Abd-al-Múhsin (nom)
| Tipus | prenom masculí  |
|---|---|
| Nom en la llengua original | Abd-al-Múhsin |
| Pàgines que comencen per «Abd-al-Múhsin» Persones amb aquest nom (Wikidata) | |
Abd-al-Múhsin és un nom masculí teòfor àrab islàmic —en àrab عبد المحسن, ʿAbd al-Muḥsin— que literalment significa «Servidor del Benefactor»,[1][2] essent (probablement) «el Benefactor» un atribut de Déu.[3] Si bé Abd-al-Múhsin és la transcripció normativa en català del nom en àrab clàssic,[4] també se'l pot trobar transcrit Abdul Mohsen... normalment per influència de la pronunciació dialectal o seguint altres criteris de transliteració.[5] Com a teòfor, també el duen musulmans no arabòfons que l'han adaptat a les característiques fòniques i gràfiques de la seva llengua.
Notes[modifica]
- ↑ Corriente, Federico. Diccionario árabe-español. Madrid: Instituto Hispano-Árabe de Cultura, 1977, p. s.v. "حسن". ISBN 8460008428.
- ↑ Cortés, Julio. Diccionario de árabe culto moderno: Árabe-español. Madrid: Gredos, 1996, p. s.v. "حسن" (Biblioteca Románica Hispánica). ISBN 8424917944.
- ↑ A més dels 99 noms o atributs de Déu «canònics», alguns musulmans accepten l'existència d'altres atributs o epítets de Déu, documentats bé a l'Alcorà bé en els hadits del Profeta; aquest seria el cas d'al-Múhsin. Ara bé, al-Múhsin també podria fer referència, quan aquest nom és dut per musulmans xiïtes, al fill nonat de Fàtima az-Zahrà i Alí ibn Abi-Tàlib, al-Múhsin ibn Alí ibn Abi-Tàlib —no hi ha acord, però, ni sobre l'existència històrica d'aquest tercer fill de Fàtima i Alí ni, en cas d'haver existit, sobre la seva mort abans de néixer (com defenen els xiïtes) o durant la infància (com defenen alguns musulmans sunnites), cf. Encyclopaedia of Islam. Second Edition, Brill Publishers, Leiden, s.v. "(al-)Muḥassin b. ʿAlī"—, aleshores Abd-al-Múhsin significaria «Servidor d'al-Múhsin», en un clar paral·lelisme amb Abd-al-Hussayn o Abd-ar-Ridà.
- ↑ Vegeu aquí les normes de transcripció simplificada dels mots àrabs.
- ↑ Excepte en el cas de personalitats àrabs contemporànies que hagin usat personalment transcripcions específiques i singulars del seu nom, es recomana, sobretot per als personatges històrics, emprar sempre la forma catalana normativa.