Història de Turquia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La Història de Turquia abasta la història de la regió ara coneguda com a Turquia (mot derivat del llatí medieval Turchia, és a dir, "terra dels turcs"), incloent-hi les àrees conegudes com a Anatòlia i Tràcia Oriental, des de la prehistòria fins a l'època de la república turca moderna.[1][2]Anatòlia (turc: Anadolu) comprèn la major part de la Turquia moderna i és coneguda pel nom llatí d'Àsia Menor.

Turquia ha estat habitada des del Paleolític,[3]incloent diverses civilitzacions anatòlies[4]i antics tracis.[5]Les restes de les civilitzacions de l'Edat de Bronze com ara els hitites, proporcionen exemples de les vides dels seus ciutadans i del seu comerç. Després de la caiguda dels hitites, van aparèxier nous estats, com ara Frígia i Lídia, a la costa occidental quan la civilització grega començava a florir.

El creixent regne persa finalment els absorbeix. Després de la invasió persa, el seu expansionisme va entrar en conflicte amb el monarca grec Alexandre el Gran que va expulsar els perses amb èxit. Tot i que va posar fi a l'Imperi Persa, el seu regnat va ser breu i el seu imperi es va trencar en la seva mort. La major part d'Anatòlia, finalment va caure sota l'Imperi selèucida, el més gran dels territoris d'Alexandre, però aquests van ser rebutjats pels romans al 191 aC, i la major part de les seves terres van tornar als regnes locals, com ara el Regne de Pèrgam. El control romà es va enfortir gradualment i va forjar províncies de les terres d'Anatòlia, però l'Imperi Romà es va veure afeblit per les successives guerres civils i les invasions bàrbares. Això va donar com a resultat divisions periòdiques de l'imperi.

Al segle quart, durant el regnat de Constantí el Gran, a la part est de l'Imperi Romà (anomenada pels historiadors Imperi Bizantí molt més Itard) es va establir una nova capital a Constantinoble . Partint de l'Imperi Occidental, l'Imperi Bizantí va aconseguir florir durant gairebé mil anys.

Els oghuz[6]van començar a emigrar cap a Anatòlia en el context de la major expansió turca, i formaren l'Imperi seljúcida al segle XI dC.[7]Després de les victòries sobre les forces de l'Imperi Bizantí el 1071 durant la Batalla de Manazkert,[8]el procés es va accelerar.[9] La dinastia seljúcida controlà Turquia fins que el país va ser envaït pels mongols després de la batalla de Köse Dağ. Durant els anys en què el país estigué sota el domini mongol, van néixer alguns petits estats turcs. Un d'aquests estats va ser el beylik otomà que ràpidament controlà Anatòlia occidental i van conquistar gran part de Rumèlia. Finalment, després de la conquesta d'Istanbul, l'Estat otomà es convertiria en un gran imperi, anomenat Imperi Turc a Europa. A continuació, l'imperi es va expandir a Anatòlia oriental, el Caucas, l'Orient Mitjà, Europa central i Àfrica del Nord. Tot i que el poder i el prestigi de l'Imperi Otomà va atènyer el seu punt màxim al segle XVI no va aconseguir plenament l'avanç tecnològic en les capacitats militars de les potències occidentals en el segle XIX. No obstant això, Turquia s'ho va manegar per mantenir la seva independència, si bé alguns dels seus territoris van ser cedits als seus veïns i alguns països petits es va independitzar d'ella.

Després de la Primera Guerra Mundial en la qual Turquia va ser derrotada, la major part d'Anatòlia i Tràcia Oriental va ser ocupada per les potències aliades. Per tal de resistir a l'ocupació, un grup de joves oficials de l'exèrcit va formar un govern a Ankara. El líder electe d'aquest govern, Mustafa Kemal va organitzar una reeixida guerra d'independència en contra de les potències aliades. Després de l'alliberament d'Anatòlia i Tràcia Oriental, la República de Turquia es va establir el 1923 amb la seva capital a Ankara.

La derrota en el conflicte va suposar la pèrdua, en virtut del Tractat de Sèvres (1920), de Síria, Palestina, Mesopotàmia i Aràbia, amb la qual cosa Turquia va quedar circumscrita a les seves fronteres actuals. La concessió d'Esmirna a Grècia per 5 anys va fer que els nacionalistes turcs, encapçalats per Atatürk, s'oposessin i lliuressin una guerra en la qual van aconseguir expulsar els grecs.

Prehistòria[modifica | modifica el codi]

La Cova de Karain és un jaciment arqueològic del Paleolític situat al poble de Yağca 27 quilòmetres al nord-oest de la ciutat d'Antalya a la regió mediterrània de Turquia

Prehistòria d'Anatòlia i antics anatolis[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Antigues regions d'Anatòlia

Paleolític[modifica | modifica el codi]

Els 27.000 anys d'antiguitat de les empremtes d'homo sapiens de Kula[10]i la Cova de Karain són mostres de l'existència humana a Anatòlia, en aquest període.

Neolític[modifica | modifica el codi]

Göbekli Tepe, Şanlıurfa.
Pintura mural d'un toro, un cérvol i un home de Çatalhöyük; mil·lenni VI aC; reconstrucció en les seves posicions originals dels caps dels toros i la figura humana en relleu; Museu de les Civilitzacions d'Anatòlia, Ankara.
Vegeu també: Hipòtesi anatòlia

Per la seva ubicació estratègica en la intersecció d'Àsia i Europa, Anatòlia ha estat el centre de diverses civilitzacions des de temps prehistòrics. Els assentaments neolítics inclouen Çatalhöyük, Çayönü, Nevali Çori, Hacilar, Göbekli Tepe, i Mersin.

Edat del bronze[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Edat del bronze
Bronze Antic[modifica | modifica el codi]

En aquell temps, la metal·lúrgia del bronze es va estendre a Anatòlia procedent de la cultura de Kura-Araxes transcaucàsica a la fi del quart mil·lenni abans de Crist. Anatòlia seguí plenament en el període prehistòric fins que va entrar en l'esfera d'influència de l'Imperi accadi al segle XXIV aC sota el govern de Sargon I. L'interès d'Accad a la regió, pel que se sap, era en relació a l'exportació de diversos materials per a la fabricació.[11]Si bé Anatòlia estava ben assortida de mineral de coure, no hi ha rastre encara de treballs substancials amb l'estany requerit per fer el bronze a l'Edat de Bronze anatòlia.[12]Accad va patir canvis climàtics problemàtics a Mesopotàmia, així com una reducció de la mà d'obra disponible que va afectar el comerç. Això va conduir a la caiguda dels acadis al voltant de 2150 aC a mans dels gutis.[13]

Bronze Mitjà[modifica | modifica el codi]
Vegeu també: Assíria i Hatti

L'Antic Imperi Assiri reclamava els recursos per a si mateix després que els gutis haguessin estat vençuts, sobretot la plata. Un dels nombrosos registres cuneïformes assiris trobats a Anatòlia, en concret a Kaneix, utilitza un avançat sistema de càlculs comercials i línies de crèdit.[11]

L'Antic Regne Hitita emergeix cap al final de l'Edat del Bronze Mitjà, conquerint Hattusa sota Hattusilis I (segle XVII aC).

L'Edat del Bronze Mitjà anatòlica va influir en la cultura minoica cultura a Creta com s'evidencia per les troballes arqueològiques a Knossos.[14]

Bronze Final[modifica | modifica el codi]
Vegeu també: Kizzuwatna, Regne d'Arzawa, Assuwa, Ahhiyawa, i Troia VII
Un dibuix d'una primerenca talla cuneïforme d'una processó dels hitites a Boğazkale, Turquia.

L'imperi hitita estava en el seu apogeu en el segle XIV abans de Crist, quan abastava el centre d'Anatòlia, el nord-oest de Síria fins a Ugarit, i l'Alta Mesopotàmia. Kizzuwatna al sud d'Anatòlia controlava la regió que separava Hatti de Síria, per tant en gran mesura afectava les rutes comercials. La pau es va mantenir d'acord amb tots dos imperis a través de tractats que van establir els límits de control. No va ser fins al regnat del rei hitita Subiluliuma I que Kizzuwatna va ser absorbida totalment, tot i que els hitites encara conservaren els seus èxits culturals a Kummanni (ara Sar, Turquia) i Lazawantiya, al nord de Cilícia.[15]

Després de la dècada del 1180 aC, enmig de l'agitació general en el Llevant associada amb la sobtada arribada dels pobles de la mar, l'imperi es va desintegrar en diverses ciutats-estat independents "neohitites", alguns dels que van sobreviure fins a una època tan tardana com el segle VIII aC. La història de la civilització hitita civilització es coneix sobretot a partir de textos cuneïformes trobats a l'àrea del seu imperi, i de la correspondència diplomàtica i comercial trobada en diversos arxius a Egipte i l'Orient mitjà.

Edat del ferro[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Regió de Frígia, Regne de Frígia, i Urartu
Frígia en l'apogeu del seu poder i Assíria, segles IX-VII aC.

A partir del col·lapse de l'Edat del bronze al final del segon mil·lenni abans de Crist, la costa occidental d'Anatòlia va ser poblada per grecs jònics, usurpant els relacionats però anteriors grecs micènics. Durant diversos segles, nombroses ciutats-estat gregues es van establir a les costes d'Anatòlia. Els grecs van començar la filosofia occidental a la costa occidental d'Anatòlia (filosofia presocràtica).[16]

El Regne de Frígia va començar a existir essencialment després de la fragmentació de l'Imperi hitita durant el segle XII aC, i va existir independent fins al segle VII aC. Procedents possiblement de la regió de Tràcia, el frigis finalment van establir la seva capital a Gòrdion (actualment Yassıhüyük). Coneguts com a mushki pels assiris, els frigis no tenien un control central en el seu estil de govern, i no obstant això, va establir una àmplia xarxa de camins. També van mantenir fermament moltes de les facetes de la cultura hitita i les van adaptar a través del temps.[17]

Embolicat en el mite i la llegenda, promulgat pels antics escriptors grecs i romans trobem el rei Mides I, l'últim rei del Regne de Frígia. La mitologia de Mides gira entorn de la seva capacitat de convertir objectes d'or per simple contacte, segons allò que li va concedir Dionís, i la seva desafortunada trobada amb Apol·lo, per la qual les seves orelles esdevenen les orelles d'un ase. El registre històric de Mides mostra que va viure aproximadament entre el 740 i 696 aC, i va representar a Frígia com un gran rei. La majoria dels historiadors ho consideren el rei Mita dels mushki, tal com s'indica als registres assiris. Els assiris consideraven Mita com un enemic perillós, segons Sargon II, el seu governant en aquell moment, i els causà una gran felicitat el fet de negociar un tractat de pau l'any 709 aC. Aquest tractat no va tenir efecte en l'avanç dels cimmeris, que entraren a Frigia i van conduir a la caiguda i el suïcidi del rei Mides el 696 aC.[18]

Meònia i el Regne de Lídia[modifica | modifica el codi]
Article principal: Regne de Lídia
Moneda lídia d'electre, que representa un lleó i un bou

.

Foto d'un mapa del segle XV que mostra Lídia.

Lídia, o Meònia com es deia abans de 687 aC, va ser una part important de la història d'Anatòlia occidental, a partir de la dinastia Atiad, que va aparèixer per primera vegada al voltant de l'any 1300 abans de Crist. La dinastia següent, els Heràclides, va aconseguir governar successivament de 1185-687 aC tot i la creixent presència d'influències gregues al llarg de la costa mediterrània. Mentre les ciutats gregues com Esmirna, Colofó i Efes creixien, els Heràclides esdevenien cada cop més febles. L'últim rei, Candaules, va ser assassinat pel seu amic i portallança anomenat Giges, i es va apoderar del govern. Giges va lliurar una guerra contra els intrusos grecs, i aviat s'enfronta un greu problema, ja que els cimmeris van començar a saquejar les ciutats perifèriques dins del regne. Va ser aquesta onada d'atacs la que va portar a la incorporació de l'abans independent Regne de Frígia i la seva capital Gordium al domini lidi. I allà s'hi va quedar fins als governs successius de Sadiates i Aliates II, el 560 aC, quan els atacs dels cimmeris van acabar per sempre. Sota el regnat de l'últim rei lidi, Cressus, Pèrsia va ser envaïda per primera vegada en la batalla de Pteria que acaba sense un vencedor. En avançar més a Pèrsia, Cressus fou severament derrotat a la batalla de Timbrea a mans del persa Cir II el Gran l'any 546 aC.[19]

Prehistòria de Tràcia Oriental[modifica | modifica el codi]

Tràcia, inclosa la part europea de Turquia, ha estat habitada des de fa quaranta mil anys i va entrar al Neolític al voltant de 6000 aC amb els seus habitants que començaren la pràctica de l'agricultura.[5]

Els tracis (grec antic Θρᾷκες, llatí: Thraci) foren un grup de tribus indoeuropees que habitaren una àrea gran a Europa Central i del Sud-est.[20]Estaven envoltats pels escites al nord, celtes i il·liris a l'oest, antics grecs al sud i el Mar Negre per l'est. Parlaven el traci - una branca escassament testimoniada de la família de les llengües indoeuropees.

Anatòlia clàssica i Tràcia[modifica | modifica el codi]

Imperi aquemènida[modifica | modifica el codi]

Article principal: Dinastia aquemènida
Mondeda d'Hecatompos moneda, Museu d'Arqueologia Submarina de Bodrum, Bodrum, Turquia.
Lloc arqueològic de Sardes, avui conegut com a Sart a Turquia

Pels volts del 550 aC, l'Imperi Mede a l'est d'Anatòlia, que havia existit durant gairebé cent anys, va ser sobtadament arrasat per una rebel·lió Pèrsic. Atès que Cressus, rei de Lídia, tenia una gran quantitat de riquesa acumulada, la va usar per endegar una ofensiva en contra del rei persa Cir el Gran. Al final, Cressus va ser empès cap a l'oest i Cir van cremar la capital de Lidia Sardis, i va prendre el control de Lídia l'any 546 aC.[21]

El regne restant de Jònia i diverses ciutats de Lídia encara es van negar a caure sota la dominació persa, i prepararen defenses per lluitar contra ells i enviaren a cercar l'ajuda d'Esparta. Atès que no hi havia cap ajuda promesa, llevat d'una advertència a Cir del seu emissari, amb el temps la seva postura va ser abandonada i se sotmeteren, o van fugir com en els ciutadans de Focea a Còrsega o els ciutadans de Teos a Abdera, Tràcia.[21]

L'Imperi persa aquemènida, fundat doncs per Cir el Gran, va continuar la seva expansió sota el rei persa Darios I el Gran, sota el qual es va seguir utilitzant, actualitzat, el sistema sàtrapa de governadors locals i a més es van dur a terme altres millores governamentals. Una revolta de Naxos el 502 aC provocà que [Aristàgores de Milet]] idees un pla grandiós pel qual li donaria una quota de la riquesa de Naxos a Artafernes, sàtrapa de Lídia, a canvi de la seva ajuda en la repressió de la revolta. El fracàs de Aristàgores en el compliment de la seva promesa de recompenses i la seva conducta pertorbà els perses; tant és així que va recórrer a convèncer els seus compatriotes jonis a rebel·lar-se contra els perses. Aquesta revolta, coneguda com la revolta jònica, es va estendre a través d'Anatòlia, i amb l'ajut d'Atenes, Aristàgores es va mantenir ferm durant un temps, tot i la pèrdua de la Batalla d'Efes. La crema de Sardis el 498 aC enfurismà Darios I el Gran de tal manera que va jurar venjança sobre Atenes. Aquest esdeveniment va suposar un fort cop sobre Aristàgores, atès que l'exèrcit persa es va estendre per Jònia, i la tornà a prendre ciutat per ciutat. Fou la definitiva Batalla de Lade fora de Milet el 494 aC la que va posar fi a la revolta jònica d'una vegada per totes.[22]

Tot i que l'Imperi Persa tenia el control oficial dels caris com un sàtrapa, el governant local de la capital, Hecatompos, es va aprofitar de la seva posició. Va aconseguir per a la seva família una part autònoma de control de la província, mentre pagava tribut regularment als perses, i evitava la mirada de decepció. El seu fill, Mausol, va continuar d'aquesta manera, i expandí els fonaments posats pel seu pare. Primer va traslladar la capital oficial del sàtrapa de Milasa a Halicarnàs, amb la qual cosa obtenia un avantatge naval estratègic, atès que la nova capital era a l'oceà. En aquestes terres es va construir una gran fortalesa i una fàbrica en la qual ell podria construir una marina forta. Utilitzà astutament el seu poder per garantir la protecció dels ciutadans de Quios, Kos i Rodes, ja que van proclamar la seva independència de la Grècia atenenca. Tanmateix, Mausol no viuria per veure realitzats els seus plans plenament, i la seva posició va anar a parar a la seva vídua Artemisia. El control local sobre Cària va romandre en mans de la família de Hecatompos durant 20 anys abans de l'arribada d'Alexandre el Gran.[23]

Període Prehel·lenístic i preromà a Tràcia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Regne dels Odrisis
Tràcia i el regne traci odrisi en la seva màxima extensió sota Sitalces (431-424 aC)

Al segle V aC, la presència tràcia era prou dominant per haver fet que Heròdot[24]els qualifiqués de la segona població més nombrosa en aquella part del món coneguda per ell (després dels indis), i potencialment la més poderosa, si no fos per la seva falta d'unitat. Els tracis en l'època clàssica es dividien en un gran nombre de grups i tribus, encara que es van organitzar una sèrie de poderosos estats tracis, com el Regne dels Odrisis de Tràcia i el regne daci de Burebista. Un tipus de soldat d'aquest període anomenat peltasta probablement es va originar a Tràcia.

Durant aquest període, una subcultura d'ascetes cèlibes anomenada Ctistes va viure a Tràcia, on van servir com a filòsofs, sacerdots i profetes.

En aquest període, els contactes entre els tracis i la Grècia clàssica es van intensificar.[cal citació]

Abans de l'expansió del Regne de Macedònia, Tràcia va ser dividida en tres camps (Est, Centre i Oest) després de la retirada dels perses. Un governant notable dels tracis orientals fou Cersobleptes I, que va tractar d'ampliar la seva autoritat sobre moltes de les tribus tràcies. Finalment, va ser derrotat pels macedonis.

La civilització tràcia no era urbana i les majors ciutats de Tràcia eren, de fet, pobles grans. Els tracis eren típicament no constructors de ciutats[25][26] i la seva única polis va ser Seutòpolis.[27][28]

Període hel·lenístic[modifica | modifica el codi]

Alexander abans de la Batalla d'Issos, la millor representació de la seva imatge

Alexandre el Gran[modifica | modifica el codi]

Article principal: Alexandre el Gran

El 336 aC, el rei Filip de Macedònia fou mort de forma inesperada, el que féu del seu fill Alexandre el nou governant del Regne de Macedònia, atès que era molt popular. Immediatament va anar per feina, i alçà una força prou gran per anar contra dels perses, reunint una flota prou gran com per contrarestar qualsevol amenaça de la seva poderosa armada. En prendre terra a la costa d'Anatòlia, prop de Sestos, a la Península de Gal·lípoli el 334 aC, Alexandre s'enfrontà per primer cop a l'exèrcit persa a la Batalla del Grànic, en la qual els perses van ser derrotats de manera efectiva. Usant la victòria com un trampolí per a l'èxit, Alexandre va enfocar la seva atenció en la resta de la costa occidental, i alliberà Lídia i Jònia en ràpida successió. L'eventual caiguda del Milet va portar a la brillant estratègia d'Alexandre per derrotar la marina persa amb la presa de totes les ciutats al llarg de la Mediterrània en comptes d'iniciar un batalla d'alt risc al mar. En reduir aquesta amenaça, Alexandre se'n va tornar cap a l'interior, desplaçant-se a través de Frígia, Capadòcia, i, finalment, Cilícia, abans d'arribar a les muntanyes Nur. Els exploradors d'Alexandre trobaren l'exèrcit persa, sota el seu rei Darios III, avançant a través de les planes d'Issos a la recerca d'Alexandre. En aquest moment, Alexandre es va adonar que el terreny afavoria al seu exèrcit més petit, i la Batalla d'Issos va començar. L'exèrcit de Darios fou envoltat de manera efectiva pels macedonis, el que no només fou una vergonyosa derrota per Darios, sinó que causà la seva fugida a l'altre costat del riu Eufrates, deixant la resta de la seva família a mans d'Alexandre. Per tant, Anatolia va ser alliberada del jou persa per sempre.[23]

Guerres dels diàdocs i la divisió de l'imperi d'Alexandre[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Diàdocs

Al juny de 323 aC, Alexandre va morir sobtadament, deixant un buit de poder al Regne de Macedònia i posant tot el que havia treballat en risc. Atès que el seu mig germà Arrideu no va ser capaç de governar amb eficàcia a causa d'una discapacitat greu, es van lliurar una successió de guerres pels drets de les seves conquestes, conegudes com les les Guerres dels Diàdocs. Perdicas, un oficial d'alt rang de la cavalleria, i més tard Antígon, sàtrapa de Frígia, van prevaler sobre els altres contendents de l'imperi d'Alexandre a l'Àsia per un temps.[11]

Ptolemeu, governador d'Egipte, Lisímac i Seleuc, forts líders d'Alexandre, consolidaren les seves posicions després de la Batalla d'Ipsos, en què el seu rival comú Antígon va ser derrotat. L'antic imperi d'Alexandre es va dividir com a tal: Ptolemeu guanyà territori al sud d'Anatòlia, gran part d'Egipte i el Llevant, la qual cosa va combinar per l'Imperi Ptolemaic; Lisímac controlà Anatòlia occidental i Tràcia, mentre que Seleuc va reclamar la resta d'Anatòlia com l'Imperi selèucida. Només el Regne del Pont de Mitrídates I va aconseguir guanyar la seva independència a Anatòlia a causa del fet que Antígon havia estat un enemic comú.[29]

Imperi seleúcida[modifica | modifica el codi]

Article principal: Imperi Selèucida
Seleuc I Nicàtor, homònim de l'Imperi selèucida

Seleuc I Nicàtor primer va crear una ciutat capital en el lapse de 12 anys (299 aC-287 aC) digne del seu personatge, Antioquia, batejada en honor del seu pare, Antíoc. Es va concentrar també en la creació d'un gran exèrcit permanent, i també va dividir el seu imperi en 72 satrapies per a una administració més senzilla. Després d'un començament pacífic, es va produir una esquerda entre Lisímac i Seleuc que va conduir a una guerra oberta al 281 aC. Tot i que Seleuc havia aconseguit derrotar el seu antic amic i guanyar el seu territori a Curopedi, això li va costar la vida en ser assassinat per Ptolemeu Ceraune, futur rei de Macedònia, a Lisimàquia.[29]

Després de la mort de Seleuc, l'imperi que va deixar hagué de fer front a molts conflictes, tant de forces internes com externes. Antíoc I va lluitar contra un atac dels gals amb èxit, però no va poder derrotar el rei Èumenes I de Pèrgam el 262 aC, el que garantia la independència de Pèrgam.[30] Antíoc II Theós ("Theós" vo dir "diví"), va ser enverinat per la seva primera esposa, que al seu torn havia enverinat Berenice de Síria, segona esposa d'Antíoc II Theós i filla de Ptolemeu III Evergetes I. El fill de la primera esposa d'Antíoc II, Seleuc II Cal·línic, va acabar com a governant dels selèucides després d'aquesta tragèdia. Aquests gir dels esdeveniments va fer enfadar molt Ptolemeu III, i va conduir a la invasió de l'imperi (la Tercera guerra siriana) al 246 aC. Aquesta invasió condueix a la victòria per Ptolomeu III a Antioquia i Selèucia, i atorga les terres de Frígia a Mitridates II del Pont el 245 aC com a regal de noces.[31]

Pàrtia i Pèrgam abans del 200 aC[modifica | modifica el codi]

El Gal moribund representa la derrota dels Gàlates a mans d'Àtal I de Pèrgam

Els esdeveniments a l'orient van mostrar la fragilitat dels selèucides, per la qual cosa una revolta a Bactriana, inspirada en Pàrtia i iniciada pel seu sàtrapa Andràgores el 245 aC va conduir a la pèrdua de territori fronterer amb Pèrsia. A això es va sumar una inesperada invasió del nord de Pàrtia pels nòmades parnis en 238 aC i una posterior ocupació de la totalitat de Pàrtia per un dels seus líders, Tirídates.[32]Antíoc II Theós dels selèucides no va posar fi a la rebel·lió, i per tant es va crear un nou regne, l'Imperi Part, sota el govern del germà de Tirídates, Arsaces I. Partia es va estendre al riu Eufrates en l'apogeu del seu poder.[29]

El regne de Pèrgam sota la dinastia atálida era un regne independent establert després del govern de Filèter pel seu nebot Èumenes I de Pèrgam. Aquest es va ampliar per incloure parts de Misia i Eólida, i es mantingué fermament en els ports de Elaia i Pitane. Àtal I, successor d'Eumenes I, es va mantenir actiu fora de les fronteres de Pèrgam. Es va negar a pagar protecció als gàlates i va guanyar una batalla contra ells al 230 aC, i després va derrotar Antíoc Hierax tres anys més tard per tal d'assegurar-se el control nominal d'Anatòlia sota els selèucides. La victòria no es va perllongar perquè Seleuc III obtingués el control del seu imperi restablert, però a Àtal se li va permetre mantenir el control dels antics territoris de Pèrgam.[33]

Les relacions amb Àtal va resultar ser l'últim cop que el selèucides tingueren cap èxit significatiu a Anatòlia atès que l'Imperi Romà ja s'albirava a l'horitzó. Després d'aquesta victòria, els hereus de Seleuc III mai tornarien a expandir el seu imperi.[11]

Període romà[modifica | modifica el codi]

Intervenció romana a Anatòlia[modifica | modifica el codi]

A la Segona Guerra Púnica, Roma havia patit a Espanya, Àfrica i Itàlia, a causa de les impressionants estratègies d'Anníbal Barca, el famós general cartaginès. Quan Anníbal va entrar en una aliança amb Filip V de Macedònia l'any 215 aC, Roma va utilitzar una petita força naval amb la Lliga Etòlia per ajudar a protegir-se d'Anníbal a l'est i per evitar l'expansió macedònia a l'oest d'Anatòlia. Àtal I de Pèrgam, juntament amb Rodes, va viatjar a Roma i va ajudar a convèncer els romans que la guerra contra Macedònia era summament necessari. El general romà Tit Quinti Flaminí I no només va derrotar l'exèrcit de Filip a la Batalla de Cinoscèfales, al 197 aC, sinó que també va portar més esperança als grecs quan va dir que una Grècia autònoma i ciutats gregues a Anatolia era el que Roma volia.[11]

Durant el període immediatament posterior a la victòria de Roma, la Lliga Etòlia desitjava part del botí obtingut després de la derrota de Filip, i va demanar una expedició compartida amb Antíoc III dels selèucides per obtenir-lo. Malgrat els advertiments de Roma, Antíoc va deixar Tràcia i es va aventurar a Grècia, decidit a aliar-se amb la Lliga. Això era intolerable per a Roma, i el va derrotar severament a Tessàlia en la Batalla de les Termòpiles abans que Antíoc es retirés a Anatòlia prop de Sardis.[11]Combinant forces amb els romans, Èumenes II de Pèrgam va encontrar Antíoo a la Batalla de Magnèsia (189 aC). Allà Antíoco va ser apallissat per una càrrega de cavalleria intensiva pels romans i una maniobra de flanqueig duta a terme per Eumenes.

A causa del Tractat d'Apamea, l'any següent, es va concedir a Pèrgam tots els territoris selèucides al nord de les Muntanyes del Taure i a Rodes se li va donar tot el quedava. Aquesta aparentment gran recompensa seria la caiguda d'Eumenes com a governant eficaç, ja que després que Pèrgam derrotés Prúsies I de Bitinia i Farnaces I del Pont, es va endinsar massa en assumptes romans i el Senat romà es va alarmar. Quan Eumenes va sufocar una invasió dels gàlates el 184 aC, Roma va respondre a la seva victòria mitjançant llur l'alliberament, la qual cosa indicava de manera palesa que l'abast del govern de Pèrgam es trobava ara atrofiat.[34]

Anatòlia abans de les Guerres Mitridàtiques, el 90 abans de Crist.

L'interior d'Anatòlia havia estat relativament estable malgrat les incursions ocasionals dels gàlates fins al sorgiment dels regnes del Pont i Capadòcia al segle II aC. Ariarates IV de Capadòcia inicialment es va aliar amb els selèucides en la seva guerra contra Roma, però aviat va canviar d'opinió i reparà les relacions amb ells mitjançant el matrimoni i la seva conducta. El seu fill, Ariarates V Filopàtor, va continuar la política del seu pare d'aliar-se amb Roma i fins i tot es va unir a ells en la batalla contra Prúsies I de Bitínia quan va morir al 131 aC. Pont havia estat un regne independent des del regnat de Mitridates quan l'amenaça de Macedònia havia estat retirada. Malgrat diversos intents per part de l'Imperi selèucida per derrotar el Pont, aquest es va mantenir independent. Quan Roma es va involucrar en els assumptes d'Anatòlia sota el govern de Farnaces I, es va formar una aliança que garantia la protecció per al regne. L'altre regne important a Anatòlia, Bitínia, establer per Nicomedes I a Nicomèdia, sempre va mantenir bones relacions amb Roma. Fins i tot sota l'odiat Prúsies II de Bitínia quan aquesta relació es va tensar, no va causar problemes.[29]

L'imperi de Roma a Anatòlia va ser diferent a qualsevol altra part del seu imperi a causa de la seva mà lleugera quant al govern i l'organització. El control dels elements inestables de la regió es va fer més simple amb el llegat del Regne de Pèrgam als romans pel seu últim rei, Àtal III l'any 133 aC. El nou territori rebé el nom de província romana d'Àsia per part del cònsol Mani Aquil·li.[34]

Guerres Mitridàtiques[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerres Mitridàtiques
Anatòlia dividit per Pompeu, el 63 abans de Crist.

Les Guerres Mitridàtiques van ser obstaculitzades per les lluites internes que van atreure Roma a una guerra contra els rebels italians, coneguda com a Guerra social, en el 90 aC. Mitridates VI del Pont va decidir que ja era hora de colpejar Anatòlia mentre Roma estava ocupada, i va envair Bitínia. Tot i que es va retirar quan li fou exigit per Roma, no estava d'acord amb totes les exigències romanes. Com a resultat, Roma va encoratjar Bitinia perquè ataqués el Pont, però Bitínia va ser derrotada.[35] Mitridates després va entrar a la província romana d'Àsia, on va persuadir els grecs perquè escorxessin tants italians com fos possible (les Vespres asiàtiques). Malgrat una lluita de poder dins la pròpia Roma, el cònsol Luci Corneli Sul·la va ser a Anatòlia per derrotar el rei pòntic. Sul·la el va derrotar completament (batalles de Queronea, Orchomenus i batalla naval de l'illa de Tenedos) i va deixar Mitridates només amb el Regne del Pont al Tractat de Dardanos.[11]

Al 74 aC, un altre regne d'Anatòlia passà sota el control romà quan Nicomedes IV Filopàtor de Bitínia va instruir que es fes així després de la seva mort. La conversió de Bitínia en una [[Bitínia|província romana]] poc després va despertar Mitridates VI per anar un cop més a la recerca de més territori, i el va envair en el mateix any. Roma aquesta vegada va enviar el cònsol Luci Licini Lucul·le per recuperar el control de la província. L'expedició va resultar ser molt positiva atès que Mitridates fou conduït de nou a les muntanyes.[11]

El fracàs de Luci Licini Lucul·le perquè Roma es desfés d'una vegada per totes de Mitrídates li va comportar molta oposició de tornada a casa, en part alimentada pel gran cònsol romà Pompeu. Una amenaça dels pirates en el subministrament d'aliments romà al mar Egeu va portar Pompeu un cop més a l'avantguarda de la política romana, i ell el va portar de nou a Cilícia. Els poders atorgats a Pompeu després d'aquest èxit no només li van permetre de fer retrocedir altre cop Mitridates fins al final del Bòsfor, sinó que van convertir la veïna Armènia en regne client. Al final, Mitridates es va suïcidar l'any 63 aC, i per tant va permetre a Roma d'afegir el Pont com un protectorat juntament amb Cilícia com a província romana.[11]Això deixava només Galàcia, Pisídia i Capadòcia, tots governats per Amintes en la seva totalitat, com a darrers regnes no sotmesos a protectorat o a estatus provincial. No obstant això, en el 25 aC, Amintes va morir mentre perseguia enemics a les Muntanyes Taure, i Roma va reclamar les seves terres com una província, la qual cosa deixava Anatòlia completament en mans dels romans.[36]

Cristianisme a Anatòlia durant l'època romana[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Història del cristianisme, Església primitiva, i Judaisme hel·lenístic

Les influències jueves a Anatòlia estaven canviant la composició religiosa de la regió quan Roma consolidava el seu poder. Al voltant de 210 aC, Antíoc III de l'Imperi selèucida reubicà 2.000 famílies de jueus de Babilònia a Lídia i Frígia, i aquest tipus de migració va continuar al llarg de la resta de l'existència de l'Imperi. Algunes pistes addicionals per a la grandària de la influència jueva a la zona van ser proporcionades per Ciceró, que va assenyalar que un company governador romà havia detingut el tribut enviat a Jerusalem pels jueus en l'any 66 aC, i el registre d'Efes, on la gent instava Agripina a expulsar els jueus perquè no estaven actius en les seves activitats religioses.[37]

La posterior florida religiosa del cristianisme va ser evident a Anatòlia durant el principi del segle primer. Les cartes de Sant Pau al Nou Testament reflecteixen aquest creixement, sobretot en la seva província natal d'Àsia. Des de casa seva a Efes del 54 dC al 56 dC va assenyalar que "tots els que habitaven a Àsia van sentir la paraula" i es verifica l'existència d'una església a Colosses així com a Tròade. Posteriorment rebé cartes de Magnèsia del Sipilos i Tral·les, a dues dels quals ja hi havia esglésies, bisbes i representants oficials que van donar suport a Ignasi de Síria [cal citació]. Després que les referències a aquestes institucions fetes per Sant Pau, l'Apocalipsi de la Bíblia esmenta les Set esglésies d'Àsia: (Efes, Esmirna, Pèrgam, Esmirna Tiatira, Filadèlfia i Laodicea).[37]Fins i tot els altres no-cristians van començar a prendre nota de la nova religió. El 112 el governador romà a Bitínia, escriu a l'emperador romà Trajà que molta gent diferent està acudint en massa al cristianisme, i deixen els temples desocupats.[38]

Anatòlia abans del segle IV: la pau i els gots[modifica | modifica el codi]

Aureus de l'emperador Valeri.
La Porta d'August d'Efes. Turquia va ser construïda per honrar l'emperador August i la seva família.

Des del govern d'August en endavant fins al de Constantí I, Anatòlia va gaudir d'una relativa pau que permeté créixer com a regió. L'emperador August eliminà tots els deutes contrets amb l'Imperi Romà per les províncies i protectorats d'allà, i féu progressar la regió. Es van construir carreteres per connectar les ciutats més grans per tal de millorar el comerç i el transport, i l'abundància de grans exportacions en activitats agrícoles féu guanyar diners més diners a tots els involucrats. Es va encoratjar els assentaments i els governadors locals no van imposar als ciutadans pesades càrregues impositives. La riquesa adquirida en la pau i la prosperitat va impedir una gran tragèdia quan forts terratrèmols van afectar la regió, que a més va rebre l'ajut procedent del govern romà i d'altres parts. Mitjançant tot això la regió va contemplar el naixement d'alguns dels homes de ciència més respectats de l'època -el filòsof Dió de Bitinia, la ment mèdica de Galè de Pèrgam, i els historiadors Memnó d'Heraclea i Cassi Dió de Nicea.[39]

A mitjan segle tercer, tot el que havia estat construït per la pau es veié amenaçat per un nou enemic, els gots. Mentre les incursions al centre d'Europa a través de Macedònia, Itàlia i Germania eren defensades amb èxit pels romans, els gots van trobar que Anatòlia era irresistible, per la seva riquesa i el deteriorament de les defenses. Usant una flota de vaixells capturats del Bòsfor i vaixells de fons pla per creuar la Mar Negra, van navegar el 256 al voltant de les ribes de l'est, i van prendre terra a la ciutat costanera de Trebisonda. El que va seguir va ser una gran vergonya per al Pont - la riquesa s'escapolí de la ciutat, es van apoderar d'una gran quantitat de naus, i van entrar a l'interior, i molts d'ells ja no van tornar. Una segona invasió d'Anatòlia a través de Bitínia va portar encara més terror cap a l'interior i destrucció sense sentit. Els gots van entrar a Calcedònia i la van utilitzar com a base a través de la qual expandir les seves operacions. Al seu torn van saquejar Nicomèdia, Prusa, Apamea, i Nicea. Només el canvi de clima durant la temporada de tardor els va impedir fer més mal als que estaven fora de l'àmbit de la província. Els gots aconseguiren dur a terme un tercer atac contra no només sobre la costa d'Anatòlia occidental, sinó també sobre Grècia i Itàlia. Malgrat que els romans, sota el seu emperador Valerià I, finalment els van rebutjar, no van impedir que els gots destruïssin per primer cop el Temple d'Àrtemis a Efes i la pròpia ciutat en el 263.[40]

Anatòlia bizantina[modifica | modifica el codi]

Article principal: Imperi Bizantí

Creació de l'Imperi Bizantí[modifica | modifica el codi]

Una icona que representa Constantí com un sant i altres a Nicea. L'any 325, així com el Credo de Nicea
Fresc que representa el Primer Concili de Nicea.

La inestabilitat constant de l'Imperi Romà en el seu conjunt lentament es va fer més i més difícil de controlar. Després de l'ascensió de l'emperador Constantí l'any 330, aquest va prendre una audaç decisió mitjançant el trasllat de la capital de l'Imperi, Roma, vers una nova capital. Situada a l'antiga ciutat de Bizanci, ara coneguda com a Constantinoble en honor de l'emperador, va ser fortificada i millorada per tal d'assegurar la més adequada defensa de tota la regió. El que afegí prestigi a la ciutat fou el favor de Constantí envers el cristianisme. Va permetre que els bisbes i altres figures religioses ajudessin al govern de l'imperi, i va intervenir personalment en el Primer Concili de Nicea per provar la seva sinceritat.

En el transcurs dels propers quaranta anys després de la mort de Constantí l'any 337 va contemplar una lluita de poder entre els seus descendents pel control de l'imperi. Els seus tres fills, Constantí, Constant i Constanci van ser capaços de coexistir en pau sota un govern conjunt, i amb el temps van recórrer a mitjans violents per posar fi a l'arranjament. Poc temps després d'assumir el poder, va començar una purga de la majoria de les seves relacions i la sang de la progènie de Constantí va fluir. Finalment Constant fou el successor i va matar Constantí II, prop d'Aquileia, però aviat es va retirar i ell mateix fou assassinat pel seu propi exèrcit. Això va deixar a Constanci II com l'únic emperador dels bizantins, però fins i tot això no duraria. Tot i donar suport al seu cosí Julià com a comandant dels exèrcits a LA Gàl·lia, els esdeveniments aviat obligaren Julià a ignorar les ordres de Constantí per moure's cap a l'est amb els seus exèrcits i dirigir-se directament a Constantinoble per reclamar la porpra imperial. La mort de Constanci II a Tars donà lloc a una transferència de poder sense vessament de sang al 361. Julià només sobreviuria un any i mig més a causa d'una llança persa, però durant aquest temps va tractar de revertir els progressos que el cristianisme havia fet després de la fundació de l'imperi. Fins i tot en el seu llit de mort es diu que hauria dit "Tu has guanyat, oh galileu.",[41]una referència al fet que el cristianisme el superava.[42]

L'amenaça de la invasió dels bàrbars i els seus efectes sobre l'Imperi Romà d'Occident es traslladà a l'est. Després d'un govern curt de l'emperador Jovià i un govern conjunt d'ambdós imperis per Valentinià II a l'oest i Valent a l'est, el jove emperador Gracià va adoptar la que havia de ser una decisió molt afortunada: va triar l'afavorit general Teodosi I per governar amb ell com un co-emperador, atorgant-li autoritat sobre tots els dominis de l'Imperi Bizantí el 379. Això va resultar ser una sàvia decisió pel que fa a la supervivència del seu recentment obtingut domini, perquè immediatament es va posar a curar les divisions religioses que havien sorgit durant la inseguretat dels últims anys. La pràctica de l'arrianisme i els ritus pagans van ser abolits, i les normes establertes per Constantí a Nicea van ser restaurades per llei. Pels volts del 395, any en què l'Imperi Romà es va dividir oficialment per la meitat i Teodosi el Gran va morir, aquest era tan fort que ara podria ser considerat un igual.[40]

L'Imperi Bizantí[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Imperi Bizantí i Justinià I
Constantinoble a l'època bizantina
Com a símbol i expressió del prestigi universal del patriarcat de Constantinoble, Justinià I va construir l'Església de la Santa Saviesa de Déu, Santa Sofia, que es va completar en el curt període de quatre anys i mig (532-537).

L'Imperi Bizantí va ser la continuació, predominantment de parla grega, de l'Imperi Romà durant l'Antiguitat tardana i l'Edat Mitjana. La seva capital era Constantinoble (avui dia Istanbul), originalment coneguda com a Bizanci. Inicialment, la meitat oriental de l'Imperi Romà (sovint anomenat l'Imperi Romà d'Orient en aquest context), va sobreviure al segle cinquè (caiguda de l'Imperi Romà) i va seguir existint durant mil anys més fins que va caure en mans dels turcs otomans el 1453.

Intervenció persa[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Dinastia heracliana i Imperi Sassànida

Els perses sassànides, després d'haver lluitat segles de guerres contra els bizantins i fins i tot haver arribat a assetjar Constantinoble juntament amb els àvars, va aplanar el camí per a una nova amenaça que entrava en escena; els àrabs.

Conquestes àrabs i amenaces[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerres arabobizantines

Els atacs àrabs a tot l'imperi va reduir significativament el territori que un cop governà Justinià I.

Les Croades i els seus efectes[modifica | modifica el codi]

Article principal: Croades

Les quatre croades que van involucrar els bizantins van afeblir greument el seu poder, i van donar lloc a una falta d'unitat que mai es va restaurar amb èxit.

Estats successors rupturistes i caiguda[modifica | modifica el codi]

Els estats de recent formació dels turcs van pressionar gradualment l'imperi tant que era només qüestió de temps abans que Constantinoble fos presa el 1453.

Els seljúcides i els beyliks d'Anatòlia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Pobles turquesos
Gran Imperi Seljúcida (verd fosc) i estats veïns, al voltant del 1090

Abans de l'assentament turc, la població local d'Anatòlia havia arribat a un nivell estimat d'entre 12 i 14 milions de persones a la fi del període romà.[43][44][45]La migració dels turcs per al país que ara és la moderna Turquia es va produir durant la principal migració turca a través de bona part d'Àsia Central cap a Europa i l'Orient Mitjà, i es va donar entre els segles sisè i 11è. Principalment el pobles turquesos que vivien a l'Imperi seljúcida arribaren a Turquia durant el segle XI. Els seljúcides procediren a conquerir gradualment la part asiàtica de l'Imperi Bizantí. Als segles següents, la població local va començar a ser assimilada pel poble turc. Més immigrants turcs van començar a barrejar-se amb els habitants locals durant anys, de manera que la població de parla turca es va veure reforçada. No obstant això s'ha descobert que la majoria de l'ADN dels habitants de la moderna Turquia prové de la població nativa d'Anatòlia en lloc de les tribus turqueses d'Àsia central.

La Casa de Seljuk era una branca de la tribu oghuz (escrit també oğuz) kınık, qui residia a la perifèria del món musulmà, al nord del Caspi i el Mar d'Aral al khaganat yabghu de la confederació Oğuz[46]en el segle X. Al segle XI, els pobles turquesos que vivien a l'Imperi seljúcida començaren a migrar de les seves terres ancestrals cap a les regions de l'est d'Anatòlia, que finalment va esdevenir una nova pàtria de les tribus oğuz turqueses després de la batalla de Manazkert el 26 agost del 1071.

La victòria dels seljúcides va donar lloc al Soldanat Seljúcida de Rüm, una branca separada del més extens Imperi seljúcida[47]i per a alguns principats turcs (beylicats), majoritàriament situades cap a l'est d'Anatòlia, que eren vassalls d'o en guerra amb el Soldanat Seljúcida de Rüm

Invasió mongola[modifica | modifica el codi]

Article principal: Il-khanat
Un arquer il-khànida a cavall al segle XIII

El 26 de juny 1243, els exèrcits seljúcides van ser derrotats pel mongols a Köse Dağ, i el sultanat seljúcida de Rüm es va convertir en vassall dels mongols[48] Això va fer que els seljúcides perdessin el seu poder. Hülegü, nét de Genguis Khan va fundar l'Il-khanat a la part sud-oest de l'Imperi Mongol. L'Il-khanat va governar Anatòlia a través dels governadors militars mongols. L'últim sultà seljúcida Masud II, va morir el 1308. La invasió mongola de Transoxiana, Iran, Azerbaidjan i Anatòlia va causar que els turcmans es desplacessin a Anatòlia occidental.[49]Els turcmans van fundar alguns principats d'Anatòlia (beylicats) sota el domini mongol a Turquia.[50] Els beyliks més poderosos foren el Beylik de Karaman-oğlu i el Beylik de Germiyan-oğlu a l'àrea central. Al llarg de la costa del mar Egeu, de nord a sud, s'estenien el Beylik de Karesi-oğlu, el Beylik de Saruhan-oğlu, el Beylik d'Aydın-oğlu, el Beylik de Menteşe-oğlu i el Beylik de Teke. Els jandàrides (més tard anomenats isfendiyàrides) controlaven la regió del Mar Negre al voltant de Kastamonu i Sinop.[51]El beylik de la Dinastia Osman es trobava al nord-oest d'Anatòlia, al voltant de Söğüt, i es tractava d'un estat petit i insignificant en aquell moment. El beylik otomà seria, però, el que es convertiria en l'Imperi Otomà en els següents 200 anys, i s'expandiria a través dels Balcans i Anatòlia.[52]

Imperi Otomà[modifica | modifica el codi]

Mehmed II entra Constantinoble per Fausto Zonaro
Article principal: Imperi Otomà

La primera capital del beylik otomà es va ubicar a Bursa. El 1326, Edirne que va ser conquistada en 1361[53]va ser la següent capital. Després de gran expansió a Europa i Anatòlia, el 1453, els otomans gairebé van completar la conquesta de l'Imperi Bizantí, capturant la seva capital, Constantinoble durant el regnat de Mehmed II. Aquesta ciutat es va convertir en la capital de l'Imperi després d'Edirne. L'Imperi Otomà continuaria ampliant-se a Anatòlia oriental, Europa Central, el Caucas, el nord i l'est d'Àfrica, les illes de la Mediterrània, la Gran Síria, Mesopotàmia i la península aràbiga als segles XV, XVI i XVII.

El sultà de l'època d'or, Solimà el Magnífic.

El poder i el prestigi de l'Imperi Otomà va atènyer el seu punt màxim en els segles XVI i XVII, sobretot durant el regnat de Solimà el Magnífic. L'imperi va estar sovint en desacord amb el Sacre Imperi Romanogermànic en el seva constant avanç cap a Europa central a través dels Balcans i en la part sud de la Confederació de Polònia i Lituània.[54] A més, els otomans estaven sovint en guerra amb Pèrsia per disputes territorials. Al mar, l'imperi va col·lidir amb les Lligues Santes, formades pels Habsburg Espanya, la República de Venècia i els Cavallers de Sant Joan, pel control de la Mediterrània. A l'Oceà Índic, l'armada otomana es va enfrontar sovint amb les flotes portugueses per tal de defensar el seu tradicional monopoli sobre les rutes comercials marítimes entre Àsia Oriental i Europa occidental; aquestes rutes enfrontaren una nova competència amb el descobriment portuguès del Cap de Bona Esperança el 1488.

El Tractat de Karlowitz el 1699 va marcar el començament de la decadència otomana; alguns territoris es van perdre pel tractat: Àustria rebé tota Hongria i Transsilvània, excepte el Banat; Venècia va obtenir la major part de Dalmàcia, juntament amb la Morea (la península del Peloponès al sud de Grècia); Polònia va recuperar Podòlia.[55] Al llarg dels segles XIX i XIX, l'Imperi Otomà va continuar perdent els seus territoris, incloent Grècia, Algèria, Tunísia, Líbia i els Balcans a les Guerres Balcàniques del 1912-1913. Anatòlia va romandre multiètnica fins a principis del segle XX (vegeu sorgiment del nacionalisme sota l'Imperi Otomà). Els seus habitants eren de diverses ètnies, incloent turcs, armenis, kurds, grecs, francesos i italians (sobretot de Genova i Venècia). Davant de les pèrdues territorials per totes bandes, l'Imperi Otomà es va aliar amb Alemanya, que la va recolzar amb tropes i equip. L'Imperi Otomà es va unir a la Primera Guerra Mundial al costat de les Potències Centrals, després d'acceptar dos vaixells de guerra alemanys com a refugiats. Quan la Primera Guerra Mundial s'aparellà amb tensions ètniques devastà Anatòlia, la qual cosa va provocar el col·lapse de l'Imperi Otomà

El 30 d'octubre de 1918, es va signar l'Armistici de Mudros, seguit de la imposició de Tractat de Sèvres el 10 d'agost del 1920 per les Potències Aliades, que va ser mai ratificat. El Tractat de Sèvres trencaria l'Imperi Otomà i forçaria grans concessions sobre els territoris de l'Imperi a favor de Grècia, Itàlia, Gran Bretanya i França.

República de Turquia[modifica | modifica el codi]

Atatürk, fundador de la República moderna de Turquia i el seu primer president

Política de partit únic[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Reformes d'Atatürk

La història moderna de Turquia s'inicia amb l'establiment de la república el 29 d'octubre de 1923 (República va ser declarada el 20 de gener de 1921), amb Mustafa Kemal Atatürk com el seu primer president.

El 3 de març de 1924, l'Assemblea Nacional va abolir el ministeri de la Sagrada Llei, totes les escoles passaren a estar sota supervisió del Ministeri d'Educació i una nova constitució va ser aprovada el 20 d'abril de 1924. Durant els pròxims 10 anys, va haver un procés estable d'occidentalització secular, les reformes del qual han estat anteriorment citades, i que va ser dirigit per Mustafa Kemal.

Després de la fundació del Partit Republicà Liberal per Ali Fethi Okyar, grups fanàticament religiosos es van unir als liberals i sagnants desordres es van estendre a continuació, sobretot en el territori oriental. El partit liberal va ser dissolt el 17 de novembre de 1930 i cap temptativa addicional darrere d'una democràcia multipartidista va ser proposada fins a 1945, governant un únic partit, el Partit Republicà del Poble (Cumhuriyet Halk Partisi), fundat per Atatürk. Turquia va passar a ser membre de ple dret en la Societat de Nacions al juliol de 1932.

El successor d'Atatürk després de la seua mort el 10 de novembre de 1938 fou Ismet Inönü. Quan tots els seus veïns occidentals estaven sota l'ocupació alemanya o italiana durant la Segona Guerra Mundial, Turquia va signar un tractat de pau amb Alemanya i oficialment va romandre neutral fins a finals final de guerra. En 1945 Turquia es va incorporar a les Nacions Unides, i al febrer de 1945 va declarar la guerra contra Alemanya i Japó. Açò va anar en part simbòlic, ja que cap tropes turques van entrar en batalla. Turquia va ser admesa en l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) en 1952.

Període multipartidista[modifica | modifica el codi]

A causa de la creixent pressió i influència d'intel·lectuals liberals i grups religiosos el govern multipartidista fou instaurat de nou en les eleccions de 1950, resultant vencedor el Partit Demòcrata (Demokrat Parti) d'Adnan Menderes. El govern va ser molt popular al principi, suavitzant les restriccions enfront de l'Islam i presidint una economia en auge. Durant la segona meitat de la dècada, no obstant això, l'economia va entrar en crisi i el govern va introduir lleis de censura que limitaven la dissenssió. L'alta inflació i un deute massiu va danyar la reputació de l'executiu demòcrata. Davant aquesta situació l'exèrcit va protagonitzar un colp d'estat el 27 de maig de 1960 el General Cemal Gürsel que va retirar dels seus càrrecs al president Celal Bayar i el Primer Ministre Adnan Menderes, el segon dels quals va ser executat. L'exèrcit va retornar el país a mans control civil en l'octubre de 1961.

El sistema polític que va sorgir com a conseqüència del colp de 1960 estava fracturat, produint una sèrie de coalicions de govern inestables en el parlament, que alternaven entre el Partit de la Recta Via (Doğru Yol Partisi) de Süleyman Demirel d'una banda i el Partit Republicà del Poble (Cumhuriyet Halk Partisi) d'Ismet Inönü i Bülent Ecevit per l'altre. Un nou colp d'estat va ser organitzat en 1971, abolint un parlament ja de per si mateix fracturat durant l'executiu de Demirel. Durant la coalició del Primer Ministre Bülent Ecevit amb el Partit de Salvació Nacional (Milli Selamet Partisi-MSP) de tendència religiosa, Turquia va efectuar una operació militar en Xipre en 1974 amb la finalitat d'intervenir en la crisi produïda per un colp d'estat la intenció del qual era unificar l'illa amb Grècia i que estava causant greus problemes a la minoria turca de l'illa, creant un conflicte que fins al dia d'avui encara no ha estat resolt. L'escena política fragmentada i una pobra economia va conduir a una a violència en auge entre grups nacionalistes paramilitars, anomenats Bozkurtlar (Llops Grisos) fomentats per el Partit del Moviment Nacional (Milliyetçi Hareket Partisi-MHP) i els comunistes en els carrers de les ciutats de Turquia. Un parlament paralitzat i un gran nombre de víctimes d'aquests tràgics successos van desembocar en un altre cop d'estat el 1980. Després d'un període de tres anys, els militars van retornar el govern a mans civils, prohibit el retorn a la política de Demirel, Ecevit, a més de diversos polítics turcs.

Després de retirar-se de la política el president Kenan Evren (líder del colp de 1980 que va accedir al càrrec tal com va fer en el seu moment Atatürk, abandonant la seua condició de general de l'exèrcit turc), Özal va ser triat president, deixant el parlament en mans de Yıldırım Akbulut, i després, en 1991, a càrrec de Mesut Yılmaz. Yılmaz va redoblar el perfil econòmic de Turquia i va renovar la seua orientació cap a Europa. De les ruïnes del sistema polític anterior va sorgir una forma de govern monopartidista governada pel partit de la Mare Pàtria (Anavatan Partisi) de Turgut Özal, que va combinar un programa econòmic global juntament amb valors socials conservadors. Amb Özal, l'economia va ressorgir, i en la dècada dels 90, ciutats com Gaziantep (una menuda capital de província) van passar a ser veritables centres neuràlgics de l'economia turca.

Però la inestabilitat política seguida d'un gran nombre de polítics incompetents va aparèixer de nou, i el Partit de la Mare Pàtria es va fer cada vegada més corrupte. Turgut Özal va morir d'un atac cardíac en 1993 i Süleyman Demirel va ser triat president. Les eleccions de 1995 van conduir a una coalició de govern efímera entre el Partit de la Mare Pàtria de Yilmaz i el Partit de la Recta Via, ara amb Tansu Çiller com a capdavantera. Ciller llavors va donar un gir i es va aliar amb el Partit del Benestar (Refah Partisi RP), encapçalat per Necmettin Erbakan, antic líder del Partit de Salvació Nacional (Milli Selamet Partisi-MSP), permetent a Erbakan entrar en l'executiu principal. En 1998, en un pseudo-colp d'estat postmodern, els militars una vegada com garants del laïcisme instaurat en la República turca per Atatürk, van jutjar perilloses per a la naturalesa secular de Turquia la política de suport del govern d'Erbakan a certs assumptes religiosos, enviant un ultimàtum al mateix sol·licitant-li que dimitira, la qual cosa va fer. A partir d'aqueix moment, el Partit del Benestar de Erbakan va ser prohibit. Un nou govern es va formar amb la coalició del Partit de la Mare Pàtria (Anavatan Partisi) i el Partit de l'Esquerra Democràtica (Demokratik Sol Partisi, DSP) d'Ecevit donat suport al seu torn pel Partit Republicà del Poble (Cumhuriyet Halk Partisi CHP), liderat per Deniz Baykal. Durant aquest govern, Abdullah Öcalan, capdavanter del grup revolucionari i separatista kurd PKK, fou capturat en Kenya. Va Ser processat per traïció a la pàtria i condemnat a la mort, però la seua pena va ser revocada i des de llavors el cas segueix en el Tribunal europeu dels Drets Humans.

El DSP va guanyar àmpliament en les eleccions 1999. El segon lloc va ser, sorprenentment, per al nacionalista Partit del Moviment Nacional (Milliyetçi Hareket Partisi-MHP). Aquests dos partits, al costat del Partit de la Mare Pàtria (Anavatan Partisi) de Yilmaz van formar un govern. L'opinió del poble era que aquesta coalició fallaria; no en va, eren els hereus dels dos grups que lluitaven tan violentament en els carrers de Turquia durant la dècada dels 70 i els 80. No obstant això, el govern va anar en certa mesura eficaç, si no harmoniós, causant la reforma econòmica molt necessària, instituint la legislació de drets humans, i portant a Turquia alguna vegada més prop a la Unió Europea. Una sèrie de crisis econòmiques va conduir a noves eleccions en 2002, portant al poder a el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (Adalet ves Kalkınma Partisi AKP) de l'actual primer ministre turc i antic alcalde d'Istanbul Recep Tayyip Erdoğan, un partit de tendència islamista conservadora, però a la manera dels partits democristians europeus. El seu govern ha vist grans avanços en l'economia i gràcies a la seua política domèstica de canvis (Avanç en els drets humans, reconeixement de la llengua kurda, etc.) ha assolit iniciar el procés d'adhesió a la Unió Europea el 3 d'octubre de 2005.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Library of Congress. U.S. Govt
  2. Douglas Arthur Howard. The History of Turkey. Greenwood Publishing Group. ISBN 978-0-313-30708-9 [Consulta: 2 abril 2013]. 
  3. Mary C. Stiner, Steven L. Kuhn, Erksin Güleç, Early Upper Paleolithic shell beads at Üçağızlı Cave I (Turkey): Technology and the socioeconomic context of ornament life-histories, Journal of Human Evolution, Disponible en línia 5 març 2013, ISSN 0047-2484, 10.1016/j.jhevol.2013.01.008. (http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S004724841300016X)
  4. Sharon R. Steadman; Gregory McMahon The Oxford Handbook of Ancient Anatolia: (10,000-323 BCE). Oxford University Press, 15 setembre 2011. ISBN 978-0-19-537614-2 [Consulta: 23 març 2013]. 
  5. 5,0 5,1 http://www.metmuseum.org/pubs/bulletins/1/pdf/3258667.pdf.bannered.pdf
  6. Lord Kinross, The Ottoman Centuries (Morrow Quill Publishers: Nova York, 1977) p. 16.
  7. Lord Kinross, The Ottoman Centuries, pp. 16-17.
  8. Lord Kinross, The Ottoman Centuries, p. 18.
  9. James Bainbridge. Turkey (Country Guide). 11a ed.. Lonely Planet [Consulta: 22 agost 2010]. 
  10. Museu de Manisa, lloc web del Ministeri de Cultura de la República de Turquia
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 11,6 11,7 11,8 Freeman, Charles. Egypt, Greece and Rome: Civilizations of the Ancient Mediterranean. Oxford University Press, 1999. ISBN 0198721943. 
  12. Trevor Bryce, The Kingdom of the Hittites, ed. rev, 2005:9.
  13. Saggs, H.W.F.. Babylonians. University of California Press, 2000. ISBN 0520202228. 
  14. C. Michael Hogan, Knossos fieldnotes, Modern Antiquarian (2007)
  15. Hawkins, John David. Corpus of Hieroglyphic Luwian Inscriptions. Walter de Gruyter, 2000. ISBN 3110148706. 
  16. Carl Roebuck, The World of Ancient Times
  17. Garance Fiedler. «Phrygia». [Consulta: 2007-10-19].
  18. Encyclopædia Britannica Online. «The legends and the truth about King Midas». [Consulta: 2007-10-19].
  19. Duncker, Max. The History of Antiquity, Volume III. Richard Bentley & Son, 1879. 
  20. Christopher Webber, Angus McBride. The Thracians, 700 BC–AD 46. Osprey Publishing, 2001. ISBN 1-84176-329-2. 
  21. 21,0 21,1 Botsford, George Willis. Hellenic History. The Macmillan Company, 1922. 
  22. «The Works of Herodotus». MIT, 2006-11-16 [Consulta: 16 octubre 2007].
  23. 23,0 23,1 Bury, John Bagnell. A History of Greece to the Death of Alexander the Great. Macmillan, 1913. 
  24. Heròdot. Històries, llibre V.
  25. John Boardman, I.E.S. Edwards, E. Sollberger, and N.G.L. Hammond. The Cambridge Ancient History, Volum 3, Part 2: The Assyrian and Babylonian Empires and Other States of the Near East, from the Eighth to the Sixth Centuries BC. Cambridge University Press, 1992, p. 612. "Tràcia només posseïa zones fortificades i ciutats com Cabassus no haurien estat altra cosa que pobles grans. En general la població vivia en llogarets i caserius."
  26. John Boardman, I.E.S. Edwards, E. Sollberger, and N.G.L. Hammond. The Cambridge Ancient History, Volume 3, Part 2: The Assyrian and Babylonian Empires and Other States of the Near East, from the Eighth to the Sixth Centuries BC. Cambridge University Press, 1992, p. 612. "Segons Estrabó (vii.6.1cf.st.Byz.446.15) la paraula tràcia "bria" significava "polis" però és una traducció inexacta."
  27. Mogens Herman Hansen. An Inventory of Archaic and Classical Poleis: An Investigation Conducted by The Copenhagen Polis Centre for the Danish National Research Foundation. Oxford University Press, 2005, p. 888. "Se suposa que havia de ser una polis, però no hi raons per creure que fos altra cosa que un simple assentament indígena."
  28. Christopher Webber i Angus McBride. The Thracians 700 BC-AD 46 (Men-at-Arms). Osprey Publishing, 2001, p. 1. "Vivien gairebé íntegrament als pobles, la ciutat de Seutòpolis sembla ser l'única ciutat important a Tràcia no construïda pels grecs (tot i que els tracis van construir refugis fortificats)."
  29. 29,0 29,1 29,2 29,3 Rawlinson, George. Ancient History: From the Earliest Times to the Fall of the Western Empire. The Colonial Press, 1900. 
  30. Bevan, Edwyn Robert. The House of Seleucus. E. Arnold, 1902. 
  31. Jona Lendering. «Appian's History of Rome: The Syrian Wars». [Consulta: 2007-10-16].
  32. Jona Lendering. «Parthia». [Consulta: 2007-10-16].
  33. Hornblower, Simon; Antony Spawforth. The Oxford Classical Dictionary. Oxford University Press, 1996. 
  34. 34,0 34,1 Hornblower(1996).
  35. HH Scullard, De Grachi a Nero p76
  36. Mitchell, Stephen. Anatolia: Land, Men, and Gods in Asia Minor. Oxford University Press, 1995, p. 41. 
  37. 37,0 37,1 Ramsay, W. M.. The Letters to the Seven Churches of Asia. Hodder & Stoughton, 1904. 
  38. Herbermann, Charles George. The Catholic Encyclopedia. Robert Appleton Co., 1913, p. 788–789. 
  39. Mommsen, Theodor. The History of Rome: The Provinces, from Caesar to Diocletian. Charles Scribner's Sons, 1906. 
  40. 40,0 40,1 Gibbon, Edward. The Decline and Fall of the Roman Empire. William Benton, 1952, p. 105–108. 
  41. Teodoret de Cir, Història eclesiàstica, Llibre III, Capítol 20, en línia aquí
  42. Norwich, John Julius. A Short History of Byzantium. Vintage Books, 1997. 
  43. Late Medieval Balkan and Asia Minor Population.Josiah C. Russell.Journal of the Economic and Social History of the Orient, Vol. 3, No. 3 (oct., 1960), pp. 265-274
  44. Estimating Population at Ancient Military Sites: The Use of Historical and Contemporary Analogy. P. Nick Kardulias. American Antiquity, Vol. 57, No. 2 (abr., 1992), pp. 276-287
  45. J.C. Russell, Late Ancient And Medieval Population, published as vol. 48 pt. 3 of the Transactions Of The American Philosophical Society, Philadelphia, 1958.
  46. Wink, Andre. Al Hind: The Making of the Indo Islamic World, Vol. 1, Early Medieval India and the Expansion of Islam, 7th–11th Centuries. Brill Academic Publishers, 1990. ISBN 90-04-09249-8. 
  47. Mango, Cyril. The Oxford History of Byzantium. Oxford University Press, USA, 2002. ISBN 0-19-814098-3. 
  48. Lord Kinross, The Ottoman Centuries, p. 19.
  49. Halil Inalcık. «Halil Inalcik. "The Question of the Emergence of the Ottoman State"». h-net.org. [Consulta: 21 agost 2010].
  50. Stearns, Peter N. The Encyclopedia of world historyEmpire. Houghton Mifflin Country, 2001. ISBN 0-688-03093-9. 
  51. (limited preview) Kate Fleet. European and Islamic Trade in the Early Ottoman State: The Merchants of Genoa and Turkey ISBN 0-521-64221-3. Cambridge University Press, 1999. 
  52. Kinross, Patrick. The Ottoman Centuries: The Rise and Fall of the Turkish Empire. Morrow, 1977. ISBN 0-688-03093-9. 
  53. Inalcık, Halil. The Ottoman Empire: conquest, organization and economy. Variorum ReprintsPress, 1978. ISBN 0-86078-032-5. 
  54. Jay Shaw, Stanford; Kural Shaw, Ezel. History of the Ottoman Empire and Modern Turkey. Cambridge University Press, 1977. ISBN 0-521-29163-1. 
  55. Robert Bideleux, Ian Jeffries, p. 86.
Portal

Portal: Història

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Turquia