A los que aman
 | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Isabel Coixet i Castillo  |
| Protagonistes | |
| Guió | Isabel Coixet i Castillo i Joan Potau i Martínez |
| Música | Alfonso de Villalonga |
| Fotografia | Paco Femenía |
| Muntatge | Ernest Blasi |
| Vestuari | Mercè Paloma i Sánchez |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | França i Espanya |
| Estrena | 1998 |
| Durada | 97 min i 97 min |
| Idioma original | castellà francès |
| Color | en color |
| Pressupost | 230.000.000 ₧ |
| Descripció | |
| Gènere | drama |
      | |
A los que aman (estrenada en francès com L'heure des nuages) és una pel·lícula romàntica franco-espanyola del 1998 dirigida per Isabel Coixet, amb un guió escrit per ella mateixa i Joan Potau. El treball de la dissenyadora Mercè Paloma i Sánchez fou nominat al Goya al millor disseny de vestuari.[1] És una pel·lícula de gran bellesa formal que recorda les obres de les germanes Brönte.[2]
Argument[modifica]
En una època indefinida, potser el segle xviii, diversos personatges viuen diverses situacions romàntiques i amoroses: el mestre festeja Matilde, Matilde estima a León, León estima a Valeria. A ells se suma una noia, enamorada del mestre, que torba encara més aquests amors estripats i farà trontollar les existències de tots els que tenen al seu voltant.[3]
Repartiment[modifica]
- Patxi Freytez... Mestre jove
- Julio Núñez... Mestre major
- Olalla Moreno... Matilde
- Monica Bellucci... Valeria
- Christopher Thompson... León
- Albert Pla... Jonás jove
- Amanda García ... Armancia
- Gary Piquer... Martín
- Juan Manuel Chiapella... Jonás gran
- Luciano Federico ... Preceptor
- Laura Aparicio ... Criada jove
- Yolanda Sala ... Monja jove
- Adrián Stinus ... Mestre nen
- Mónica Gago ... Matilde nena
- Lucía Celdrán ... Valeria nena
Producció[modifica]
Reconeguda ja com a directora de cinema, Isabel Coixet es planteja -junt amb el guionista Juan Potau- una tercera incursió en el tema del desamor, amb referències que van des de Cumbres Borrascosas d'Emily Brontë, fins a La Cartuja de Parma de Stendhal.[4]
Així doncs, en el seu tercer llarg, la directora s'enfronta a una història romàntica d'època, en la qual utilitza formes estètiques que barregen l'esperit i l'estil d'escriptors com Stendhal, pintors com Jan Vermeer i cineastes com Eric Rohmer, François Truffaut i Alain Corneau, formes que la realitzadora ja havia emprat en la seva obra publicitària.
Els interiors de les mansions i els exteriors; els quals estan rodats a Galícia, creen un clímax opressiu, que suggereix la impossibilitat de trobar la felicitat, tot i que Coixet justifica l'actualitat del film declarant que "la gent encara segueix morint d'amor".[5]
La història adopta una dimensió abstracta en la qual els personatges són peces representatives de sensacions intemporals.[5]
Referències[modifica]
- ↑ A los que aman al web dels Goya
- ↑ A los que aman a decine.21.com
- ↑ A los que aman, a Fotogramas
- ↑ País, Ediciones El «Reportaje | 'A los que aman', las trampas del amor de Isabel Coixet» (en castellà). El País [Madrid], 15-04-2004. ISSN: 1134-6582.
- ↑ 5,0 5,1 «A los que aman | enciclopèdia.cat». [Consulta: 20 desembre 2019].
Enllaços externs[modifica]
- A los que aman Arxivat 2019-12-11 a Wayback Machine. a beteve.cat
- A los que aman a filmoteca.cat