Història de Portugal
La història de Portugal té els seus orígens que es remunten a la Baixa Edat Mitjana, ampliant el seus territoris durant l'Era de l'exploració fins a crear un vast imperi portuguès i convertint-se en una potència mundial entre els segles XV i el XVI. Portugal va entrar en decadència perdent gran part de la seva riquesa i estatus, començant per la pèrdua de la seva força militar i naval a la Alcacer-Kibir, i de la seva flota, que va ser incorporada a l'Armada Espanyola, que no va permetre que el país defengués les seves possessions d'ultramar. Va tornar a patir un altre sotragada el 1755 amb la destrucció gairebé total de la seva capital pel terratrèmol, a començaments del segle XIX amb les Guerres Napoleòniques i el 1822 amb la independència de la seva gran col·lonia, Brasil. Una revolució el 1910 va deposar la monarquia, però la República va ser incapaç de solucionar els problemes d'un país immers en una conflictivitat social, la corrupció i els enfrontaments amb l'església. El 1926 un cop d'Estat va donar pas a una dictadura que es mantindria en el poder fins el 1974, quan una revolució de militars d'esquerres va imposar la democràcia. A l'any següent, Portugal va declarar la independència de totes les seves posicions a l'Àfrica. És soci-fundador de l'OTAN, de l'OECD i l'EFTA. El 1986 va ingressar a la CEE actual Unió Europea.
L'Edat Antiga [modifica]
La regió on es troba situada l'actual Portugal va estar habitada al menys fa cinc cents mil anys pels Neanderthals i més tard pels Homo sapiens.
Els primers contactes amb els grecs i fenicis (finals del segon mil·lenia aC) van significar l'aparició de petits llocs comercials costaners semi permanents. La part atlàntica de la península ibèrica va tenir menys contacte per això està menys documentada que la part mediterrània. Aquella època va coincidir amb la formació de la primera entitat política coneguda, el mític regne dels tartessos, al sud-oest peninsular. En el primer mil·lenni aC la Península Ibèrica estava habitada pels denominats historiogràficament pobles preromans. Van rebre el nom col·lectiu d'ibers els de la franja mediterrània i les valls de l'Ebre i el Guadalquivir, mentre que els de l'interior s'associaven a la influència de la cultura celta. S'ha d'evitar considerar aquestes denominacions com a reflex d'una unitat ètnica o cultural que va estar molt lluny de produir-se. A la zona de l'actual Portugal les fonts romanes localitzen a pobles que denominen lusitans, gallaecs i els conis.
Període romà [modifica]
La península ibèrica va ser juntament amb el nord d'Itàlia l'escenari principal de la Segona Guerra Púnica entre l'Imperi Cartaginès i l'imperi Romà. Va ser durant aquesta guerra que van arribar a les costes peninsulars tropes romanes per primera vegada. Just després de la conquesta de Cartago per part de Roma, els cartaginesos van haver de renunciar a la península a favor dels romans (en el 206 aC). Aquest resultat, després del final de la Segona Guerra Púnica, es va desenvolupar a partir del 202 aC. En el 197 aC, els romans van crear dues províncies les quals dividien la península, van ser la Hispània Citerior (vall de l'Ebre i costa de Llevant) i la Hispània Ulterior (vall del Guadalquivir).[1]
Alguns pobles celtes que habitaven la zona no van permetre la dominació romana i lluitaren contra la forces de dominació. Aquesta resistència va començar el 197 aC amb les guerres celtiberes entre els pobles oriünds d'Ibèria i les tropes romanes. Després d'un acord de pau, el 179 aC, ideat per Tiberi Semproni Grac, els lusis es van sotmetre a l'imperi.
Amb aquesta victòria romana no va arribar la pau a les províncies, sinó que els lusitans, una altre poble celtiber, acabarien per revoltar-se contra els romans. Al cap del temps, el conflicte es va anar complicant cada vegada més.
El 154 aC va donar començament el que es coneix com la Guerra Hispànica que va consistir en un aixecament dels pobles celtibers contra l'ocupació romana. Quatre anys més tard, els romans van aconseguir vèncer el cap lusità i acabar la revolta. Viriat va ser un dels pocs supervivents, el qual es va convertir en el cap dels Lusitants, continuant amb les lluites contra els romans i convertint-se en l'heroi del poble. Viriat va ser assassinat en mans d'alguns traïdors que havien estat enviats pel mateix Viriat per negociar un pacte pau. Aquests enviats havien estat subornats pels romans, encara que els traïdors no van rebre cap recompensa perquè van ser assassinats pels romans amb les paraules: "Roma no paga als traïdors". L'assassinat va ser mentre es trobava juntament amb el seu poble a la localitat de Viseu el 139 aC, va començar de nou una revolta. A partir del 138 aC els romans van començar a fortificar la zona en la que es trobà actualment la ciutat de Lisboa. Juli Cèsar va arribar a Lisboa el 60 aC, i així va acabar amb l'últim focus de resistència lusitana.
Roma va mantenir el seu domini sobre el territori durant gairebé quatre segles. El 27 aC va tenir lloc a una reforma administrativa durant la governació de Cèsar August, en la qual es va dividir la Península Ibèrica en tres províncies: Bètica, Hispània Citerior o Tarrachonensis i Lusitània (amb la capital a Emèrita Augusta on hi ha actualment Mèrida). La província de la Lusitània es va dividir en tres convents jurídics: Pacensis (amb capital a Pax Iulia, l'actual Beja), Scallabitanus (amb capital a Scallabis, l'actual Santarém) i Emeritensis (amb la capital a Emerita Augusta). Lusitania va formar part en la major part del seu territori portugués actual. Durant l'antiguitat tardana, Dioclecià dividiria la Tarrachonensis a tres províncies surgint la Hispània Cartaginensis i Gallaecia. La Gallaecia es componia pels territoris de l'actual Portugal es trobaven al nord del riu Duero.
Els celtibers eren pagans i practicaven el sacrifici humà, el que va ser certificat per Apià durant les exèquies de Viriat. En el segle IV va començar la cristianització de tots els territoris, creant quatre diòcesis (Braga, Ossónoba, Èvora i Lisboa), de les quals Braga era la més antiga.
Entrada dels pobles bàrbars a l'Imperi Romà [modifica]
El 409 els anomenats pobles bàrbars (forasters): Sueus, Alans i Vàndals (Asdings i Silinges). Tots eren pobles germànics excepte els Alans que eren pobles iranis que es van assentar a la península. El 411 aquests pobles es dividiren entre si i es repartiren el territori: els Vàndals Asdings van ocupar la Gallecia, els Sueus la regió del nord del riu Duero, els Alanas les províncies Lusitanes i Carthaginensis i els Vàndals silinges la Baètica.
Al mateix temps té lloc l'entrada dels Visigots a la Península Ibèrica al servei de l'imperi Romà amb l'objectiu de subjugar els invasors
De tots aquest pobles, els Sueus i els Visigots van ser els que van tenir una presència més duradora en el territori en què actualment es troba Portugal. Van establir la seva capital del seu regne a Braga, els Sueus ocupaven el territori fins a Galícia i Lusitania. Els sueus eren originàriament pagans, sent evangelitzats per Martín de Braga, encara que la variant del cristianisme a la que pertanyen va ser alternativament catòlica (la de la població autòctona) o arriana (la dels visigots). A partir del 470 comencen a fer-se importants els problemes del Regne Sueu amb el Regne Visigot de Toledo. El 585 el rei got Leovigild pren Braga i annexiona al Regne Sueu al regne got. A partir d'aquesta acció, tota la península romandria sota el regnat visigòtic (amb l'excepció d'alguns punts de la costa sud del mediterrani, que estaven controlats per l'imperi Bizantí, fins al començament de la invasió musulmana de 711.
Els pobles bàrbars eren numèricament inferior a la població romana de la península ibèrica, per això la seva estratègia primera va ser mantenir-se com a una minoria dirigent estrictament separada de la majoria autòctona. Gràcies això va ajudar a mantenir les diferències idiomàtiques i religioses, i la prohibició legal dels matrimonis mixtes. No obstant això, la consolidació del regne got (i en menor mesura del sueu) es va aconseguir justament per polítiques d'integració amb la població local, incloent la conversió religiosa, la unificació legislativa i l'autorització de matrimonis mixtes, el que va produir una progressiva identificació i barreja ètnica i cultural.
les ciutats van sofrir una fort decadència, com a tota la Europa Occidental, tant la forma de vida urbana com l'economia van sofrir una fort ruralització.
Ocupació musulmana [modifica]
El 711 la Península Ibèrica va ser ocupada per les tropes del Califat de Damasc (bàsicament bizantins nord-africans amb alguns elements àrabs). Durant els primers dos segles el Califat de Damasc va lluitar per mantenir el control de tota la península que estava ocupada pels musulmans. Dsprés de els primeres victòries cristianes l'antiga província de l'imperi Omeia es va independitzar i va passar a ser l'emirat de l'Al-Àndalus, i més tard va passar a estar controlada pel Califat de Còrdova. En el 712 va caure Toledo, la capital Visigoda. Des de llavors van anar avançant en direcció al nord, i totes les ciutats van ser capitulant. En el 716 controlaven tota la península, encara que el control al nord era més nominal que militar. A partir de llavors van dirigir els seus esforços cap al Pirineu per prendre el regne Carolingi. L'any 718 el Astúries es va produir la primera revolta, sota el control d'un noble got anomenat Pelai I. El 722 té lloc la Batalla de Covadonga, Pelai I surt victoriós i funda el Regne d'Astúries.
Els segles VIII i el IX significarien un creixen poder musulmà, a pesar dels nuclis cristians del nord de la península. En el segle X, Abd al-Rahman III converteix l'Al-Àndalus en un califat independent.
La Conquesta cristiana, que va acabar amb la conquesta de Granada per part dels Reis Catòlics el 1492. En aquella època, el regne portuguès ja existia com a nació independent, dedicant-se als descobriments d'ultramar amb l'excusa de seguir amb les Croades per a difondre el Cristianisme. Els musulmans no van ser expulsat o assassinats durant la conquesta cristiana van haver d'adquirir els costums locals inclòs el credo cristià. No hi ha dades certes sobre la presència de membres berbers en la població portuguesa actual però alguns científics apunten que n'hi ha.
Naixement de Portugal [modifica]
La Reconquesta va ser molt més lenta que la Invasió musulmana d'Hispània, i fou un procés gradual va originar el naixament de petits regnes que es van anar expandir a mesura que la conquesta cristiana anava donant els seus fruits. El primer, el Regne d'Astúries, es va convertir en el Regne de Lleó amb Alfons III d'Astúries l'any 901.
Formació i consolidació del regne [modifica]
Molt abans que Portugal hagués aconseguit la seva independència, ja hi havia hagut diversos intents per a assolir una autonomia major, i fins i tot la independència, promoguda pels comtes que governaven les terres del regne de Galícia i Portucale. Per tal d'acabar amb aquest desig independentista de la noblesa local en relació amb el domini lleonès, el rei Alfons VI de Castella entregà el comtat de Galícia, que aleshores incloïa les terres de Portucale al comte Ramon de Borgonya. Després de molts fracassos militars de Ramon contra els moros, Alfons VI decidí donar el 1096 al seu cosí, Enric de Borgonya, el govern de les terres al sud del regne de Galícia, formant així el Primer Comtat de Portugal. Sota el govern d'Enric, el comtat conegué no només una política militar més eficaç en la lluita contra els moros, ans també una política independentista més activa, malgrat no haver-la aconseguit. Després de la seva mort, quan el seu fill Alfons, pujà al poder, Portugal aconseguí la seva independència amb la signatura del Tractat de Zamora, al mateix temps que conquistava localitats importants com ara Santarém, Lisboa, Palmela i Évora.
Tan bon punt acabà la Reconquesta del territori portuguès el 1249, la independència del nou regne fou posat a prova diverses vegades pel regne de Castella. Primerament, amb la crisi de successió de Ferran I de Portugal, que culminà amb la batalla d'Aljubarrota, el 1385.
Descobriments [modifica]
Amb la fi de la guerra, Portugal inicià el procés d'exploració i expansió conegut que començà l'era dels descobriments portuguesos, amb figures quimèriques com ara Enric el Navegador, i el rei Joan II. Ceuta fou conquerida el 1415; el cap Bojador el 1434, i l'exploració de la costa africana, prosseguí fins que Bartolomeu Dias el 1488 comprovà que existia una comunicació entre els oceans Atlàntic i Índic, i fundà el Cap de Bona Esperança a l'extrem meridional del continent. Poc després de descobrir-se les terres de Nord-amèrica pels espanyols, foren descobertes les terres del Brasil i el camí marítim a l'Índia, durant el regnat de Manuel I l'Afortunat. Així, començà a crear-se l'Imperi portuguès, les conquistes de Goa, Malaca i Ormus en Orient per Afonso de Albuquerque, i durant la primera meitat del segle XVI s'inicià la colonització del Brasil durant el regnat de Joan III.
El país tingué el seu "segle d'or" en aquest període. Tanmateix, en la Batalla de Kasr al-Kabir (1578) el jove rei Sebastià i part de la noblesa portuguesa periren. Pujà al tron Enric, que morí dos anys després, per la qual cosa comença la segona crisi de successió, que es resol amb la pujada al tron portuguès de Felip II d'Espanya, els primer dels tres reis espanyols. Aquest domini acabà l'1 de desembre, 1640 gràcies a la noblesa nacional que després d'haver vençut la guàrdia reial en un sobtat cop d'Estat, coronant Joao IV com a rei de Portugal.
Restauració, absolutisme i la monarquia liberal [modifica]
Després de la restauració de la independència de Portugal, l'Estat entrà en guerra amb Espanya, que acabaria el 1668, amb la signatura del Tractat de Lisboa en què Espanya reconeixia definitivament la restauració de Portugal.
A finals del segle XVII i la primera meitat del segle XVIII començà l'exploració minera del Brasil i s'hi descobriren pedres precioses que feren de les corts de Joan V una de les més riques d'Europa. Aquestes riqueses servien, sovint, per a pagar els productes importats, principalment d'Anglaterra (per exemple, gairebé no existia la indústria tèxtil al regne, i tots els teixits eren importats d'Anglaterra). El comerç internacional es basava en la indústria vinícola i el desenvolupament econòmic del regne fou impulsat, durant el regnat de Josep de Portugal gràcies als esforços del marquès de Pombal, ministre entre 1750 i 1777. Implantà diverses reformes mercantils per tal de revertir la situació econòmica. Fou en aquest regnat que el terratrèmol de 1755 devastà Lisboa i Algarave l'1 de novembre, 1755.
Per tal de no trencar amb l'aliança amb Anglaterra i en refusar adherir-se al Bloqueig Continental, Portugal fou envaït pels exèrcits napoleònics el 1807. Les Corts i la família reial portugueses es refugiaren al Brasil, i la capital es traslladà a Rio de Janeiro fins el 1821, quan Joan VI—des de 1816 el rei del "Regne Unit de Portugal, el Brasil i l'Algarve", retornà a Lisboa per a jurar la primera constitució portuguesa. L'any següent, el seu fill, Pere IV fou proclamat emperador del Brasil, tot i que l'Imperi del Brasil i el Regne de Portugal seguiren units durant gairebé deu anys; després se n'independitzà.
Portugal visqué, la resta del segle XIX, períodes de gran pertorbació política i social (com ara la guerra civil i d'altres revoltes i aixecament militars incloent-hi la Revolució de Setembre) que acabaren amb l'Acta Addicional a la constitució, el 1852. Inicià llavors, una política de foment protagonitzada per Fontes Pereira de Melo. A finals del segle XIX les ambicions colonials portugueses xocaren amb les angleses. Després de cedir a les exigències britàniques, i a causa dels problemes econòmics creixents, la monarquia quedà desacreditada, i Carles I i el príncep Lluís Felip foren assassinats l'1 de febrer, 1908.
República, Nou Estat i democràcia [modifica]
La República fou instaurada poc després, en la Revolució del 5 d'octubre de 1910, i el rei Manuel II s'exilià a Anglaterra. Després de diversos anys d'inestabilitat política, amb lluites constants de treballadors, homicidis polítics i crisis financeres —problemes agreujats per la participació en la Primera Guerra Mundial— l'Exèrcit prengué el poder el 1926. El règim militar designà com a ministre de Finances António de Oliveira Salazar (1928), professor de la Universitat de Coimbra, i poc després el designà com a President del Consell de Ministres (1932). Al mateix temps que les finances eren restaurades, s'instituí l'Estat Nou, règim autoritari de corporativisme d'Estat, amb un partit únic i sindicats estatals, amb afinitats al feixisme des de 1945. El 1968 el succeí Marcelo Caetano.
El règim rebutjà la descolonització de les Províncies Ultramarines, la qual cosa portà a la guerra colonial, començant a Angola (1961) i seguida de Guinea-Bissau (1963) i Moçambic (1964). A pesar de les crítiques d'alguns dels oficials més antics de l'Exèrcit, entre ells el general António de Spínola, el govern semblava determinat a continuar amb aquesta política. Amb el seu llibre "Portugal e o Futuro" ("Portugal i el Futur"), defenia la insustentabilitat d'una solució militar en les guerres d'Ultramar, Spínola fou destituït, la qual cosa agreujà el malestar creixent dels oficials joves de l'Exèrcit , que desencadenà en la Revolució dos Cravos.
El 25 de novembre de 1975 diversos sectors de l'esquerra radical, provocats per les notícies d'una possible instauració d'una dictadura comunista, feren un cop d'Estat. Tanmateix no tenien cap líder clar. El Grup dels Nou reaccionà i posà en pràctica un pla militar de resposta encapçalat per António Ramalho Eanes. Triomfà i l'any següent es consolidà la democràcia. El mateix Ramalho Eanes és elegit com a primer President de la República. S'aprovà una constitució democràtica i es restabliren els poders polítics locals i els governs autònoms de les Illes.
Vegeu també [modifica]
Referències [modifica]
- ↑ M. García Sebastián, C. Hatell Arimont, J. Palafox Gamir, M. Risques Corbella. Història, Horitzó, Segon Curs de Batxillerat.. Madrid: Vicens Vives S.A., 2004. ISBN 978-8431671280.
- Gómez Fortes, Braulio y Diego Palacios. Una Historia Política de Portugal. Madrid, Siglo XXI de España Editores, S.A., 2006. ISBN 8432312428.
- Fernández Rodríguez, Manuel. Toronium: Aproximación a la Historia de una Tierra Medieval: Galicia y Portugal en la Edad Media. Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2004. ISBN 8400082613.
- Herculano, Alexandre. Historia de Portugal (VV.VV.). Lisboa, Ulmeiro, 2004. ISBN 9727060102.
- Hermano Saraiva, José. Historia Concisa de Portugal. Mem Martins: Publicações Europa-América, 2001. ISBN 9721028290.
- García, José Manuel. Breve Historia dos Descobrimentos e Expansão de Portugal. Lisboa: Presença, 2003. ISBN 9722325248.
- López-Davalillo Larrea, Julio. Atlas de Historia Contemporánea de España y Portugal. Madrid: Síntesis S.A., 2002. ISBN 8477388253.
- Quesada Marco, Sebastián. Portugal: Historia y Civilización. Madrid: Acento, 2001. ISBN 8448306236.
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Portugal |
- Centre de Documentació sobre la Revolució dels Clavells (en portuguès)
- Història de Portugal (en anglès)
- Portal d'Història de Portugal (en portuguès)
  |
Açò és un esborrany sobre Portugal. Amplieu-lo! (citant les fonts) |
