Antoni Andreu

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Antonio Andrés)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAntoni Andreu
Biografia
Naixementc. 1280 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
Taüst (Província de Saragossa) Modifica el valor a Wikidata
Mort1320 Modifica el valor a Wikidata (39/40 anys)
Dades personals
Altres nomsAntonius Andreae, Doctor Dulcifluus, Doctor Dulcissimus et Fundatissimus Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de París Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciófilòsof, teòleg Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de Lleida Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsJoan Duns Escot Modifica el valor a Wikidata
Orde religiósOrde Franciscà Modifica el valor a Wikidata

Antoni Andreu,[1] el doctor dulcifluus i Doctor dulcissimus et fundatissimus, fou un teòleg franciscà. Estudià a la universitat de Lleida i posteriorment a la de París, on obtingué el grau de doctor en arts i en teologia, i ensenyà filosofia en el col·legi franciscà de Montsó i després al studium generale de Lleida.[2]. A París fou deixeble de Joan Duns Escot,[1] amb el pensament del qual s'identificà fins al punt que l'atribució d'alguns escrits a l'un o l'altre autor no està exempta de dificultats.[3]

Va tenir un paper cabdal en la propagació l'escotisme arreu del món, pels seus tractats, sistemàtics i entenedors.[4] Va tenir molta influència en ser un dels autors més copiats durant els segles xiv i xv.[4] Reivindicà la consideració de la lògica com a ciència independent, l'objecte de la qual no són els conceptes, sinó el sil·logisme, i en el seu estudi de la Logica vetus, començant per la Isagogè, manté una posició realista pel que fa als universals, que posseeixen un doble ser: l'objectiu, en tant que fonamentat en les essències pures (ante rem) i en les coses mateixes (in re), i l'intencional o subjectiu en tant que situat en la ment, i la relació entre tots dos dona lloc a la predicació, que constitueix l'essència de l'enunciació o judici lògic i el fonament del sil·logisme. Malgrat que s'han perdut els seus comentaris a la Logica nova i no és possible conéixer el desplegament de la seua doctrina sobre el sil·logisme, és notable la seua posició pel que fa a la singularitat de l'ésser (o haecceitas en la terminologia escotista), que segons ell constitueix una realitat que s'hi dona ensems amb la seua naturalesa, i així la individuació no prové, com pretén el tomisme, de la matèria quantificada, sinó de l'assumpció d'una nova forma per la qual l'ésser específicament determinat se singularitza.[5]

S'han conservat més d'un centenar de còdex i una trentena d'edicions d'obres seves.[1]

Obres[6][modifica]

Es conserven diversos manuscrits d'Antonio Andrés, i les següents obres impreses, entre altres:

  • Quaestiones super sex principia Gilberti Porretani. Venècia, 1479, i reeditat a Bolonya (1480) i a Luca (1517)
  • Scriptum super logica. Sancti Albani, 1483
  • Tractatus formalitatum ad mentem Scoti. Pàdua, 1475, reeditat a Venècia el 1489
  • Kommentar zu Petrus Lombardus, Aristoteles, Boethius, Quaestiones de tribus principiis rerum naturalium, 1489
  • Expositio in alios libros logicales. Venècia, 1480, 1509 i 1517
  • Quaestiones in Isagogen Porphyrii. Venècia, 1480, reed. a Bolònia (1480) i a Luca (1517)
  • In librum divisionum Boetii. Venècia, 1509, reed. el 1517
  • Quaestiones in Aristotelis Metaphysica. Nàpols, 1475, reed. a Venècia (1475), Vicenza (1477) i Venècia (1481 i 1482)

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Mensa i Valls, 2016, p. 825.
  2. Mensa i Valls, 2016, p. 828.
  3. Carreras Artau, Tomàs; Joaquim Carreras Artau. Historia de la filosofía española. Madrid: Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales, 1943, vol. 2, p. 466. 
  4. 4,0 4,1 «Antoni Andreu». Pensadors - Filosofia Catalana. Universitat Ramon Llull. [Consulta: 31 agost 2020].
  5. Díaz Díaz, Gonzalo. Hombres y documentos de la filosofía española. Madrid: CSIC, 1980, vol. 1, p. 284-287. ISBN 9788400047252. 
  6. Mensa i Valls, 2016, p. 932 ss..

Bibliografia[modifica]