Història de Portugal

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bandera del Comtat de Portucale

La història de Portugal té els seus orígens que es remunten a la Baixa Edat Mitjana, ampliant els seus territoris durant l'Era de l'exploració fins a crear un vast imperi portuguès, i convertint-se en una potència mundial entre els segles XV i XVI. Portugal va entrar en decadència perdent gran part de la seva riquesa i estatus, començant per la pèrdua de la seva força militar i naval a la Batalla d'Alcazarquivir, i de la seva flota, que va ser incorporada a l'Armada Espanyola, que no va permetre que el país defensés les seves possessions d'ultramar. Va tornar a patir una altra sotragada el 1755 amb la destrucció gairebé total de la seva capital pel terratrèmol de Lisboa de 1755, a començaments del segle XIX amb les Guerres Napoleòniques i el 1822 amb la independència de la seva gran colònia, Brasil. Una revolució el 1910 va deposar la monarquia, però la República va ser incapaç de solucionar els problemes d'un país immers en una conflictivitat social, la corrupció i els enfrontaments amb l'església. El 1926 un cop d'Estat va donar pas a una dictadura que es mantindria en el poder fins al 1974, quan una revolució de militars d'esquerres va imposar la democràcia. A l'any següent, Portugal va declarar la independència de totes les seves colònies d'Àfrica. És soci-fundador de l'OTAN, de l'OECD i l'EFTA. El 1986 va ingressar a la CEE, actual Unió Europea.

L'Edat Antiga[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Hispània i Ibèria
Expansió dels ibers.

La regió on es troba situada l'actual Portugal va estar habitada almenys fa cinc-cents mil anys pels Neanderthals i més tard pels Homo sapiens.

Els primers contactes amb els grecs i fenicis (finals del segon mil·lenia aC) van significar l'aparició de petits llocs comercials costaners semi permanents. La part atlàntica de la península Ibèrica va tenir menys contacte per això està menys documentada que la part mediterrània. Aquella època va coincidir amb la formació de la primera entitat política coneguda, el mític regne dels tartessos, al sud-oest peninsular. En el primer mil·lenni aC la península Ibèrica estava habitada pels denominats historiogràficament pobles preromans. Van rebre el nom col·lectiu d'ibers els de la franja mediterrània i les valls de l'Ebre i el Guadalquivir, mentre que els de l'interior s'associaven a la influència de la cultura celta. S'ha d'evitar considerar aquestes denominacions com a reflex d'una unitat ètnica o cultural que va estar molt lluny de produir-se. A la zona de l'actual Portugal les fonts romanes localitzen a pobles que denominen lusitans, gallaecs i els conis.

Període romà[modifica | modifica el codi]

Article principal: Conquesta romana d'Hispània

La península Ibèrica va ser juntament amb el nord d'Itàlia l'escenari principal de la Segona Guerra Púnica entre l'Imperi Cartaginès i l'imperi Romà. Va ser durant aquesta guerra que van arribar a les costes peninsulars tropes romanes per primera vegada. Just després de la conquesta de Cartago per part de Roma, els cartaginesos van haver de renunciar a la península a favor dels romans (en el 206 aC). Aquest resultat, després del final de la Segona Guerra Púnica, es va desenvolupar a partir del 202 aC. En el 197 aC, els romans van crear dues províncies les quals dividien la península, van ser la Hispània Citerior (vall de l'Ebre i costa de Llevant) i la Hispània Ulterior (vall del Guadalquivir).[1]

Mapa de la província romana de la Lusitània, al sud-oest de la península Ibèrica.

Alguns pobles celtes que habitaven la zona no van permetre la dominació romana i lluitaren contra la forces de dominació. Aquesta resistència va començar el 197 aC amb les guerres celtiberes entre els pobles oriünds d'Ibèria i les tropes romanes. Després d'un acord de pau, el 179 aC, ideat per Tiberi Semproni Grac, els lusitans es van sotmetre a l'imperi.

Amb aquesta victòria romana no va arribar la pau a les províncies, sinó que els lusitans, un altre poble celtiber, acabarien per revoltar-se contra els romans. Al cap del temps, el conflicte es va anar complicant cada vegada més.

El 154 aC va donar començament el que es coneix com la Guerra Hispànica que va consistir en un aixecament dels pobles celtibers contra l'ocupació romana. Quatre anys més tard, els romans van aconseguir vèncer el cap lusità i acabar la revolta. Viriat va ser un dels pocs supervivents, el qual es va convertir en el cap dels Lusitants, continuant amb les lluites contra els romans i convertint-se en l'heroi del poble. Viriat va ser assassinat en mans d'alguns traïdors que havien estat enviats pel mateix Viriat per negociar un pacte pau. Aquests enviats havien estat subornats pels romans, encara que els traïdors no van rebre cap recompensa perquè van ser assassinats pels romans amb les paraules: "Roma no paga als traïdors". L'assassinat va ser mentre es trobava juntament amb el seu poble a la localitat de Viseu el 139 aC, va començar de nou una revolta. A partir del 138 aC els romans van començar a fortificar la zona en la qual es troba actualment la ciutat de Lisboa. Juli Cèsar va arribar a Lisboa el 60 aC, i així va acabar amb l'últim focus de resistència lusitana.

Roma va mantenir el seu domini sobre el territori durant gairebé quatre segles. El 27 aC va tenir lloc a una reforma administrativa durant la governació de Cèsar August, en la qual es va dividir la península Ibèrica en tres províncies: Bètica, Hispània Citerior o Tarrachonensis i Lusitània (amb la capital a Emèrita Augusta on hi ha actualment Mèrida). La província de la Lusitània es va dividir en tres convents jurídics: Pacensis (amb capital a Pax Iulia, l'actual Beja), Scallabitanus (amb capital a Scallabis, l'actual Santarém) i Emeritensis (amb la capital a Emerita Augusta). Lusitania va formar part en la major part del seu territori portugués actual. Durant l'antiguitat tardana, Dioclecià dividiria la Tarrachonensis a tres províncies surgint la Hispània Cartaginensis i Gallaecia. La Gallaecia es componia pels territoris de l'actual Portugal es trobaven al nord del riu Duero.

Els celtibers eren pagans i practicaven el sacrifici humà, el que va ser certificat per Apià durant les exèquies de Viriat. En el segle IV va començar la cristianització de tots els territoris, creant quatre diòcesis (Braga, Ossónoba, Èvora i Lisboa), de les quals Braga era la més antiga.

Entrada dels pobles bàrbars a l'Imperi Romà[modifica | modifica el codi]

Article principal: Imperi Romà d'Occident
Expansió dels visigots a la península Ibèrica.

El 409 els anomenats pobles bàrbars (forasters): Sueus, Alans i Vàndals (Asdings i Silinges). Tots eren pobles germànics excepte els Alans que eren pobles iranis que es van assentar a la península. El 411 aquests pobles es dividiren entre si i es repartiren el territori: els Vàndals Asdings van ocupar la Gallecia, els Sueus la regió del nord del riu Duero, els Alanas les províncies Lusitanes i Carthaginensis i els Vàndals silinges la Baètica.

Al mateix temps té lloc l'entrada dels Visigots a la península Ibèrica al servei de l'imperi Romà amb l'objectiu de subjugar els invasors

De tots aquest pobles, els Sueus i els Visigots van ser els que van tenir una presència més duradora en el territori en què actualment es troba Portugal. Van establir la seva capital del seu regne a Braga, els Sueus ocupaven el territori fins a Galícia i Lusitània. Els sueus eren originàriament pagans, sent evangelitzats per Martí de Braga, encara que la variant del cristianisme a la que pertanyen va ser alternativament catòlica (la de la població autòctona) o arriana (la dels visigots). A partir del 470 comencen a fer-se importants els problemes del Regne Sueu amb el Regne Visigot de Toledo. El 585 el rei got Leovigild pren Braga i annexiona al Regne Sueu al regne got. A partir d'aquesta acció, tota la península romandria sota el regnat visigòtic (amb l'excepció d'alguns punts de la costa sud del mediterrani, que estaven controlats per l'imperi Bizantí) fins al començament de la invasió musulmana de 711.

Els pobles bàrbars eren numèricament inferiors a la població romana de la península Ibèrica, per això la seva estratègia primera va ser mantenir-se com a una minoria dirigent estrictament separada de la majoria autòctona. Gràcies això va ajudar a mantenir les diferències idiomàtiques i religioses, i la prohibició legal dels matrimonis mixtes. No obstant això, la consolidació del regne got (i en menor mesura del sueu) es va aconseguir justament per polítiques d'integració amb la població local, incloent la conversió religiosa, la unificació legislativa i l'autorització de matrimonis mixtes, el que va produir una progressiva identificació i barreja ètnica i cultural.

Les ciutats van sofrir una forta decadència, com a tota l'Europa Occidental, i tant la forma de vida urbana com l'economia van sofrir una fort ruralització.

Ocupació musulmana[modifica | modifica el codi]

Estàtua d'Ibn Qasi, senyor de Mértola (1144-1147).
Article principal: Al-Àndalus

El 711 la península Ibèrica va ser ocupada per les tropes del Califat de Damasc (bàsicament bizantins nord-africans amb alguns elements àrabs). Durant els primers dos segles el Califat de Damasc va lluitar per mantenir el control de tota la península que estava ocupada pels musulmans. Dsprés de les primeres victòries cristianes l'antiga província de l'imperi Omeia es va independitzar i va passar a ser l'emirat de l'Al-Àndalus, i més tard va passar a estar controlada pel Califat de Còrdova. En el 712 va caure Toledo, la capital Visigoda. Des de llavors van anar avançant en direcció al nord, i totes les ciutats van ser capitulant. En el 716 controlaven tota la península, encara que el control al nord era més nominal que militar. A partir de llavors van dirigir els seus esforços cap al Pirineu per prendre el regne Carolingi. L'any 718 el Astúries es va produir la primera revolta, sota el control d'un noble got anomenat Pelai I. El 722 té lloc la Batalla de Covadonga, Pelai I surt victoriós i funda el Regne d'Astúries.

Els segles VIII i el IX significarien un creixen poder musulmà, a pesar dels nuclis cristians del nord de la península. En el segle X, Abd al-Rahman III converteix l'Al-Àndalus en un califat independent.

La Conquesta cristiana, que va acabar amb la conquesta de Granada per part dels Reis Catòlics el 1492. En aquella època, el regne portuguès ja existia com a nació independent, dedicant-se als descobriments d'ultramar amb l'excusa de seguir amb les Croades per a difondre el Cristianisme. Els musulmans no van ser expulsat o assassinats durant la conquesta cristiana van haver d'adquirir els costums locals inclòs el credo cristià. No hi ha dades certes sobre la presència de membres berbers en la població portuguesa actual però alguns científics apunten que n'hi ha.

Naixement de Portugal[modifica | modifica el codi]

Article principal: Reconquesta

La Reconquesta va ser molt més lenta que la Invasió musulmana d'Hispània, i fou un procés gradual va originar el naixament de petits regnes que es van anar expandir a mesura que la conquesta cristiana anava donant els seus fruits. El primer, el Regne d'Astúries, es va convertir en el Regne de Lleó amb Alfons III d'Astúries l'any 901.

Formació i consolidació del regne[modifica | modifica el codi]

Article principal: Regne de Portugal
Bandera del Comtat de Portucale

Molt abans que Portugal hagués aconseguit la seva independència, ja hi havia hagut diversos intents per a assolir una autonomia major, i fins i tot la independència, promoguda pels comtes que governaven les terres del Regne de Galícia i Portucale. Per tal d'acabar amb aquest desig independentista de la noblesa local en relació amb el domini lleonès, el rei Alfons VI de Castella entregà el comtat de Galícia, que aleshores incloïa les terres de Portucale al comte Ramon de Borgonya. Després de molts fracassos militars de Ramon contra els moros, Alfons VI decidí donar el 1096 al seu cosí, Enric de Borgonya, el govern de les terres al sud del regne de Galícia, formant així el Primer Comtat de Portugal. Sota el govern d'Enric, el comtat conegué no només una política militar més eficaç en la lluita contra els moros, ans també una política independentista més activa, malgrat no haver-la aconseguit. Després de la seva mort, quan el seu fill Alfons, pujà al poder, Portugal aconseguí la seva independència amb la signatura del Tractat de Zamora,[2] al mateix temps que conquistava localitats importants com ara Santarém, Lisboa, Palmela i Évora.

Tan bon punt acabà la Reconquesta del territori portuguès el 1249, la independència del nou regne fou posat a prova diverses vegades pel regne de Castella. Primerament, amb la crisi de successió de Ferran I de Portugal, que culminà amb la batalla d'Aljubarrota, el 1385.

Descobriments[modifica | modifica el codi]

Article principal: Imperi portuguès
Torre de Belém, construïda el 1510, és un símbol històric de Portugal i Lisboa.
La Sortida de Vasco da Gama a l'Índia (1497).

Amb la fi de la guerra, Portugal inicià el procés d'exploració i expansió conegut que començà l'era dels descobriments portuguesos, amb figures quimèriques com ara Enric el Navegador, i el rei Joan II. Ceuta fou conquerida el 1415; el cap Bojador el 1434, i l'exploració de la costa africana, prosseguí fins que Bartolomeu Dias el 1488 comprovà que existia una comunicació entre els oceans Atlàntic i Índic, i fundà el Cap de Bona Esperança a l'extrem meridional del continent. Poc després de descobrir-se les terres de Nord-amèrica pels espanyols, foren descobertes les terres del Brasil i el camí marítim a l'Índia, durant el regnat de Manuel I l'Afortunat. Així, començà a crear-se l'Imperi portuguès, les conquestes de Goa, Malaca i Ormus en Orient per Afonso de Albuquerque, i durant la primera meitat del segle XVI s'inicià la colonització del Brasil durant el regnat de Joan III.

El país tingué el seu "segle d'or" en aquest període. Tanmateix, en la Batalla de Kasr al-Kabir (1578) el jove rei Sebastià i part de la noblesa portuguesa van morir. Pujà al tron Enric, que morí dos anys després, per la qual cosa comença la segona crisi de successió, que es resol amb la pujada al tron portuguès de Felip II d'Espanya, els primer dels tres reis espanyols. Aquest domini acabà l'1 de desembre, 1640 gràcies a la noblesa nacional que després d'haver vençut la guàrdia reial en un sobtat cop d'Estat, coronant Joao IV com a rei de Portugal.

Restauració, absolutisme i monarquia liberal[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Guerra de Restauració portuguesa
L'imperi Portuguès durant el regnat de Joan III.
Extensió màxima de l'Imperi Portuguès el segle XVII.

Després de la restauració de la independència de Portugal, l'Estat entrà en guerra contra Espanya, que acabaria el 1668, amb la signatura del Tractat de Lisboa en què Espanya reconeixia definitivament la restauració de Portugal.

A finals del segle XVII i la primera meitat del segle XVIII començà l'exploració minera del Brasil i s'hi descobriren pedres precioses que feren de les corts de Joan V una de les més riques d'Europa. Aquestes riqueses servien, sovint, per a pagar els productes importats, principalment d'Anglaterra (per exemple, gairebé no existia la indústria tèxtil al regne, i tots els teixits eren importats d'Anglaterra). El comerç internacional es basava en la indústria vinícola i el desenvolupament econòmic del regne fou impulsat, durant el regnat de Josep de Portugal gràcies als esforços del marquès de Pombal, ministre entre 1750 i 1777. Implantà diverses reformes mercantils per tal de revertir la situació econòmica. Fou en aquest regnat que el terratrèmol de 1755 devastà Lisboa i Algarave l'1 de novembre, 1755.

Per tal de no trencar amb l'aliança amb Anglaterra i en refusar adherir-se al Bloqueig Continental, Portugal fou envaït pels exèrcits napoleònics el 1807. Les Corts i la família reial portugueses es refugiaren al Brasil, i la capital es traslladà a Rio de Janeiro fins al 1821, quan Joan VI—des de 1816 el rei del "Regne Unit de Portugal, Brasil i l'Algarve", retornà a Lisboa per a jurar la primera constitució portuguesa. L'any següent, el seu fill, Pere IV fou proclamat emperador del Brasil, tot i que l'Imperi del Brasil i el Regne de Portugal seguiren units durant gairebé deu anys; després se n'independitzà.

Portugal visqué, la resta del segle XIX, períodes de gran pertorbació política i social (com ara la guerra civil i d'altres revoltes i aixecament militars incloent-hi la Revolució de Setembre) que acabaren amb l'Acta Addicional a la constitució, el 1852. Inicià llavors, una política de foment protagonitzada per Fontes Pereira de Melo. A finals del segle XIX les ambicions colonials portugueses xocaren amb les angleses. Després de cedir a les exigències britàniques, i a causa dels problemes econòmics creixents, la monarquia quedà desacreditada, i Carles I i el príncep Lluís Felip foren assassinats l'1 de febrer, 1908.

Els últims reis portuguesos[modifica | modifica el codi]

Ferran II, de la família noble alemanya Saxònia-Coburg-Gotha.

El 1853 va morir Maria II donant a llum al seu onzè fill amb 34 anys. Amb el regnat de Maria II va acabar a Portugal la Casa de Bragança. La reina s'havia casat el 1836 amb Ferran II de la Casa Saxònia-Coburg-Gotha. A través d'aquest matrimoni, la casa alemanya va passar a regnar a Portugal.

El successor de Maria II seria el seu fill Pere V, que quan va morir la seva mare encara era menor d'edat, així que el seu pare Ferran II va haver d'assumir la regència. El 1855 va arribar a la majoria d'edat i va prendre les regnes del regne. Es va iniciar un llarg període d'estabilitat, en el qual Portugal era un model de monarquia constitucional, en la qual es respectaven els drets individuals i hi havia una àmplia llibertat de premsa.

Els partits liberals havien arribat a un consens sobre la bondat del foment material, el desenvolupament dels ferrocarrils, el comerç i la indústria, i van deixar de costat els disensos constitucionals de les dècades de 1830 i 1840. No obstant això, malgrat la pau social, la industrialització i la modernització de l'agricultura, així com l'alfabetització de la població, van ser més lents a Portugal que a qualsevol altre país de l'Europa occidental.

Després d'una crisi política entre 1868 i 1872, coincidint amb el sexenni democràtic espanyol, el sistema polític va recuperar l'estabilitat. I es va esbossar el model polític del turnisme de partits, anomenat rotativisme, en el qual, els dos principals partits polítics, el Partit Regenerador (conservador) i el Partit Històric (progressista) s'alternaven en el poder. En la dècada de 1880 es va produir una ampliació del sufragi a tots els caps de família, aproximant-lo molt al sufragi universal. No obstant això, la major part de la població, rural i analfabeta, vivia aliena a la política i això permetia un control caciquil del sistema polític.

En 1890 es va produir una crisi colonial a l'Àfrica, a la qual va seguir una sèrie de campanyes militars per a l'ocupació efectiva del territori que Portugal reclamava com a colònies seves. Aquestes campanyes van crear un nou cos d'oficials africanistes i anti-liberals que posteriorment serien molt importants en la història portuguesa. Mentrestant, els moviments republicans anaven guanyant adeptes. El 1908 el rei Carles I i el seu príncep hereu van ser assassinats a tirs a la Praça do Comércio de Lisboa. El nou rei, Manuel II va culpar dels successos a João Franco, primer ministre del seu pare que havia governat de forma dictatorial durant els últims anys. João Franco va ser destituït però el nou rei no va poder millorar la imatge de la monarquia ni frenar l'embranzida del moviment republicà. El 1910 es va proclamar la república, marxant el monarca a l'exili al Regne Unit.

Primera República[modifica | modifica el codi]

Després d'una revolució a Lisboa, a la Monarquia la va succeir una República parlamentària, que va durar del 1910 al 1926. Els republicans eren una minoria urbana en un país rural, i van restringir el dret de vot als homes alfabetitzats. Va ser un període de gran inestabilitat política. En els setze anys de durada, es van succeir nou presidents i 45 governs. El parlament era el centre del sistema polític i triava al president de la república, que tenia poc poder per arbitrar entre les diferents faccions. El sistema de partits estava fragmentat i se succeïen governs sense majoria parlamentària suficient. Una facció del Partit Republicà Portuguès, els "Democràtics" d'Afonso Costa, es va convertir en el centre del sistema polític i controlava l'administració i, per mitjà del caciquisme, les eleccions. La resta de faccions republicanes van recórrer la insurrecció per arribar al poder, igual que els monàrquics. Va haver-hi nombroses conspiracions i cops d'estat. El règim era feble i les polítiques laiques i de control de l'Església Catòlica el van enfrontar a aquesta i a la població rural.

Portugal va participar en la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i la mobilització militar i el col·lapse del comerç marítim van causar nombrosos problemes socials, com la inflació i el desproveïment. El moviment obrer, en el qual prevalia l'organització dels anarcosindicalistes, tampoc se sentia representat per la República i va ser molt combatiu, amb nombroses vagues contra la carestia en les quals s'usava la violència política. El cop d'estat de Sidónio Pais el 1917 va voler crear una república presidencialista i integrar en el règim a monàrquics i catòlics, però després del seu assassinat un any més tard i una petita guerra civil al gener-febrer de 1919, entre Monarquia i República, es va restaurar la constitució de 1911. El sistema va perviure durant vuit anys més, però enfrontat a nombrosos problemes socials, cops i insurreccions, fins que va vèncer el cop militar de 1926 que va imposar una dictadura.

Estat Nou[modifica | modifica el codi]

Article principal: Estat Nou (Portugal)

El cop d'estat militar de 1926 va posar fi a la Primera República de Portugal i va donar inici a una dictadura militar presidida pel General Carmona. A mitjan 1928, la situació financera del país es va convertir en la principal preocupació del govern. Aquest any Carmona va nomenar ministre de finances a António de Oliveira Salazar, un prestigiat professor d'economia que militava en un partit catòlic. Salazar va anar guanyant pes en el si del govern i va ser nomenat primer ministre el 1932. A partir de llavors va liderar la institucionalització civil del règim, el Estat Nou, que també seria conegut com a salazarisme.

El seu pensament polític estava en contra del comunisme i de les tradicions de liberalisme polític i econòmic. Era profundament conservador i nacionalista, sent el seu principal objectiu el mitjà rural, que era el que considerava ideal.

El 1932 Salazar abandona el càrrec de ministre de Finances i es converteix en president del Consell de Ministres. A partir d'aquest moment es comencen a formar les estructures del nou règim polític, caracteritzat per l'existència d'un únic partit (la Unió Nacional), per un sistema econòmic intervencionista i per l'antiparlamentarisme. La qualificació del règim salazarista com a feixista no és unànime en la historiografia, utilitzant-se més freqüentment el terme de règim autoritari o el de feixisme clerical, però és clara la seva similitud amb altres exemples contemporanis, la Itàlia de Mussolini i les dictadures espanyoles de Miguel Primo de Rivera i de Francisco Franco, al qual va recolzar en la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i amb el qual va mantenir una relació especial, no eximeix de recels (el Pacte Ibèric). No obstant això, el seu manteniment de l'aliança tradicional amb Anglaterra va fer que Portugal mantingués una neutralitat de signe oposat a l'espanyola durant la Segona Guerra Mundial.

El 1933 va entrar en vigor una nova Constitució. De caràcter presidencialista, admetia l'existència d'una Assemblea Nacional i d'una Cambra Corporativa composta per elements lligats a les professions. En la pràctica, el President de la República va ser una figura apagada, l'Assemblea Nacional va ser ocupada per lleials al règim i el poder es va concentrar en la figura de Salazar.

Els antics partits polítics portuguesos van desaparèixer, amb l'excepció del clandestí Partit Comunista Portuguès (fundat el 1921, els dirigents del qual van ser durament perseguits per la policia política. La censura, establerta el 1926 va ser consolidada i es van prohibir totes les vagues. El 1936 el règim crea la Legió Portuguesa, una milícia d'inspiració feixista, i la Mocidade Portuguesa destinada al reclutament de la joventut i a transmetre-li les idees del règim.

Durant la Segona Guerra Mundial Portugal es va mantenir neutral, beneficiant-se de la venda del wolframi per a la fabricació de material bèl·lic. El 1949 el país ingressa en la Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord i el 1955 en les Nacions Unides.

En els anys seixanta Portugal va registrar una forta taxa d'emigració. Les destinacions principals dels emigrants portuguesos, que buscaven unes condicions de vida més favorables van ser França i Alemanya occidental.

El 19 de desembre de 1961 les tropes de l'Índia envaeixen les colònies portugueses de Goa, Daman i Diu. Aquest mateix any esclata la guerra d'independència d'Angola.

Guerra colonial[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra colonial portuguesa

En el context polític i social de la postguerra, en el qual subsistien els principis d'autodeterminació i independència, les colònies de tot el món es van posar en contra de les metròpolis exigint la seva independència o una forma de govern equiparable al govern metropolità. Les possessions portugueses, en aquesta època designades províncies ultramarines, no van ser una excepció i entre 1961 i 1964 van tenir lloc una sèrie de protestes violentes contra les forces portugueses exigint l'alliberament dels pobles. Primer va ocórrer a Angola, després a Guinea-Bissau, Cap Verd i el 1964 a Moçambic. Amb això es va donar inici a diverses guerres, a les quals els historiadors portuguesos es refereixen com a guerres ultramarines i els historiadors locals com a guerres d'alliberament. La insostenibilitat d'una guerra amb tres fronts diferents (sense tenir en compte Timor que per la seva llunyania no es va poder intervenir) i el context polític i social de la dictadura, provocarien que el poble s'aixequés contra el govern i en un alçament militar denominat Revolució dels Clavells es va alliberar al país del règim opressor i es va instaurar la democràcia.

Revolució dels Clavells[modifica | modifica el codi]

Article principal: Revolució dels Clavells

En una conspiració militar, una coalició de capitans de l'exèrcit portuguès aconsegueix donar un cop d'estat, que per no ser violent es va denominar Revolució dels Clavells. Va ocórrer el 25 d'abril de 1974. Els dirigents del moviment, denominats Capitans d'Abril, van assumir com a prioritats la fi de la policia política, el restabliment de la llibertat d'expressió i pensament, el reconeixement dels partits polítics existents i la negociació amb els moviments independentistes de les colònies.

El poder seria assumit per la Junta de Salvació Nacional, constituïda per militars. Aquest òrgan seria substituït pel Consell de la Revolució, que va estar vigent entre 1975 i 1982. António de Spínola va ser designat President de la República, nomenant-se també el primer govern provisional, presidit per Adelino da Palma Carlos. S'iniciava un període molt agitat que va passar ser conegut com el Procés Revolucionari en Curs.

L'11 de març de 1975 el país va viure l'amenaça d'un cop d'estat dretà encapçalat per militars propers a Spínola, que per la seva banda, descontent per allò que ell considerava una deriva esquerrana de la política nacional, havia marxat a Espanya. En el mateix dia, el govern provisional va impulsar mesures socialistes en l'economia, decretant l'estatització de la banca d'assegurances.

El 25 d'abril de 1975, un any després de la revolució, es van celebrar les primeres eleccions democràtiques, que el seu objectiu va ser triar una Assemblea Constituent per dotar al país d'una Constitució democràtica. La nova constitució seria promulgada el 2 d'abril de 1976 sent vigent fins a l'actualitat, malgrat que ha estat revisada en diverses ocasions.

Tercera República[modifica | modifica el codi]

Torre Vasco da Gama i el telefèric adjacent (Lisboa).

La primera fase després de la revolució va ser la unió d'un corrent conservador dels militars al voltant d'António de Spínola i un vessant socialista al voltant del primer ministre vasco Gonçalves, així com el general Francisco da Costa Gomes i Otelo Saraiva de Carvalho i Salgueiro Maia, que eren membres del MFA (Moviment de les Forces Armades). Una vegada establert el corrent socialista, van començar les nacionalitzacions i la reforma agrària. La Constitució de 1976 definia el pas al socialisme amb la destinació de l'Estat. El general Spínola va ser obligat a marxar a l'exili al Brasil.

Quan en les primeres eleccions presidencials després de la Constitució de 1976 el general António Ramalho Eanes es va imposar clarament a Otelo, es van establir les bases per crear un model d'Estat parlamentari a la manera de l'Europa occidental. Eanes i el representant del Partit Socialista, Mário Soares (primer ministre des del 1976 fins al 1978 i des del 1983 fins al 1985, president de la República entre 1986 i 1996) van apropar el país a la Comunitat Europea, sent l'ingrés el 1986, al costat del d'Espanya, les negociacions del qual havien estat més problemàtiques.

El 1979 va guanyar les eleccions parlamentàries, per primera vegada després de la Revolució dels Clavells, un grup polític situat en el centredreta, (govern de Francisco de Sá Carneiro i Francisco Pinto Balsemão). El govern es va posar d'acord amb l'oposició socialista per dur a terme una reforma constitucional. La nova Constitució, que va entrar en vigor el 1982 va eliminar algunes institucions que havien sorgit després de la Revolució, entre elles el Consell Revolucionari, i va crear un Tribunal Constitucional a l'estil dels països democràtics. El 1985 Aníbal Cavaco Silva es converteix en primer ministre pel Partit Socialdemòcrata de tall conservador. Dos anys més tard el partit va aconseguir la majoria absoluta. Cavaco Silva es va mantenir en el poder fins al 1995, impulsant una política econòmica neoliberal i privatitzant aquelles empreses que s'havien nacionalitzat després de la revolució. Des del 1995 fins al 2002, el govern va estar en mans del socialista António Guterres. Macau, l'última colònia d'Àsia, va ser retornada a la sobirania xinesa el 20 de desembre de 1999.

En les eleccions parlamentàries del 17 de març de 2002 la dreta portuguesa va tornar a aconseguir la majoria dels vots. Amb un 62,3% dels vots escrutats, el PSD sota la direcció de José Manuel Durão Barroso hauria aconseguit un 40,1% dels vots, seguit pel Partit Socialista i els conservadors del Partit Popular amb un 37,9% i un 8,8% respectivament. Barroso va formar una coalició en la qual el líder del Partit Popular, Paulo Portes va rebre la cartera de Justícia, Treball i Assumptes Socials. Els socialistes van mantenir a les seves mans la Presidència de la República a causa que el successor de Soares va ser Jorge Sampaio.

El 2004 Barroso va ser nomenat successor de Romano Prodi com a president de la Comissió Europea. El seu successor en el càrrec de primer ministre, Pedro Santana Lopes, només va governar durant un curt període ja que al novembre d'aquest any l'Assemblea Nacional es va dissoldre per triar un nou primer ministre. Al febrer de 2005 van tenir lloc les eleccions i en elles el Partit Socialista va aconseguir per primera vegada en la seva història una majoria absoluta. José Sócrates va ser nomenat primer ministre.

El 22 de gener de 2006 els votants portuguesos van triar a Aníbal Cavaco Silva com a nou President de la República. Va aconseguir majoria absoluta en la primera volta, per la qual cosa no es va haver d'enfrontar en una segona volta amb el seu principal rival, el candidat socialista renegat Manuel Alegre que va quedar davant del candidat oficial del partit socialista Mário Soares.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. M. García Sebastián, C. Hatell Arimont, J. Palafox Gamir, M. Risques Corbella. Història, Horitzó, Segon Curs de Batxillerat.. Madrid: Vicens Vives S.A., 2004. ISBN 978-8431671280. 
  2. Sérgio, António. História de Portugal (en portuguès). Editorial Labor, 1929, p. 25. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Gómez Fortes, Braulio y Diego Palacios. Una Historia Política de Portugal. Madrid, Siglo XXI de España Editores, S.A., 2006. ISBN 8432312428. 
  • Fernández Rodríguez, Manuel. Toronium: Aproximación a la Historia de una Tierra Medieval: Galicia y Portugal en la Edad Media. Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2004. ISBN 8400082613. 
  • Herculano, Alexandre. Historia de Portugal (VV.VV.). Lisboa, Ulmeiro, 2004. ISBN 9727060102. 
  • Hermano Saraiva, José. Historia Concisa de Portugal. Mem Martins: Publicações Europa-América, 2001. ISBN 9721028290. 
  • García, José Manuel. Breve Historia dos Descobrimentos e Expansão de Portugal. Lisboa: Presença, 2003. ISBN 9722325248. 
  • López-Davalillo Larrea, Julio. Atlas de Historia Contemporánea de España y Portugal. Madrid: Síntesis S.A., 2002. ISBN 8477388253. 
  • Quesada Marco, Sebastián. Portugal: Historia y Civilización. Madrid: Acento, 2001. ISBN 8448306236. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Portugal