quantitat d'or, però tingueren de suspendre el viatge per haver acabat les provisions, sent comissionat Orellana amb 50 homes per anar a cercar-les. A tal efecte construïren una embarcació i en ell baixaren pel riu Coca fins a arribar al Napo, que ningú coneixia fins llavors, pel que Orellana concebi el projecte de governar pel seu conte aquell territori. Si oposaren alguns dels expedicionaris, i Orellana els abandonà, continuant el viatge en companyia dels seus incondicionals. Després d'algun temps arribaren a un lloc habitat per uns indis d'indole pacifica que els i dispensaren una cordial acollida, advertint-los que es lliuressin, en canvi, dels de la veïna regió. els coniapayaras (amazones).

L'abril de 1541 renovaren el seu viatge pel riu i el mes següent desembarcaren en la província de Machiparo, sent rebut hostilment per uns 12.000 indis, que els obligaren a reembarcar-se, i per fi pogueren posar-se a salv després d'una persecució de dos dies. Per espai de 200 llegües pogueren avançar sense trobar cap ésser humà viu, detenint-se en la confluència d'un riu, al qual posà el nom de Trinidad, com abans n'havia batejat un altre amb el nom d'Orellana. Seguint el curs d'aquell riu arribaren al país dels paguanes, on foren hostilitzats pels pels naturals, i des d'allà es traslladaren al que Orellana anomenà dels Picotes, perquè veié caps humans clavats en piques.

El juliol de 1541 es trobaven els expedicionaris en una comarca governada pels coniapayares, dones altes i rosses, despullades i armades amb llargues fletxes, que pel seu aspecte i trenes semblaven d'una raça nòrdica. Després de sostindre diversos combats amb elles, victoriosos pels espanyols, s'embarcaren de nou sense parar, en un espai de 150 llegües i deixant darrere una comarca habitada, a la que denominaren San Juan, foren atacats pels indígenes en passar per davant d'unes illes governades per un tal Caripuna, nom al qual donaren a aquell territori. Per fi, i després de no pocs perills i d'haver recorregut unes 1.800 llegües en vuit mesos, desembocaren al Oceà Atlàntic Equatorial, sent els primers que havien explorat el cabalós Amazones.

Orellana passà a Espanya per donar comptes dels seus descobriments, i demanà i assolí el govern de tot aquell territori i el permís per unir aquell país amb la Nova Andalusia. Amb aquest motiu formà una nova expedició, reclutant 400 espanyols, molts d'ells nobles, i tots partiren en quatre navilis de Sanlúcar de Barrameda l'11 de maig de 1544, perdent en la travessia fins a les Canàries una de les embarcacions i més de 100 homes, i quan arribà a la desembocadura del riu Marañón només li'n restaven dos vaixells i menys de la meitat de la gent.

Després d'haver remuntat la corrent del riu unes 100 llegües, es deturà per a construir un bergantí amb les restes d'una altra de llurs embarcacions (la tercera) que havia perdut, i allí va tenir el dolor de veure morir de fam a 57 dels seus companys; 30 llegües més amunt perdé l'últim del navilis que sortiren de Sanlúcar de Barrameda, moriren d'altres expedicionaris, i l'esforçat Orellana, extenuat per la fatiga i no podent resistir tanta desgràcia, morí també en els voltants de Montealegre. Els restants expedicionaris entre els que hi figurava la vídua d'Orellana, pogueren arribar al mar i desembarcaren, per últim, en l'illa Margarita.

Primer mapa de la (1541-1542) (mapa interactiu)

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francisco de Orellana
  1. «Francisco de Orellana». enciclopèdia.cat. Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 17 de febrer de 2013].