Vés al contingut

Alba (estil trobadoresc)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

L'alba és un gènere trobadoresc que descriu el disgust dels amants, que havent passat la nit junts, han de separar-se al matí per por a ser sorpresos pel marit (gilós) o els lauzengiers. Intervé també en aquesta composició el personatge del gaita ("guaita") que és l'amic que ha romàs vigilant i que s'encarrega d'avisar que, en fer-se clar, ha arribat l'hora de la separació; de vegades els amants s'enfaden amb ell perquè els avisa abans d'hora, ja que diuen que no ha dormit i té ganes de deixar la vigilància.

Segons Riquer, es conserven nou albes en la poesia trobadoresca.[1]

L'alba que reproduïm a continuació no és habitual quant a l'estrofisme. Es tracta d'una composició d'autor anònim i d'una sola estrofa que condensa perfectament i delicadament el contingut que en altres poesies ocupa molts més versos: les sensacions del cavaller i de la dama abans de separar-se.

I
Quan lo rosinhols escria
ab sa part la nueg e.l dia,
yeu suy ab ma bell'amia
jos la flor,
tro la gaita de la tor
escria: "Drutz, al levar!
Qu'ieu vey l'alba e.l jorn clar."
I
Quan el rossinyol refila
amb sa parella de nit i de dia
jo estic amb ma bella amiga
sota la flor,
fins que el guaita de la torre
crida: "Amants, a llevar-se!
que jo veig l'alba i el dia clar."

Referències

[modifica]
  1. Riquer, Los trovadores, p. 61

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]