Apocrisiari
Un apocrisiari, la forma llatinitzada de apokrisiarios (ἀποκρισιάριος), era un alt representant diplomàtic durant el final de l'edat Antiga i l'alta edat mitjana. El terme llatí era responsalis (qui respon).[1] El títol era emprat pels ambaixadors romans d'Orient, així com pels representants dels bisbes a les autoritats seculars.[2] L'equivalent actual més proper seria el de nunci papal; si bé el títol de apocrisiarius és encara emprat per l'església anglicana.
Els apocrisiari romans d'Orient[modifica]
Un apocrisiari era un clergue que servia com a representant (també descrit com a legat papal, en un terme menys precís) d'un patriarca o altres bisbes davant la cort imperial romana d'Orient de Constantinoble. El càrrec existia des del segle v, però no va ser legalment institucionalitzat fins a l'emperador Justinià I (r. 527–565). Diverses de les més importants seus mantingueren apocrisiaris permanents a la capital imperial.[1] El més important d'aquests era l'apocrisiari papal (vers 452-743). El títol també era emprat pels representants d'un arquebisbe metropolità a la cort del seu patriarca territorial, ja fos a Constantinoble, Alexandria, Antioquia o Jerusalem i per a funcionaris seculars que mantenien correspondència amb l'emperador romà d'Orient.[3]
Els apocrisiaris romans d'Occident[modifica]
A partir del regnat de Carlemany (768-814), la cort dels reis/emperadors francs tenia membres clericals anomenats "apocrisiarii". Malgrat això, només eren arxicapellans que lluïen el títol dels antics enviats papals, tot i que ja no realitzaven cap tasca diplomàtica.
Església anglicana[modifica]
A l'actual comunió anglicana, els representants de l'arquebisbe de Canterbury a les diverses esglésies són anomenats apocrisiarioi.[4]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Kajdan 1991, p. 136
- ↑ Kajdan 1991, pàg. 75, 136; Parry & Hinnells 1999, p. 35
- ↑ Parry & Hinnells 1999, p. 35
- ↑ Diocese in Europe. «Partners - Apocrisiaroi». Diocese in Europe, 20-05-2011. Arxivat de l'original el 6 febrer 2012. [Consulta: 10 desembre 2011].
Bibliografia[modifica]
- The Oxford Dictionary of Byzantium. Nova York, New York and Oxford, United Kingdom: Oxford University Press, 1991. ISBN 978-0-19-504652-6.
- Ekonomou, Andrew J. Byzantine Rome and the Greek Popes: Eastern Influences on Rome and the Papacy from Gregory the Great to Zacharias, A.D. 590-752. Lanham, Maryland and Plymouth, UK: Lexington Books (Rowman & Littlefield Publishers, Inc.), 2007. ISBN 0-7391-1978-8.
- Parry, Ken; Hinnells, John R. The Blackwell Dictionary of Eastern Christianity. Malden, Massachusetts: Blackwell Publishing, 1999. ISBN 0-631-18966-1.
- Larousse, Pierre; Augé, Claude. Petit Larousse Illustré: Nouveau Dictionnaire Encyclopédique. París, France: Librairie Larousse, 1906.