Ante Pavelić

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ante Pavelić
Ante Pavelić

1941 – 1945
Precedit per Càrrec nou
Succeït per Càrrec abolit

Primer Ministre de l'Estat independent de Croàcia
1941 – 1943
Precedit per Càrrec nou
Succeït per Nikola Mandić
Dades biogràfiques
Naixement 14 de juliol de 1889
Àustria-Hongria Bradina, Àustria-Hongria
Defunció 28 de desembre de 1959 (als 70 anys)
Espanya franquista Madrid, Espanya
Nacionalitat Croat
Partit Partit Croat dels Drets,
Partit Ústaixa,
Moviment d'Alliberment Croat
Cònjuge Marija Pavelić (nascuda Lovrenčević)
Professió Advocat
Religió Catolicisme

Ante Pavelić {{{2}}} {{{2}}} (pàg.) fou un polític ultranacionalista croata nascut el 14 de juliol de 1889 a Bradina (actual Bòsnia i Hercegovina). Fundador del moviment nacionalista d'extrema dreta Ústaixa, fou nomenat líder (Poglavnik) de l'Estat independent de Croàcia el 1941,[1] i va governar fins al 1945. Durant el seu govern es va reprimir als comunistes i es van fer campanyes d'extermini contra jueus, gitanos i serbis.

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Ante Pavelić va néixer a la petita vila de Bradina als vessants d'Iván muntanya al nord de Konjice, i uns 15 quilòmetres al sud-oest de Hadžici, aleshores part de l'Imperi austrohongarès. Els seus pares s'havien traslladat al condomini bosni d'Austria-Hongria des de la regió de Lika, al sud del Regne de Croàcia-Eslavònia (també una subdivisió imperial). Allà va viure a la petita ciutat de Krivi Posi, a la part central de la plana de Velebit. A la recerca de treball, la seva família es va mudar a un poble fora de Jajce. Com adult, Ante Pavelić va decidir traslladar-se a Zagreb per estudiar dret. Políticament radical des de la seva joventut, Pavelić es va convertir en un membre de l'organització Frankovci, fundada per Josip Frank, pare de Slavko Kvaternik, un oficial de l'exèrcit austro-hongarès.[2]

El 1919, Pavelić fou secretari interí del del Partit dels Drets. El 1921 va ser detingut, juntament amb altres membres del partit, però va ser posat en llibertat. Pavelić va defensar els seus companys de partit en el judici, però va perdre. Es va casar amb Maria Lovrenčević el 12 d'agost de 1922 a l'església de Sant Marc a Zagreb.[3]

El caràcter conflictiu de Pavelić es va fer cada vegada més evident en els anys immediatament posteriors a la Primera Guerra Mundial, quan es va veure embolicat en una successió de conflictes amb el Partit Centralista i el Partit Camperol Croat de Stjepan Radic. Pavelić era l'únic representant del seu partit a la Skupstina(Parlament), però rarament assistia a les sessions.

Dècades del 1920 i 1930[modifica | modifica el codi]

A la dècada de 1920, Pavelić va establir contactes amb els croats d'emigrats a Viena i Budapest. També es vinculà amb l'Organització Interna Revolucionària de Macedonia, i el 1927 va defensar alguns dels seus militants acusats a Skopje per delictes de terrorisme. A través dels seus contactes de Viena, Pavelić va mantenir contactes amb el govern italià, però va tenir menys èxit en l'intent d'establir vincles similars a Hongria, on les autoritats de Budapest desconfiaven de posar en perill les relacions amb altres països.[4][5][6]

El 1927, Pavelić va ser elegit a l'Assemblea Nacional, havent servit prèviament en el consell municipal de Zagreb. Pavelić fou elegit en la llista del Bloc de Croàcia, junt amb Ante Trumbić.[7] Pavelić va ocupar el càrrec de secretari del Partit dels Drets fins al 1929, en iniciar-se el govern del Regne de Iugoslàvia. Poc després de la proclamació de la constitució del govern d'Alexandre I el gener de 1929, Pavelić va fugir a l'estranger, i en la clandestinitat fundà el moviment Ústaixa. En la seva absència, fou condemnat a mort per la seva participació en les manifestacions antisèrbies que macedonis i búlgars havien realitzat a Sofia.

Postguerra[modifica | modifica el codi]

Hitler i Pavelić el 9 de juny de 1941.

Al maig de 1945 va fugir via Bleiburg a Àustria, on romandria alguns mesos abans de fugir a Roma, on la ratline vaticana de Krunoslav Draganović el va ocultar a pesar de la seva condició de criminal de guerra, com proven documents desclassificats de la intel·ligència dels Estats Units.[8] La seva estada a Roma era sabuda pels serveis secrets nord-americans, però no estaven pel que sembla interessats en la detenció de cap anticomunista a causa de la creixent tensió amb el bloc soviètic. Sis mesos més tard, va fugir a l'Argentina. Allí, va fer de conseller de seguretat de Perón. Perón va donar més de 34.000 visats a croats que van fugir del govern comunista iugoslau de Tito. A l'abril de 1957, va patir un intent d'assassinat per part del txètnik serbi Blagoje Jokovic. Pavelic va ser forçat posteriorment a fugir de l'Argentina per a evitar la detenció i l'extradició, i va trobar refugi a l'Espanya de Franco, que acollia a molts d'altres exiliats feixistes i nazis de diferents països. Va morir a Madrid el 28 de desembre de 1959.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Ante Pavelic». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. (anglès) Tomasevich, Jozo. War and Revolution in Yugoslavia, 1941-1945: Occupation and Collaboration, Stanford University Press, 2001, p.417
  3. «Nikad viđeni predmeti Ante Pavelića» (en croat). Jutarnji List, 21/03/2009. [Consulta: 9 de febrer de 2010].
  4. Trifkovic, Srdja. Ustasha: Croatian Separatism and European Politics 1929-45, Lord Byron Foundation for Balkan Studies, Londres, 1998, pp41ff
  5. Paris, Edmond. Genocide in Satellite Croatia 1941-45, American Institute for Balkan Affairs, Chicago, 1961, p.20-21
  6. Jasenovac - Donja Gradina: Industry of Death 1941-45
  7. Ante Pavelić: 1889-1959
  8. The Pavelic Papers (accés 5-10-09)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ante Pavelić Modifica l'enllaç a Wikidata