Història de Malta

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Temple a Malta.

L'Illa de Malta ha tingut una història molt rica, lligada a la seva posició estratègica a la Mediterrània i marcada per la influència de l'Orde de Malta i l'ocupació britànica.

Prehistòria de Malta[modifica | modifica el codi]

Article principal: Prehistòria de Malta

L'arribada de l'home a Mediterrani central va ser relativament tardana en comparació amb altres zones de l'entorn. Sembla que Malta no va ser ocupada fins al Neolític (5200 aC). L'ocupació va provenir dels desplaçaments de la veïna Sicília. Durant aquest període s'importava lava i pedres des de la costa siciliana i s'exportaven tèxtils manufacturats. Els més antics signes d'enterrament van ser trobats en Skorba. Durant la que seria l'Edat del Coure a Sicília, a Malta va florir l'Edat o Era dels Temples, (4000 aC - 2500 aC) en honor a les grans construccions megalítiques que es van dur a terme. Aquesta civilització autòctona va conèixer pels seus intercanvis amb Sicília els metalls però no els va usar, i dugué a terme un gran desenvolupament en la tècnica d'elaboració d'útils amb la pedra. A l'Edat del Bronze les aldees per primera vegada van començar a ser protegides amb palissades singulars. L'arribada del coure i el bronze van permetre una expansió dels cultius i un augment de la població. Del 1500 aC a 725 a. C. la població abandona els petits llogarets per instal·lar-se sobre els turons i els fortifica. Els contactes amb l'exterior augmenten amb grecs, micènics i altres pobles de l'est.

Història megalítica i antiga[modifica | modifica el codi]

Fenicis, grecs i romans[modifica | modifica el codi]

L'arribada dels fenicis es va produir entorn de l'any 1000 aC, i van batejar l'illa principal Málat, que significa refugi segur. Aquesta illa fou la seva base per al comerç i per a les exploracions a través del Mar Mediterrani. Al 736 aC, els grecs ocupen l'illa i la converteixen en la colònia de Melita, si bé la seva presència és poc significativa fins al període hel·lenístic.

Els fenicis viuran la seva era d'esplendor entre el 1200 aC i el 725 aC Des que solquen els mars coneixen l'existència de l'arxipèlag maltès, si bé en els primers anys no es mostraran interessats a establir-s'hi de manera permanent. Quan s'obren factories i instal·lacions a Xipre, nord de Àfrica, Espanya i Sicília, Malta es converteix en punt d'interès el 800 aC segons testimonien les restes ceràmiques trobades; això fou així també perquè els grecs no havien ocupat les illes encara. Es van establir dos punts d'embarcament, un en cadascuna de les dues illes majors. Els fenicis s'ubiquen així en un lloc estratègic del Mediterrani central. Alhora, els etruscs tracten d'exercir un control sobre el pas marítim del sud-oest de Itàlia, Sicília i, previsiblement, Malta. Tanmateix, el domini final pels fenicis no va ser voluntàriament buscat. Els primers establiments estaven formats per comerciants, alguns traslladats a les illes amb les seves famílies, i només el temps i el desenvolupament de la conflictivitat posterior amb els grecs els va fer valorar la importància estratègica de la seva posició a Malta.

Les illes van passar després al control de Cartago (el 400 aC) després de declarar-se les hostilitats amb els grecs. L'ascensió de Cartago a la categoria de potència militar va desencadenar les hostilitats amb els grecs i les illes es van convertir de sobte en lloc fonamental per al control d'aquesta zona del Mediterrani. Es van assentar a l'illa i van fundar, almenys, un port. Segons els últims estudis arqueològics, amb l'arribada d'Alexandre el Gran, Malta va quedar sota la influència hel·lenística, que es va fer patent en diverses construccions i la terrisseria de l'època, tot i que es desconeix fins a quin punt estaven implantats només culturalment o també com a força militar.

Malta és una cruïlla entre Cartago i l'hel·lenisme i, al final, es veu afectada cap al 264 aC amb l'extensió de Roma cap a Sicília. S'estava forjant un nou poder a la zona que ocupava tota la península itàlica i que convivia malament amb Cartago. La Primera Guerra Púnica va ser el resultat del desig de Roma de controlar Sicília i els seus voltants. Els romans entren a Malta al 255 aC i la devasten per la seva aliança amb Cartago. Durant la Segona Guerra Púnica al 218 aC, Roma ocupa definitivament l'arxipèlag i l'adscriu a la circumscripció de Sicília segons les cròniques de Ciceró. La romanització de les illes no es fa esperar i al segle I aC el comerç és pròsper i hi ha un increment notable de la població. Tanmateix, Malta és presa habitualment com a refugi de pirates fins a la victòria de Pompeu sobre ells l'any 67 aC A partir d'aquest moment floreix la ramaderia, l'agricultura i l'elaboració de peces tèxtils molt refinades que són objecte d'exportació. S'estenen les villae decorades amb rics mosaics.

Les illes van prosperar sota el domini romà i durant aquest temps van ser considerades un municipium i una feodorata civitas. Encara es conserven moltes restes de la presència romana, que testimonien l'estreta relació entre els maltesos i els romans. Malta es converteix en un refugi segur per a la flota romana a l'hivern que li permet actuar al centre de la Mediterrània en tot moment. Al 60 dC, les illes van ser visitades per Sant Pau, el qual explica als Fets dels Apòstols que va naufragar a les seves costes, en el que avui s'anomena la Badia de Sant Pau.

Sant Pau inicià la cristianització de Malta.

L'any 212, sota l'emperador Caracalla, els maltesos adquireixen la ciutadania romana, igual que la resta dels habitants de l'Imperi Romà. La ruptura d'aquest va provocar que Malta quedés enquadrada en l'Imperi Bizantí, frontera amb els regnes dominats per ostrogots i vàndals.

Bizantins i àrabs[modifica | modifica el codi]

El 440, l'illa fou capturada pels vàndals, que havien ocupat recentment la província romana d'Àfrica. Fou recuperada pel general bizantí Belisari el 533, junt amb altres possessions vàndales, i romangué com a part la província bizantina de Sicília durant els següents 340 anys.

Malta va ser ocupada pels fatimites, que va exercir 220 anys d'influència (870-1090 CE / AD) en la civilització actual. A més de la seva llengua, l'àrab sicilià, van introduir el cotó, les taronges i llimones i moltes noves tècniques de regadiu. Algunes d'elles, com la sínia (sínia), segueixen sent utilitzats, sense canvis, avui en dia. Molts noms de llocs a Malta daten a aquest període. La ciutat fenícia de Mdina, va ser modificada àmpliament en aquest període.

Mapa de Malta al segle 16, quan l'italià va ser declarat l'idioma oficial dels Cavallers de Malta

Del segle XII al XVI[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Orde de Malta

Després de l'expulsió dels musulmans el 1248 la llengua àrab i la siciliana van conviure i Malta va dependre de diversos senyors. A partir de 1373 Malta disposa d'una assemblea (Università) pròpia que dicta les seves normes i guardava, almenys aparentment, la seva independència respecte als senyors, si bé estava composta per lletrats, clergues i terratinents. Regulaven el comerç i impartien justícia, i formaren també un grup de soldats encarregats de la defensa de les ciutats. En realitat el model no distava molt del feudalisme europeu.

Malta mantenia la seva posició estratègica pel que fa a normands, Sicília i els àrabs. Les relacions comercials eren fluides. Era a la ruta que partia de Castella i Aragó cap a l'est de la Mediterrània, i entre Gènova i el Nord d'Àfrica (en concret els ports de Tunísia i Algèria). Durant aquest temps la producció de cotó va ser important, i es va convertir en una de les principals exportacions.

El cristianisme va ser reintroduït a les illes en 1127 amb Roger II. Es va estendre ràpidament, encara que no va comptar amb bisbe propi fins al 1366, quan s'establren els primers ordes religiosos, com els franciscan en 1372 i els benedictins. A aquest establiment va ajudar la història de la presència de Sant Pau en l'antiguitat.

A partir de 1282 Malta passa a formar part de la Corona d'Aragó. A l'inici del període el predomini de comerciants estrangers en l'economia d'Itàlia i de Sicília meridional era molt pronunciat. Els catalans van anar formant també un grup important de comerç, mentre que els banquers genovesos facilitaven tot el crèdit que pogués necessitar la corona aragonesa. Després de la unificació dels Regne de Castella i Aragó i l'expansió mediterrània d'aquests entre 1500 i 1510, que va suposar la conquesta de Trípoli, Sfax, Melilla i Orà, la importància de Malta a la Corona de Nàpols va ser molt menor.

En 1530, les illes van ser cedides per Carles I d'Espanya a l'Orde de Sant Joan de Jerusalem que havien estat expulsats de Rodes per l'Imperi Otomà a 1522 a perpetuïtat, a canvi del pagament simbòlic d'un falcó cada any. Aquest orde monàstic militant, coneguda des de llavors com l' Orde de Malta, fou assetjada pels turcs otomans el 1565, després que reforcessin les fortificacions, especialment a la nova ciutat de La Valletta, anomenada així per Jean Parisot de la Valette, el seu constructor.

De Napoleó als nostres dies[modifica | modifica el codi]

El seu domini va acabar quan Napoleó va conquistar les illes en 1798. L'ocupació francesa va ser impopular, però, per la seva negativa actitud cap a la religió. Els maltesos es van rebel·lar contra ells, i els francesos es veieren forçats a retirar-se rere les fortificacions. El Regne de la Gran Bretanya, juntament amb el Regne de les Dues Sicílies, va enviar municions i ajuda. Els britànics també van enviar la seva flota, que va imposar un bloqueig a les illes. Les aïllades forces franceses, sota el general Claude-Henri Belgrande de Vaubois es rendiren el 1800 i els britànics van prendre el control de les illes. Malta es va convertir en un protectorat i fou presentada per diversos líders maltesos a Sir Alexander Ball.

En 1814, com a part del Tractat de París, Malta va passar a ser oficialment part de l'Imperi Britànic. Per la seva situació estratègica al mig de la Mediterrània, a mig camí entre el estret i la base britànica de Gibraltar a l'oest i el Canal de Suez i l'Egipte britànic a l'est, va passar a ser usada com a port d'escala cap a l'Índia britànica i fou quarter general de la flota fins a mitjans de la dècada del 1930. Malta va exercir un paper important durant la Segona Guerra Mundial, atès que la seva posició també es trobava a mig camí entre la Itàlia feixista i el seu camp de batalla a Líbia i Àfrica del Nord, per la qual cosa fou una espina en les línies de aprovisionament de l'Eix, i fou bombardejada i durament assetjada. El coratge del seu poble va portar al lliurament de la Creu de Sant Jordi, que avui pot ser vista en la bandera del país.

La independència de Malta va ser concedida el 21 de setembre de 1964. Segons la Constitució de 1964, Malta manté com a sobirana Elisabet II del Regne Unit, i un governador general exerceix l'autoritat executiva en el seu nom. Però el 13 de desembre de 1974, Malta es va transformar en una república dins de la Commonwealth, amb un President com a cap d'estat. Tot i que Malta era enterament independent des de 1964, els serveis britànics van romandre al país i van mantenir un control total sobre els ports, aeroports, correus, ràdio i televisió fins al 31 de març de 1979, quan les últimes tropes britàniques van abandonar l'illa després que el govern britànic refusés pagar la taxa que pretenia el govern maltès del moment (laborista) per permetre que les forces britàniques romanguessin al país. El primer ministre era, llavors, Dominic Mintoff. Malta es va trobar en aquell moment lliure de bases militars estrangeres per primera vegada en la història. Aquest esdeveniment és avui celebrat com el Dia de la Llibertat. Malta es va adherir a la Unió Europea l'1 de maig del 2004.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Stephenson, Charles. The Fortifications of Malta 1530–1945. Great Britain: Osprey Publishing Ltd., 2004.
  • Attard, Joseph. Britain and Malta. Malta: PEG Ltd.1988.
  • Luke, Sir Harry. Malta – An Account and an Appreciation. Great Britain: Harrap, 1949.
  • Bierman, John; & Colin Smith (2002). The Battle of Alamein: Turning Point, World War II. Viking. p. 36. ISBN 978-0-670-03040-8.
  • Titterton, G. A. (2002). The Royal Navy and the Mediterranean, Volume 2. Psychology Press. p. xiii. ISBN 978-0-7146-5179-8.
  • Elliott, Peter (1980). The Cross and the Ensign: A Naval History of Malta, 1798-1979. Naval Institute Press. p. ??. ISBN 978-0-87021-926-9.
  • Calvocoressi, Peter (1981 (reprint)). Top Secret Ultra - Volume 10 of Ballantine Espionage Intelligence Library. Ballantine Books. pp. 42, 44. ISBN 978-0-345-30069-0.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Malta
Portal

Portal: Història