Albacar

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Per a altres significats, vegeu «pati».

Un albacar és un tipus de fortificació pròpia de la baixa edat mitjana, consistent en un recinte emmurallat, no habilitat per a residència habitual i usat com a refugi pels habitants d'un nucli de població o territori immediat, en els casos en què aquest es troba amenaçat per un enemic. És usual que aquestes fortificacions estiguin associades a una torre òptica, com per exemple el Castillejo de Zumel o la Penyes de Castro.[1]

Una accepció més àmpla, més estesa també en el llenguatge ordinari, està én la denominació d'albacar a qualsevol recinte emmurallat a la part exterior d'una fortalesa,[2] associant el seu ús a la llar de cadells de bestiar. Per altra banda, la Gran Enciclopèdia Catalana, un albacar és un "recinte murat o torrassa que hi havia a l’exterior de certes fortificacions a l’edat mitjana".[3]

Es tracta d'un tipus de construcció pròpia de les zones interiors d'Al-Àndalus, especialment de les hortes i valls regables de les actuals Andalusia i Múrcia, on abunden més que a Castella. Hi ha alguns exemples, també, a Aragó, anomenats per alguns autors com castell-refugi.[4]

Referències[modifica]

  1. Eslava Galán, Joan: Los castillos de Jaén, Edicions Osuna, Granada, 1999, ISBN 84-89717-41-9, pag. 408
  2. Moliner, Maria:Diccionario de uso del español, I, Ed.Gredos, Madrid 1981, pag.112
  3. «albacar». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. Guitart Aparicio, Cristóbal:Castillos de Aragón, I, Llibreria General, Saragossa 1979, pàg.32.