Aurora Venturini

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaAurora Venturini
Biografia
Naixement20 desembre 1921 Modifica el valor a Wikidata
La Plata (Argentina) Modifica el valor a Wikidata
Mort24 novembre 2015 Modifica el valor a Wikidata (93 anys)
La Plata (Argentina) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat Nacional de La Plata
Universitat de París Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióescriptora, docent, traductora Modifica el valor a Wikidata
GènereNarració i poesia Modifica el valor a Wikidata

Aurora Venturini (La Plata, Buenos Aires, Argentina; 20 de desembre de 1921 - 24 de novembre de 2015) va ser una novel·lista, contista, poeta, traductora i assagista argentina.[1][2][3][4]

Es va graduar en filosofia i ciències de l'educació a la Universitat Nacional de la Plata. Va ser assessora a l'Institut de Psicologia i Reeducació del Menor, on va conèixer Eva Perón, de qui va ser amiga íntima i amb qui va treballar.[5]

El 1948, va rebre de mans de Jorge Luis Borges el Premi Iniciación, per El solitario.[6][7] Va formar part de les Ediciones del Bosque de la Plata, al costat de María Dhialma Tiberti i uns altres grans escriptors d'aquesta ciutat.

Va estudiar psicologia a la Universitat de París, ciutat en la qual s'autoexilià durant 25 anys després de la Revolució Alliberadora. A París, va viure en companyia de Violette Leduc i va travar amistat amb Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Albert Camus, Eugène Ionesco i Juliette Gréco; a Sicília va freqüentar l'amistat de Salvatore Quasimodo. Va estar casada amb l'historiador Fermín Chávez.[6] Va ser professora de filosofia a l'Escola Normal Antonio Mentruyt de Banfield.[3]

Ha traduït i escrit treballs crítics sobre poetes com Isidore Ducasse, comte de Lautréamont, François Villon i Arthur Rimbaud, traduccions per les quals va rebre la condecoració de la Creu de Ferro atorgada pel govern francès.[8]

Premis i reconeixements[modifica]

El 1948 va rebre el Premi Iniciación, per El solitario, el seu primer llibre de poemes, de mans de Jorge Luis Borges.[7] L'any 1969 va rebre el Premi Domani i el Premi Pirandello de Oro per Nosotros, los Caserta[9] El 2007, va rebre el Premi Nueva Novela, atorgat per Página/12, pel seu llibre Las Primas.[5][10] Al desembre de 2010, l'edició espanyola d'aquesta obra (Ed. Caballo de Troya) va ser votada com el millor llibre en espanyol editat a Espanya durant 2009, i rebé el II Premi Otras Voces, Otros Ámbitos.[11][3]

Obres[modifica]

  • 1942. Versos al recuerdo
  • 1948. El anticuario
  • 1948. Adiós desde la muerte
  • 1951. El solitario
  • 1953. Peregrino del aliento
  • 1955. Lamentación mayor
  • 1959. El ángel del espejo
  • 1959. Laúd
  • 1962. La trova
  • 1962. Panorama de afuera con gorriones
  • 1963. La pica de la Susona; leyenda andaluza
  • 1963. François Villon, raíx de iracunida; vida y pasión del juglar de Francia
  • 1964. Carta a Zoraida; relatos para las tías viejas
  • 1969. Pogrom del cabecita negra
  • 1974. Jovita la osa
  • 1974. La Plata mon amour
  • 1981. Antología personal, 1940-1976
  • 1988. Zingarella
  • 1991. Las Marías de Los Toldos
  • 1992. Nosotros, los Caserta
  • 1994. Estos locos bajitos por los senderos de su educación
  • 1994. Poesía gauchipolítica federal
  • 1997. Hadas, brujas y señoritas
  • 1997. 45 poemas paleoperonistas
  • 1997. Evita, mester de amor, en col·laboració amb Fermín Chávez.
  • 1998. Me moriré en París, con aguacero
  • 1999. Lieder
  • 2001. Alma y Sebastián
  • 2001. Venid amada alma
  • 2004. Racconto
  • 2005. John W. Cooke
  • 2006. Bruna Maura Maura Bruna
  • 2008. Las primas
  • 2012. El marido de mi madrastra
  • 2013. Los rieles
  • 2014. Eva. Alfa y Omega
  • 2015. Cuentos secretos
  • 2020. Las amigas

Referències[modifica]

  1. ↑ Salerno, María Paula. «La «nueva» narrativa de Aurora Venturini: textos de ayer y de hoy» (en castellà) pàg. 8. III Congreso Internacional Cuestiones Críticas, Rosario, abril 2013. [Consulta: 20 octubre 2021].
  2. ↑ Neo Poblet, Natalia. «Aurora Venturini: Escribir para olvidar» (en castellà). Fundación La Balandra. Arxivat de l'original el 2021-10-20. [Consulta: 20 octubre 2021].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Abdala, Verónica. «Aurora Venturini, de una originalidad a la vez cómica y monstruosa» (en castellà). Clarín, 13-11-2020. [Consulta: 20 octubre 2021].
  4. ↑ «Aurora Venturiniː Una apasionada por todas las aventuras del intelecto» (en castellà). Diario El Dia de La Plata, 19-11-2019. [Consulta: 20 octubre 2021].
  5. ↑ 5,0 5,1 Liliana Viola, La prima, Radar, 9 de desembre de 2007.
  6. ↑ 6,0 6,1 Enrique Vila-Matas, "Venturini s'aventura", El País, Madrid: 23 de desembre de 2007.
  7. ↑ 7,0 7,1 «Aurora Venturini | CBQ» (en espanyol europeu). [Consulta: 30 octubre 2020].
  8. ↑ "Una batalladora de les lletres", El Dia, La Plata: 16 de desembre de 2007
  9. ↑ «Una salvaje inteligencia - LA NACION» (en castellà). [Consulta: 7 maig 2021].
  10. ↑ Silvina Fregís, "Tal vegada porti dins una altra dona molt més jove", Página/12, 4 de gener de 2008.
  11. ↑ Aurora Venturini, premio "Otras Voces, Otros Ámbitos" por "Las Primas", diari ABC, 20 de desembre de 2010

Vegeu també[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Aurora_Venturini&oldid=31794479»