Història de Txèquia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Armes de la presidència de la República txeca, entrecreuant el lleó txec, les àguiles moraves i silesianes. La divisa del país és inscrita assota: «La veritat vencerà».

Aquest article sobre la història de la República Txeca apunta a cobrir la història del territori que pertany avui a la República txeca, però qui ha existit abans sota altres noms - Bohèmia o Bohèmia-Moràvia, País de la corona txeca - en fronteres que són més o menys les del país actual.

Antiguitat[modifica | modifica el codi]

Al territori de l'actual República txeca hi viuen humans des de la Prehistòria: s'han trobat objectes de l'edat de pedra en diverses excavacions.

Des de fa almenys 3000 anys abans de J.-C., els proto-celtes es van assentar a Bohèmia, on van aclarir una part del vast bosc hercinià. El poble celta dels bois (llatnitzat en Boii) van donar el seu nom a la regió (Boiohaemum en llatí).

A partir de la Pannònia (actual Hongria), els romans van pujar fins a Moràvia. Rastres del seu pas i campaments foren descoberts sobretot a Olomouc.

Les tribus germàniques s'instal·len sobre el territori a partir del primer mil·lenni.

Les grans migracions[modifica | modifica el codi]

El que els europeus occidentals anomenen les invasions bàrbares, s'anomena el «moviment de les nacions»; als manuals d'història txecs (i alemanys).

Els eslaus arriben a la regió actual de Txèquia al segle V. Les fonts mencionen una unió de les tribus eslaves entre 623 i 659 sota la direcció del marxant franc Samo.

Al final del segle VIII es constitueix el principat de la Gran Moràvia que marca el principi de la història eslava amb l'arribada dels monjos missioners bizantins Ciril i Metodi que evangelitzen la regió i donen als pobles eslaus l'alfabet glagolític.

Els orígens de l'Estat txec[modifica | modifica el codi]

La Gran Moràvia és envaïda en 907 pels hongaresos, els txecoslovacs continuant sent autònoms, allò marcarà per al mil·lenni posterior el destí separat de les nacions txeca i eslovaca; aquesta es quedarà sota el jou hongarès, aquella passarà progressivament a estar sota el domini alemany després d'un període d'autonomia.

Al segle X, l'Estat txec es constitueix sota la dinastia dels Premíslides. És també l'època dels primers textos escrits. El primer Premíslida el regnat del qual és històricament provat és Borivoj. Posseïa un petit territori situat aigües avall del riu Vltava. A Moràvia, amb la seva dona Ludmila, accepta la religió catòlica, que intenta estendre al país des de la seva tornada a Bohèmia. Va construir edificis religiosos importants com l'església de Levy Hradec. Gràcies al cristianisme els monjos i els sacerdots, que sabien llegir i escriure, portaren els primers llibres. Les esglésies importants van ser construïdes amb un petit taller on es fabricaven els llibres, a mà. Els escrivans comencen a copiar textos amb ploma d'oca, en pergamí. Els llibres estaven plens de magnífiques il·lustracions i servien sovint per difondre el cristianisme. Llavors sorgiren altres gèneres, com les biografies dels sants o les cròniques que testimonien els esdeveniments importants i les accions destacables dels governants de l'època. En 924, el príncep Venceslau I de Bohèmia pren el poder abans de ser assassinat en 935 pel seu germà Boleslau i de ser beatificat. Sant Venceslau és el sant patró de Bohèmia. La ciutat de Praga esdevé el centre del poder i s'hi instaura un bisbat el 973.

En 1085, el príncep Vratislav II Premíslida és elevat al rang de rei de Bohèmia. La corona txeca esdevé hereditària amb Ladislau II Premíslida en 1158. La urbanització del regne comença amb la fundació de ciutats com ara Brno, Znojmo o Podbrady. Amb l'assassinat del rei Venceslau III Premíslida en 1306, sense descendència masculina, la dinastia s'acaba.

El Regne de Bohèmia forma llavors part del Sacre Imperi Romanogermànic i el rei de Bohèmia és un dels set Prínceps-electors.

Fresc de l'ajuntament de Colònia que representa Carles IV

El 1310, Elisabet de Bohèmia, filla del rei Venceslau II, i hereva del tron de Bohèmia, es casa amb Joan de Luxemburg. El seu fill Carles es converteix en rei de Bohèmia en 1346 i emperador del Sacre Imperi Romanogermànic en 1355, data que marca el començament d'una edat d'or a Bohèmia. La Universitat de Praga (Universitas Pragensis en llatí), la primera universitat d'Europa central va ser fundada el 1348. Praga esdevé la capital del Sacre Imperi i Carles IV l'embelleix: el pont de Carles uneix les viles de Malá Strana i la Ciutat Vella. Carles IV funda també la Ciutat Nova i construeix unes muralles noves, que doblen la superfície urbanitzable protegida. Al Castell de Praga es comença a construir la Catedral de Praga amb una crida a l'arquitecte Mathieu d'Arras. Al sud de Praga, Carles fa edificar el castell-fort de Karlštejn, joia de l'arquitectura fortificada gòtica. Amb 40.000 habitants, Praga és una de les ciutats europees més importants.

L'organització del regne de Bohèmia[modifica | modifica el codi]

El principi eslau del repartiment del poder entre tots els membres de la família regnant, segons el qual la corona torna al més gran, mentre que els altres es reparteixen en herència les terres de Moràvia, desapareix en 1198. L'administració del territori és confiada a comtes (comes, župan) designats pel rei i als quals, a partir del segle XIII, se'ls assignaran «funcionaris reials» per secundar-los. El poder polític pertany no només al rei, sinó també a la nació, és a dir a les classes privilegiades que s'expressen per la dieta (Landstag), constituïda per representants dels ordes (Stände) en nombre de quatre: L'orde dels prelats (Prälatenstand) que inclou només l'alt clergat (l'arquebisbe de Praga, els sufraganis d'Olomouc i de Litoměřice, els abats i els priors dels col·legials); l'orde dels senyors (Herrenstand), format per una vintena de grans famílies txeques, alemanyes o estrangeres vinculades a la dinastia i que fonamenten el seu poder en la gran propietat rural; la petita noblesa composta de gentilhomes i de cavallers (Ritterstand), guerrers al capdavant de petits dominis; l'orde de les ciutats que s'administren elles mateixes. Fins al 1618, els ordes, llevat del Prälatenstand descartat des de les guerres hussites, tenen el privilegi de l'elecció del rei i del nomenament dels grans funcionaris. La dieta es reuneix cada any al Hradčany (el més antic castell de Praga) el novembre o el desembre. És presidida per comissaris reials i el sobirà no hi apareix de manera més que excepcional a partir del segle XIV. Arregla els problemes financers (impostos), militars (lleves de tropes), econòmics (manteniment dels canals de comunicació) o religiosos.

El període dels conflictes religiosos[modifica | modifica el codi]

Els hussites[modifica | modifica el codi]

Monument à Jan Hus sur la Plaça de la Ciutat Vella de Praga. El reformador religiós (al centre) hi simbolitza la integritat moral; els grups que l'envolten les glòries i els sofriments del poble txec

El moviment hussita (1402-1485) era tant un moviment nacionalista com religiós. En tant que moviment religiós reformador, representa una competència a l'autoritat del papat i una afirmació de l'autonomia nacional en els assumptes eclesiàstics. En tant que moviment nacionalista txec, té implicacions antialemanyes i antiimperials i pot per tant ser considerat com una de les manifestacions del llarg conflicte germano-txec. Finalment, el moviment hussita és vist per molts txecoslovacs com una part del moviment mundial de la Reforma.

A la mort de Carles IV en 1378, el seu fill Venceslau IV esdevé rei de Bohèmia i emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. És en aquesta època, marcada a Europa pel Papat d'Avinyó i l'anarquia regnant en el Sant Imperi, que comença la història del moviment hussita.

A Praga, Conrad Waldhauser predica a favor d'una reforma de l'Església i contra els seus excessos. Jan Hus, el rector de la universitat Carles segueix el seu exemple. Les seves prèdiques que prefiguren les tesis protestants de Martí Luter i Jean Cauvin provoquen la ira de la jerarquia catòlica però troben un ampli eco en el públic. Jan Hus és convocat en 1414 al Concili de Constança. Hi va amb la intenció de defensar les seves tesis però serà condemnat com un heretge a ser cremat viu.

La revolució hussita està en marxa, la qual cosa provocarà una guerra fratricida i quinze anys de desgràcies en una Bohèmia fanatitzada entre els hussites, partidaris de les tesis de Jan Hus, i els catòlics. Dóna lloc a la primera Defenestració de Praga. El concili de Basilea, Ferrara i Florència posa fi a les guerres hussites, i garanteix una certa tolerància doctrinal a l'ala moderada del moviment hussita (el que va comportar la guerra amb els Taborites) que es convertiran al protestantisme quan arribi la Reforma.

En 1458, el governador Jordi de Podiebrady és escollit per la dieta rei de Bohèmia, de resultes de la defunció de Ladislau I de Bohèmia. A la seva mort, la corona passa a la dinastia lituano-polonesa dels Jagelló, després en 1526 a la dels Habsburg.

La Guerra dels Trenta Anys[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra dels Trenta Anys
La segona defenestració de Praga, gravat de Matthäus Merian (1662)

Sota el regnat de Rodolf II, Praga torna a ser un centre cultural de primer pla però a la seva mort, les tensions entre les comunitats catòlica i protestant augmenten i esclaten en el moment en què la dieta dels Estats txecs s'oposa al rei Maties I, que havia succeït al seu germà.

La defenestració per part dels nobles txecs, el 23 de maig del 1618, dels governadors imperials Wilhelm Slavata, Jaroslav Martinic i del seu servent, Fabricius, (sortiran tots indemnes, un munt de fem esmorteeix les seves caigudes) marca el començament de la Guerra dels Trenta Anys. El 26

, la dieta dels Estats txecs escull com rei el Príncep-elector Frederic V del Palatinat (Frederic II de Bohèmia) en lloc de Ferran II designat per Maties com a hereu seu.

Els exèrcits de la Lliga Catòlica, formats per Ferran II s'enfronten 8 de novembre de 1620 als de Frederic II a l'anomenada Batalla de la Muntanya Blanca. La derrota dels exèrcits txecs i protestants marca la posada sota tutela definitiva del regne de Bohèmia als Habsburg. La noblesa txeca (àmpliament protestant) és delmada, les seves propietats repartides entre els generals vencedors (Bucquoy, Tilly, Wallenstein. Alguns s'estimen més l'exili, com Jan Amós Comenius, una de les grans figures de l'Església protestant txeca (anomenada fraternal).

Bohèmia, en un 90% protestant, és convertida llavors de manera massiva (sovint per la força) al catolicisme en el moviment de la Contrareforma, el qual tindrà com a conseqüència sembrar Praga d'esglésies barroques i el camp txec de monestirs.

Els txecoslovacs hauran d'esperar les reformes de Josep II per beneficiar-se de l'edicte de tolerància religiosa. Es crea llavors una càtedra en txec a la Universitat Carolina de Praga.

El renaixement nacional txec al si de l'Imperi Austríac (1848-1918)[modifica | modifica el codi]

Després d'un llarg període de domini austríac, la nacionalitat txeca no existia més que a través de la perpetuació de la llengua i de la cultura txecs al camp. En paral·lel a la Contrareforma catòlica, es produïa una germanització de la societat. Com a reacdió, a partir de la Revolució Francesa i sobretot a partir de la Primavera de les Revolucions de 1848, pren forma un renaixement nacional txec. La llengua txeca és purificada dels germanismes que havia adoptat naturalment al llarg de la coexistència amb la minoria alemanya, sota la influència, entre altres, de František Palacký.

La tasca a complir pels guies del renaixement nacional al començament del segle XIX era difícil : fer reviure la llengua txeca que estava perdent el seu combat amb l'alemany majoritari. Calia crear un vocabulari científic, una classe d'intel·lectuals, donar suport a la cultura txeca, les ciències, les arts, i també la indústria txeca.

Els actors del renaixement nacional es van recolzar en la solidaritat eslava, molt particularment amb Rússia, i la història, amb la crida dels grans moments de la història txeca. Progressivament, les exigències culturals de la nació txeca van cedir el lloc a les exigències polítiques : la igualtat dels drets de la llengua txeca amb els de la llengua alemanya, el reconeixement institucional i el reforç de la unitat dels països de la Corona de Bohèmia o la descentralització local.

El sistema rígid de la Santa Aliança, en refusar tota reforma, ignorar les demandes de liberalització i de democratització de la societat, va fer esclatar el 1848 les revolucions a tota Europa. En el transcurs del mateix any es van aixecar Palerm, Nàpols, París, Milà, Praga, Viena i tota Hongria. A Alemanya, el parlament provisional es reuneix per discutir de la unificació d'Alemanya. Havia de determinar entre dues concepcions unificació - una petita o una gran Alemanya, tria que tocava igualment els interessos de la nació txeca.

Al mes de març 1848, el canceller Metternich va haver de dimitir. Un mes més tard era proclamada la primera Constitució austríaca, la «Constitució d'abril»;. Àustria va ser sacsejada per una onada de revoltes - a Viena, a Hongria, en la part austríaca d'Itàlia. Finalment la monarquia va ser salvada per l'exèrcit i pels seus generals - Radecký a Itàlia, Windischgrätz a Praga, Jelai a Hongria. El parlament, qui havia de discutir liberalització als països txecs, es reuneix a Viena. Després, a conseqüència de la revolució, es va desplaçar a Moràvia, a Kroměříž. Els diputats que representaven les nacions eslaves feien front a les exigències liberals alemanyes que demanaven la integració d'Àustria a Alemanya seguint la idea d'una de Gran Alemanya. Els diputats txecs František Palacký i František Ladislav Rieger prohibien la política de l'austroslavisme, d'una Àustria forta i independent, federalitzada i organitzada sobre la base de la igualtat de les nacions.

En el cas de la integració d'Àustria a l'Alemanya reunificada, temien la dissolució de la nació txeca en una «mar alemanya.»

El 2 de desembre de 1848, després que es va calmar una mica la major vaga revolucionària, Ferran I, de sobrenom «el bo» per als txecoslovacs, va abdicar. Francesc Josep I, el seu nebot, que no portava el pes de les promeses «irrealitzables» del període revolucionari, va pujar al tron en lloc de l'emperador feble d'esperit. El nou sobirà va ordenar l'exèrcit que dissolgués el parlament reunit a Kroměříž on es preparava una constitució. El desembre de 1851, per decisió de l'emperador, la constitució va ser suspesa. De la revolució de 1848, no va quedar més que la igualtat davant la llei, l'abolició del servatge, la llibertat religiosa i, en certa manera, la descentralització local.

Els anys 1850 van estar marcats per l'absolutisme de Bach, segons el nom del principal representant del govern, el ministre Alexander Von Bach. L'època va ser caracteritzada per una limitació dels drets polítics, la centralització del sistema administratiu i el favoritisme enfront de l'Església catòlica en resposta a l'acord amb el Vaticà el 1855. D'un altre costat, l'Estat s'esforçava a recolzar el desenvolupament industrial i comercial. El règim es va veure obligat a procedir a reformes per causa de la debacle al nord d'Itàlia. Havia fracassat perquè no era prou fort per impedir la unificació progressiva d'Itàlia. Les derrotes de Magenta i de Solferino així com l'estat catastròfic de les finances van forçar els representants del poder a dir els representants de la burgesia que prenguessin part en les decisions. L'Àustria absolutista es va transformar definitivament en monarquia constitucional. Però la constitució de febrer va ser de nou declarada per concessió. Com les dues precedents, no va ser aprovada pels diputats electes. Va aportar tanmateix un cert renaixement en la vida política a Àustria. El Consell d'Imperi així creat comprenia dues cambres : la de l'aristocràcia i la Cambra de Diputats. Les nacions de la monarquia van obtenir la possibilitat de defensar els seus interessos. El Programa nacional txec esperava obtenir la igualtat nacional, drets cívics i una àmplia descentralització. A Bohèmia, el nombre d'associacions passa de 466 a 4.476 entre 1856 i 1876.[1] El 1862 neix el Sokol.

Àustria s'esforçà sempre a posar en marxa la idea d'una unificació alemanya, el que va conduir a una rivalitat amb Prússia i després, lògicament, a la guerra. La Batalla de Sadowa, prop de Hradec Králové el 1866 va ser guanyada per Prússia. Fora de les repercussions internacionals, com la retirada d'Àustria d'Itàlia i d'Alemanya, la guerra perduda va tenir greus conseqüències en política interior. En va resultar el «reglament austrohongarès»;. L'imperi va ser dividit en dues parts : la Cisleitània austríaca i la Transleitània hongaresa, dues parts on el poder de decisió tornava respectivament als alemanys d'una banda i als hongaresos d'altra banda. Les dues parts estaven lligades per la persona del sobirà així com per l'àmbit comú dels assumptes militars, internacionals i financers.

La constitució de desembre de 1867 va deixar al sobirà en una posició forta : sagrat, intocable i sense haver de retre comptes a ningú, amb el dret d'emetre decrets quan el Consell d'imperi no estigués reunit. Al començament, el dret de vot no era ni general ni igual. El dret de vot universal per als homes no fou aplicat per primer cop a les eleccions parlamentàries fins al 1907.

El reglament austro-hongarès havia oblidat les reivindicacions txeques. Com a reacció, es van organitzar grans concentracions populars en llocs assenyalats vinculats a la història txeca - Říp, Vítkov, Blaník. El 1871, els representants txecs van negociar amb el govern austríac «articles fonamentals» Es tractava d'un projecte de reglament txec-austríac, però amb una unió més estreta que la que existia entre Hongria i Àustria. Les competències del parlament txec van ser reforçades, es va instaurar un govern local i el regne fou dividit en dues parts, txeca i alemanya. El projecte va xocar amb el rebuig entr els alemanys de Bohèmia i el viu descontentament dels hongaresos. El govern va caure i el reglament txec-austríac amb ell. El fracàs de les negociacions va portar els partits polítics txecs a prosseguir amb la seva oposició passiva i es negaren a participar en els treballs del parlament local i del Consell d'Imperi.

La política d'oposició passiva va arribar a la seva fi el 1878, quan els partits polítics es van adonar que, en participar en les decisions, guanyarien més que abstenint-se. El nou enfocament en forma de febles concessions de part de l'Estat va ser anomenat, amb menyspreu, la «política de les engrunes». Fou František Ladislav Rieger qui va llançar aquesta expressió desgraciada quan va voler posar l'accent sobre les aportacions i els beneficis de la política activa dels partits txecs. Es tractava per exemple de l'escissió de la Universitat de Praga en una Universitat Carolina de Praga txeca i una Universitat Ferran alemanya, de l'emissió de reglamentacions lingüístiques que permetien utilitzar la llengua txeca per comunicar-se amb l'administració, etc. La representació txeca, a l'origen unida, es va dividir en dos corrents : els Vells-txecs més conservadors i els Joves-txecs més radicals. L'última temptativa d'un reglament txec-hongarès, llançada pels Vell-txecs el 1890, va encallar a conseqüència del rebuig categòric dels Joves-txecs i a la manca d'interès de la població.

Manifestació pel dret a a vot, Plaça de la Ciutat Vella a Praga 28 de novembre del 1905.

Amb el temps, les relacions entre els txecs i els alemanys es van deteriorar cada vegada més. Els alemanys representaven aproximadament un terç de la població a Bohèmia i a Moràvia. A certes regions, molt particularment a les regions frontereres, les Sudetenland, formaven fins i tot una majoria homogènia. Els txecoslovacs volien mantenir la indivisibilitat del país i obtenir la utilització de la llengua txeca tant en les relacions de la població amb l'administració, com també entre les mateixes administracions. Els alemanys, per contra, s'esforçaven a crear un territori alemany autònom a Bohèmia i a dividir tota l'administració en institucions txeca i alemanya tot conservant l'alemany com a llengua oficial. Els conflictes van veure la llum basant-se en la incompatibilitat de les reivindicacions dels dos partits. Després del boicot de la feina del parlament nacional pels alemanys de Bohèmia i l'agreujament dels problemes financers del país, la gestió descentralitzada a Bohèmia va ser suspesa per decrets imperials el 1913. La gestió del país va ser atribuïda, de manera anticonstitucional, a una comissió administrativa.

Es desenvolupa la indústria i Bohèmia esdevé la conca industrial de l'Imperi austrohongarès. El desenvolupament industrial i comercial es reflecteix en el de l'educació, de la cultura i del sentiment nacional txec. Els primers diaris txecs són publicats a partir de 1869, sorgeix el teatre en txec; en 1882, la Universitat Carolina de Praga és escindida en dues entitats : una de txeca i una d'alemanya. En 1883 s'edifica el Teatre nacional txec sobre la riba dreta del Vltava. S'hi interpreta la simfonia Má vlast de Bedřich Smetana i no es poden comprendre els acords del poema simfònic Vltava (el riu que travessa Bohèmia) sense imaginar que és també un cant patriòtic.

És un període d'intensa competició tant industrial com cultural entre els ciutadans txecs lleugerament revengistes i els súbdits alemanys. Aquests últims construeixen el Neuer Deutscher Theater (avui Òpera estatal) per superar els esforços txecs al Teatre Nacional; quan s'erigeix el Museu nacional de Praga a la Plaça Venceslau, els alemanys reaccionen igualment.

Donat que l'Imperi es troba debilitat políticament i desfet militarment a l'acabament de la Primera Guerra Mundial, els txecss llestos per prendre's la seva revenja i la seva independència : el 30 d'octubre de 1918, el Consell nacional txec anuncia la creació d'un Estat txecoslovac independent.

L'exèrcit i certes estructures econòmiques (entre els quals la Legiobanka) es construeixen a partir de les antigues legions txeques.

Txèquia al si de Txecoslovàquia (1918-1992)[modifica | modifica el codi]

La primera República txecoslovaca (1918-1939)[modifica | modifica el codi]

Rassemblement Place Venceslas le 28 octobre 1918

El 1919, el Tractat de Saint-Germain-en-Laye estableix el desmembrament de l'Imperi austrohongarès i valida la creació, en octubre 1918 de la Primera República Txecoslovaca sobre una base nacional promoguda pel txec Tomáš Garrigue Masaryk i l'eslovac Milan Rastislav Štefánik, els txecoslovacs i els eslovacs de manera conjunta representen un 50% de la població total al costat dels alemanys (Sudets), dels ucraïnesos, dels polonesos i dels hongaresos (sense comptar les minories jueves sovint germanòfons i els gitanos). De fet, cap nació no és realment majoritària sobre «el seu» propi territori i els primers anys de la Txecoslovàquia independent estan marcats per fortes tensions nacionalistes que minen la vida política.

La minoria alemanya no és convidada a participar en l'elaboració de la constitució de la nova república. Adoptada el 1920, aquesta predica l'irredemptisme amb Alemanya.

Les primeres eleccions es desenvolupen el 18 d'abril del 1920 i, fins a l'annexió alemanya de 1938-1939, les poblacions de la República Txecoslovàca seran convidades a participar en els diferents escrutinis respectant el calendari previst per la Constitució.

L'arribada de Hitler al poder el 1933 i l'Anschluss amb Àustria el 1938 fa témer que Txecoslovàquia, amb els seus tres milions d'alemanys dels Sudets concentrats sobre els marges del país que voregen el Reich i menats pel Partit Alemany dels Sudets, el partit autonomista de Konrad Henlein, sigui la propera de la llista. Hitler demana la retrocessió dels Sudetenland, i obté la victòria de la seva causa amb l'Acord de Munic : l'1 d'octubre del 1938, els Sudets són ocupats. El 15 de març del 1939, és tota la part txeca la que és ocupada i esdevé el Protectorat de Bohèmia i Moràvia mentre que la República eslovaca declara la seva autonomia sota la gaiata de Jozef Tiso i que l'extrem oriental de la República és ocupada per l'Hongria de l'Almirall Horthy. França no va intervenir per defensar el país, malgrat els acords de defensa mutus.

És la fi d'un període que, malgrat els incessants problemes politiqueges (tensions nacionalistes a l'interior, amenaça bolxevic a la part oriental) i econòmics (crisi de 1929), és percebuda com una edat d'or pels txecs.

Vegeu també: Crisi dels Sudets

La segona República txecoslovaca i la federalització (1945-1992)[modifica | modifica el codi]

El mariscal Ivan Kóniev en el moment de l'Alliberament de Praga, el maig de 1945.

El maig de 1945, la República txecoslovaca és restablerta en les seves fronteres inicials (les Sudetenland són reintegrades) a excepció de la part ucraïnesa (annexada en 1938 per Hongria) que és absorbida per la Unió Soviètica).

El president Edvard Beneš emet els Decrets Beneš que, en aplicació de la Conferència de Potsdam, expulsen del territori txecoslovac les minories alemanyes i hongareses i confisquen els seus béns - a canvi d'això, l'Estat txec no reclama danys de guerra a l'Alemanya vençuda. Això tindrà una incidència després de la caiguda del règim comunista; el nou Estat democràtic decideix restituir els béns confiscats en 1948 però només els realitzats durant l'època comunista, en considerar que (legals o no) els decrets Beneš havien estat l'acció d'un govern democràticament escollit i que no era necessari «revisar-los». Aquesta decisió serà discutida pels alemanys originaris de les Sudetenland, fortament actius políticament a Baviera sobretot, però no serà reoberta per Alemanya.

El període comunista[modifica | modifica el codi]

El febrer 1948, els comunistes prenen el poder. Klement Gottwald institueix, seguint el model estalinista un culte a la personalitat, amb un personalitat no desproveïda de paranoia com el seu il·lustre mentor i instaura un règim de terror sota la fèrula de la Seguretat d'estat txecoslovaca, com ho testimonia l'eliminació dels opositors demòcrates com Milada Horáková en 1950 o els processos de Praga en 1952 que apunten a l'eliminació de comunistes de la primera fornada com Rudolf Slánský, secretari general del Partit Comunista de Txecoslovàquia. Parpalleig de la història, Gottwald morirà poc després de Stalin.

Desempallegada de tensions nacionalistes amb les minories alemanya i hongaresa, Txecoslovàquia es divideix aviat i el fossat que separa els txecoslovacs dels eslovacs no deixa d'eixamplar-se. És la federalització creixent de la República (un parlament txec, un parlament eslovac i un parlament federal txecoslovac, un executiu txec, un executiu eslovac, un executiu federal, i més important que tot, en un país del bloc comunista : un Partit Comunista Txec, un Partit Comunista d'Eslovàquia, etc.) i la «guerra del guionet»; que il·lustra la divisió de les dues entitats nacionals : és d'ara endavant convenient escriure txec-eslovac i Txec-Eslovàquia.

La Primavera de Praga, a partir de gener 1968, tracta d'establir un Socialisme amb rostre humà, experiència que s'acaba per la invasió dels exèrcits del Pacte de Varsòvia a excepció de les de Romania, l'agost del mateix any. Comença llavors el que els txecoslovacs diuen la Normalització : un Estat policíac, una Seguretat interior molt poderosa, una caça del dissident en tot moment.

Contràriament a Polònia on l'Església Catòlica Romana juga un paper de primer pla, són els intel·lectuals els que es comprometen a Praga per a una societat més justa i més democràtica. El Manifest de les 2000 paraules i la Carta 77 reflecteixen aquest compromís.

Quan el novembre de 1989, els estudiants es manifesten a favor de la democràcia, és un partit comunista fossilitzat, ja caigut en la majoria dels «països germans» (Polònia, Hongria, RDA) qui llança la seva policia contra els estudiants. No es lamenta feliçment cap víctima i la mobilització ciutadana massiva i pacifista assegurarà una transició política amb dolçor, en una Revolució de Vellut.

La República txeca independent (1993)[modifica | modifica el codi]

El Divorci de Vellut[modifica | modifica el codi]

Preparada, com s'ha vist, des del període totalitari, la separació de les Repúbliques txeca i eslovaca és una formalitat negociada des de la celebració de les primeres eleccions democràtiques entre els dos primers ministres, Václav Klaus i Vladimír Mečiar. Els actius i els deutes de l'Estat federal són dividits segons regles simples: o bé en funció de la seva localització geogràfica (a Txèquia o a Eslovàquia), o bé en funció de la ràtio 2/3 (per a la part txeca) 1/3 (per a la part eslovaca). La dissolució de la República federal txeca i eslovaca és efectiva l'1 de gener del 1993.

La integració a la Unió Europea[modifica | modifica el codi]

Aprovada per referèndum el 2003, l'entrada de la República txeca a la Unió Europea, ratificada pel Tractat d'Atenes del 16 d'abril del 2003, entra en vigor l'1 de maig del 2004.

La cambra de diputats va aprovar el Tractat de Lisboa el 18 de febrer del 2009, tractat que fou ratificat pel President txec, Václav Klaus, el 3 de novembre del 2009.

La República txeca no participa en el mecanisme de tipus de canvi europeu i pot encara en tot moment decidir sola un canvi del seu tipus de canvi, en els límits fixats pel tractat d'adhesió. L'adopció de l'euro ha estat objecte de discussions parlamentàries i encara no té data definida.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • (anglès) Rick Fawn i Jiří Hochman, Historical dictionary of the Czech State, Scarecrow Press, Lanham, Md., Toronto, Plymouth, 2010 (2e éd.), LXXIV-354 p. (ISBN 978-0-8108-5648-6)
  • (francès) Lara Van Dievoet, Fédéralisme bipolaire et séparatisme : la séparation tchécoslovaque : un modèle pour la Belgique? Analyse comparée des cas belge et tchécoslovaque, Éditeur Louvain-la-Neuve : UCL, 2007.

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Txèquia Modifica l'enllaç a Wikidata
Portal

Portal: Història