Anís estrellat

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula taxonòmicaAnís estrellat
Illicium verum
StarAnise.jpg
fruits (Illicium verum)
Dades generals
Font de Foeniculi Fructus
Planta
Tipus de fruit fol·licle
Taxonomia
Super-regne Eukaryota
Regne Plantae
Ordre Austrobaileyales
Família Schisandraceae
Gènere Illicium
Espècie Illicium verum
Joseph Dalton Hooker
Espècies
Modifica dades a Wikidata

L'anís estelat,[1] també conegut amb altres noms populars com badiana o badiana de la Xina, gràcies a la forma en estel del seu fruit; és un arbre de la família de les Illiciàcies que fa de 2 a 5 m. d'altura amb una escorça blanquinosa. Exhala una agradable aroma molt semblant a la de l'anís verd, encara que molt més intensa.

Distribució[modifica]

L'anís estelat és originari del sud de la Xina, de Corea i del Japó, llocs on era sembrat en els temples i cementiris utilitzant la seva escorça en encens per a combatre el reumatisme. Actualment, és cultivat al sud-est dels Estats Units i en altres zones càlides i humides del continent d'Amèrica. A Europa també es conrea, encara que, es va introduir a la fi del segle XVII.

Descripció morfològica[modifica]

La planta de l'anís estrellat és un arbre perenne de color verd que pot arribar a fer 5 metres d'alt, i pel seu aspecte és molt semblant al llorer. Es caracteritza per la formació de diversos ramells els quals es componen d'un nombre variable que es formen a l'extrem d'una rama comuna. Aquest conjunt de ramells es diuen umbel·la. Aquesta planta medicinal exhala una aroma molt semblant a la de l'anís comú, encara que és molt més forta. Les seves fulles són senceres i lanceolades, amb forma d'estel.

Les flors creixen solitàriament, preseten de 15 a 20 pètals de color verd-groguenc o rosat, amb interacció espiral. El fruit, té un color marronós i es troba formats per la unió de 6 a 8 fol·licles en forma de barca que s'insereixen en forma d'estel sobre un pecíol central. Presenten una sola llavor ovoide, comprimida i brillant per fol·licle. És el fruit que dóna el nom a la planta d'anís estelat, gràcies a la seva forma característica.

Farmacologia[modifica]

La droga és el fruit sec de la planta, el qual ha de tenir com a poc 70 mg/kg d'olis essencials.

Composició química[modifica]

  • Olis essencials (5-8%) (monoterpens : t-anetol (80-90%), felandrè, cineol, estragol, fencona, anisaldehid, safrol, limonè, alfa-pinè, linalol).
  • Àcid cafeic
  • Àcid quínic
  • Àcid sikímic
  • Flavonoides. (rutina, glucòsids del kempferol)
  • Tanins: presenta importants quantitats de catèquics.
  • Triterpè|Triterpens

Accions farmacològiques[modifica]

  • Carminatiu : l'oli essencial relaxa el múscul llis dels esfínters, afavorint així l'eliminació de gasos.
  • Antiespasmòdic: l'oli essencial exerceix un efecte relaxant del múscul llis gastrointestinal i bronquial.
  • Expectorant: l'oli essencial actua directament sobre l'epiteli bronquial, exercint un efecte irritant i augmentant la producció de secrecions bronquioalveolars.
  • antisèptic
  • Antidiarreic

És utilitzat molt com a corrector organolèptic d'olors i sabors. En un ús extern és parasiticida.

Ús medicinal[modifica]

  • Afeccions respiratòries
  • Dispèpsia hiposecretores
  • Espasmes d'algunes vísceres com l'estómac, l'intestí, l'úter...
  • Flatulència, a causa d'una acumulació de gasos
  • Gastroenteritis
  • Constipats i bronquitis

A més, l'anís estelat és la font industrial de l'àcid shíkimic, ingredient primari utilitzat per a crear el medicament antigripal Tamiflu. Aquest àcid s'obté de les llavors i es converteix en un epòxid, una forma d'alcohol. Aquest procés requereix tres etapes químiques desenvolupades a baixa temperatura. S'ha comprovat que aquest medicament presenta una gran importància per a lluitar contra la grip aviar.

Ús homeopàtic[modifica]

L'anís estelat és utilitzat en forma de te a fi tractar els còlics[2] i al reumatisme[3] i les llavors són mastegades després d'un dinar per tal de fer la digestió més lleugera. Gràcies a aquest poder carminatiu és molt utilitzat en nens petits i fins i tot, en lactants.

Ús alimentari[modifica]

En les arts culinàries de la Xina és utilitzat com a una espècia per a donar un cert gust a alguns plats elaborats. Aquest, forma part de "la pols de les cinc espècies", compost format per anís estelat, canyella, pebre negre o pebre de Sechuan, embolcall de la mandarina i gingebre. A la part Occidental també s'utilitza com a espècia per a donar certs aromes als plats. És també un dels ingredients usats per a fer el brou per a la sopa de tallarines vietnamita dita phở. A França, gràcies als seus olis essencials s'utilitza en begudes exòtiques com el pastís.

Ús terapèutic i dosis[modifica]

Actualment, la dosi màxima recomanada s'estableix en:

  • Infusió (fruits): 1g/got. Un got després dels dinars.
  • Pols: 1-2g/dia, en càpsules de 300mg.
  • Extracte fluid (1:1) : 10-30 gotes, una a tres vegades al dia.
  • Tintura (1:5): 30 a 60 gotes, entre una i tres vegades al dia.
  • Extracte sec (5:1): 100 a 300mg/dia.

Toxicitat[modifica]

La infusió d'anís estelat per a nadons pot produir-los una intoxicació.[4]

Com la majoria de les plantes medicinals, l'anís estelat en la dosi recomanada no produeix cap tipus de toxicitat, és acceptada com una planta de consum alimentari; tanmateix, s'ha de considerar una planta tòxica a elevades dosis, per la presència d'essència en la seva composició. Els seus efectes secundaris són efectes narcòtics, deliris, anestesia o convulsions.

Moltes vegades aquesta intoxicació és produïda per la confusió de l'anís estelat amb altres espècies semblants com l'anomenada "Illicium religiosum", "Illicium japonicum" o "Illicium anisatum", molt rica en alcaloides tòxics com la shikimina i la shikitoxina, que presenten una acció estupefaent i cardiotòxica. Per a poder-les diferenciar cal tenir en compte el contingut alcohòlic i la seva tintura.

Observacions[modifica]

L'any 2001, el ministeri espanyol de Sanitat, va decidir de retirar l'anís estelat del mercat, el qual es venia com a infusions pels nadons.

Posteriorment al 2003, la Direcció d'Aliments i Fàrmacs dels Estats Units, també va recomanar d'evitar el consum d'infusions d'anís estelat a causa de l'associació del consum de la planta amb diverses crisis convulsives, vòmits i agitacions. La FDA va sonar l'alarma en raó de la dificultat de diferenciar a cop d'ull l'anís estelat amb una altra espècie procedent del Japó molt semblant, la qual és tòxica.

Galeria d'imatges[modifica]

Referències[modifica]

  1. DIEC
  2. Jahr, Gottlieb Heinrich Georg. Nuevo manual de Medicina homeopatica: primera parte : tomo primero. Imprenta y Libreria de D. Ignacio Boix, 1846, p.95. 
  3. Nuevo manual de Medicina homeopatica: primera parte : tomo primero. Elsevier España, 2005, p.105. ISBN 8481747904. 
  4. (castellà) Revista chilena de pediatría, Intoxicación por anís estrellado: A propósito de un caso en un recién nacido

Bibliografia[modifica]

  • Taxonomy for Plants Agricultural Research Service. United States, Department of Agriculture.
  • Alonso, J.R. (2004). Tratado de Fitofármacos y nutracéuticos. Ed. Corpus. Buenos Aires.
  • Berdonces, J.L. (1998). Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid.
  • Consejo General de Colegios Oficiales de Farmacéuticos (2007). Catálogo de plantas medicinales. CGCOF. Madrid.
  • Vanaclocha, B. i Cañigueral, S. (2003). Fitoterapia: vademecum de prescripción. Ed. Masson, Edició 4a. Barcelona.
  • European Scientific Cooperative on Phytotherapy (2003). ESCOP monographs: the scientific foundation for herbal medicinal products. ESCOP.
  • Blumenthal, M. (1998). The complete German Commission E monographs: therapeutic guide to herbal medicines. American Botanical Council. Boston.
  • Bruneton, J. (2000), Plantas tóxicas : vegetales peligrosos para el hombre y los animales. Ed. Acribia. Zaragoza.
  • Starrgrove, M.B. (2008). Herb, nutrient and drug interactions: clinical implications and therapeutic. Ed. Elsevier. St Louis.