Història de Turquia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Atatürk, fundador de la República moderna de Turquia i el seu primer president

Un dels nous estats que van sorgir després de la desintegració de l'Imperi Otomà fou la República de Turquia. Aquest nou estat, hereu de l'anterior Imperi Otomà va ser el qual li va donar «el colp de gràcia» en 1922, amb el derrocament del Sultà Mehmet VI Vahdettin per la nova assemblea Republicana de Turquia.

La moderna República de Turquia va ser fundada en 1923 per Mustafa Kemal Atatürk després de l'esfondrament de l'Imperi otomà al final de la Primera Guerra Mundial. La derrota en el conflicte va suposar la pèrdua, en virtut del Tractat de Sèvres (1920), de Síria, Palestina, Mesopotàmia i Aràbia, amb la qual cosa Turquia va quedar circumscrita a les seues fronteres actuals. La concessió d'Esmirna a Grècia per 5 anys va fer que els nacionalistes turcs, encapçalats per Atatürk, s'oposaren i lliuraren una guerra en la qual van assolir expulsar als grecs.

Política de partit únic[modifica | modifica el codi]

La història moderna de Turquia s'inicia amb l'establiment de la república el 29 d'octubre de 1923 (República va ser declarada el 20 de gener de 1921), amb Mustafa Kemal (Atatürk) com el seu primer president.

El 3 de març de 1924, l'Assemblea Nacional va abolir el ministeri de la Sagrada Llei, totes les escoles passaren a estar sota supervisió del Ministeri d'Educació i una nova constitució va ser aprovada el 20 d'abril de 1924. Durant els pròxims 10 anys, va haver un procés estable d'occidentalització secular, les reformes del qual han estat anteriorment citades, i que va ser dirigit per Mustafa Kemal.

Després de la fundació del Partit Republicà Liberal per Fethi Okyar, grups fanàticament religiosos es van unir als liberals i sagnants desordres es van estendre a continuació, sobretot en el territori oriental. El partit liberal va ser dissolt el 17 de novembre de 1930 i cap temptativa addicional darrere d'una democràcia multipartidista va ser proposada fins a 1945, governant un únic partit, el Partit Republicà del Poble (Cumhuriyet Halk Partisi), fundat per Atatürk. Turquia va passar a ser membre de ple dret en la Societat de Nacions al juliol de 1932.

El successor d'Atatürk després de la seua mort el 10 de novembre de 1938 fou Ismet Inönü. Quan tots els seus veïns occidentals estaven sota l'ocupació alemanya o italiana durant la Segona Guerra Mundial, Turquia va signar un tractat de pau amb Alemanya i oficialment va romandre neutral fins a finals final de guerra. En 1945 Turquia es va incorporar a les Nacions Unides, i al febrer de 1945 va declarar la guerra contra Alemanya i Japó. Açò va anar en part simbòlic, ja que cap tropes turques van entrar en batalla. Turquia va ser admesa en l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) en 1952.

Període multipartidista[modifica | modifica el codi]

A causa de la creixent pressió i influència d'intel·lectuals liberals i grups religiosos el govern multipartidista fou instaurat de nou en les eleccions de 1950, resultant vencedor el Partit Demòcrata (Demokrat Parti) d'Adnan Menderes. El govern va ser molt popular al principi, suavitzant les restriccions enfront de l'Islam i presidint una economia en auge. Durant la segona meitat de la dècada, no obstant això, l'economia va entrar en crisi i el govern va introduir lleis de censura que limitaven la dissenssió. L'alta inflació i un deute massiu va danyar la reputació de l'executiu demòcrata. Davant aquesta situació l'exèrcit va protagonitzar un colp d'estat el 27 de maig de 1960 el General Cemal Gürsel que va retirar dels seus càrrecs al president Celal Bayar i el Primer Ministre Adnan Menderes, el segon dels quals va ser executat. L'exèrcit va retornar el país a mans control civil en l'octubre de 1961.

El sistema polític que va sorgir com a conseqüència del colp de 1960 estava fracturat, produint una sèrie de coalicions de govern inestables en el parlament, que alternaven entre el Partit de la Recta Via (Doğru Yol Partisi) de Süleyman Demirel d'una banda i el Partit Republicà del Poble (Cumhuriyet Halk Partisi) d'Ismet Inönü i Bülent Ecevit per l'altre. Un nou colp d'estat va ser organitzat en 1971, abolint un parlament ja de per si mateix fracturat durant l'executiu de Demirel. Durant la coalició del Primer Ministre Bülent Ecevit amb el Partit de Salvació Nacional (Milli Selamet Partisi-MSP) de tendència religiosa, Turquia va efectuar una operació militar en Xipre en 1974 amb la finalitat d'intervenir en la crisi produïda per un colp d'estat la intenció del qual era unificar l'illa amb Grècia i que estava causant greus problemes a la minoria turca de l'illa, creant un conflicte que fins al dia d'avui encara no ha estat resolt. L'escena política fragmentada i una pobra economia va conduir a una a violència en auge entre grups nacionalistes paramilitars, anomenats Bozkurtlar (Llops Grisos) fomentats per el Partit del Moviment Nacional (Milliyetçi Hareket Partisi-MHP) i els comunistes en els carrers de les ciutats de Turquia. Un parlament paralitzat i un gran nombre de víctimes d'aquests tràgics successos van desembocar en un altre cop d'estat el 1980. Després d'un període de tres anys, els militars van retornar el govern a mans civils, prohibit el retorn a la política de Demirel, Ecevit, a més de diversos polítics turcs.

Després de retirar-se de la política el president Kenan Evren (líder del colp de 1980 que va accedir al càrrec tal com va fer en el seu moment Atatürk, abandonant la seua condició de general de l'exèrcit turc), Özal va ser triat president, deixant el parlament en mans de Yıldırım Akbulut, i després, en 1991, a càrrec de Mesut Yılmaz. Yılmaz va redoblar el perfil econòmic de Turquia i va renovar la seua orientació cap a Europa. De les ruïnes del sistema polític anterior va sorgir una forma de govern monopartidista governada pel partit de la Mare Pàtria (Anavatan Partisi) de Turgut Özal, que va combinar un programa econòmic global juntament amb valors socials conservadors. Amb Özal, l'economia va ressorgir, i en la dècada dels 90, ciutats com Gaziantep (una menuda capital de província) van passar a ser veritables centres neuràlgics de l'economia turca.

Però la inestabilitat política seguida d'un gran nombre de polítics incompetents va aparèixer de nou, i el Partit de la Mare Pàtria es va fer cada vegada més corrupte. Turgut Özal va morir d'un atac cardíac en 1993 i Süleyman Demirel va ser triat president. Les eleccions de 1995 van conduir a una coalició de govern efímera entre el Partit de la Mare Pàtria de Yilmaz i el Partit de la Recta Via, ara amb Tansu Çiller com a capdavantera. Ciller llavors va donar un gir i es va aliar amb el Partit del Benestar (Refah Partisi RP), encapçalat per Necmettin Erbakan, antic líder del Partit de Salvació Nacional (Milli Selamet Partisi-MSP), permetent a Erbakan entrar en l'executiu principal. En 1998, en un pseudo-colp d'estat postmodern, els militars una vegada com garants del laïcisme instaurat en la República turca per Atatürk, van jutjar perilloses per a la naturalesa secular de Turquia la política de suport del govern d'Erbakan a certs assumptes religiosos, enviant un ultimàtum al mateix sol·licitant-li que dimitira, la qual cosa va fer. A partir d'aqueix moment, el Partit del Benestar de Erbakan va ser prohibit. Un nou govern es va formar amb la coalició del Partit de la Mare Pàtria (Anavatan Partisi) i el Partit de l'Esquerra Democràtica (Demokratik Sol Partisi, DSP) d'Ecevit donat suport al seu torn pel Partit Republicà del Poble (Cumhuriyet Halk Partisi CHP), liderat per Deniz Baykal. Durant aquest govern, Abdullah Öcalan, capdavanter del grup revolucionari i separatista kurd PKK, fou capturat en Kenya. Va Ser processat per traïció a la pàtria i condemnat a la mort, però la seua pena va ser revocada i des de llavors el cas segueix en el Tribunal europeu dels Drets Humans.

El DSP va guanyar àmpliament en les eleccions 1999. El segon lloc va ser, sorprenentment, per al nacionalista Partit del Moviment Nacional (Milliyetçi Hareket Partisi-MHP). Aquests dos partits, al costat del Partit de la Mare Pàtria (Anavatan Partisi) de Yilmaz van formar un govern. L'opinió del poble era que aquesta coalició fallaria; no en va, eren els hereus dels dos grups que lluitaven tan violentament en els carrers de Turquia durant la dècada dels 70 i els 80. No obstant això, el govern va anar en certa mesura eficaç, si no harmoniós, causant la reforma econòmica molt necessària, instituint la legislació de drets humans, i portant a Turquia alguna vegada més prop a la Unió Europea. Una sèrie de crisis econòmiques va conduir a noves eleccions en 2002, portant al poder a el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (Adalet ves Kalkınma Partisi AKP) de l'actual primer ministre turc i antic alcalde d'Istanbul Recep Tayyip Erdoğan, un partit de tendència islamista conservadora, però a la manera dels partits democristians europeus. El seu govern ha vist grans avanços en l'economia i gràcies a la seua política domèstica de canvis (Avanç en els drets humans, reconeixement de la llengua kurda, etc.) ha assolit iniciar el procés d'adhesió a la Unió Europea el 3 d'octubre de 2005.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Turquia